Calendari i sessions

Dimecres
24
abr
Divendres
26
abr
Diumenge
28
abr
Divendres
03
mai
21:00 h
 Sant Cugat del Vallès, Teatre-Auditori Sant Cugat
Finalitzat
Diumenge
05
mai
Compartir

Presentació

Òpera en tres actes (sobretitulada en català)

Text de Francesco Maria Piave, basat en l’adaptació teatral de la novel.la La dame aux camélias, d’Alexandre Dumas (fill)

Estrenada al Teatro La Fenice (Venècia), el 6 de març de 1852

Repartiment

Violetta ValéryMaite Alberola / Dolores Lahuerta
Flora BervoixMarta Valero
AnninaLaura Obradors
Alfredo GermontAntonio Iranzo
Giorgio GermontIsmael Pons
GastoneCarles Ortiz
Barone DoupholJorge Tello
Marchese d'ObignyJuan Carlos Esteve
Dottore GrenvilJeroboám Tejera
  
Director d'orquestraDaniel Gil de Tejada
Director del corDaniel Gil de Tejada
Director d'escenaPau Monterde
Ajudant de direccióMiquel Gorriz
EscenografiaElisabet Castells
Il.luminadorNani Valls
VestuariAAOS
  
Cor Amics de l'Òpera de Sabadell 
Orquestra Simfònica del Vallès 

Multimèdia

Galeria d'imatges

Saber-ne més

Sinopsi

L’acció té lloc a París i rodalies, cap el 1840

 

ACTE I

Un saló a casa de Violetta Valéry

El teló s’aixeca durant una gran festa que se celebra a casa de Violetta Valéry, una cortesana. Arriben els convidats, entre els quals es troba Gastone, viscomte de Letorières, que presenta un jove a Violetta. Es tracta d’Alfredo Germont que, segons informa Gastone, és un admirador de la cortesana des de fa temps fins al punt d’haver demanat cada dia per la seva salut durant una recent enfermetat d’ella. Violetta se sent commoguda per la devoció d’Alfredo. En el trascurs de la conversa Gastone suggereix que el seu amic pronunciï un brindis per a tothom. D’entrada s’hi resisteix, però quan és Violetta qui ho demana, Alfredo s’hi llença tot d’una (Libiamo ne’ lieti calici), cantant els plaers del vi i de l’amor.

De la sala adjacent arriba la música del ball. Violetta, de sobte, se sent malament i ha de seure per recuperar-se una mica. Queda sola amb Alfredo, el qual l’adverteix, preocupat, que la vida que porta la matarà i finalment li declara el seu amor. Diu que ja fa un any que està enamorat d’ella i descriu la felicitat que va sentir la primera vegada que la va veure (Un dì felice, eterea). Ella l’aconsella que l’oblidi però, al mateix temps, agafa una flor i li demana que torni tan bon punt sigui marcida. Ple d’alegria, Alfredo veu que això vol dir l’endemà mateix. Agafa la flor i marxa.

Violetta queda sola i amb gran sorpresa sent que la declaració d’Alfredo l’ha tocada ben endins (È strano! È strano!). Acte seguit expressa el seu delit d’estimar i ser estimada (Ah, fors’è lui), però aviat escombra aquests pensaments que considera una veritable bogeria (Sempre libera), de manera que val més continuar amb aquesta vida de plaer, com sempre. De lluny se sent la veu d’Alfredo que la fa repensar un moment, però ella segueix amb la seva idea.

 

ACTE II

Escena primera

Una casa de camp prop de París

Violetta i Alfredo ja fa tres mesos que viuen junts. El jove manifesta la felicitat que ha viscut durant aquest temps (De’ miei bollenti spiriti). Entra Annina, la donzella de Violetta. Torna de París on la seva senyora l’ha enviada per vendre alguna de les seves possessions per poder mantenir la vida que porten. Alfredo resta molt sorprès amb la notícia i decideix anar immediatament a París per posar-hi remei, tot retreient-se a si mateix no haver-se’n donat compte abans (Oh mio rimorso! Oh infamia!).

Entra Violetta a qui Annina entrega una nota de la seva amiga Flora. L’està convidant a una festa a casa seva, fet que desperta la seva total indiferència. De sobte arriba un visitant: és Giorgio Germont, el pare d’Alfredo. Aquest ve per acusar Violetta de portar el seu fill a la ruïna. Només quan veu els papers relatius a la venda de la seva hisenda Germont se’n dóna compte que és ella qui manten a tots dos. Malgrat restar convençut que Violetta estima el seu fill vol demanar-li un sacrifici. Explica que té una filla i que si Alfredo no torna al si de la família el casament de la noia no podrà tenir lloc (Pura siccome un angelo). D’entrada, Violetta el malinterpreta i li diu que d’acord, que deixarà Alfredo una temporada, però Germont vol que la separació sigui per sempre. Per reforçar els seus arguments, el vell li diu que quan el temps esborri els seus encants, potser Alfredo se’n cansarà d’ella (Un dì, quando le veneri). Els seus precs gradualment vencen la resistència de Violetta i finalment aquesta accedeix a realitzar el gran sacrifici (Ah! Dite a la giovine sì bella e pura).

Quan queda sola redacta ràpidament una nota pel Baró Douphol, el seu antic protector, demanant Annina que l’entregui. Tot seguit escriu una carta per Alfredo i tot just l’ha acabada quan aquest arriba. Veient la confusió de Violetta vol saber-ne el motiu, però està encara més preocupat per una nota que ha rebut del seu pare. Violetta es llença en els braços d’Alfredo i li prega que l’estimi sempre.

Alfredo queda sol i un servent li diu que Violetta ha marxat amb el carruatge. Al cap de poc un missatger entra amb la nota que ha escrit Violetta on informa el seu estimat que el deixa per tornar a la seva antiga vida. Alfredo està enfonsat. Arriba el pare que, per suavitzar el cop, li recorda la seva llar (Di Provenza il mar, il suol), però no serveix per res. Veient la nota de Flora, Alfredo marxa corrents jurant venjança.

Escena segona

Un saló a casa de Flora Bervoix, a París

La festa a casa de Flora està tenint lloc. Tant ella com el Doctor Grenvil estan sorpresos perquè Violetta i Alfredo s’han separat. Un grup de convidades, disfressades de gitanes, fan broma tot dient la bonaventura (Noi siamo zingarelle). Gastone i uns quants convidats irrompeixen en escena vestits de toreros (Di Madride noi siam mattadori) i entreten la concurrença amb una història d’amor d’un matador biscaí. Els convidats passen a les taules de joc.

Arriba Alfredo i tot seguit ho fa Violetta, del braç del Baró Douphol. Alfredo guanya diversos cops en el joc. El Baró, furiós per l’actitud del jove, el desafia a una partida. Alfredo continua afortunat en el joc. El sopar és anunciat.

Violetta i Alfredo es reuneixen i ella li suplica que se’n vagi de seguida. Té por d’una baralla amb el Baró. Ell, però, li diu que no té por. Finalment accepta marxar si ella també ve, però això és impossible degut a la promesa que ella ha fet. Violetta menteix i li diu que estima el Baró. Alfredo, boig de ràbia, crida tothom. Davant dels convidats diu que Violetta s’ha gastat el seu patrimoni per mantenir-lo a ell i que ha arribat el moment de pagar-li els deutes. Agafa un feix de bitllets i els llença damunt Violetta, la qual es desmaia. Tots els convidats retreuen Alfredo la seva actitud i arriba també el seu pare, el qual menysprea el comportament del fill (Di sprezzo degno se stesso rende). Calmat, Alfredo és ple de remordiments. Violetta, amorosament, li diu que no pot comprendre com l’arriba a estimar i el que ha fet per ell (Alfredo, Alfredo, di questo core). El Baró aprofita per desafiar-lo a un duel.

 

ACTE III

El dormitori de Violetta

Violetta jeu al llit. S’està morint consumida per la seva malaltia. Arriba el Doctor Grenvil, que intenta recomfortar-la dient-li que la seva convalescència és a prop, però quan marxa li diu a Annina que només li queden unes hores de vida. És Carnaval i Violetta decideix donar als pobres els pocs diners que li queden. Un cop sola, treu una carta de Giorgio Germont que llegeix en veu alta. Li explica en ella que Alfredo va ferir el Baró en el duel i que finalment el seu estimat, que és a l’estranger, ha estat informat del seu sacrifici. Tots dos, pare i fill, vindran per demanar el seu perdó. Violetta diu que és massa tard i tot seguit diu adéu als somnis del passat (Addio del passato).

En el carrer se sent una alegre comparsa de Carnaval (Largo al quadrupede). Alfredo entra d’una revolada a la cambra. Abraça Violetta amb passió i li demana perdó. Violetta, oblidant per un moment la gravetat de la seva condició, fa plans amb Alfredo per deixar París i començar una nova vida (Parigi, o cara, noi lasceremo). Violetta vol anar a l’esgésia a donar gràcies pel retorn d’Alfredo, però en aquell moment cau exhausta per l’esforç. La pobra dona explota tot protestant pel seu destí (Ah, gran Dio! Morir sì giovine). Alfredo plora amb ella.

Annina torna amb el Doctor i també arriba Germont. Aquest, ple de remordiments, abraça Violetta. Conscient que el seu final s’apropa, Violetta dóna a Alfredo un retrat seu en miniatura. Aquest objecte, diu, li recordarà sempre aquella que tant el va estimar. De sobte, Violetta diu que ja no sent dolor i que la força retorna al seu cos. Només és un moment de revifada ja que, tot seguit, es desploma i mor.

 

 

Article

VERDI DAVANT DEL MIRALL

Giuseppe Verdi no era un d’aquells compositors que maldava per reflectir en llurs obres les propies vivències personals. Potser sense acabar de voler-ho, però, a La traviata ho va fer. Els antecedents no n’eren favorables. Quan l’any 1844 algú li va suggerir que de la Marion Delorme de Victor Hugo en fes una òpera, el mestre respongué, sec, “No m’agraden les prostitutes a l’escena”. Quan tingué ocasiò, però, de veure representar a París, probablemente el mes de maig de 1852, La dama de les camèlies hi va copsar alguna cosa que el feu canviar d’opinió.

Aquella dona, de vida tal vegada irregular –lliure, segons la seva visió de les coses- que, però, estimava sincerament, no podria ser la Giuseppina Strepponi que Verdi va fer seva, en una relació que ell defensava aferrissadament malgrat els maldecaps que la situació li ocasionava? Que potser el vell Georges Duval no era una representació viva del seu ex-sogre Antonio Barezzi, que sempre li retreia la seva intimitat amb una dona tan poc recomanable?

L’home Verdi, potser confirmant la identificació de l’autor literari amb el seu personatge –Armand Duval tenia les mateixes caplletres que Alexandre Dumas fils- va sentir-se de sobte campió de la causa de Marguerite Gautier i decidí fer-ne una Violetta Valery víctima de les convencions socials de l’època.

Caldria, és clar , dur a l’escena una d’aquelles figures femenines que Verdi no hi volia veure, tot i que el cas no fos exactament el mateix. Caldria fer-la-hi aparèixer com a dona dels seu temps. Les consideracions de la censura, però, no ho van permetre: pel que feia a la peripècia escènica no hi havia res a dir. L’ambientació, però, no podia ser contemporània. I no ho va ser.

Tot allò que de vegades s’ha dit en el sentit de que el públic rebutjà l’obra perqué els cantants “vestien de carrer” no és pas veritat. Al llibret corresponent a l’estrena al Teatro La Fenice el 6 de març de 1853, s’hi pot llegir clarament “La scena è a Parigi e sue vicinanze, nel 1700 circa”. El fracàs de l’estrena fou, segons que sembla, per la fluixa actuació dels cantants, car si a la protagonista, Fanny Salvini Donatelli –molt activa, per cert, al Liceu a les darreries dels anys quaranta- se li aplaudí el seu rendiment vocal, no sembla que per constitució física donés el tipus de malalta de tisi. A més, el tenor Graziani no va agradar i el baríton, tot i ser el gran Felice Varesi, no sabé com sortir-se’n d’un paper  que no llligava amb el seu tarannà habitual. La prova la proporcionaria el fet que l’obra, reposada al Teatro San Benedetto de la mateixa ciutat de Venècia l’any següent –sempre el vestuari d’època i davant un públic que per força havia de ser el mateix- assoliria un èxit abassagador.

Si es té en compte que l’obra teatral de Dumas s’estrenà el 2 de febrer de 1852 –la novel.la havia estat publicada quatre anys abans, només uns mesos després de la mort de Marie Duplessis, la versió real de Marguerite Gautier, amistançada amb l’escriptor- cal considerar l’òpera de Verdi com la més “moderna” de les seves, tant per la temàtica com per l’estructura musical, bastida sobre el diàleg i el canto di conversazione. Verdi, en el curs de la composició, assegurava en una carta a un amic que “aquest és un tema del nostre temps, que cap altre compositor hauria gosat tractar. Jo ho he fet amb molt de gust. M’agraden els arguments que siguin nous, bells i forts”. Amb La traviata Verdi s’havia mirat al mirall. Quedaven encara moltes obres a escriure. Però no ho tornaria a fer.

 

MARCEL CERVELLÓ