Calendari i sessions

Dimecres
20
feb
Divendres
22
feb
Diumenge
24
feb
Dimecres
06
mar
Finalitzat
Divendres
08
mar
Compartir

Presentació

Drama líric en quatre actes (sobretitulat en català)

Text de Temistocle Solera, basat en l’Antic Testament i l’obra teatral Nabuchodonosor, d’Auguste Anicet-Bourgeois i Francis Cornue

Estrenada al Teatro alla Scala (Milà), el 9 de març de 1842

Repartiment

NabuccoVentseslav Anastasov
AbigailleEugènia Montenegro / Miki Mori
ZaccariaIván García
IsmaeleJosep Fadó
FenenaLaura Vila
Il Gran SacerdoteMarc Pujol
AbdalloCarles Ortiz
AnnaNúria Vilà
  
Director d'orquestraRubén Gimeno
Director del corDaniel Gil de Tejada
Director d'escenaCarles Ortiz
Disseny d'escenografiaJordi Galobart
Il.luminadorNani Valls
VestuariAAOS
  
Cor Amics de l'Òpera de Sabadell 
Orquestra Simfònica del Vallès 

 

Multimèdia

Galeria d'imatges

Saber-ne més

Sinopsi

L’acció té lloc a Jerusalem i Babilònia, el segle VI A.C.

 

ACTE I: ‘JERUSALEM’

Interior del Temple de Salomó, a Jerusalem

Plens d’angoixa i terror, els hebreus adrecen fervents pregàries al Senyor perquè els protegeixi dels babilonis que, sota el comandament del seu rei Nabucodonosor (Nabucco), són a punt de prendre Jerusalem (Gli arredi festivi). Arriba Zaccaria, gran sacerdot dels hebreus, portant amb ell Fenena, filla de Nabucodonosor. Exhorta el poble a confiar en l’ajuda divina: Fenena, retinguda com a hostatge, podria representar una penyora de pau entre hebreus i babilonis (Sperate, o figli!... D’Egitto là sui lidi). Ismaele, nebot del rei hebreu, anuncia que les guerrers babilonis avancen sense fre. Aleshores, Zaccaria incita el poble a refusar l’enemic i, després d’haver confiat Fenena a Ismaele, s’allunya amb tots els hebreus per defendre la ciutat i el Temple (Come notte a sol fulgente).

Ismaele i Fenena, secretament enamorats l’un de l’altre, queden sols. Ismaele recorda com Fenena el va ajudar a fugir de la presó a Babilònia, quan hi va ser en qualitat d’ambaixador. Ara és el torn d’Ismaele d’alliberar Fenena i fugir amb ella. Però de sobte irromp un escamot de soldats babilonis que han aconseguit penetrar en el Temple. Al capdavant hi ha Abigaille, a qui tothom considera la filla gran de Nabucodonosor. Aquesta, que també estima secretament el príncep hebreu, s’enfronta als dos amants amb sarcasme i còlera (Prode guerrier!) per, tot seguit, confessar el seu amor a Ismaele (Io t’amava!). Està disposada a salvar el poble hebreu si Ismaele consenteix a estimar-la, però ell refusa.

Tornen al Temple els hebreus que fugen (Lo vedeste?). Arriba Nabucodonosor, dalt de cavall, però Zacaria el commina a no entrar, tot amenaçant-lo de matar Fenena si el rei de Babilònia gosa profanar el lloc sagrat. El rei baixa del cavall (Si finga… Tremin gl’insani), però les seves paraules blasfemes provoquen la còlera del sacerdot. Quan aquest és a punt de matar Fenena, Ismaele s’interposa i allibera la noia. Ara que la seva filla és amb ell, Nabucodonosor ordena els soldats saquejar i incendiar el Temple (Mio furor, non più costretto). Zaccaria i els hebreus maleeïxen Ismaele per haver traït la pàtria (Dalle gente sii reietto).

 

ACTE II: ‘L’IMPIU’

Escena primera

Apartaments del Palau Reial de Babilònia

Abigaille ha aconseguit apoderar-se d’un document que certifica el seu veritable origen: en realitat no és la filla de Nabucodonosor, sino una esclava. Però això no la fa pas renunciar als seus ambiciosos projectes de dominació. Està furiosa amb Nabucodonosor que, encara en guerra contra els hebreus, ha confiat la regència a Fenena i, a més, ha allunyat Abigaille del camp de batalla tot enviant-la de tornada a Babilònia. La seva còlera i el seu desig de venjança contra Fenena que, a banda de l’amor d’Ismaele, ara li disputa també el tron, no tenen límits. En el cor d’Abigaille no hi caben ja els sentiments de humanitat i d’amor que havia conegut abans (Ben io t’invenni… Anch’io dischiuso un giorno).

Arriba el Gran Sacerdot de Baal, seguit dels Mags del regne de Babilònia. Presa de gran agitació, el Gran Sacerdot explica a Abigaille que Fenena, la regent, ha alliberat els hebreus. Per posar fi a tot això i salvar Babilònia dels seus enemics, cal que Abigaille prengui les regnes del poder; amb aquest objectiu ja ha fet córrer la brama que Nabucodonosor ha mort en combat. Abigaille accepta l’oferta del Gran Sacerdot i exulta només de pensar en poder, finalment, pujar al tron (Salgo già del trono aurato).

Escena segona

Sala del Palau Reial

Acompanyat per un Levita que porta les taules de la llei, Zaccaria es dirigeix cap els apartaments de Fenena. Es proposa convertir la filla de Nabucodonosor a la religió hebrea i prega el Senyor que l’il.lumini i l’assisteixi en aquesta missió (Vieni, o Levita!... Tu sul labbro de’ veggenti). Els Levites es reuneixen a la sala. Arriba també Ismaele, però tots el refusen i el maleeïxen per la seva traició (Il maledetto non ha fratelli). Entren aleshores Zaccaria, la seva germana Anna i Fenena. Anna intervé per disculpar Ismaele i anuncia que Fenena acaba de convertir-se. Després arriba Abdallo, fidel oficial de Nabucodonosor, amb la notícia de la mort del rei i l’ascensió d’Abigaille al tron. Aquesta, acompanyada pel Gran Sacerdot de Baal i els seus fidels, fa la seva aparició per arrencar la corona reial a Fenena. Enmig de l’astorament general, arriba Nabucodonosor amb els seus guerrers i reclama la corona per a ell. Aleshores pronuncia paraules de menyspreu cap el déu Baal que, diu, ha empès els babilonis a trair-lo, però també cap el déu dels hebreus. Finalment, exigeix que tots l’adorin com a l’únic déu existent i amenaça de mort Zaccaria i tots els hebreus en el cas que no s’amotllin a la seva voluntat. Però en el moment en que Nabucodonosor pronuncia les paraules Non son più re, son Dio! (Ja no sóc rei, sóc Déu!), un llamp esclata al seu damunt. La corona cau a terra i, enmig del silenci general, se sent la veu del rei, que manifesta ja signes de demència (Chi mi toglie il regio scettro?). La corona caiguda és ràpidament recollida per Abigaille.

 

ACTE III: ‘LA PROFECIA’

Escena primera

Els Jardins Penjats de Babilònia

Abigaille que, degut al desordre mental de Nabucodonosor, ha assumit mentrestant plens poders, rep l’homenatge del poble i els nobles de Babilònia (È l’Assiria una regina). El Gran Sacerdot de Baal li presenta la sentència de mort per a Fenena i els hebreus, demanant-li que l’aprovi. Abigaille fingeix dubtar però, de sobte, apareix Nabucodonosor, vestit modestament, amb l’esperit trasbalsat. Abigaille fa allunyar tothom i queda sola amb el rei, a qui mostra la sentència de mort (Donna, chi sei?). Nabucodonosor dubta en signar-la però, sentit els sarcasmes amb els quals Abigaille li retreu indecisió i feblesa, hi estampa el segell. De seguida se n’adona, però, que també ha decretat la mort de Fenena, però és massa tard: Abigaille ja ha entregat la sentència als guàrdies. Atemorit, Nabucodonosor esclata en invectives contra l’esclava i busca inútilment el document que prova els origens servils d’Abigaille. Però aquesta té el document a les seves pròpies mans i l’estripa davant Nabucodonosor, que resta com paralitzat (Oh, di qual’ onta aggravasi). Abigaille, per coronar el seu triomf, ordena els guàrdies que empresonin el rei. Nabucodonosor la prega que salvi la seva filla (Deh, perdona): ningú disputarà el tron de Babilònia a Abigaille si Fenena és salvada. Però el prec és inútil: Abigaille, que finalment es pot venjar, resta inflexible.

Escena segona

Les rives de l’Èufrates

Carregats de cadenes, els hebreus són obligats a treballs forçats. El seu pensament va cap a la seva pàtria perduda i són dolorosament envaïts pels records del Jordà, Jerusalem i la terra nadiua (Va, pensiero). Zaccaria inspira coratge al seu poble i, en una visió profètica, vaticina el final del captiveri dels hebreus i la destrucció de Babilònia (Oh, chi piange?... Del futuro nel buio discerno).

 

ACTE IV: ‘L’ÍDOL TRENCAT´

Escena primera

Un apartament en el Palau Reial

Despertant-se d’un malson, Nabucodonosor sent veus llunyanes. D’entrada no arriba a entendre on es troba ni què passa, però tot seguit pot veure la seva filla carregada de cadenes en ser conduïda cap el suplici i se’n dóna compte que está presoner en el seu propi palau. Aleshores adreça una pregària al déu dels hebreus, implorant el perdó i jurant de reconstruir el seu Temple (Dio di Giuda). Recomfortat per aquesta nova fe i havent el seu esperit trobat novament la llum, es dirigeix cap a una porta per forçar-la; en aquest mateix moment entra Abdallo amb guerrers fidels al rei. Seguit pels seus lleials, Nabucodonosor corre cap a l’exterior del palau per salvar Fenena i castigar els que l’han traït (Cadran, cadranno i perfidi… O prodi miei, seguitemi).

Escena segona

Els Jardins Penjats

Amb els sons d’una marxa fúnebre entren Fenena i els hebreus condemnats a mort. Consolada per Zaccaria, Fenena es diposa a enfrontar el martiri amb serenitat (Oh, dischiuso è il firmamento!). L’arribada de Nabucodonosor i els seus guerrers salva Fenena i els hebreus de la mort. El rei, al mateix temps, ordena la destrucció de l’ídol de Baal, però aquest cau per si sol i es trenca. Després d’haver concedit als hebreus la llibertat i el permís per tornar a la seva pàtria, Nabucodonosor exhorta tothom a agenollar-se i adorar el déu únic i verdader (Immenso Jeovha).

Finalment, entra Abigaille, sostinguda per dos soldats: s’ha enverinat i és a punt de morir. Demana perdó a Fenena i, davant Ismaele, confia els dos enamorats a la protecció de Nabucodonosor. Mor invocant el déu dels hebreus (Su me… morente… esanime… ).

 

 

 

Article

NABUCODONOSOR: EL GRAN CONSTRUCTOR

Nabucodonosor II va ser rei de Babilònia entre els anys 605 i 562 a.C. Segon monarca de la dinastia caldea, va succeir el seu pare, el rei Nabopolassar, que havia alliberat Babilònia del jou assiri. El fill va ser un rei eminentment guerrer, passant gran part del seu regnat en lluita amb egipcis, cimeris, escites, medes, fenicis i d’altres pobles de la regió, portant la Messopotàmia a un punt molt alt de poder. Les seves campanyes més famoses, però, són les que va portar a terme contra el regne de Judà, conegudes i magnificades per l’Antic Testament. Així sabem que Nabucodonosor capturà la ciutat de Jerusalem per primera vegada l’any 597 a.C., fent presoner el rei Jeconies a qui va enviar a Babilònia juntament amb milers d’hebreus. Anys més tard, Sedecies, el rei hebreu nomenat pel poderós monarca babiloni, es va sublevar, de manera que Nabucodonosor va haver de tornar a agafar els trapals i anar cap a Jerusalem, que va ser assetjada durant dos anys i va caure finalment el 587 a.C. Aquesta vegada sí, la ciutat fou minuciosament saquejada, el Temple de Salomó reduït a runes i més ciutadans hebreus foren deportats a Babilònia. Aquest va ser el final del regne de Judà.

Aquestes vicissituds són molt conegudes perquè, com ja he dit, la Bíblia se’n va fer ampli ressò. I no oblidem que la Bíblia va ser escrita per hebreus, de manera que la figura de Nabucodonosor en surt molt mal parada. El Llibre Segon dels Reis (capítols 24 i 25) i el Llibre Segon de les Cròniques (capítol 36) parlen d’aquests fets històrics. Els llibres dels profetes Jeremies i Daniel, per la seva banda, també parlen del rei de Babilònia i, per cert, molt negativament. Lògic, ja que pels hebreus representava la potència que els havia agredit i oprimit. Sembla, però, que Nabucodonosor no era tan dolent i, a banda de la guerra, es va dedicar també a la construcció, sent creació seva els famosos Jardins Penjats de Babilònia, una de les Set Meravelles del món antic. Malgrat haver portat Babilònia al cim del seu poder, el seu imperi no va durar ni vint-i-cinc anys després de la seva mort, ja que el 539 a. C. Babilònia va caure en mans del rei persa Cirus el Gran, que va permetre el retorn dels hebreus a casa seva i va afavorir la reconstrucció del Temple, de manera que el persa, gràcies a la propaganda bíblica, queda com un tipus fantàstic.

I tota aquesta història del malvat Nabucodonosor i les seves turbulentes relacions amb els jueus, passats els segles, va esdevenir molt llaminera per a ser portada als escenaris. I així va ser: el 1836 una parella d’autors francesos, Auguste Anicet-Bourgeois i Francis Cornue, van estrenar una obra anomenada Nabuchodonosor. I és en aquests materials que el llibretista i compositor Temistocle Solera es va basar per confegir un llibret. Giuseppe Verdi era, aleshores, un jove compositor que no arribava a la trentena i començava la seva carrera d’una manera no gaire afalagadora: a l’èxit relatiu d’Oberto, conte di San Bonifacio havia seguit el desastre absolut d’Un giorno di regno. Si a això afegim que Verdi acabava de perdre la seva esposa, Margherita Barezzi, i els seus dos fills, us podeu imaginar que el seu estat d’ànim era més que negre. Bartolomeo Merelli, l’empresari de La Scala, havia ofert el llibret de Nabuccodonosor a Otto Nicolai, compositor alemany de carrera italiana, però aquest l’havia refusat. Acte seguit el va oferir a Verdi, a qui va haver d’insistir perquè, com diem, gairebé volia deixar-ho tot. El jove compositor, però, va acceptar i va ser el millor que podia haver fet: Nabuccodonosor, estrenada a La Scala el 9 de març de 1842 (pocs anys més tard adoptaria el nom abreujat de Nabucco amb el qual el coneixem avui en dia) va ser un èxit immediat. Èxit musical i d’altre mena, ja que el nacionalisme italià que es volia alliberar del jou austríac va trobar en la trama de l’òpera arguments suficients com per declarar-la el seu tòtem. Per altra banda, el personatge d’Abigaille anava a càrrec d’una tal Giuseppina Strepponi que, després d’aquest primer contacte amb Verdi, s’acabaria convertint en la seva segona esposa i fidel companya per a tota la vida. Verdi va dir per sempre més que amb Nabucco havia començat realment la seva carrera.

O sigui, estimat públic, ja podeu veure que Nabucodonosor va ser un gran constructor, tant d’imperis, com de jardins, com de carreres artístiques.

JORDI TORRENTS