Calendari i sessions

Dimecres
30
oct
Divendres
01
nov
Diumenge
03
nov
Dimarts
05
nov
Finalitzat
Divendres
08
nov
21:00 h
 Sant Cugat del Vallès, Teatre-Auditori Sant Cugat
Finalitzat
Compartir

Presentació

Singspiel en dos actes (sobretitulat en català)

Text d'Emmanuel Schikaneder

Estrenat al Theater auf der Wieden (Viena), el 30 de setembre de 1791

Repartiment

Pamina

Eugènia Montenegro
TaminoAlbert Casals
PapagenoToni Marsol
PapagenaRocío Martínez
Reina de la Nit

Elisa Vélez

Anabel Pérez-Real

SarastroIván García
MonostatosJordi Casanova
1ª DamaNúria Vilà
2ª DamaMarta Valero
3ª DamaLaura Vila
1r GeniMaria Arredondo
2n GeniMercedes Gancedo
3r GeniCecilia Ferraioli
L'OradorXavier Aguilar
1r SacerdotXavier Aguilar
2n SacerdotJong Bong Oh
1r home armatJong Bong Oh
2n home armatXavier Aguilar
  
Director d'orquestraDaniel Gil de Tejada
Director del corDaniel Gil de Tejada
Director d'escenaPau Monterde
Ajudant de direccióMiquel Gorriz
EscenografiaElisabet Castells
Il.luminadorNani Valls
VestuariAAOS
  
Cor d'Amics de l'Òpera de Sabadell 
Orquestra Simfònica del Vallès 

 

Multimèdia

Galeria d'imatges

Saber-ne més

Sinopsi

DIE ZAUBERFLÖTE (LA FLAUTA MÀGICA)

Lloc i època mítics.

ACTE PRIMER

En una zona muntanyosa, el príncep Tamino intenta fugir d’un monstre que el persegueix (Zu Hilfe! Zu Hilfe!) fins que, extenuat, cau inconscient. Tres dames misterioses apareixen i maten el monstre. Totes tres volen quedar-se al costat del príncep, la bellesa del qual admiren, però com que no es posen d’acord, finalment marxen totes.

Entra Papageno, ocellaire al servei de la Reina de la Nit (Der Vogelfänger bin ich ja) que davant Tamino, ja despert, es vanagloria d’haver matat el monstre. Tornen les dames que castiguen Papageno per la seva mentida tancant-li la boca amb un cadenat. Acte seguit expliquen a Tamino que són servidores de la Reina de la Nit, la filla de la qual, Pamina, ha estat raptada. Mostren un retrat de la noia a Tamino que, immediatament, s’enamora d’ella (Dies Bildnis ist bezaubernd schön).

Arriba la mateixa Reina i promet a Tamino la mà de la seva filla si l’allibera del seu segrestador, el malvat Sarastro (O zittre nicht). Tamino accepta. Papageno l’acompanyarà. Les dames donen al príncep una flauta màgica i a l’ocellaire, alliberat del seu càstig, unes campanetes també màgiques que els podran ajudar en cas de dificultats (Hm! Hm! Hm! Hm!).

L’escena es trasllada al palau de Sarastro, on Pamina és custodiada i maltractada per l’esclau Monostatos (Du feines Täubchen, nur herein!). La sobtada arribada de Papageno salva la noia. Tots dos se’n va a la recerca de Tamino (Bei Männern, welche Liebe fühlen).

Mentrestant, el príncep, guiat per tres genis, ha arribat en un lloc on es troben tres temples (Zun Ziele führt dich diese Bahn). Veus misterioses no el deixen entrar en els dos primers. Del tercer, el Temple de la Saviesa, surt un sacerdot que informa Tamino que la malvada és la Reina de la Nit i no Sarastro (Wo willst du, kühner Fremdling, hin?). Tamino, confós, toca la flauta, que atrau els animals (Wie stark ist nicht dein Zauberton).

Pamina i Papageno intenten seguir el so de la flauta, però són interceptats per Monostatos i la seva colla. Papageno, aleshores, toca les campanetes i Monostatos i els altres cauen en un encanteri i se´n van ballant (Das klinget so herrlich).

Entra Sarastro amb el seu seguici. Explica a Pamina que l’ha segrestada per evitar-li la influència malvada de la seva mare. Monostatos ha capturat Tamino, però Sarastro castiga l’esclau. Tamino i Papageno són conduits al temple per a la seva iniciació (Wenn Tugend und Gerechtigkeit).

 

ACTE SEGON

Sarastro explica als seus sacerdots que Tamino ha de passar una sèrie de proves abans de ser admès en el Temple de la Saviesa i guanyar la mà de Pamina (O Isis und Osiris).

En el claustre del temple, Tamino i Papageno es disposen a passar la primera prova, la del silenci (Bewahret euch vor Weibertücken). Apareixen les tres dames, que els demanen que tornin al servei de la Reina (Wie? Wie? Wie?). Papageno no se n’està de parlar, però Tamino calla.

Mentre Pamina dorm, Monostatos se li acosta amb intencions de forçar-la (Alles fühlt der Liebe Freuden), però és allunyat per l’arribada de la Reina de la Nit. Aquesta entrega un punyal a la seva filla, tot ordenant-li que mati Sarastro (Der Hölle Rache kocht in meinem Herzen).

Quan la Reina se’n va, Monostatos torna, però aquesta vegada és expulsat per Sarastro. Pamina li explica els plans de la seva mare, tot demanant-li que la perdoni. Sarastro respon que en el seu regne ni l’odi ni la venjança hi tenen cabuda (In diesen heil’gen Hallen).

Tamino i Papageno continuen amb la prova. Aquest parla amb una vella que li diu que és la seva parella predestinada, però desapareix abans de dir el seu nom. Els Tres Genis apareixen tot portant els instruments màgics (Seid uns zum zweitenmal willkommen).

Pamina, com que Tamino no li ha dirigit la paraula, es desespera i decideix suïcidar-se (Ach, ich fühls).

Sarastro i els sacerdots convoquen Tamino i Papageno a les proves definitives, tot invocant la protecció divina (O Isis und Osiris, welche Wonne!). Pamina es va enfonsant en la desesperació, ja que creu que Tamino ja no l’estima (Soll ich dich, Teurer, nicht mehr sehn?).

Papageno, perdut en el Temple i incapaç de continuar amb les proves, lamenta la seva sort. Li és comunicat que mereix ser castigat, però que els déus el perdonen, encara que mai podrà ser un iniciat. Mentrestant, l’ocellaire sospira per aconseguir una parella (Ein Mädchen oder Weibchen). Torna la vella dient que ella és la seva parella. De sobte es converteix en la jove i bonica Papagena, però un sacerdot la fa marxar tot declarant que Papageno encara no és digne d’ella.

En un jardí, els Tres Genis canten al sol naixent com a símbol del triomf de la saviesa sobre la ignorància (Bald prangt, den Morgen zu verkünden). Pamina és a punt de suïcidar-se, però els Genis ho impedeixen i li asseguren que Tamino l’estima malgrat el seu silenci.

Tamino és convocat a les proves (Der, welcher wandert diese Strasse). Pamina s’uneix a ell per passar-les (Wir wandeln durch des Tones Macht). Mentre Tamino toca la flauta, tots dos superen la prova del foc i la prova de l’aigua. Els sacerdots ho celebren amb gran alegria (Triumph! Du edles Paar!).

Papageno, perduda l’esperança de trobar Papagena, vol acabar amb la seva vida. Els Tres Genis, però, el dissuadeixen i li recorden que pot tocar les campanetes màgiques, al so de les quals apareix definitivament Papagena. Els dos ocellaires, molt feliços, planifiquen un futur amb família nombrosa (Pa-Pa-Pa-Papagena! Pa-Pa-Pa-Papageno!).

Arriben la Reina de la Nit, les Tres Dames i Monostatos disposats a assaltar el Temple i recuperar Pamina (Nur stille! Stille! Stille!). Se sent un gran tro i la terra se’ls empassa.

En el Temple i a ple sol, Sarastro i els sacerdots donen la benvinguda a Tamino i Pamina, ja iniciats. En el cor final (Heil sei euch Geweihten!) tots donen gràcies a Isis i Osiris pel triomf de la Saviesa i la Bellesa sobre els poders de l’obscuritat.

 

 

 

Article

TOT AFINANT LA FLAUTA MÀGICA

Encara es dona el cas, entre els nouvinguts a l’experiència de la meravellosa òpera mozartiana, de sentir una certa estranyesa en veure com la trama argumental canvia de sobte. Que la Reina de la Nit, la mare de Pamina, passi de ser una adolorida víctima de la malvestat d’un Sarastro robador de la filla que demana ajut al príncep Tamino per tal de rescatar-la a convertir-se en una harpia de tendències assassines que vol induir la noia –que per cert retroba ella mateixa sense l’ajut de ningú- a matar el seu raptor, no té en principi cap mena d’explicació, com no la té el fet que les seves dames, sempre amatents i valentes  matant serps i regalant flautes, acabin participant en el complot, o que fins i tot els infants als quals se’ls hi encarrega la missió de guiar Tamino canviïn sobtadament de camisa i esdevinguin servidors de la causa de Sarastro.

Doncs sí que en té, d’explicació. I és ben senzilla. Quan ja tenien enllestit entre Shikaneder i Mozart gairebé tot el primer acte de l’òpera, que l’astut director de la companyia havia imaginat com a obra de màgia típica, molt de moda en aquella època, sobre la base del conte Lulu o la Flauta Màgica, tret del Dschinnistan de C. M. Wieland, vet aquí que s’estrena al Teatre de la Leopoldstadt un Singspiel amb el títol de Kaspar des fagottist, oder die Zauberzither, basat en el mateix conte de Wieland. El sentit comercial de Shikaneder sentí  una veu d’alarma: s’havia de canviar alguna cosa per tal d’evitar la competència.

I l’argument donà un tomb. Sarastro ja no seria el dolent i ja no es tractaria tant de salvar una princesa como d’adoctrinar un príncep entabanat per una dona sense escrúpols, per molt reina i mare que fos. L’adaptació de l’argument es feu a corre-cuita i deixant-hi clapes d’allò que era la obra originaria, com tot el començament de l’acció, que ja tenia música, o la presència de Monostatos, un esclau malcarat i lasciu a la cort d’un Sarastro que, ara, ja entenimentat, no l’hauria mai volgut al seu servei.

Si la adaptació fou certament un xic precipitada, l’obra en sortí reforçada. Entre Schikaneder, Mozart i, possiblement, també la participació de Karl Ludwig Gieseke -que més tard, i a la vista de l’èxit de l’òpera, exageraria la seva intervenció- aprofitaren l’avinentesa per introduir-hi modificacions essencials i no només en la forma. D’una obra senzilla d’entreteniment passà a convertir-se en un drama de pregona significació filosòfica. S’accentuaria l’ambientació egípcia, que els autors manllevarien del Sethos de l’Abbé Terrasson, obra acabada de traduir a l’alemany. Sobretot, però, se’n faria tot un tractat de filosofia francmaçònica en clau més o menys simbòlica, ben evident però tant en el text como en la música. S’ha comentat sovint el fet, d’altra banda, que potser en l’estructura final de l’obra s’hi pot llegir un homenatge implícit a la figura del també francmaçó Ignaz von Born, prestigiós fundador de la lògia “La veritable concòrdia”, traspassat precisament quan la òpera de Mozart era a mig enllestir. Això, però, ja ens portaria a anàlisis més aprofundides. I no és el cas. Ara ja tenim explicat el perquè de l’aparent contradicció entre el capteniment dels personatges al primer acte i al segon, i ja podrem gaudir de la música, que és realment d’allò que es tracta.

 

Marcel CERVELLÓ