Calendari i sessions

Dimecres
19
feb
Divendres
21
feb
Diumenge
23
feb
Dimarts
25
feb
Finalitzat
Divendres
28
feb
21:00 h
 Sant Cugat del Vallès, Teatre-Auditori Sant Cugat
Finalitzat
Compartir

Presentació

Òpera en tres actes (sobretitulada en català)

Text de Felice Romani, basat en la tragèdia Norma, ou l'infanticide, d'L. A. Soumet

Estrenada al Teatro alla Scala (Milà), el 26 de desembre de 1831

Repartiment

NormaEugènia Montenegro
AdalgisaLaura Vila
PollioneRaúl Iriarte
OrovesoIván García
ClotildeLaura Obradors
FlavioJong Bong Oh
  
Director d'orquestraDaniel Gil de Tejada
Director del corDaniel Gil de Tejada
Director d'escenaCarles Ortiz
EscenografiaJordi Galobart
Il.luminadorNani Valls
VestuariAAOS
  
Cor d'Amics de l'Òpera de Sabadell 
Orquestra Simfònica del Vallès 
  
  

 

Multimèdia

Galeria d'imatges

Saber-ne més

Sinopsi

NORMA

La Gàl.lia ocupada pels romans, cap a l’any 50 a.C.

ACTE PRIMER

És nit de lluna plena i un grup de druides, encapçalat per Oroveso, el pare de Norma, s’aplega pel ritual sagrat de la collita del vesc (Ite sul colle, o druidi). Esperen un senyal del déu Irminsul per trencar la treva i reprendre la guerra contra Roma.

Quan els druides s’allunyen, entra el procònsol romà Pollione, acompanyat pel centurió Flavio (Svanir le voci!). Pollione és l’amant secret de la sacerdotessa Norma, amb qui té dos fills, però recentment s’ha enamorat d’una altra sacerdotessa, la jove Adalgisa. Ple, però, de remordiments, explica al seu amic un somni que ha tingut en que Norma el separa d’Adalgisa (Meco all’altar di Venere).

Els romans se’n van i tornen els druides. Apareix Norma (Norma viene), encarregada de recollir el vesc sagrat. La sacerdotessa parla al poble gal tot afirmant que el temps de la guerra contra Roma encara no ha arribat (Sediziose voci, voci di guerra) i assegura que Roma caurà per culpa dels seus propis vicis. Acte seguit talla el vesc amb una falç i l’ofereix a la deessa de la lluna (Casta diva). Norma acaba dient que quan arribi l’hora en que Irminsul reclami la sang romana, ella mateixa ho manifestarà. Secretament, però, sofreix pel seu estimat Pollione (Ah! bello a me ritorna).

Tothom se’n va, menys Adalgisa que queda sola en escena i prega Irminsul que l’ajudi a resistir l’amor que sent pel procònsol romà (Sgombra è la sacra selva). Aquest entra i suplica la jove que no el deixi (Va, crudele, al Dio spietato). Ella es resisteix a trencar els seus vots, però Pollione, que ha de tornar a Roma, insisteix que l’acompanyi (Vieni in Roma). Finalment, Adalgisa, malgrat ser conscient del seu perjuri, accedeix a fugir amb ell.

Norma es retira al bosc, al lloc on amaga els seus dos fills. Està preocupada perquè ha sentit que Pollione torna a Roma i tem quedar-se sola. Ordena la fidel Clotilde que amagui els nens (Vanne, e li cela entrambi) i tot seguit entra Adalgisa. Aquesta ve a demanar consell a Norma i li confessa que s’ha enamorat, tan profundament que és a punt de trencar els seus vots. Norma recorda el seu propi cas (Oh! Rimembranza!) i és indulgent amb Adalgisa: com que encara no ha pronunciat els vots definitius és lliure de seguir el seu estimat.

De sobte entra Pollione i Norma, en saber que ell és l’objecte de l’amor d’Adalgisa, canvia radicalment d’actitud i desferma una gran còlera contra el romà (Oh! di qual sei tu vittima). Adalgisa, aleshores, coneix tota la veritat de la relació de Norma i Pollione i, mentre aquella l’amenaça amb la guerra, aquest la desafia (Vanne, si: mi lascia, indegno). Al fons se sent el gong que convoca Norma al temple.

 

ACTE SEGON

Norma, amb un punyal a la mà, contempla com els seus fills dormen. Vol matar-los per evitar que vagin a Roma amb Pollione (Dormono entrambi). El seu amor de mare, però, no li ho permet.

Norma fa venir Adalgisa, a qui confia els infants amb el prec que els porti amb el seu pare i es casi amb ell (Deh! con te, con te li prendi). Adalgisa, malgrat haver jurat complir els desitjos de Norma, es nega i prefereix renunciar a Pollione a fi que aquest torni amb la mare dels seus fills (Mira, o Norma). Les dues sacerdotesses es juren amistat per sempre (Sì, fino all’ore estreme).

Oroveso manifesta als druides que el successor de Pollione serà encara més odiós que aquest (Guerrieri! a voi venirne). Davant la incertesa que Norma es decideixi per la guerra acorden dissimular els seus sentiments i el seu odi davant els romans. Norma arriba al temple d’Irminsul convençuda que Pollione tornarà amb ella (Ei tornerà). Clotilde, però, li fa saber que el procònsol vol raptar Adalgisa dins el temple. Norma, furiosa, fa sonar el gong i convoca el poble. Davant tothom, anuncia guerra total contra Roma (Guerra, guerra!).

Pollione, mentrestant, ha estat detingut dins el temple i és portat a la presència de Norma, Oroveso i els druides. Oroveso demana la seva filla que el sacrifiqui al déu, però ella no pot i demana que la deixin sola amb ell.

Norma ofereix a Pollione salvar-li la vida però a canvi que deixi Adalgisa (In mia man alfin tu sei). Pollione no accepta i ella l’amenaça, primer amb matar els seus fills i, després, amb matar Adalgisa. El procònsol li prega que no ho faci i ofereix la seva vida a canvi. Norma, però, està decidida a anar fins el final (Già mi pasco ne’ tuoi sguardi).

Norma convoca tots els druides i els anuncia que afegeix una nova víctima per sacrificar a Irminsul: una sacerdotessa perjura que ha trencat els seus vots. Pollione, pensant que es refereix a Adalgisa, li prega que no descobreixi el seu nom, però Norma sorprèn tothom dient que és ella mateixa.

Oroveso i els druides estan horroritzats. Norma es dirigeix a Pollione per dir-li que, malgrat tot, no ha pogut fugir d'ella perquè els seus destins estan fatalment units (Qual cor tradisti, qual cor perdesti). Norma encomana els seus fills a Oroveso (Deh! non volerli vittime) i, juntament amb Pollione, es dirigeix a morir a la foguera.

Article

NORMA, LA DIVA DEL BEL CANTO

Casta Diva che inargenti / queste sacre antiche piante, / a noi volge il bel sembiante / senza nube e senza vel... Així comença la celebèrrima ària Casta Diva, de l’òpera Norma, lletra de Felice Romani i música de Vincenzo Bellini. Es tracta d’una invocació a la deessa de la lluna (la casta deessa) a càrrec de la gran sacerdotessa Norma quan és a punt de tallar el vesc sagrat sobre el roure consagrat al déu Irminsul. Tot aquest ritual ens porta molts segles enrera, cap a l’època en que la Gàl.lia, l’actual França, començava a ser dominada per la totpoderosa Roma.

Però qui és Norma? Expliquem-ho. Recordarem, per començar, que els pobles cèltics s’escampaven, en temps immemorials, per bona part del territori europeu: les actuals Gran Bretanya, Irlanda i França, així com també el nord de la Península Ibèrica. La casta sacerdotal d’aquests pobles la constituïen uns éssers misteriosos anomenats druides. Els druides eren els responsables de transmetre les tradicions, sempre de forma oral, de l’organització del culte, els sacrificis i oracles, així com dels temes judicials. Es diu també que practicaven sacrificis humans o almenys és el que van fer córrer els romans, amb Juli César al capdavant. Si és veritat o era pura propaganda anti-gal.la no ho sabem ja que se’n coneix molt poc d’aquests foscos personatges. Totes les fonts existents són alienes a la seva pròpia cultura. Tampoc se sap si les dones participaven de la qualitat de druïdesses. Un altre misteri. Però... arriba Norma.

Norma és l’obra mestra de Vincenzo Bellini, compositor de carrera i vida molt curtes. El llibret de Felice Romani es basa en una tragèdia francesa: Norma, ou l’infanticide, d’Alexandre Soumet. La protagonista és la suma sacerdotessa druida de la seva tribu, originària de la Gàl.lia. Ella, pel que veiem, dirigeix la vida de la comunitat, com a intermediària i intèrpret de la voluntat dels déus. Així, per exemple, no hi haurà guerra amb els romans fins que ella ho digui. Entre altres coses, se suposa que ha de ser casta, com la deessa a la qual invoca. Però la carn és feble, oi? i Norma ha sucumbit a les temptacions, ni més ni menys que amb el cap dels seus enemics, el procònsul romà Pollione. I han tingut dos fills en comú, que viuen amagats al bosc. Un bon plantejament per a un bon drama: com tants homes, Pollione oblida la fidelitat i es fixa en una novícia joveneta, Adalgisa, la qual desconeix l’embolic del romà amb Norma. Quan aquesta ho sap, jura venjança. Primer, com Medea, vol matar els seus fills (en el drama original, ho fa), però, primer de tot, és mare i els deixa viure. La consumació de la seva venjança va més enllà: tant ella, com a transgressora, com Pollione, com a suprem enemic, aniran finalment a la foguera.

I musicalment parlant, hem de dir que el paper de Norma és considerat com un dels més difícils de tot el repertori per a soprano, tot exigint un gran control de rang, flexibilitat i dinàmica, tot això enmig d’un ampli ventall d’emocions humanes diverses. La gran soprano alemanya Lilli Lehman (1848-1929) va arribar a dir que s’estimava més cantar en una tarda les tres Brünnhildes de Wagner que una sola Norma, tal és el grau d’exigència de l’heroïna belliniana. Jo no puc afirmar-ho ni desmentir-ho, però ho deixo al criteri del públic. El que sí que puc dir és que el paper de Norma em provoca un devessall d’emocions, embolcallades en les més delicioses melodies del repertori.

 

JORDI TORRENTS