Calendari i sessions

Dimecres
21
feb
Divendres
23
feb
Diumenge
25
feb
Dimarts
27
feb
Finalitzat
Divendres
02
mar
Finalitzat
Compartir

Presentació

Òpera en quatre actes (sobretitulada en català)

Text (en francès en la seva versió original) de François-Joseph Méry i Camille du Locle, traduït a l'italià per Angelo Zanardini, basat en el drama 'Don Carlos', de Friedrich von Schiller

Estrenada com a 'Don Carlos', versió en cinc actes, en el Teatre Imperial de l'Òpera (París) l'11 de març de 1867

Estrena de la versió revisada en quatre actes en italià: Teatro alla Scala (Milà) el 10 de gener de 1884

Repartiment

Filippo II, Re di SpagnaFelipe Bou
Don CarloAlbert Casals
Rodrigo, Marchese di PosaCarles Daza
Il Grande Inquisitore

Danil Sayfullin

Un frateJuan Carlos Esteve
Elisabetta di ValoisMaite Alberola
La Principessa d'EboliLaura Vila
Tebaldo

Laura Obradors

Queralt Aymerich

Un araldo reale


Alberto Espinosa

Una voce dal cielo

Anabel Pérez Real

  
Director d'orquestraDaniel Gil de Tejada
Director del corDaniel Gil de Tejada
Director d'escenaCarles Ortiz
Assistent d'escenaAnna Ponces
EscenografíaJordi Galobart
Il.luminacióNani Valls
VestuariAAOS
  
Cor Amics de l'Òpera de Sabadell 
Orquestra Simfònica del Vallès 

 

Multimèdia

Galeria d'imatges

Saber-ne més

Sinopsi

DON CARLO

L’acció té lloc en diversos llocs d’Espanya en el segle XVI, durant el regnat de Felip II

(1556-1598)

 

ACTE PRIMER

Monestir de Yuste (Extremadura)

En el claustre del monestir un monjo prega davant la tomba de l’emperador Carles V mentre la resta de la comunitat ho fa dins la capella (Carlo il sommo imperatore). Arriba Carlo, príncep d’Astúries, hereu de la corona, a la recerca de calmar les seves preocupacions (Io l’ho perduta!) i, sorprès, creu reconèixer la veu del seu avi, l’emperador, en la del monjo.

Arriba Rodrigo, marquès de Posa, gran amic de Carlo. El marquès acaba de tornar d’un viatge a Flandes on ha estat testimoni dels abusos de la dominació espanyola i demana Carlo que utilitzi la seva influència davant el rei, el seu pare, per tal d’acabar amb aquesta situació (L’ora suonò). El príncep, per la seva banda, li confessa que està enamorat de la reina, Elisabetta de Valois, la seva madrastra, situació molt compromesa. El consell del seu amic és allunyar-se de la cort i treballar per la causa de Flandes. Abans de separar-se, els dos homes es juren amistat eterna (Dio, che nell’alma infondere).

Mentrestant, en els jardins del monestir trobem reunida la cort de dames de la reina, que s’entretenen amb alegria i despreocupació (Sotto ai folti, immensi abeti). Entre elles hi ha la bella Princesa d’Eboli, que canta una cançó, la ‘Cançó del vel’ (Nei giardin del bello). Arriba  la reina i després Rodrigo que li entrega una carta de la seva mare, la reina vídua de França, i una nota de Carlo, tot demanant-li, al mateix temps, que tingui una trobada amb aquest. El príncep també fa acte de presència i parla amb la reina (Io vengo a domandar) que, malgrat tot, l’atura tot dient-li que ara és la seva mare. Carlo, frustrat, se’n va.

Arriba de sobte el rei, Felip II, amb els seus cortesans i manifesta la seva sorpresa en trobar la reina tota sola, fet que va contra el protocol establert (Perchè sola è la Regina?). Com a càstig expulsa d’Espanya la principal dama d’honor de la reina, la comtessa d’Aremberg, que és consolada per la pròpia Elisabetta (Non pianger, mia compagna). Rodrigo, encara present, aprofita l’ocasió per defensar la causa de Flandes davant el rei (O Signor, di Fiandra arrivo). Aquest, que simpatitza amb Posa, al seu torn s’obre a fer-li confidències: demana al marquès que vigili el seu fill i la seva esposa, dels quals sospita que poden tenir alguna relació, al mateix temps que l’aconsella desconfiar del Gran Inquisidor (Osò lo sguardo tuo penetrar il mio soglio).

 

ACTE SEGON

Quadre primer

De nit, en els jardins de la reina, a Madrid

Carlo llegeix una carta en la qual se’l cita a mitjanit en els jardins de la reina (“A mezzanote, ai giardin della Regina... ). Ell creu que ha estat la pròpia Elisabetta qui li ha enviat i veient una dama emmascarada que ell pren per la reina, s’hi dirigeix amb apassionades paraules d’amor. De sobte, però, descobreix que es tracta d’Eboli (Ciel! Non è la Regina!). La situació és delicada i Carlo no pot negar el seu error, de manera que la princesa, sentint-se menyspreada, jura venjança. Rodrigo, que mentrestant ha arribat al lloc, intenta calmar-la (Che disse mai?), però ella se’n va, airada. El marquès de Posa aconsella Carlo que li passi tots els papers comprometedors que puguin estar en la seva possessió (Carlo! Se mai su te fogli... ).

 

Quadre segon

Davant la catedral de Valladolid

Una multitud s’ha aplegat en el lloc per presenciar un ‘Auto de fe’, cerimònia en que uns heretges condemnats per la Inquisició seran cremats a la foguera (Spuntato ecco il dì). Els reis presideixen l’acte solemne.

Una delegació de diputats flamencs, conduits per Carlo, interrompen la cerimònia (Sire, Sire, no, l’ora estrema non suonò). Venen a suplicar davant el rei que, però, els fa arrestar. Carlo s’indigna i desembeina l’espasa contra el seu propi pare, però Rodrigo l’atura i el desarma (A me il ferro). El rei, en agraïment, el nomena duc. Tothom se’n va mentre la cerimònia prossegueix i la foguera acaba amb els condemnats, les ànimes dels quals són acollides en el cel (Volate verso il ciel).

 

ACTE TERCER

Quadre primer

El gabinet del rei, a Madrid

Felip II està tot sol en el seu gabinet, sumit en foscos pensaments. La tristesa l’envaeix en no sentir-se estimat per la seva esposa (Ella giammai m’amò!). S’anuncia l’arribada del Gran Inquisidor, imponent personatge eclesiàstic que és cec, degut a la seva avançada edat (Son io dinanzi al Re?). El rei li vol preguntar si pot condemnar el seu propi fill pel seu acte de rebel·lió. L’Inquisidor respon que sí i, a més, li reclama la vida de Rodrigo, a qui odia per les seves idees que considera subversives (Allor son io ch’a voi parlerò). El rei s’hi nega.

Arriba la reina, tota trasbalsada. Li ha desaparegut un cofre amb joies i demana justícia pel robatori (Giustizia, giustizia, Sire!). És el rei qui el té en el seu poder i el torna a la seva dona, tot obligant-la a contemplar el medalló amb el retrat de Carlo que conté (Ardita troppo voi favellate!). Això és una veritable acusació d’adulteri, davant la qual la reina es desmaia.

El rei crida demanant ajut i acudeixen Rodrigo i la princesa d’Eboli (Soccorso alla Regina!). El rei es penedeix de les seves sospites i, quan queden soles, Eboli confessa a la reina que ella ha estat l’autora del robatori amb l’objectiu de provocar l’acusació d’adulteri (Pietà! Pietà! Perdon!). Ho ha fet per gelosia perquè també estima Carlo. La reina, fredament, la deixa triar: o l’exili o un convent. Un cop sola, Eboli es desespera i tria el convent, tot decidint, al mateix temps, intentar salvar Carlo de la Inquisició (O don fatal, o don crudel).

 

Quadre segon

Una presó, a Madrid

Carlo està tancat a la presó i rep la visita de Rodrigo (Son io, mio Carlo). Aquest confessa que està en perill des que s’han descobert en el seu poder els papers políticament sensibles que Carlo li va confiar (Per me giunto è il dì supremo). Efectivament, una fosca figura dispara sobre Rodrigo que, en morir, diu a Carlo que la reina l’espera l’endemà a Yuste. Igualment, es manifesta feliç de morir si Carlo pot salvar Flandes i regnar sobre una Espanya més feliç (O Carlo, ascolta).

Arriba el rei, acompanyat per Eboli, l’Inquisidor i un grup de cortesans per alliberar el seu fill (Mio Carlo, a te la spada io rendo). Aquest ho rebutja a causa de la mort de Rodrigo. El rei veu el cadàver d’aquest i lamenta profundament la seva mort, en la qual no hi té res a veure. Mentrestant s’ha congregat una multitud davant la presó exigint la llibertat del príncep, arribant a enfrontar-se al rei (Perir dovrà... ). Qui els hi planta cara, però, és l’Inquisidor, que els terroritza de tal manera que l’obeeixen immediatament i se sotmeten al rei (Vi prostrate innanzi al Re). En la confusió, Eboli fuig amb Carlo.

 

ACTE QUART

Monestir de Yuste (Extremadura). És de nit

Elisabetta està sola, pregant davant la tomba de l’emperador. Adopta el compromís d’ajudar Carlo a complir el seu destí a Flandes, però per a ella només invoca la mort (Tu che la vanità). Arriba Carlo i tots dos s’acomiaden i prometen trobar-se de nou, però al cel (È dessa!).

Entren el rei i el Gran Inquisidor (Sì, per sempre!). Venen a arrestar Carlo. Aquest desembeina per defendre’s, però de sobte surt de la tomba el monjo del primer acte. Aquest agafa Carlo i proclama que les turbulències del món persistiran i només es podrà trobar el descans en el cel. El rei i l’Inquisidor reconeixen en la veu del monjo la de l’emperador i tothom queda paralitzat pel terror (Il duolo della terra). El monjo arrossega Carlo a l’interior de la tomba, que queda tancada.

Article

DON CARLO: UN CÚMUL DE FALSEDATS

Jordi Torrents

 

L’òpera Don Carlo, que els Amics de l’Òpera de Sabadell presenten aquest mes de febrer de 2018, fou composta per Verdi per encàrrec de l’Òpera de París, amb motiu de l’Exposició Universal de 1867, amb el títol original de Don Carlos, en llengua francesa, i amb l’estructura exigida pel que s’anomenava la grand-opéra, que tant agradava al públic francès i el representant més genuí de la qual fou Meyerbeer, alemany i no pas francès. Cinc actes, argument pseudo-històric, escenes de masses, ballets, cors... tots aquests eren els elements que l’Òpera de París exigia a tots els compositors que hi havien d’estrenar alguna òpera. I Verdi no fou una excepció. El seu Don Carlos es va estrenar l’11 de març de 1867,  a l’aleshores seu de l’Òpera parisenca, la Salle Le Peletier, pel nom del carrer on es trobava, que seria destruïda por un incendi l’any 1873. La cèlebre Òpera Garnier, que encara podem admirar avui en dia, es va inaugurar el 1875.

Ben aviat l’òpera fou traduïda a l’italià com a Don Carlo i la primera representació d’aquesta versió tingué lloc al Covent Garden de Londres, el juny de 1867, i no seria fins l’octubre del mateix any que es veuria per primer cop a Itàlia, en el Teatro Comunale de Bologna. Anys a venir s’estrenaria una revisió que va comportar la supressió del primer acte. Aquesta versió en quatre actes, estrenada a La Scala el 10 de gener de 1884, és actualment la més coneguda i representada i és la que es veurà en el Circuit Òpera a Catalunya.

El llibret d’aquesta òpera té la seva font literària en una obra del famós dramaturg alemany Friedrich von Schiller, un dels iniciadors del romanticisme, Don Carlos, infant d’Espanya. D’aquí en resulta que tot el que veiem en aquesta magnífica òpera no és més que un cúmul de falsedats històriques, molt lluny de la realitat. Això ho podem veure analitzant un per un els quatre personatges històrics protagonistes del drama. El cinquè, Rodrigo marquès de Posa, és fictici.

Don Carlos de Austria, Príncep d’Astúries (1545-1568) és presentat per Schiller i Verdi com un veritable heroi altruista, preocupat per la situació de Flandes, aleshores sota el jou espanyol i gens afalagadora. El príncep, esperonat pel seu amic Rodrigo, pretén fer-se amb el poder en aquella regió per tal de governar de manera justa. Bé, tot molt idealista, molt fogós i molt romàntic, però el veritable Don Carlos era tot el contrari d’això. Fill primogènit de Felip II d’Espanya i la seva primera esposa, i cosina germana, Maria Manuela de Portugal, ja d’entrada el seu naixement va costar la vida de la seva mare. Don Carlos era un ser amb mala salut i deforme de cos, de caràcter cruel i excèntric, la seva vida adulta fou un constant enfrontament amb el seu pare, que el tenia en poca consideració. És cert que, entre altres coses, va concebre l’idea d’escapar a Flandes. Al final, el pare va fer tancar el fill en les seves estances, on acabaria morint, probablement pels seus propis excessos (una vaga de fam, per exemple), als 23 anys.

Elisabet de Valois (1546-1568) fou la tercera esposa de Felip II i la filla gran del rei Enric II de França i la seva esposa, la famosa Caterina de’ Medici. Destinada en un principi a casar-se amb el Príncep d’Astúries, finalment es va casar amb el pare. Raons d’estat. I encara que el marit li portava 19 anys, sembla que va ser un matrimoni força feliç. La reina va parir dues filles i va morir molt jove, amb 22 anys, el 3 d’octubre de 1568 en avortar-ne una tercera, menys de tres mesos després de la mort de Don Carlos. Elisabet és l’heroïna romàntica de l’òpera, on la veiem com a veritable i digna reina, refusant l’amor del seu fillastre, encara que de veritat l’estima. Una altra falsedat històrica.

Ana de Mendoza y de la Cerda, Princesa d’Eboli (1540-1592), fou una noble espanyola casada amb Ruy Gómez de Silva (el mateix nom que el dolent d’Ernani), portuguès i ministre del rei. Dona de gran bellesa i molt intel·ligent, sembla que, en un moment o altre, fou amant de Felip II. Es va barrejar en greus intrigues de la cort i va caure en desgràcia, sent exiliada i empresonada per ordre del rei el 1579. A l’òpera la veiem també com una intrigant i molt enamorada del príncep i és la reina Elisabet qui la fa fora de la cort. Fals també, ja que quan la Princesa d’Eboli fou expulsada de la cort, Elisabet de Valois ja portava uns anys morta.

Felip II, Rei d’Espanya (1527-1598), és un dels monarques més famosos de la història espanyola, que va presidir el moment àlgid del poder imperial del país, primera potència mundial en aquells temps. El seu regnat, però, està també marcat negativament per l’anomenada ‘llegenda negra’, a la qual hi van contribuir, entre d’altres coses, el cas del príncep Don Carlos i la seva mort una mica en estranyes circumstàncies, així com la presència asfixiant de la Inquisició en la societat espanyola, fet que suposava un clar fre al seu desenvolupament. A l’òpera és retratat d’una manera ambigua: obedient a la Inquisició, també desconfia d’ella i prevé Rodrigo del Gran Inquisidor. Davant el seu fill està dividit: per un cantó, el pare, per un altra, la raó d’estat. I a Elisabet l’estima i lamenta que ella no senti el mateix en una de les àries més monumentals i colpidores que va produir Verdi, “Ella giammai m’amò”.

En definitiva, Don Carlo, inclús en la versió en quatre actes, és una òpera que ho té tot: personatges magistralment dibuixats i caracteritzats, àries esplèndides, grans cors, música inspiradíssima i un dramatisme intens que no deixa ningú indiferent. Anem, doncs, a gaudir d’aquest príncep Don Carlo, encara que sigui damunt una pila de mentides.