Calendari i sessions

Dimecres
25
abr
Divendres
27
abr
Diumenge
29
abr
Dimarts
01
mai
Finalitzat
Divendres
04
mai
20:30 h
 Sant Cugat del Vallès, Teatre-Auditori Sant Cugat
Finalitzat
Compartir

Presentació

CAVALLERIA RUSTICANA

Melodrama en un acte (sobretitulat en català)

Text de Giovanni Targioni-Tozzetti i Guido Menasci, basat en l'obra teatral homònina de Giovanni Verga

Estrenat en el Teatro Costanzi (Roma) el 17 de maig de 1890

 

PAGLIACCI

Òpera en un pròleg i dos actes (sobretitulada en català)

Text de Ruggero Leoncavallo

Estrenada en el Teatro dal Verme (Milà) el 21 de maig de 1892

Repartiment

CAVALLERIA RUSTICANA 
Santuzza

Eugènia Montenegro

TuridduEnrique Ferrer
Mamma LuciaMaría Luisa Corbacho
AlfioToni Marsol
LolaMariya Melnychyn
  
PAGLIACCI 
CanioEnrique Ferrer
NeddaMontserrat Martí / Svetla Krasteva
TonioToni Marsol
Beppe

César Cortés

Silvio

Joan Garcia Gomà

  
Direcció musicalSantiago Serrate
Direcció del corDaniel Gil de Tejada
Direcció d'escenaMiquel Gorriz
Col.laborador vestuariCarles Ortiz
Assistent d'escenaAnna Ponces
Disseny escenografiaPau Monterde
Il.luminacióNani Valls
VestuariAAOS
  
Cor Amics de l'Òpera de Sabadell 
Orquestra Simfònica del Vallès 

 

Multimèdia

Galeria d'imatges

Saber-ne més

Sinopsi

CAVALLERIA RUSTICANA

L'acció té lloc en un poble de Sicília a les darreries del segle XIX

 

ACTE ÚNIC

És el dia de Pasqua. El jove Turiddu canta una siciliana (O Lola ch'ai di latti la cammisa) dedicadaa Lola, la noia a la qual jurà el seu amor abans d’anar a fer el servei militar. Però després, durant la seva absència, Lola es va casar amb Alfio, un carreter. Ara, amb aquest cant, Turiddu mostra que la seva passió no s'ha esvaït pas.

Neix el dia i el cor protagonitza la primera escena (Gli aranci olezzano). A continuació entra Santuzza, que ha estat seduïda per Turiddu i té por d'ésser abandonada; cada dia creix més la seva gelosia malaltissa. Santuzza es dirigeix a Mamma Lucia, tavernera i mare de Turiddu, la qual li respon que el seu fill ha anat a comprar vi a Francofonte, un poble veí, però Santuzza creu que ha passat la nit al poble. Arriba Alfio, impetuós i feliç (Il cavallo scalpita) i interromp el diàleg entre les dues dones i confirma, sense cap intenció especial, que ha vist Turiddu aquell mateix matí prop de casa seva.

Abans que tothom entri a I'església per celebrar la litúrgia de Pasqua, es canta un himne al Senyor, (Innegiamo, il Signor non è morto). Després Santuzza revela a Mamma Lucia el seu drama (Voi lo sapete, o mamma): Turiddu continua estimant Lola. Quan Santuzza roman sola a la plaça veu acostar-se Turiddu. Creu aleshores arribat el moment de clarificar la situació, però ell no vol escoltar-la i, quan la noia li dóna la prova de conèixer la seva relació amb Lola, queda torbat; cerca desviar la conversa i finalment es presa de la ira (Bada Santuzza, schiavo non sono di questa vana tua gelosia). Passa Lola, que es dirigeix a l'església i, tot cantant, no fa altra cosa que engelosir Santuzza encara més, sobretot quan assumeix un posat de desafiament i d'ironia. De nou soIs, Santuzza fa una darrera temptativa amb Turiddu (La tua Santuzza piange e t'implora),però sense èxit. Aleshores l'amenaça, però Turiddu li respon que no vol saber-ne res, de les seves dèries (Dell'ira tua non mi curo!) i la llença per terra; tot seguit entra també a I‘església, sense poder escoltar la maledicció que profereix Santuzza (A te la mala Pasqua, spergiuro!).

Una vegada ha acabat la tensa escena entre Santuzza i Turiddu reapareix Alfio i la noia decideix revelar-ho tot: acusa Lola (Lola v'adorna il tetto in malo modo!) de mantenir una relació amb Turiddu mentre Alfio treballa fora de casa. Aquest decideix venjar-se abans del capvespre (Vendetta avrò pria che tramonti il dì).

L'escena resta buida uns instants (és el moment del famós intermedi orquestral) i a continuació surt tothom de l'església i cadascú es dirigeix a casa seva, però abans Turiddu vol fer un brindis (Viva il vino spumeggiante), acabat el qual arriba Alfio, a qui Turiddu també convida a beure. El carreter, però, no pot dissimular i rebutja la invitació, mentre s'esvaeix l'alegria de tothom, que és succeïda per una preocupació general. Turiddu, ho ha entès: abraça Alfio i li mossega l'orella dreta, senyal de desafiament a Sicília. Alfio surt i Turiddu, abans de seguir-lo, s'acomiada de la seva mare (Mamma, quel vino è generoso) i li confia Santuzza per si li succeeix alguna cosa. Turiddu no torna i la tensa espera és trencada per un crit dramàtic: Hanno ammazzato compare Turiddu!, que anuncia la mort del noi.

 

PAGLIACCI

L’acció té lloc en un poble de Calàbria, a les darreries del segle XIX.

 

PRÒLEG

A teló tancat apareix un pallasso (Si puó?) que després representarà el paper de Tonio, i anuncia els espectadors que el drama, encara que representat per actors, tracta d’éssers humans amb sentiments corrents. És tan real com la mateixa vida. Després s’aixeca el teló.

 

ACTE PRIMER

La tarda de la festa de l’Assumpció ha arribat a la vila una companyia de còmics ambulants, rebuts amb alegria per la gent del poble. Canio, el director, anuncia que la representació començarà puntual a les onze de la nit. L’esposa de Canio, Nedda, va per baixar del carro i Tonio, un geperut, enamorat d’ella, vol ajudar-la a baixar, però, Canio, violentament, l’aparta i ajuda ell mateix la seva dona. La gent es mofa de Tonio, fet que fa que aquest murmuri paraules de venjança.

Un vilatà invita els comediants a la taverna. Peppe accepta, però Tonio declina la invitació. Un altre vilatà diu jocosament que Tonio es queda per fer l’amor a Nedda. Canio adverteix solemnement que aquesta situació graciosa en l’escena, no ho és gens a la vida real (Un tal gioco). Nedda ho sent i queda preocupada, doncs té un amant i té por de ser descoberta; però Canio assegura a la gent que no sospita d’ella. Els vilatans se’n van imitant el toc de les campanes i cantant tonades d’amor.

Sola, Nedda canta escoltant el cant dels ocells (Stridono lassu), sense adonar-se de la   presència de Tonio. Ella es mofa de la seva declaració d’amor i, en el moment que ell intenta besar-la, li creua la cara amb un fuet. Adolorit i humiliat, Tonio se’n va jurant venjança.

Un moment després apareix Silvio, que es el vertader amant de Nedda. Li demana que fugi amb ell i ella, després de dubtar, hi accedeix. No adverteixen que els ha vist Tonio, que corre a l’hostal a buscar Canio. Aquest arriba però massa tard per veure a Silvio, però a temps per sentir les paraules de Nedda (A stanotte e per sempre tua sarò!). Canio exigeix a la seva dona el nom del seu amant, però aquesta es nega. Amb la seva fúria Canio està a punt de matar Nedda, però intervé Peppe; calma el marit i s’emporta a Nedda mentre Tonio promet vigilar.

Torna Peppe i diu a Canio que ha de vestir-se per la funció. A soles, Canio mira el seu vestit de pallasso i es lamenta que malgrat la seva tragèdia personal ha de fer de pallasso i divertir el públic (Vesti la giubba).

 

ACTE SEGON

Els vilatans comencen a arribar a la plaça per assistir a la representació. Tonio els anima (Avanti! Avanti!). Mentre, Nedda va cobrant als qui arriben, un dels quals es Silvio i té l’ocasió de  parlar un moment amb ell. El públic s’impacienta, doncs ja passa de les onze, quant a la fi s’alça el teló.

A escena Nedda, vestida de Colombina, para la taula amb dos coberts. El seu marit no hi és i com que el pallasso Taddeo (Tonio) ha anat a comprar al mercat, està el camp lliure. Aleshores se sent la serenata d’Arlecchino, amant de Colombina (O Colombina), però abans de que arribi, apareix Taddeo que declara grotescament el seu amor a Colombina, però desisteix en saber de l’amor d’aquesta per Arlecchino. Aquest entra a la casa i Taddeo promet vigilar.

Mentre sopen són interromputs per Taddeo, que els adverteix que Pagliaccio torna. Arlecchino se’n va i Colombina s’acomiada d’ell amb les mateixes paraules que a la tarda havia dit a Silvio (A stanotte e per sempre tua sarò!). Ho sent Canio, i la coincidència el fereix  però es sobreposa i entra en escena representant el paper de Pagliaccio. En el seu paper acusa Colombina de tenir un amant. La ficció no tarda en donar pas a la realitat i Canio acaba demanant a crits el nom de l’amant, mentre Taddeo li diu que Colombina es pura i mai menteix. Ella tracta de riure’s  del seu marit dient-li pallasso i ell li respon ple de fúria (No! Pagliaccio non son!).

El públic, a excepció de Silvio, troba esplèndida la representació i crida Bravo!. Nedda, espantada, intenta retornar a l’obra de teatre i contesta a Canio que el seu amant és Arlecchino. Canio se sent escarnit, agafa una navalla i s’abalança sobre ella, mentre Tonio, deté a Peppe, que volia intervenir. Canio la fereix mortalment i ella, en l’espasme de la mort, crida a Silvio, que salta a l’escenari per ajudar-la, però Canio també l’apunyala. Mirant al públic amb la mirada perduda, Canio exclama: La commedia e finita!...

Article

UN TROS (SAGNANT) DE VIDA

Jaume Radigales

Crític musical

 

“Un tros de vida”. Això és el que pretén mostrar el verisme, si fem cas de les paraules del Pròleg de Pagliacci de Ruggiero Leoncavallo: el teló no s’ha alçat encara, però l’òpera ja ha començat. La peça és de 1892 i està basada en uns fets reals, que succeïren a Calàbria, i que colpiren el futur músic quan tan sols tenia 18 anys. El seu pare, un jutge, va ser qui va investigar el cas. De la vida al teatre, doncs, i és que a partir d’aleshores l’òpera italiana bandejaria la literatura romàntica i la mitologia clàssica i es fixaria en fets quotidians o en obres literàries lligades al realisme i al naturalisme: Zola, Balzac o Giovanni Verga van ser algunes de les fonts que legitimaven aquella nova modalitat operística.

És clar que Pagliacci es va estrenar dos anys després de Cavalleria rusticana, l’òpera que Mascagni havia presentat al concurs de composició de l’editor Edoardo Sonzogno –rival de Ricordi- i que va guanyar. A partir d’aleshores, l’òpera italiana ja no seria el mateix. El vell Verdi –l’ancià Verdi per ser més exactes, atesa la dimensió de saviesa que s’amaga darrere de tota ancianitat- s’ho devia mirar i escoltar des del parapet del murri que mai no va deixar de ser. I potser per això Falstaff suposaria un gest més o menys d’aprovació cap a aquells joves compositors, tot i que el músic de Busseto posava punt final a tota una vida lligada al teatre arrecerat en la convicció que “tot en el món és una burla” sota la forma d’una fuga arcaïtzant, una mica per allò del “Torniamo all’antico e sarà progresso”. Corria l’any 1893, quan Cavalleria i Pagliacci campaven pels teatres d’arreu d’Itàlia i de la resta d’Europa.

Tornem, doncs, a allò que ens aplega avui: el doble programa –com en aquells cinemes de barri perduts per sempre i vius en la memòria dels nostàlgics- constituït per les òperes de Pietro Mascgani i Ruggiero Leoncavallo. Curiós: tot i la no menyspreable llista d’òperes escrites per Mascagni (15 títols) i Leoncavallo (20 títols entre òperes i operetes), aquestes dues obres són pràcticament les úniques per les quals els recordem i que segueixen representant-se assíduament a tot arreu... i amb prou feines sortien del conservatori quan les van escriure! Puccini, el seu col·lega i amic a estones, va fer més sort, amb una fama que va de la seva tercera òpera (Manon Lescaut) fins a la darrera (Turandot) i sense alts i baixos qualitatius al llarg d’un catàleg de dotze obres mestres.

Cavalleria rusticana, inspirada en un relat breu de Giovanni Verga –l’autor d’I Malavoglia, que donaria peu a la cinematogràfica La terra trema de Visconti- ens situa a la Sicília més pregona, la de la religiositat que frega la superstició, la de les venjances, la dels clans familiars terriblement enfrontats entre ells.... la que prefigura, en definitiva, la mafiosa “Cosa nostra”: amb no poca intel·ligència, Francis Ford Coppola va utilitzar aquesta òpera com a colofó musical i narratiu de la tercera i última part de la magistral Godfather. La partitura, inspiradíssima, conté moments de gran intensitat dramàtica, amb no pocs “hit parade” que tothom qui més qui menys reconeix: l’intermezzo, l’ària de Turiddu “Mamma, quel vino è generoso”, el ritme a mode de “galop” de l’ària del bestiota Alfio, o aquell esquinçat “A te la mala Pasqua” amb què Santuzza posa punt final al seu duet amb Turiddu. Per no parlar dels aires populars de les parts corals, riquíssimes en color i sentit melòdic, per no oblidar-nos que a Itàlia la gent canta com parla i parla com canta.

Pagliacci conté un dels llocs comuns de l’art dramàtic: teatre dins del teatre. Perquè serà enmig d’una representació d’una peça de Commedia dell’arte quan Canio, el pallasso, assassini la seva esposa Nedda apunyalant-la com a venjança pel seu adulteri. El públic fictici, present a l’escenari, creu que allò forma part de la trama, fins que s’adona que la sang és real quan Tonio proclama, solemnement, que “La commedia è finita”, amb la qual cosa demostra que Canio no tenia raó quan havia proclamat, al primer acte, que “Il teatro e la vita non sono la stessa cosa”. Per tant, de res hauran servit a Canio les llàgrimes vessades a “Vesti la giubba”, perfecta síntesi d’un altre tòpic: el pallasso que riu per fora i plora per dins. Quanta saviesa sintetitzada en una música sincera, directa, que apunyala els sentiments dels espectadors/oients d’aquesta petita obra mestra!

I amb tot, i a mode de conclusió, no podem oblidar la genial paradoxa que suposa el verisme en el context de l’òpera com a forma musical: Mascagni, Leoncavallo, Puccini, Giordano, Cilea, Zandonai i tants altres músics adscrits al verisme buscaven el màxim de realisme amb un cant directe, expressiu, que defugís les ornamentacions i l’artifici del cant. Però... no és artificial estimar, matar, brindar o morir cantant? En termes estrictament ontològics, el verisme és impossible, perquè no ens llevem cantant; no mengem cantant; no fem l’amor cantant... potser alguns canten (cantem –malament, tot s’ha de dir-) a la dutxa, però poca cosa més. Heus aquí, tanmateix, la gran mentida i la fascinació que sentim per l’òpera, perquè ens emocionem fins a les llàgrimes mentre Canio assassina –cantant- la seva esposa Nedda. Això és el verisme, això és l’òpera, una gran mentida revestida de veritat. I és que les emocions sempre són vertaderes, fins i tot les que duen a sagnar.