Calendari i sessions

Dimecres
23
oct
Dijous
24
oct
Divendres
25
oct
Dissabte
26
oct
Diumenge
27
oct
Compartir

Presentació

Òpera en dos actes (sobretitulada en català).

Text de Jacopo Ferretti, basat en part del conte de Charles Perrault i en part en el llibret de Charles-Guillaume Éttienne per al compositor maltès Niccolò Isouard.

Estrenada al Teatre Valle de Roma, el 25 de gener de 1817.

Repartiment

AngelinaCarol García
Don RamiroPablo Martínez
DandiniCarles Pachón
Don MagnificoFernando Álvarez
ClorindaElisa Vélez

Tisbe

Anna Tobella

Alidoro

Marc Pujol
  
Direcció musicalDaniel Gil de Tejada
Direcció d'escenaPau Monterde
Assistent de direcció d'escenaMiquel Gorriz
Disseny d'escenografía i vestuariElisabet Castells
Disseny de vestuariMontse Figueras
Il.luminacióNani Valls
VestuariAAOS
  
Cor d'Amics de l'Òpera de Sabadell 
Orquestra Simfònica del Vallès

Multimèdia

Galeria d'imatges

Saber-ne més

Sinopsi

LA CENERENTOLA

L’acció té lloc a Itàlia, cap a finals del segle XVIII

 

ACTE PRIMER

Angelina, la ‘Ventafocs’, treballa com a minyona fent tota la feina de la casa en el decadent palau del seu padrastre, Don Magnifico, baró de Montefiascone. Mentrestant, les seves ridícules germanastres, Clorinda i Tisbe, perden el temps davant el mirall, provant-se roba i joies. Angelina acompanya la seva feina tot cantant una balada que tracta d’un rei que va trobar esposa entre la gent plebea (Una volta c’era un re). De sobte apareix un captaire que no és altre que Alidoro, filòsof i preceptor del príncep Don Ramiro. El príncep busca esposa i amb aquesta estratagema, el seu tutor estudia les possibles candidates. Clorinda i Tisbe l’insulten i el fan fora, però Angelina, amb molt bon cor, li ofereix pa i una tassa de cafè. 

Un cop el captaire ha marxat arriba un cor de cortesans per anunciar la imminent arribada del príncep amb el propòsit d’invitar les noies a un ball a palau on el príncep triarà la que serà la seva consort (O figlie amabile di Don Magnifico). Les dues germanes s’exciten d’allò més i comencen a donar frenètiques ordres a Angelina, que la fan parar boja. Tot l’enrenou ha despertat Don Magnifico, que apareix molt enfadat (Miei rampolli femminili). El baró es trobava enmig d’un somni enigmàtic que anunciava fortuna a la seva família. Les filles diuen el pare que el príncep està per arribar.

Efectivament, al cap de ben poca estona entra Don Ramiro, disfressat de criat. Es troba amb una nerviosa Ventafocs i d’immediat sorgeix l’amor entre tots dos, però ella fuig, tota nerviosa (Un soave non so che). Tot seguit entra Dandini, el lacai del príncep, disfressat d’aquest (Come un’ape nei giorni d’aprile), amb tot el seguici. Ningú de la família del baró és conscient del canvi de rols entre els dos personatges. Clorinda i Tisbe afalaguen Dandini, pensat que és el príncep. Aquest les convida al ball de palau i Angelina pregunta si ella també hi pot anar (Signor, una parola). Don Magnifico li ho nega menyspreant-la, fet que no passa inadvertit al veritable príncep. Apareix de nou Alidoro, sense la disfressa de captaire, que pregunta per la tercera filla de Don Magnifico. Aquest afirma que va morir fa temps, però Alidoro sap que no és així i quan tothom ha marxat cap al ball, ajuda la noia i li diu que el cel recompensarà la puresa del seu cor, mentre li ofereix un vestit adient per anar al ball (Là del ciel nell’arcano profondo).

Don Magnifico, Clorinda i Tisbe arriben a palau. Dandini porta el baró a visitar el celler del palau i com que és un entès en vins aviat domina la situació i és nomenat ‘gran cantiner’ (Conciossiacosachè). Dandini diu al príncep diu que les germanes són dues estúpides. Ramiro s’estranya doncs Alidoro li havia parlat meravelles d’una de les filles de Don Magnifico. Dandini diu a les noies que no es pot casar amb totes dues i els ofereix Don Ramiro com a parella de la que no sigui triada. Elles, pensant que és un pobre criat, el menyspreen. De sobte, Alidoro anuncia l’arribada d’una dama esplèndidament vestida i coberta per un vel. És Angelina que ve a participar del ball. Tothom queda embadalit per la desconeguda i la seva família li troba certa semblança amb ‘Ventafocs’. L’inici del sopar trenca l’ambient estrany. Tothom es fitxa en el menjar però creuen ésser enmig d’un somni que es pot trencar en qualsevol moment.

 

ACTE SEGON

Don Magnifico i les seves filles encara són a palau. El pare tem per la dona desconeguda, no sigui que frustri l’oportunitat que una de les seves filles es casi amb el príncep. Creient encara que podria ser Angelina, explica a les seves filles que ha malbaratat l’herència de la fillastra per tal de viure enmig del luxe. Però encara té esperances que una de les dues sigui l’escollida (Sia qualunque delle figlie).

El príncep està encantat amb la desconeguda i s’amaga quan aquesta entra amb Dandini. La noia n’està farta d’aquest, que vol seduir-la, i pensant que és el príncep li diu que en realitat està enamorada del criat. Don Ramiro surt de l’amagatall i li declara el seu amor. Ella li dóna un dels seus braçalets i, tot marxant, li diu que si realment l’estima, la trobarà. Remiro, un cop sol, jura que la trobarà (Sí, ritrovarla io giuro).

Dandini es trobar amb Don Magnifico i li confessa que ell en realitat és només el criat del príncep (Un segreto d’importanza). El baró s’indigna i Dandini el fa fora del palau.

A casa de Don Magnifico trobem de nou Angelina vestida amb parracs i treballant. Arriba la família de mal humor i martiritzen la pobre Ventafocs, com de costum. Esclata una tempesta i la carrossa del príncep pateix un accident just davant la casa del baró. El príncep i Dandini entren demanant hospitalitat. Don Magnifico encara creu que podrà casar una de les filles amb el príncep i ordena Angelina que porti la millor de les cadires per a ell. La noia l’ofereix a Dandini, a qui encara creu el príncep. Don Ramiro veu la parella del braçalet en el braç de la noia i la parella queda establerta allà mateix (Siete voi... questo è un nodo avviluppato). Padrastre i germanastres, furiosos, amenacen Angelina (Donna sciocca! Alma di fango!). El príncep, molt enfadat, anuncia terribles càstigs per la família, però Angelina li demana que sigui misericordiós, doncs “la seva venjança serà el perdó”.

L’òpera acaba en el saló del tron del palau. Don Magnifico intenta congraciar-se amb la seva fillastra, la princesa, però ella només vol que la reconegui com a filla. I demana al príncep el perdó per a la família, que l’abraça. Angelina, en el seu rondò final, manifestar que els seus dies al costat del foc s’han acabat (Nacqui all’affanno... Non più mesta accanto al foco).

Article

UNA VENTAFOCS SENSE FADA

Els que, com jo, ja fa estona que transitem per la cinquantena, recordem molt bé, n’estic segur, la versió de La Ventafocs passada pel sedàs de la factoria Disney. Tinc molt present aquella madrastra antipàtica, seca i estirada; les dues germanastres estúpides, malcriades i lletges a més no poder; la Ventafocs dolça i bona amb aspecte de Barbie; la fada padrina que apareix en el moment de més desesperació de la noia per convertir carbasses i ratolins en carrosses i lacais; l’advertència de no ultrapassar la mitjanit per tornar a casa; el ball amb un príncep amb aspecte d’haver acabat de sortir del congelador, tan perfecte ell; els cortesans astorats davant la presència d’una desconeguda tan adequada per al príncep; la carrera contra rellotge per tal d’encaixar en algun peu la sabateta de cristall que va quedar enrere en la fugida de la noia quan s’acostaven les dotze... En fi, records d’infantesa d’un dels contes per a la mainada més populars que existeixen.

La de La Ventafocs és una llegenda comú en diverses cultures del món, tan allunyades de l’europea com pot ser la de Vietnam o la dels indígenes de l’Amèrica del Nord. A Europa se’n coneixen diverses versions, que primer varen ser orals i després es varen posar per escrit. Entre les escrites, les més conegudes són la dels Germans Grimm, Jakob (1785-1863) i Wilhelm (1786-1859), coneguts autors alemanys de contes, i la de Charles Perrault (1628-1703), escriptor francès que va incloure la història dins del recull Contes de la Mare Oca. A casa nostra, la que coneixem més és la de Perrault, més amable. La versió dels Grimm inclou certs detalls cruels que et fan pensar si aquests contes estan realment dedicats a la canalla.

Rossini treballava des del 1815 com a compositor resident del Teatro San Carlo de Nàpols, aleshores el més prestigiós d’Itàlia. El seu contracte, però, tenia el gran avantatge de que, mentre complís amb els seus compromisos a Nàpols, podia acceptar treballs en altres teatres. I així va ser que el Teatro Valle de Roma, on ja havia treballat prèviament, li va presentar un contracte que va signar el 29 de febrer de 1816, el mateix dia del seu 24è aniversari. Aquest contracte l’obligava a desplaçar-se a la capital papal l’octubre següent per tal de compondre la música d’una nova òpera que s’havia d’estrenar el 26 de desembre. Això, degut a la seva feina a Nàpols, va ser impossible per a Rossini, que només va poder arribar a Roma a mitjans de desembre. Lògicament, tot eren presses i per no tenir problemes amb la censura es va triar un tema innocu, La Ventafocs, en la versió de Perrault. El llibretista fou Jacopo Ferretti, que va seguir força fidelment el conte del francès però també va picar una mica d’un llibret contemporani original de Felice Romani, el de l’òpera Agatina o La virtú premiata. que, amb música d’Stefano Pavesi, s’havia estrenat a la Scala el 1814.

Rossini va completar l’òpera en 3 setmanes (estrena: 25 de gener de 1817), però va crear una veritable obra mestra des del punt de vista musical, una de les seves creacions més apreciades, amb una mica de música manllevada d’altres obres seves, com era el seu costum. A Rossini, però, no li agradaven els arguments fantàstics, així que La Cenerentola, la seva particular recreació de La Ventafocs, elimina tots aquests elements i la fada és substituïda per Alidoro, un filòsof, preceptor del príncep, personatge que, com Dandini, l’escuder del príncep, procedeix directament, fins i tot de nom, de l’Agatina de Romani i Pavesi. Un altra cosa diferent: aquí la prova de reconeixement de la noia misteriosa no es fa amb una sabata, sinó amb un braçalet (aquí no va de talles, sinó d’emparellar el braçalet perdut amb el seu bessó). Això va escandalitzar alguns puristes seguidors de Perrault, però la raó sembla que fou evitar l’omnipresent censura ja que el fet que es veiés el peu nu d’una dona en escena era impensable en la ridículament puritana Roma d’aquells temps. Avui en dia fa riure, oi que sí?

I encara voldria assenyalar una altra diferència amb la versió tradicional: aquí no hi ha madrastra, sinó padrastre. Efectivament, aquest personatge, jo diria que més grotesc que no pas malvat, és una de les més extraordinàries creacions de Rossini pel que fa a personatges còmics: Don Magnifico, baró de Montefiascone, un veritable bombonet de personatge per a un baix buffo.

Aquesta, estimat públic, és La Ventafocs que va crear Rossini. Una òpera plena d’encant, amb una música absolutament meravellosa, que n’estic segur us farà sortir molt satisfets del teatre. La Cenerentola, ossia La bontà in trionfo. Sempre, sempre, celebrant el triomf de la bondat.

 

JORDI TORRENTS

Vicepresident de l’AAOS

Director, guionista i presentador del programa ‘Parlem d’Òpera’ a Ràdio Sabadell