Calendari i sessions

Dimecres
19
feb
Divendres
21
feb
Diumenge
23
feb
Dimecres
26
feb
Finalitzat
Divendres
28
feb
Finalitzat
Compartir

Presentació

Òpera en tres actes (sobretitulada en català).

Durada: 3 h (inclou tres entreactes de 15 min)

Text de Francesco Maria Piave, basat en la novel·la (1848) i després obra teatral La Dama aux camèlies, d’Alexandre Dumas fill.

Estrenada al Teatre La Fenice de Venècia, el 6 de març de 1853.

Repartiment

Violetta Valéry

 

Maite Alberola

Núria Vilà (28/02/20 i 01/03/20)

 

Alfredo Germont

 

Albert Casals

Antoni Lliteres (28/02/20 i 01/03/20)

 

Giorgio Germont

 

Luis Cansino

Carles Daza (28/02/20 i 01/03/20)

 

Flora BervoixAnna Tobella
AnninaLaura Obradors

Gastone

Carlos Enrique Ortiz

Barone Douphol

Joan Garcia Gomà

Marchese d'Obigny

Pau Armengol

Dottor Grenvil

Juan Carlos Esteve

  
Director musicalXavier Puig
Director del corDaniel Gil de Tejada
Director d'escena i vestuariCarles Ortiz
Assistent de direcció d'escenaAnna Ponces
EscenografíaJordi Galobart
IluminacióNani Valls
VestuariAAOS
  

Cor d'Amics de l'Òpera de Sabadell

Orquestra Simfònica del Vallès

 

Multimèdia

Galeria d'imatges

Saber-ne més

Sinopsi

L’acció a París i rodalies, cap a l’any 1850.

 

ACTE I

Saló a casa de Violetta

Violetta Válery, bella, culta i rica cortesana parisenca, fa una gran festa a la seva mansió (Dell’invito). Tots els seus nombrosos admiradors hi són presents. Gastone, un d’ells, li presenta el jove Alfredo Germont, que li declara el seu amor, alimentat des de ja fa un cert temps. Violetta s’ho pren com un compliment. La festa continua i Alfredo és l’encarregat de fer el brindis, (Libiamo). De sobte, l’amfitriona es troba malament i Alfredo l’ajuda. Mentre es recupera, el jove li explica com es va enamorar d’ella (Un di felice). Violetta sent com neix el seu interès per aquest admirador i li dóna una flor, tot demanant-li que li torni quan s’hagi marcit, és a dir, l’endemà mateix. Alfredo, boig de content (Io son felice), s’acomiada de Violetta. Els convidats se’n van (Si ridesta in cel). S’està fent de dia. Violetta, ja sola, pensa en les paraules d’Alfredo i creu que potser és l’amor que arriba, Aviat, però, refusa aquest pensament: per a ella només existeix el plaer (È strano!. Ah, fors’è lui. Sempre libera). Mentrestant, des del carrer se sent com Alfredo insisteix en el seu amor.

 

ACTE II

Quadre primer

Casa de camp als afores de París

Violetta i Alfredo ja fa tres mesos que viuen junts al camp. Arriba Alfredo i parla de la felicitat que li proporciona l’amor de Violetta (Lunge da lei. De’miei bollenti spiriti). De sobte arriba Annina, la criada, que torna de París, on ha anat per vendre els últims véns de la seva senyora, per aconseguir així diners que els permetin seguir mantenint el seu nivell de vida. Alfredo, avergonyit, decideix anar ell mateix a abtenir fons (Oh mio rimorso!). Entra Violetta. Ha rebut una invitació per anar a la festa de la seva amiga Flora Bervoix, però ara ja no fa aquesta vida i decideix que no hi anirà. Es presenta un cavaller: és Gregori Germont, el pare d’Alfredo, que vol entrevistar-se amb Violetta. La seva intenció és convèncer-la de separar-se del seu fill, ja que la situació escandalosa de la parella provoca problemes en la seva burgesa família (Pura siccome un angelo). Violetta, en un principi, s’hi oposa, però al llarg de l’extens diàleg, reflexiona i veu que ha de sacrificar-se (Non sapete qual affetto. Un di, quando le veveri. Dite alla giovine. Morrò, morrò). Germont se’n va, agraït per l’actitud de Violetta, i ella es disposa a escriure una carta pel seu estimat, que arriba i vol saber de què es tracta. Violetta, però, li ho amaga. Alfredo li expressa el temor que son pare voldrà separar-los i Violetta, aleshores, li prega que li juri que sempre l’estimarà Amami, Alfredo. Violetta surt i poc després Alfredo rep la carta on li diu que han de separar-se perquè vol tornar a la seva antiga vida. Alfredo es desespera. El seu pare arriba i intenta consolar-lo (Di Provenza). El jove enamorat descobreix la invitació de Flora i decideix anar a la festa, on podrà venjar-se de Violetta.

 

Quadre segon

Saló a casa de Flora Bervoix

La festa es troba en el seu apogeu (Noi siamo zingarelle. Di Madride noi siamo matadori). Els comentaris dels convidats es centren en Violetta, que ha deixat Alfredo i ha tornat amb el baró Douphol. Alfredo arriba i es dirigeix a la taula de joc. Tot seguit entren Violetta i el baró que, davant les provocacions d’Alfredo, decideix d’enfrontar-s’hi en el joc. Tots els convidats estan sopant. Alfredo i Violetta, però, apareixen en escena discutint (Mi chiamaste?. Che bramante?). Violetta vol fer veure que està enamorada del baró i demana Alfredo que se’n vagi. Aquest convoca tots els convidats (Or tutti a me) i, davant de tothom, insulta Violetta i li llança a la cara un feix de diners, com a pagament del que ella ha gastat per ell. Els convidats estan horroritzats i menyspreen Alfredo. També ho fa Giorgio Germont, que arriba i fa veure al seu fill la mesquinesa de la seva acció. El baró desafia Alfredo a un duel i Violetta cau desmaiada (Ogni suo acver).

 

ACTE III

Dormitori de Violetta

Violetta agonitza. Arriba el doctor Grenvil a visitar-la i diu a Annina que només li resten unes poques hores de vida. Violetta rellegeix la carta que ha rebut de Germont pare. Aquest li diu que en el duel el baró va ser ferit i que Alfredo, que ja sap tota la veritat, és a l’estranger però que és a punt de tornar. Violetta reflexiona i, veient que ja no li queda res, pensa que és massa tard (Tenesta la promesa. Addio del passato). És carnaval i se sent l’alegria de la gent al carrer (Largo al quadrupede). De sobte, arriba Alfredo, i davant l’alegria immensa de Violetta, fan plans per al futur (Oh, mia Violetta. Parigi, o cara). Aquesta, però, està tan dèbil que no pot ni aixecar-se (Ah! Gran Dio! Morir si giovane). Arriba Giorgio disposat a demanar perdó. Mentrestant, Violetta s’acomiada d’Alfredo, donant-li un retrat seu en miniatura i desitjant-li que trobi una dona digne d’ell (Prendi, quest’è l’immagine). De sobte, Violetta deixa de sofrir i se sent reviure (Cessarono li spasimi). Al cap d’un instant, cau morta. 

 

Article

RETRAT D’UNA DONA AMB FLORS

Podria ser un retrat de gènere d’aquells que uns pintors més acomodaticis que fidels a la veritat feien sovintejar en una societat un si és no és melindrosa que s’acontentava de les floridures del seu temps. Verdi, però, no ho va veure així. Si ara molts registes d’escena volen fer de Violetta Valéry una dona assedegada de llibertat –aquell “Sempre libera” s’ha entès sovint d’una manera tal vegada massa literal; el compositor i el seu llibretista Francesco Maria Piave –més aquell que no pas aquest- en volgueren fer sobretot una víctima. Una víctima de qui? De la societat hipòcrita de la seva època, és clar. També, però, de la prepotència dels homes que l’envoltaven, un dels quals (Alfredo Germont, que era també Armand Duval, alias Alexandre Dumas, amb coincidència d’inicials o sense) hauria pogut salvar-la i no ho va fer. Per covardia o per comoditat, però s’estimà més fugir que intentar-ho. Cal recordar aquí aquelles paraules de la carta de comiat que li va trametre abans de deixar-la: “No soc prou ric per estimar-te com voldria, ni tan pobre com per ser estimat com a tu t’agradaria. Oblidem-nos els dos: tu d’un nom que hauria acabat de ser-te gairebé indiferent i jo d’una felicitat que m’ha resultat impossible”. Allò cert és que tornà a deixar-la sola –lliure?- al món esvalotat i fals al que l’havia llençat el seu primer protector real, el Duc de Guise.

Qui era, en realitat, aquella Marie Duplessis que tenia als seus peus tot un París de festes i teatres? Nascuda a la localitat normanda de Nonant l’any 1822 como Alphonsine Rose Plessis, era filla d’un marxant eixelebrat que l’abandonaria en morir la seva muller, una dona pobre però sembla que de bona família. Escapant-se de la tutela d’una tia poc amatent a la seva educació, Alphonsine hagué de guanyar-se la vida en feines d’escarràs fins que, en arribar a París, va entrar a treballar a l’obrador d’una modista on pogué obtenir els recursos necessaris per iniciar unes relacions que acabarien proporcionant-li una munió d’amants i una vida de dissipació que acabaria definint el seu caràcter. Una rebel, la Duplessis? Més aviat una víctima de la societat que li va tocar de viure.

Si Dumas va novel·lar la seva vida, qui sap si amb un cert rau-rau de consciència culpable, la posterior versió escènica al Théâtre du Vaudeville a París proporcionà a Verdi l’ocasió per enamorar-se del personatge, potser identificant-lo d’alguna manera amb la situació que ell mateix vivia amb Giuseppina Strepponi –i la figura del pare podria recordar-li la del vell Barezzi, és clar- i decidir posar-li música quan encara no havia acabat del tot el seu Trovatore. Tot i que hi ha qui diu que el detall de les flors –unes flors que no fan olor i no molesten els qui tenen problemes per respirar- es pura invenció de Dumas, la cosa certa és que Verdi en tragué força profit en l’escena entre Violetta i Alfredo al primer acte de l’òpera.

Pensada primer amb el títol de Amore e morte, obstaculitzat per una censura que, estranyament, acceptaria el de La traviata, potser fins i tot més agosarat, l’òpera s’estrenà al Teatre La Fenice de Venècia el 6 de març de 1853. No va agradar. I sembla que ni la qüestió del vestuari ni la cruesa de l’argument hi van tenir res a veure. Eren els mateixos al Teatro San Benedetto l’any següent, on l’òpera assolí un èxit aclaparador amb un públic tan venecià com el de l’any anterior. Tal vegada els intèrprets? Sí que sembla cert que Felice Varesi, que havia estat el primer Rigoletto, no estava gaire engrescat amb la seva part, que considerava inferior als seus mèrits, i que l’aspecte físic de la protagonista, jove i malalta, no era allò que suggeria la robustesa de la Fanny Salvini-Donatelli, que però havia rebut aplaudiments al primer acte, abans que tot se’n anés en orris. Tant se val. El cas és que la òpera acabà triomfant i segueix omplint els teatres de gom a gom. No tothom pot endevinar les coses a la primera.

Marcel Cervelló