Synopsis
LA METAMORFOSI ROMÀNTICA D’UN MITE
L’any 1831, el Théâtre de l’Odéon s’afegia a l’efervescència romàntica que agitava París amb l’estrena de Norma ou l’infanticide, una tragèdia en cinc actes d’Alexandre Soumet que recupera la figura de Medea de la mitologia grega i la reinterpreta en clau contemporània, és a dir, romàntica. Els ingredients essencials ja venien de sèrie: una sacerdotessa que trenca els seus vots per amor, un infanticidi latent com a venjança i el sacrifici d’una dona dividida entre l’amor, la traïció i la pietat.
La peça va captivar el públic parisenc i va tenir prou impacte per cridar l’atenció de Felice Romani, llibretista habitual de Vincenzo Bellini. No sabem amb certesa si Romani en va presenciar la representació, però el text de Soumet li va arribar, i en va fer un llibret operístic que Bellini va musicar en poc més de tres mesos. Així naixia Norma, una de les grans obres mestres del bel canto i una fita indiscutible en la construcció de la tragèdia romàntica. A més de Soumet, el llibret s’inspira també en Les martyrs de Chateaubriand i en La vestale de Spontini.
Tant la Medea d’Eurípides com la Norma de Soumet són dones que, per amor a un estranger, han traspassat els límits morals i espirituals del seu món. Totes dues són mares, però la maternitat esdevé un límit insuportable quan descobreixen la traïció: l’home estimat les ha abandonades per una altra. El desig de venjança emergeix com a resposta visceral i pren la forma d’un infanticidi concebut com a càstig simbòlic. Però mentre que Medea consuma l’acte i fuig amb sang a les mans, Norma atura el braç a temps, commoguda per la visió dels seus fills adormits. I escull una altra forma de sacrifici: immolar-se al costat de l’home que l’ha traïda. És aquí on la mirada romàntica transforma el mite.
Aquest gir emocional definitiu es produeix al començament del segon acte amb Dormono entrambi, un fragment que no és exactament una ària, sinó més aviat un arioso d’una intensitat continguda, en el qual la veu es fon amb el discurs dramàtic i evita el lluïment vocal superficial. Norma, amb el punyal a la mà, contempla els seus fills mentre dormen. L’acció no s’atura, però el seu món interior sí: es debat entre la desesperació i la tendresa. Allà on Medea actua, Norma reflexiona. El que en la tragèdia grega és acció fatal, aquí és lluita interna, pietat i redempció. Bellini compon una música que mostra una mare desarmada pel seu instint, atrapada entre el dolor i l’amor. La violència esdevé compassió, i el final tràgic ja no és destrucció, sinó sublimació.
Però Norma no és només una dona traïda: és sacerdotessa i guia espiritual d’un poble ocupat i, per tant, també una figura política. El seu sacrifici final adquireix una dimensió col·lectiva i espiritual: no és només la penitència d’una amant, sinó l’ofrena d’una líder. Norma no és víctima d’una sola decisió, sinó del xoc inevitable entre tots els rols que representa: mare i transgressora, amant i sacerdotessa, dona i símbol. El seu final —ritual i purificador— s’inscriu plenament dins la tradició tràgica, però és una tragèdia de consciència, de renúncia i d’acceptació, no pas de càstig.
Una diferència fonamental entre la tragèdia teatral de Soumet i l’òpera de Bellini rau precisament en el desenllaç. En Norma ou l’infanticide, la protagonista es lliura sola al càstig: després de renunciar a matar els seus fills, s’entrega a la justícia i és condemnada a morir a la pira, complint així el càstig ritual per haver trencat els vots sagrats. L’amant traïdor, Sévérous, no comparteix la seva condemna, malgrat el remordiment que l’aclapara.
En canvi, l’òpera de Bellini transforma aquest final en una sublimació amorosa i redemptora: Pollione, impressionat per la grandesa moral de Norma, finalment l’acompanya a la mort. El sacrifici ja no és solitari, sinó compartit. Una decisió que encaixa perfectament dins la sensibilitat romàntica que mencionàvem al principi: la tragèdia no castiga, redimeix.
Christian Machio
Periodista i divulgador especialitzat en arts escèniques
