Calendario y sesiones

Miércoles
18
feb
Viernes
20
feb
Domingo
22
feb
Martes
24
feb
Compartir

Presentación

Norma, la octava ópera de Bellini, es sin duda una de las obras más paradigmáticas del bel canto y la más conocida de todas las que compuso.

Con texto de Felice Romani, libretista habitual de Bellini, la acción se desarrolla en la Galia durante la ocupación romana, alrededor del año 50 a. C. Norma es una sacerdotisa obligada a mantenerse virgen, pero mantiene una relación secreta con Pollione, el jefe de los enemigos romanos, con quien tiene dos hijos. Cuando él se cansa de ella y se fija en una joven novicia, Adalgisa, Norma estalla, pero al final, con Pollione prisionero en sus manos, declara ante su pueblo que ha quebrantado sus votos y merece el castigo: morir en la hoguera, junto a Pollione, admirado por la nobleza de espíritu y el valor de esta mujer.

Norma está considerada una de las cumbres del estilo belcantista, cultivado por el propio Bellini, Donizetti y otros compositores de la época, que otorgaba preeminencia a la expresividad de la voz, con melodías largas y dramáticas, como las que podemos escuchar en la celebérrima aria Casta diva, una de las más difíciles del repertorio para soprano.

NORMA

Vincenzo Bellini (1801–1835)
18/02/2026 – 17/03/2026

Ópera en dos actos (sobretitulada en catalán).

Texto de Felice Romani, basado en el drama francés Norma, ou l’infanticide de Alexandre Soumet.

Estrenada en el Teatro alla Scala de Milán el 26 de diciembre de 1831. En Cataluña se estrenó en el Teatre de la Santa Creu de Barcelona el 4 de junio de 1835.

Duración aproximada: 3 h 5 min.

Acto 1: 90 min.
Descanso: 20 min.
Acto 2: 75 min.

Reparto

Maribel Ortega - Norma
18, 22 y 27 de febrero
1, 4, 7, 15 y 17 de marzo

Carmen Buendía - Norma
20 y 24 de febrero
6, 8 y 13 de marzo

Anna Tobella - Adalgisa
18, 22 y 27 de febrero
1, 4, 7, 8 y 15 de marzo

Olga Syniakova - Adalgisa
20 y 24 de febrero
6, 13 y 17 de marzo

Kenneth Tarver - Pollione
18 y 22 de febrero
1, 4, 7, 13 y 15 de marzo

Marc Sala - Pollione
20, 24 y 27 de febrero
6, 8 y 17 de marzo

David Cervera - Oroveso
18, 22 y 27 de febrero
4, 13, 15 y 17 de marzo

Jeroboám Tejera - Oroveso
20 y 24 de febrero
1, 6, 7 y 8 de marzo

Laura Obradors
Clotilde

Roberto Redondo-Sainz
Flavio

Ficha artística

Dirección musical Julio García Vico / Daniel Gil de Tejada (13 y 15 de marzo) Traducción de sobretítulos Jordi Torrents
Dirección de escena y vestuario Carles Ortiz Adaptación de sobretítulos Glòria Nogué
Asistente de movimiento escénico Jaume Sangrà Regidor de escena Jordi Galobart
Diseño de escenografía Jordi Galobart Realización de escenografía y maquinaria RB Creacions 1990, S.L. (Raül Vilasis y Berta Vidal)
Vestuario Fundació Òpera a Catalunya Coordinación de caracterización Toni Santos

Producción y organización Fundació Òpera a Catalunya

Coro Amics de l’Òpera de Sabadell

Orquesta Sinfónica del Vallès

Ópera en construcción

Capsula 1
Cápsula 2
Cápsula 3

Multimedia

Video Youtube
Playlist

Galería de imágenes

Saber más

Dosier didáctico de Norma, Més enllà de l'òpera

Documentos

Sinopsis

L’acció té lloc a la Gàl·lia ocupada pels romans, cap a l’any 50 aC.

ACTE I

És nit de lluna plena i un grup de druides, encapçalat per Oroveso, el pare de Norma, s’aplega per al ritual sagrat de la collita del vesc (Ite sul colle, o druidi). Esperen un senyal del déu Irminsul per trencar la treva i reprendre la guerra contra Roma.

Quan els druides s’allunyen, entra el procònsol romà Pollione, acompanyat pel centurió Flavio (Svanir le voci!). Pollione és l’amant secret de la sacerdotessa Norma, amb qui té dos fills, però recentment s’ha enamorat d’una altra sacerdotessa, la jove Adalgisa. Ple, però, de remordiments, explica al seu amic un somni que ha tingut en què Norma el separa d’Adalgisa (Meco all’altar di Venere).

Els romans se’n van i tornen els druides. Apareix Norma (Norma viene), encarregada de recollir el vesc sagrat. La sacerdotessa parla al poble gal tot afirmant que el temps de la guerra contra Roma encara no ha arribat (Sediziose voci, voci di guerra) i assegura que Roma caurà per culpa dels seus propis vicis. Acte seguit, talla el vesc amb una falç i l’ofereix a la deessa de la lluna (Casta diva). Norma acaba dient que, quan arribi l’hora en què Irminsul reclami la sang romana, ella mateixa ho manifestarà. Secretament, però, sofreix pel seu estimat Pollione (Ah! bello a me ritorna).

Tothom se’n va, menys Adalgisa, que queda sola en escena i prega Irminsul que l’ajudi a resistir l’amor que sent pel procònsol romà (Sgombra è la sacra selva). Aquest entra i suplica a la jove que no el deixi (Va, crudele, al Dio spietato). Ella es resisteix a trencar els seus vots, però Pollione, que ha de tornar a Roma, insisteix que l’acompanyi (Vieni in Roma). Finalment, Adalgisa, malgrat ser conscient del seu perjuri, accedeix a fugir amb ell.

Norma es retira al bosc, al lloc on amaga els seus dos fills. Està preocupada perquè ha sentit que Pollione torna a Roma i tem quedar-se sola. Ordena a la fidel Clotilde que amagui els nens (Vanne, e li cela entrambi) i tot seguit entra Adalgisa. Aquesta ve a demanar consell a Norma i li confessa que s’ha enamorat tan profundament que és a punt de trencar els seus vots. Norma recorda el seu propi cas (Oh! Rimembranza!) i és indulgent amb Adalgisa: com que encara no ha pronunciat els vots definitius, és lliure de seguir el seu estimat.

De sobte, entra Pollione i Norma, en saber que ell és l’objecte de l’amor d’Adalgisa, canvia radicalment d’actitud i desferma una gran còlera contra el romà (Oh! di qual sei tu vittima). Adalgisa, aleshores, coneix tota la veritat sobre la relació de Norma i Pollione i, mentre aquella l’amenaça amb la guerra, aquest la desafia (Vanne, sì: mi lascia, indegno). Al fons se sent el gong que convoca Norma al temple.

ACTE II

Norma, amb un punyal a la mà, contempla com dormen els seus fills. Vol matar-los per evitar que vagin a Roma amb Pollione (Dormono entrambi). El seu amor de mare, però, no li ho permet.

Norma fa venir Adalgisa, a qui confia els infants amb el prec que els porti amb el seu pare i es casi amb ell (Deh! con te, con te li prendi). Adalgisa, malgrat haver jurat complir els desitjos de Norma, s’hi nega i prefereix renunciar a Pollione a fi que aquest torni amb la mare dels seus fills (Mira, o Norma). Les dues sacerdotesses es juren amistat per sempre (Sì, fino all’ore estreme).

Oroveso manifesta als druides que el successor de Pollione serà encara més odiós que aquest (Guerrieri! a voi venirne). Davant la incertesa que Norma es decideixi per la guerra, acorden dissimular els seus sentiments i el seu odi davant els romans. Norma arriba al temple d’Irminsul convençuda que Pollione tornarà amb ella (Ei tornerà). Clotilde, però, li fa saber que el procònsol vol raptar Adalgisa dins del temple. Norma, furiosa, fa sonar el gong i convoca el poble. Davant de tothom, anuncia la guerra total contra Roma (Guerra, guerra!).

Pollione, mentrestant, ha estat detingut dins del temple i és portat a la presència de Norma, Oroveso i els druides. Oroveso demana a la seva filla que el sacrifiqui al déu, però ella no pot i demana que la deixin sola amb ell.

Norma ofereix a Pollione salvar-li la vida a canvi que deixi Adalgisa (In mia man alfin tu sei). Pollione no accepta i ella l’amenaça, primer de matar els seus fills i, després, de matar Adalgisa. El procònsol li prega que no ho faci i ofereix la seva vida a canvi. Norma, però, està decidida a arribar fins al final (Già mi pasco ne’ tuoi sguardi).

Norma convoca tots els druides i els anuncia que afegeix una nova víctima per sacrificar a Irminsul: una sacerdotessa perjura que ha trencat els seus vots. Pollione, pensant que es refereix a Adalgisa, li prega que no reveli el seu nom, però Norma sorprèn tothom dient que és ella mateixa.

Oroveso i els druides estan horroritzats. Norma es dirigeix a Pollione per dir-li que, malgrat tot, no ha pogut fugir d’ella perquè els seus destins estan fatalment units (Qual cor tradisti, qual cor perdesti). Norma encomana els seus fills a Oroveso (Deh! non volerli vittime) i, juntament amb Pollione, es dirigeix a morir a la foguera.

Artículo

LA METAMORFOSI ROMÀNTICA D’UN MITE

L’any 1831, el Théâtre de l’Odéon s’afegia a l’efervescència romàntica que agitava París amb l’estrena de Norma ou l’infanticide, una tragèdia en cinc actes d’Alexandre Soumet que recupera la figura de Medea de la mitologia grega i la reinterpreta en clau contemporània, és a dir, romàntica. Els ingredients essencials ja venien de sèrie: una sacerdotessa que trenca els seus vots per amor, un infanticidi latent com a venjança i el sacrifici d’una dona dividida entre l’amor, la traïció i la pietat.

La peça va captivar el públic parisenc i va tenir prou impacte per cridar l’atenció de Felice Romani, llibretista habitual de Vincenzo Bellini. No sabem amb certesa si Romani en va presenciar la representació, però el text de Soumet li va arribar, i en va fer un llibret operístic que Bellini va musicar en poc més de tres mesos. Així naixia Norma, una de les grans obres mestres del bel canto i una fita indiscutible en la construcció de la tragèdia romàntica. A més de Soumet, el llibret s’inspira també en Les martyrs de Chateaubriand i en La vestale de Spontini.

Tant la Medea d’Eurípides com la Norma de Soumet són dones que, per amor a un estranger, han traspassat els límits morals i espirituals del seu món. Totes dues són mares, però la maternitat esdevé un límit insuportable quan descobreixen la traïció: l’home estimat les ha abandonades per una altra. El desig de venjança emergeix com a resposta visceral i pren la forma d’un infanticidi concebut com a càstig simbòlic. Però mentre que Medea consuma l’acte i fuig amb sang a les mans, Norma atura el braç a temps, commoguda per la visió dels seus fills adormits. I escull una altra forma de sacrifici: immolar-se al costat de l’home que l’ha traïda. És aquí on la mirada romàntica transforma el mite.

Aquest gir emocional definitiu es produeix al començament del segon acte amb Dormono entrambi, un fragment que no és exactament una ària, sinó més aviat un arioso d’una intensitat continguda, en el qual la veu es fon amb el discurs dramàtic i evita el lluïment vocal superficial. Norma, amb el punyal a la mà, contempla els seus fills mentre dormen. L’acció no s’atura, però el seu món interior sí: es debat entre la desesperació i la tendresa. Allà on Medea actua, Norma reflexiona. El que en la tragèdia grega és acció fatal, aquí és lluita interna, pietat i redempció. Bellini compon una música que mostra una mare desarmada pel seu instint, atrapada entre el dolor i l’amor. La violència esdevé compassió, i el final tràgic ja no és destrucció, sinó sublimació.

Però Norma no és només una dona traïda: és sacerdotessa i guia espiritual d’un poble ocupat i, per tant, també una figura política. El seu sacrifici final adquireix una dimensió col·lectiva i espiritual: no és només la penitència d’una amant, sinó l’ofrena d’una líder. Norma no és víctima d’una sola decisió, sinó del xoc inevitable entre tots els rols que representa: mare i transgressora, amant i sacerdotessa, dona i símbol. El seu final —ritual i purificador— s’inscriu plenament dins la tradició tràgica, però és una tragèdia de consciència, de renúncia i d’acceptació, no pas de càstig.

Una diferència fonamental entre la tragèdia teatral de Soumet i l’òpera de Bellini rau precisament en el desenllaç. En Norma ou l’infanticide, la protagonista es lliura sola al càstig: després de renunciar a matar els seus fills, s’entrega a la justícia i és condemnada a morir a la pira, complint així el càstig ritual per haver trencat els vots sagrats. L’amant traïdor, Sévérous, no comparteix la seva condemna, malgrat el remordiment que l’aclapara.

En canvi, l’òpera de Bellini transforma aquest final en una sublimació amorosa i redemptora: Pollione, impressionat per la grandesa moral de Norma, finalment l’acompanya a la mort. El sacrifici ja no és solitari, sinó compartit. Una decisió que encaixa perfectament dins la sensibilitat romàntica que mencionàvem al principi: la tragèdia no castiga, redimeix.

Christian Machio
Periodista i divulgador especialitzat en arts escèniques