Sinopsis
L’acció té lloc al castell d’Aguas Frescas, prop de Sevilla, a finals del segle XVIII.
ACTE I
És el dia de les noces de Figaro i Susanna, criats dels comtes d’Almaviva. A l’habitació que els ha cedit el patró, el nuvi pren mides per instal·lar-hi el llit (Cinque… dieci… venti…). Figaro està molt content, però Susanna li fa veure que això és un parany del Comte per poder-la seduir més còmodament. Figaro se n’adona i promet venjar-se del seu amo (Se vuol ballare, signor contino).
Un cop la parella ha marxat, entren Bartolo i Marcellina. Ella va prestar uns diners a Figaro amb el compromís que, si no els tornava, es casarien. I ara vol fer ús del seu dret. Bartolo s’entusiasma davant la perspectiva de poder-se venjar de Figaro per les malifetes que ell li ha fet (La vendetta).
Mentre Susanna parla, poc després, amb Cherubino —el patge secretament enamorat de la comtessa d’Almaviva i de gairebé totes les dones del castell, com ell mateix confessa (Non so più cosa son, cosa faccio)—, arriba sobtadament el Comte, disposat a seduir Susanna. L’arribada de Don Basilio, el mestre de cant, l’obliga a amagar-se precisament al mateix lloc on el patge s’havia amagat abans per no ser vist. El patge s’esmuny cap a una altra banda, però no triga a ser descobert, i el Comte, amoïnat perquè el vailet ha pogut sentir les seves proposicions a Susanna, el vol expulsar del castell. Entra Figaro amb un cor de camperols que venen a celebrar les noces (Giovani liete), que l’astut criat vol accelerar per dificultar els projectes del Comte, però aquest no es deixa enredar i ajorna el casament per unes hores. Figaro, veient Cherubino en desgràcia, intercedeix per ell i el Comte, tement que el patge reveli encara més coses, opta per nomenar-lo oficial del seu regiment amb la condició que marxi tot seguit. Figaro es burla de la destinació militar del xicot cantant una airosa marxa amb la qual acaba l’acte (Non più andrai).
ACTE II
La Comtessa, que s’acaba de llevar, lamenta la deplorable situació del seu matrimoni (Porgi amor) i es posa fàcilment d’acord amb Figaro i Susanna per castigar el seu marit per mitjà d’un pla ordit per Figaro: fer creure al Comte que Susanna l’espera al jardí, cap al tard, i, en lloc seu, fer-hi anar Cherubino disfressat de dona; la Comtessa podrà així atrapar-lo in fraganti i fer-lo renunciar a les seves conquestes. Entra Cherubino, disposat a ser disfressat. Abans, però, dedica una cançó a la senyora (Voi che sapete). Susanna i la Comtessa comencen a disfressar Cherubino (Venite, inginocchiatevi), però arriba el Comte inesperadament; la seva esposa s’atabala i fa amagar el noi en un recambró. El Comte arriba ple de sospites i, com que la Comtessa es nega a obrir el recambró, surt amb ella a cercar estris per forçar-ne la porta (Aprite, presto, aprite). Però el Comte no ha vist Susanna, que també s’havia quedat amagada al vestidor, i ella fa sortir de pressa Cherubino, que salta al jardí per la finestra, i es tanca al recambró. Tornen el Comte i la Comtessa i ella, tota nerviosa, confessa que allà hi ha el petit patge, cosa que indigna encara més el Comte. Però, davant el seu astorament, en obrir-se la porta, apareix Susanna.
El Comte demana perdó a la seva muller, però arriben Figaro (Signori, di fuori son già i suonatori), que no sap res del que ha passat, i el jardiner, Antonio, que es queixa que algú ha saltat per la finestra i ha trencat un test de clavells. Figaro fingeix que ha estat ell, per salvar la situació, i, amb l’ajut de Susanna i la Comtessa, respon correctament les preguntes del Comte sobre un paper que el jardiner ha trobat al costat del test: el nomenament de Cherubino com a oficial del regiment. El Comte resta confós i no sap què pensar-ne, de tot plegat. Però s’anima en veure entrar Marcellina, Bartolo i Basilio, que venen a reclamar l’antic deute de Figaro (Voi signor che giusto siete); si aquest no paga, s’haurà de casar amb Marcellina, com s’hi va comprometre. La confusió és ara general i l’acte acaba amb un número concertant molt lluït.
ACTE III
El Comte és abordat per Susanna, la qual fingeix que accepta, per fi, la trobada amorosa que ell desitja. Però el noble sent com Susanna ho diu a Figaro, veu que l’han enganyat i deixa anar tota la seva fúria (Hai già vinta la causa!). Entren ara Marcellina, Bartolo, el notari Don Curzio i Figaro. El judici s’ha celebrat fora d’escena i Figaro intenta apel·lar al Comte, però debades: s’haurà de casar amb Marcellina. Les paraules de Figaro intentant excusar-se desvetllen, però, la curiositat de la vella minyona i finalment es descobreix, per una marca que té en un braç, que Figaro és fill seu. No només això: Bartolo n’és el pare (Riconosci in questo amplesso). El Comte veu, furiós, els seus plans per terra. Entra Susanna, que ve a pagar el rescat de Figaro, i, veient-lo abraçat amb Marcellina, es figura que han arribat a un acord i li venta una bufetada. Tots li expliquen còmicament que Bartolo i Marcellina són els pares del seu promès.
Arriba la Comtessa, tot recordant l’amor perdut del seu espòs (E Susanna non vien… Dove sono). Susanna explica a la senyora els darrers i sorprenents fets. La Comtessa té una idea: per acabar de rematar el Comte, Susanna li ha d’escriure una carta insinuant-li el lloc del jardí on es trobaran (Che soave zeffiretto). El segell de la nota serà una agulla. Arriba un cor de noies a celebrar les noces (Ricevete, o padroncina). El jardiner Antonio i el Comte hi descobreixen Cherubino, disfressat de dona. Mentre les parelles nupcials —Bartolo ha decidit casar-se amb Marcellina— passen davant els comtes, Figaro observa que el seu senyor està llegint una nota d’alguna conquesta amorosa. El Comte anuncia finalment grans festes per a aquell vespre.
ACTE IV
Barbarina, la missatgera del Comte, ha perdut l’agulla de la carta que ell ha rebut i que fa tornar a Susanna com a justificant de recepció (L’ho perduta, me meschina). Figaro ho veu i s’imagina, amb gran irritació, que Susanna i el Comte s’han entès. Marcellina, més per solidaritat femenina que per convicció, defensa Susanna, però Figaro esclata en invectives contra les dones en una ària brillant (Aprite un po’ quegli occhi).
Entren Susanna i la Comtessa, que s’han intercanviat els vestits. Susanna es queda al jardí —amb gran irritació de Figaro, que escolta d’amagat— i s’oculta entre els arbres (Deh vieni non tardar). Tot d’una es presenta Cherubino, que, en veure Susanna, s’hi arrapa, confonent-la amb la Comtessa. Figaro i el Comte entren i, en la foscor, el noble rep per error un petó de Cherubino. El Comte respon amb un bolet que, sempre en plena foscor, va a parar a Figaro. El Comte es queda amb la seva esposa, però, prenent-la per Susanna, li regala un anell. Amb un pretext, la Comtessa fuig i el Comte es retira.
Entra aleshores Susanna i Figaro s’hi acosta, pensant-se que és la senyora; un descuit de Susanna fa que Figaro la reconegui, i aleshores ell fingeix una escena d’amor amb la Comtessa, a la qual Susanna, gelosa, respon a bufetades. La parella es reconcilia i aleshores, veient tornar el Comte, fingeixen una escena apassionada perquè el Comte caigui en la trampa. Pensant-se que ha descobert la seva muller en pecat, el senyor crida la gent del castell perquè presenciïn la infàmia de la Comtessa, que aparentment s’ha refugiat en un pavelló proper (Gente, gente, all’armi). El Comte en fa sortir totes les dones que hi eren amagades, però la Comtessa no hi és: surt de l’altra banda i, amb l’anell, posa el Comte en evidència. Ell, penedit, li demana perdó, i tothom celebra la festa nupcial amb gran alegria (Questo giorno di tormenti).
