Calendari i sessions

Dimecres
15
feb
Divendres
17
feb
Diumenge
19
feb
Dijous
23
feb
Diumenge
26
feb
Finalitzat
Compartir

Presentació

Òpera en quatre actes (sobretitulada en català)

Text d'Antonio Ghislanzoni, extret de l'argument esbossat per Auguste Mariette Bey

Estrenada en el Teatre de l'Òpera d'El Caire el 24 de desembre de 1871

Repartiment

AidaYannick-Muriel Noah
RadamèsJi Myung Hoon
AmnerisLaura Vila / M. Luísa Corbacho
AmonasroIsmael Pons
RamfisIvan García / Ángel Jiménez
Il reMarc Pujol
SacerdotessaEugènia Montenegro
MessaggieroAlbert Deprius
  
Director d'orquestraElio Orciuolo
Director del corDaniel Gil de Tejada
Director d'escenaCarles Ortiz
Disseny d'escenografiaJordi Galobart
Il.luminadorNani Valls
VestuariAAOS

 

Cor Amics de l'Òpera de Sabadell
Orquestra Simfònica del Vallès

Multimèdia

Galeria d'imatges

Saber-ne més

Sinopsi

ACTE PRIMER

Sala del Palau Reial, a Memfis

Ramfis, cap dels sacerdots egipcis, explica al guerrer Radamès que els etíops han envaït la terra d’Egipte (Sè: corre voce che l’Etiope). Afegeix que la deessa Isis ja ha designat qui ha de ser el cap de l’exèrcit que serà enviat contra els invasors. Un cop sol, Radamès expressa el seu desig de ser ell l’escollit, per poder tornar triomfant i així poder obtenir la mà d’Aida, l’esclava etíop de qui està enamorat (Se quel guerrier io fossi!... Celeste Aida). Els seus somnis són interromputs per l’arribada d’Amneris, la filla del rei d’Egipte, que interroga Radamès sobre el seu estat d’alegria (Quale insolita gioia). La princesa està enamorada de Radamès, però té por que aquest estimi una altra dona. L’arribada d’Aida i l’intercanvi de mirades entre aquesta i Radmès fa sospitar a la princesa qui és l’objecte de l’amor del jove guerrer (Ei si turba…). Amneirs dissimula davant la seva gelosia tot fent grans demostracions d’amistat a Aida, la qual s’entristeix davant la perspectiva d’una nova guerra entre els egipcis i el seu propi poble.

El rei d’Egipte arriba amb tots els dignataris de la cort (Alta cagion v’aduna). Entra un missatger portant noves de la invasió (Il sacro suolo dell’Egitto è invaso). Tothom es deixa portar per l’ardor bèl.lic i demana l’extermini dels etíops. El rei anuncia que Isis ha assenyalat Radamès com a cap de l’exèrcit. Aquest, enmig d’una immensa joia, és exhortat a la victòria i rep l’estendard reial (Su! del Nilo al sacro lido). Tots, fins i tot Aida, li desitgen que retorni vencedor. Tothom surt i Aida es queda sola. Aquesta manifesta la contradicció entre els seus desigs de glòria per a Radamès i la preocupació pel destí del seu propi poble i acaba implorant la pietat divina (Ritorna vincitor!...).

El Temple de Ptah, a Memfis

Els sacerdots i les sacerdotesses invoquen la protecció del déu Ptah (Possente, possente Fthà) i aquestes executen una dansa ritual. Ramfis procedeix a la consagració de Radamès com a cap de l’exèrcit (Mortal, diletto ai Numi) i li lliura les armes sagrades. L’escena acaba amb una invocació al déu per part de tots els presents (Immenso Fthà!).

 

ACTE SEGON

Apartaments d’Amneris, a Tebes

Els etíops han estat derrotats. Amneris s’està preparant per a la rebuda del victoriós Radamès, envoltada per les seves esclaves (Chi mai fra gl’inni e i plausi). Té lloc una petita dansa executada per nens esclaus.

Arriba Aida. Amneris i ella es queden soles i la princesa, disposada a saber tota la veritat dels amors d’Aida, li comunica que Radamès ha mort (Fu la sorte dell’armi). L’esclava no té més remei que revelar els seus sentiments. Un cop descoberta, l’altiva Amneris li diu que no és veritat, que és viu i que ella, la filla del faraó, és la rival de la pobra esclava. Aida, que, per bé que ningú no ho sap, en realitat és la filla d’Amonasro, el derrotat rei d’Etiòpia, comença a reaccionar amb orgull, però es frena a temps i es dirigeix a Amneris amb submissió. Aquesta, per mortificar-la, l’obliga a assistir a l’arribada de Radamès, que tindrà lloc a continuació.

Davant les portes de Tebes

El poble aclama les tropes vencedores (Gloria all’Egitto), que desfilen davant el rei mentre sona una marxa triomfal. Finalment, arriba Radamès (Vieni, o guerriero vindice). El rei el saluda i Amneris el corona com a vencedor (Salvator della patria, io ti saluto). El monarca diu a Radamès que li demani el que vulgui, que no li serà negat. El jove capità comença fent portar els presoners etíops (Concedi in pria que innanzi a te). Entre aquests es troba Amonasro, vestit com un simple oficial. Aida reconeix el seu pare i corre a abraçar-lo (Che veggo!... Egli?... Mio padre!). Amonasro li demana que no el descobreixi com a rei i, dirigint-se al faraó, explica que el rei etíop ha mort en la batalla i demana clemència (Quest’assisa ch’io vesto). Radamès s’uneix a la petició (O Re, pei sacri Numi), contra la ferotge oposició de Ramfis i els sacerdots. El rei, obligat per la seva promesa, allibera tots els presoners, excepte Amonasro. A més, concedeix a Rdamès la mà d’Amneris. L’escena acaba amb un gran concertant on, a les lloances del poble i el rei (Gloria all’Egitto), s’uneixen els diferents personatges expressant cadascú els seus sentiments: Aida, desesperada perquè perd el seu amor (Qual speme omai più restami?); Radamès, desconcertat, no vol canviar Aida pel tron d’Egipte (D’avverso Nume il folgore); Amneris, boja d’alegria (Dall’inatteso giubilo); Amonasro, amb desigs de venjança (Fa cor: della tua patria); Rambis, desitjant que tot vagi bé a Egipte (Preghiam che i fati arridano).

 

ACTE TERCER

A la vora del Nil

Se sent el cor de sacerdotesses d’Isis que invoquen la deessa en el seu temple (O tu che sei d’Osiride). Arriben Ramfis i Amneris, la qual vol pregar a la deessa abans del seu casament. Immediatament entra Aida, que s’ha citat en secret amb Radamès. Els seus tristos pensaments la porten a recordar el seu país (Qui Radamès verrà… O patria mia). Les seves divagacions són interrompudes per l’arribada del seu pare. Aquest li explica que s’ha tornat a encendre la flama de la guerra i ara seran els egipcis els qui envairan Etiòpia. Pressionant psicològicament la seva filla (Rivedrai le foreste imbalsamate) i manipulant hàbilment els seus sentiments, vol aconseguir d’aquesta que Radamès li confessi el punt per on pensa envair Etiòpia. Aida s’hi oposa, però finalment cedeix a la voluntat del pare. Radamès arriba i Amonasro s’amaga. Aida rep el seu estimat amb fredor (Pur ti riveggo) i li retreu el seu casament amb Amneris. Radamès pensa ingènuament que una nova victòria li permetrà demanar al rei la mà d’Aida (Nel fiero anelito), però aquesta li diu que només els resta fugir (Fuggiam gli ardori inospiti). Radamès no ho vol, però finalment ho accepta. Aida li pregunt per on fugiran i Radamès li respon que l’únic camí que hi haurà lliure és el que l’endemà utilitzarà l’exèrcit per envair Etiòpia. En anomenar-lo, Amonasro surt del seu amagatall i, davant l’horror de Radamès, confessa que és el rei dels etíops (Di Napata le gole!). radamès es veu com un traïdor i ni Aida ni el seu pare poden calmar-lo. Els crits fan sortir Amneris i Ramfis del temple. Radamès és detingut, mentre Aida i Amonasro aconsegueixen fugir.

 

ACTE QUART

Sala del Palau Reial, a Memfis

Amneris, desesperada, es lamenta pel destí del seu estimat (L’abborrita rivale a me sfuggia). La seva intenció seria salvar-lo, malgrat que ell no l’estima. Com a darrer intent fa portar Radamès a la seva presència (Già i sacerdoti adunansi). La princesa prega a Radamès que es diculpi davant els jutges i així ella podrà fer-ho tot per salvar-lo (Sì, all’amor mio vivrai). El jove guerrer no vol, ja que sense Aida no desitja continuar vivint. Amneris li diu que Aida és viva i ha fugit. Només ha de renunciar a ella i viurà. Radamès s’hi nega i prefereix morir pel seu amor. Els guàrdies se l’emporten al judici.

Amneris, un cop sola, cau a terra desesperada (Ohimè!... morir mi sento…). Ramfis i els sacerdots entren per jutjar Radamès (Spirto del Nume, sovra noi discendi). Mentre la princesa demana als déus que salvin Radamès, se sent l’interrogatori (Radamès! Radamès! Radamès!). Aquest acaba amb la condemna a mort de Radamès: serà enterrat viu. Amneris, en sentir-ho, enfolleix de dolor i, enmig de terribles imprecacions, maleeix la casta sacerdotal (A lui vivo la tomba). 

El Templa de Ptah, a Memfis

Radamès acaba de ser tancat a la tomba (La fatal pietra sobra me si chiuse). Tot d’un descobreix que no és sol. Aida apareix entre les ombres. Aquesta explica que, mort el seu pare u suposant la fi que esperava Radamès, ha decidit acompanyar-lo i morir amb ell (Presago il core della tua condanna). Aquest es desespera: no vol que Aida mori, però la sortida és impossible. En el temple, sobre la cropta, els sacerdots invoquen el déu (Immenso, immenso Fthà), mentre Radamès i Aida s’uneixen en un intens duo en que s’acomiaden del món (O terra, addio). Finalment, Amneris, presa per la més gran desesperació, acut al temple, tot pregant per la salvació del seu estimat Radamès (Pace, t’imploro).

Article

QUI ES VA EMPESCAR L’AIDA?

Verdi, és clar. Sí, però, quan hom vol fer esment de les fonts literàries, la cosa ja no és tan senzilla. Les enciclopèdies ho tenen força clar: llibret d’Antonio Ghislanzoni segons un esborrany d’Auguste Mariette. Doncs ves per on, no és ben bé així.

Mariette, el famós arqueòleg francès protegit del khedive d’Egipte, que li atorgà el títol de Bei en consideració als seus descobriments a Gizeh, Sakkara i Tebes, havia fer publicar un opuscle en edició limitada sobre el tema i suggerí al khedive que seria un argument idel per a l’òpera que celebraria l’obertura del Canal de Suez i, alhora, la inauguració del Teatre de l’Òpera del Caire.

La primera pregunta, per tant, és la de si la idea era del tot original de Mariette, que d’escriptor no en tenia pràcticament res. L’esbós que conté el germen de l’obra, sí que sembla que ho era. Les arrels ja són més dubtoses. De fet, el germà de l’arqueòleg, Édouard Mariette, assegurà en les seves memòries que Auguste s’inspirà en una novel.la seva, La fiancée du Nil, escrita el 1866 però mai publicada, obra que coneixia perfectament.

No només això. Un antecedent més llunyà –i això per a tots dos germans- podria haver estat la novel.la de l’escriptor grec del segle III Heliodor, Les etiòpiques, en deu llibres, que presenta notables similituds tant pel que fa a l’argument com a les situacions o els referents geogràfics, amb dues princeses, una d’elles esclava de l’altra, rivals per l’amor d’un guerrer i l’acció alternant-se al Palau Reial de Memfis, el Temple d’Isis i les regions d’Etiòpia.

En una carta al seu germà, tanmateix, Auguste Mariette afirmava “Jo vaig ser qui va fer l’esbós. No redactaré el llibret, però; allò que vaig fer va ser posar les escenes en ordre i per tant la idea original de l’òpera ha estat meva”.

I què en va fer d’aquell esborrany? Doncs enviar-lo tot seguit al famós llibretista francès Camille du Locle, que ja havia col.laborat amb Verdi arran del Don Carlo, tot demanant-li que busqués un compositor, fent-li avinent que volia amb preferència Gounod, Verdi o Wagner. Fou a Verdi a qui Du Locle va enviar l’esbós conjuntament amb una peça del dramaturg espanyol Adelardo López de Ayala. Quan el text arribà a mans de Verdi, però, les cerimònies del Canal ja s’havien fet i l’Òpera del Caire ja havia estat inaugurada. Amb Rigoletto, això sí.

Verdi restà captivat per les possibilitats de l’argument, tot i estranyar-se de que un home com Mariette hagués pogut mostrar un pols tan segur en la narracií. I de fet més d’un especialista ha especulat amb la possibilitat de que en la redacció hi hagués ficat cullerada Emanuele Muzio, que havia dirigit el Rigoletto suara esmentat o fins i tot Temistocle Solera, autor d’aquell ja llunyà Nabucco que no deixa de presentar analogies amb la nova òpera i que justament havia estrenat un Himne per a les celebracions d’Ismailia arran de la inauguració del Canal. Res d’això queda acreditat, però, i Verdi, tot i malfiant-se de la veritable autoria de l’argument, decidí acceptar-lo i ecomanà a Du Locle la confecció del llibret que havia de ser posat en música.

Tampoc la tasca de Du Locle s’ha vist lliure de certes especulacions sobre l’originalitat de la seva feina i diversos autors s’han fixat en la Nitteti de Metastasio com a inspiradora de diversos passatges. Tant s’hi val. El cert és que Camille du Locle hauria de figurar, de fet, com a autor del llibret d’Aida. Verdi, però, volia el text en versos i en italià i encarregà de la traducció i de la versificació a Antonio Ghislanzoni, que ja l’havia ajudat en composar uns versos per a la revisió de La forza del destino.

Així, doncs, cal atribuir el llibret a Du Locle o a Ghislanzoni? A cap dels dos: cal atribuir-lo al propi compositor, que tantes esmenes va exigir al dòcil poeta, tants suggeriments li va fer arribar, que si més no com a coautor sí que hi podria figurar, als crèdits d’una obra que finalment pogué estrenar-se al Caire, tot i que el seu llampant teatre ja hagués estat inaugurat.

 

MARCEL CERVELLÓ