Calendari i sessions

Dimecres
19
oct
Divendres
21
oct
Diumenge
23
oct
Dimarts
25
oct
Finalitzat
Dimecres
26
oct
Finalitzat
Compartir

Presentació

Òpera en dos actes (sobretitulada en català)

Text de Felice Romani basat en Le philtre, d'Eugène Scribe

Estrenada al Teatro della Canobbiana (Milà) el 12 de maig de 1832

Repartiment

AdinaElisa Vélez
NemorinoAlbert Casals
BelcoreCarles Daza
DulcamaraToni Marsol
GianettaEugènia Montenegro
  
Director d'orquestraRubén Gimeno
Director del corDaniel Gil de Tejada
Director d'escenaCarles Ortiz
Disseny d'escenografiaJordi Galobart
Il.luminadorNani Valls
VestuariAAOS

 

Cor Amics de l'Òpera de Sabadell
Orquestra Simfònica del Vallès

Multimèdia

Galeria d'imatges

Saber-ne més

Sinopsi

ACTE PRIMER

La plaça del poble

Els segadors descansen a la plaça després d’una jornada de treball (Bel conforto al mietitore), mentre Adina, una jove i rica vilatana, passa el temps llegint un llibre. Nemorino, noi pobre i una mica curt, enamorat d’Adina, en canta les lloances (Quanto è bella, quanto è cara).

La noia, divertida, explica a tothom la història que està llegint: es tracta de la llegenda de Tristany i Isolda, que s’enamoren gràcies a un filtre d’amor (Della crudele Isotta). Nemorino, en sentir-ho, pensa que a ell també li aniria bé trobar un beuratge semblant: d’aquesta manera, potser Adina es fixaria en ell.

De sobte, entra un escamot de soldats, dirigit per l’arrogant sergent Belcore. Aquest, només arribar, ja intenta seduir Adina (Come Paride vezzoso) i li demana matrimoni.

Un cop tothom ha marxat, Adina i Nemorino queden sols. Ella li vol fer veure que no cal que s’esforci en enamorar-la, ja que ella és de les que creu en el fet de canviar cada dia d’amant (Chiedi all’aura lusinghiera).

En un moment, tot el poble es torna a animar (che vuol dire codesta suonata?). Ara és el torn d’un xerraire venedor de pocions i miracles diversos, el Dottor Malatesta, que arriba amb una gran pompa i impressiona tots els pagesos exposant les virtuts d’un remei que tot ho cura (Udite, udite, o rustici).

Nemorino veu en el nouvingut la seva esperança: potser aquest li podrà proporcionar l’elixir d’amor que tant desitja. Així li ho demana a Dulcamara (Voglio dire, lo stupendo elisir), el qual se n’adona ràpidament que Nemorino no hi és ben be tot, i seguint-li el corrent, li ven una ampolla de vi de Bordeus com si fos un elixir de poder universal.

Nemorino comença a beure de l’ampolla (Caro elisir! Sei mio!) i creu començar-ne a sentir els efectes. Això li dóna confiança vers Adina, a qui tracta amb indiferència (Esulti pur la barbara). Aquesta s’enfada i, en venjança, accepta les proposicions matrimonials de Belcore (In guerra ed in amor). El casament tindrà lloc dins de sis dies. Nemorino s’ho pren de broma, ja que està convençut que, abans d’això, Adina serà seva.

Arriba un correu que ordena els militars de marxar l’endemà mateix. El casori s’ha de celebrar, doncs, aquell mateix dia. Nemorino es desespera ja que, segons li ha dit Dulcamara, l’elixir no farà efecte abans de vint-i-quatre hores. Per això prega Adina que retardi un dia la cerimònia (Adina credimi), però ningú li fa cas i l’acte acaba enmig de la joia general (excepte per a Nemorino, és clar).

 

ACTE SEGON

La plaça del poble

Té lloc la festa del casament d’Adina i Belcore (Cantiamo, facciam brindisi). Dulcamara i la núvia canten una barcarola (Io son ricco e tu sei bella). Nemorino no hi és; Adina està enfadada per aquest motiu i decideix endarrerir la signatura del contracte nupcial. Tothom se’n va.

Nemorino està desesperat i Dulcamara li recomana reforçar l’efecte de l’elixir amb una segona ampolla, però el pobre enamorat no té diners.

Arriba Belcore i li diu que, per tenir-ne, el millor és fer-se soldat (Venti scudi!). Nemorino li fa cas i es compromet amb l’exèrcit; a canvi, Belcore li dóna vint escuts. Ara ja pot comprar un altre flascó d’elixir. Així ho fa i se’l beu.

L’efecte miraculós es produeix gairebé immediatament. Gianetta i altres noies del poble saben que l’oncle de Nemorino acaba de morir, aquest ha heretat i ara és riquíssim (Saria possibile?). En conseqüència, totes l’envolte i l’amanyaguen.

Nemorino, que no sap res, pensa que és efecte del beuratge; Adina ho veu i s’enrabia molt. Dulcamara, per la seva banda, no pot creure el que està veient (Dell’elisir mirabile). El firaire explica a Adina què ha estat capaç de fer Nemorino per enamorar-la. La noia aleshores ho veu tot clar i refusa l’oferiment d’elixir que li fa Dulcamara: ella no en necessita (Quanto amore!).

Sol, Nemorino reflexiona sobre l’amor i la reacció que ha vist en Adina en l’escena anterior (Una furtiva lagrima). Ara sí, creu de debò que la noia l’estima.

Adina ha recomprat a Belcore el contracte de Nemoirno i el torna a aquest (Prendi, per me sei libero). Després d’un estira-i-arronsa, la noia li confessa el seu amor. Els dos enamorats s’uneixen en un dio ple de felicitat.

Ha arribat l’hora de marxar del poble per a Dulcamara. Se’n va enmig d’un gran triomf, lloant les grans virtuts del seu elixir, que tot ho cura, dóna l’amor, la felicitat i també els diners. Belcore, enrabiat, el maleeix, però Nemorino, Adina, Gianetta i tot el poble l’acomiaden amb gran alegria (Ei corregge ogni difetto).

Article

L’ELISIR D’AMORE: UN TRISTANY I ISOLDA DE SALÓ

Sempre és una bona notícia que els Amics de l’Òpera de Sabadell portin a escena L’elisir d’amore. Aquesta obra mestra còmica de Gaetano Donizetti suposa un alenada d’aire fresc recomfortant enmig d’un depriment paisatge presidit per l’ombra negra d’aquesta maleïda crisi que uns han creat, però que paguen uns altres que no hi tenen cap culpa, i també davant de tanta mediocritat i sordidesa política. En definitiva, les aventures del ximplet Nemorino ens faran passar una bona estona.

Però deixeu-me justificar el títol d’aquest escrit abans que algú em condemni com a heretge per barrejar una comèdia lleugera com aquesta amb obra tan sagrada com el Tristany i Isolda wagnerià. Però, al cap i a la fi, tenen un clar fil conductor en comú: un elixir d’amor.

De fet, l’òpera de Donizetti (33 anys anterior a la de Wagner) comença tot parlant de la llegenda de Tristany i Isolda. Efectivament, la protagonista femenina, Adina, canta la cavatina Della crudele Isotta, on explica que Tristany està enamorat d’Isolda, que el defuig, però tot el problema s’arregla amb certo elisir d’amor, que només tastar-ne una goteta ja fa que l’amor s’apoderi del cor de la dura Isolda. I van ser feliços i van menjar anissos… Una història, per cert, ben diferent de la que Wagner va portar a escena, tan tràgica i transcendent…

El relat d’Adina fa un gran efecte en Nemorino, enamorat no correspost d’ella. I com que es tracta d’un noi força curtet, ximple i un pèl babau, s’ho creu a ulls clucs i tan bon punt arriba al poble el xerraire de fira que es fa dir Dottor Dulcamara, veu la seva oportunitat. I així demana a aquest si Avreste voi per caso la bevanda amorosa della regina Isotta? (Trindrieu per casualitat la poció d’amor de la reina Isolda?). I aquí, Dulcamara, més llest que la gana, veu una nova oportunitat de fer negoci: no només en té sino que n’és el destil.lador. Au té, una ampolla per un zequí. La veritat, segons diu, és que és vi de Bordeus. Sens dubte, del més barat.

Finalment, després d’una segona tanda d’elixir, aquest, als ulls de Nemorino, acaba fent efecte: Adina cedeix (perquè realment ja n’estava enamorada, però es feia la dura amb una filosofia d’aversió al compromís). És més, totes les noies del poble van darrera Nemorino, cosa que per ell és la prova irrefutable de les poderoses qualitats del beuratge. En realitat, les noies, sempre interessades, el persegueixen perquè acaba d’heretar una gran fortuna del seu oncle ric, cosa que ell encara no sap. I com que a Nemorino tant li és, ja que ha aconseguit el seu objectiu, Dulcamara aprofita per afegir a les virtuts de la poció que no només cura el mal d’amors, sino que també fa rics als pobres. Genial!

Tristan i Isolda és una llegenda medieval d’origen celta i, òbviament, no és l’origen del llibret d’aquesta òpera de Donizetti, però sí que n’és una referència constant dins d’ella. L’argument, de Felice Romani, es basa en el llibret que el prolífic autor francès Eugène Scribe havia escrit per a l’òpera del compositor, també francès, Daniel François Esprit Auber Le philtre, que s’havia estrenat poc abans a París. El text de Scribe estava basat en una obra italiana, Il filtro, de Silvio Malaperta.

L’elisir d’amore la defineixo com una òpera sense pretensions. No ens planteja interrogants filosòfics, sino que pretén només fer-nos passar una bona estona. I certament ho aconsegueix. Un bon llibret i una música excel.lent, molt bonica, d’aquella que tothom recorda en sortir, ja que són melodies que queden. I, a més a més, aquesta òpera gaudeix del privilegi de contenir la que podriem dir que és l’ària més cèlebre per a tenor líric-lleuger: Una furtiva lagrima. Qui no la coneix aquesta ària? Arriba força cap al final de l’òpera però no patiu, que fins aleshores no us haure avorrit ni un sol minut, ja que és d’aquelles músiques que, com diuen, no té desperdici.

Enamoreu-vos-en tot tastant l’elixir d’amor!

 

JORDI TORRENTS