ROMÉO ET JULIETTE

Charles Gounod

Del dc. 25.04.12 al dv. 11.05.12

Calendari i sessions

Dimecres
25
abr
Divendres
27
abr
Diumenge
29
abr
Diumenge
06
mai
Dimecres
09
mai
Finalitzat
Compartir

Presentació

Òpera en cinc actes (sobretitulada en català)

Text de Jules Barbier i Michel Carré, basat en la tragèdia de William Shakespeare

Estrenada al Théâtre Lyrique (París) el 27 d'abril de 1867

Repartiment

RoméoAlbert Casals
JulietteMaite Alberola
Le Comte CapuletÀlex Sanmartí
Frère LaurentÁngel Jiménez
MercutioToni Marsol
StéphanoJúlia Farrés-Llongueras
TybaltAlbert Deprius
Le Comte PârisFabián Reynolds
GertrudeLaura Vila
GrégorioXavier Aguilar
Le Duc de VeronaJuan Carlos Esteve
  
Director d'orquestraDaniel Gil de Tejada
Director del corDaniel Gil de Tejada
Director d'escenaPau Monterde
Disseny d'escenografiaElisabet Castells
Il.luminadorNani Valls
VestuariCornejo

 

Cor Amics de l'Òpera de Sabadell
Orquestra Simfònica del Vallès

Multimèdia

Galeria d'imatges

Saber-ne més

Sinopsi

PRÒLEG

Un cor anònim ens parla de les antigues rivalitats que varen enfrontar a Verona els Montaigus i els Capulets.

 

ACTE PRIMER

Es celebra una festa en el palau dels Capulets; entre els assistents es troba Paris, invitat per a que coneixi l’esposa que se li ha destinar, Juliette Capulet. Tybalt, cosí de Juliette, li fa els honors. Mentrestant s’han infiltrat en la festa, com jovenila ventura i desafiament, Roméo i els seus amics; Mercutio es burla de Roméo, enamorat d’una tal Rosalia i li diu que això és culpa de la reina Mab, reina dels somnis i els enganys (Ballade de la reine Mab). De sobte entra Juliette, la qual se sent encara massa jove per parlar de casaments i confessa a la seva dida Gertrude que el que ella vol és viure (Ah! Je veux vivre!). Roméo, fascinat per la noia, li parla amb afecte i li petoneja la mà (Ange adorable…). Passa Tybalt i Roméo es posa la seva màscara, però el cosí de Juliette el reconeix. Tant Roméo com Juliette se sorprenen del fete d’haver parlat amb l’enemic. Encara que Tyblat voldria atacar Roméo, Capulet li ho impedeix; no vol espatllar la festa amb una batalla campal. Tybalt promet venjança. Torna a sonar l’orquestra per a la dansa i tots ballen novament.

 

ACTE SEGON

En el jardí de la casa dels Capulets, Roméo s’amaga. Els amics de Roméo es resignen i el deixen sòl. Roméo canta una delicada serenata en honor de Juliette (Ah! Lève-toi soleil!); aquesta surt pretextant que vol pendre la fresca i entreten Gertrude. De sobte els criats, guiats per Grégorio, busquen si hi ha algun intrús; Roméo s’amaga i no el troben. Continua el diàleg amorós amb Juliette, el cèlebre duo d’amor (O nuit divine je t’implore). Aquesta ha decidit casar-se amb Roméo i li diu que si el que sent és amor, una persona de confiança lli portarà una nota indicant dia i hora.

 

ACTE TERCER

Roméo s’ha dirigit al convent on es troba Frère Laurent i li confessa que està enamorat de Juliette i que vol casar-se amb ella. Poc després entra Juliette demanant el sacrament; l’acompanya Gertrude. Mentrestant la dida vigila, el frare beneeix la unió entre Juliette i Roméo.

A la plaça pública, davant del palau dels Capulets, i amb la inconsciència dels sues pocs anys, el patge Stéphano provoca els Capulets, dient en una cançó satírica que algú se’ls ha emportat una colometa (Que fais-tu blanche tourterelle?). Grégorio i diversos criats dels Capulets s’indignen i acudeixen al desafiament. Mercutio arriba per veure Stéphano atacat pels criats i critica que els Capulets ataquin nens per satisfer la seva ira. Apareix Tybalt amb Paris; Mercutio i Tybalt es desafien; arriba Roméo que intenta que hi hagi pau, però la seva actitud es confon amb covardia i Mercutio lluita contra Tybalt. Moments després, ferit per l’espasa d’aquest, Mercutio cau moribund. Roméo, indignat, agafa l’espasa i mata Tybalt. El Comte Capulet, que arriba en aquest moment, recull el moribund en els seus braços. Benvolio insta Roméo per a que fugi, però ell no vol ser maleït per Juliette. Tybalt mor demanant a Capulet que casi Juliette amb Paris.

Entra el Duc de Verona; els Capulets acusen Roméo de l’assassinat de Tybalt, però Roméo respon que abans Tybalt va matar Mercutio, que encarar és a terra. El Duc de Verona es desespera davant aquesta nova escalada de violència. Finalment, dirigint-se a Roméo li diu que encar que el seu crim mereix la mort, com que ha estat provocat, el seu càstig serà l’exili.

 

ACTE QUART

Roméo ha passat la nit en l’habitació de Juliette. Els amants són conscients de llur desgràcia; la noia manifesta el seu perdó per la mort de Tybalt. L’escena és d’una gran bellesa lírica (Nuit d’hyménée… Ô douce nuit d’amour). S’acaba la nit i els amants perllonguen tant com poden el comiat. Finalment Roméo se’n va i entra Gertrude agitadíssima: arriba el pare de Juliette, amb Frère Laurent. Capulet anuncia a la seva filla que, seguint la voluntat de Tybalt, es casarà amb Paris. Quan Capulet se’n va, Juliette es dirigeix, desesperada, al frare, que la tranquil.litza i li dona un beuratge l’efecte del qual simula la mort. Quan Juliette desperti, Roméo estarà al seu costat per fugir. Juliette es pren la poció (Dieu! Quel frisson court dans mes veines?... Amour ranime mon courage).

En els salons del palau dels Capulets té lloc la cerimònia nupcial. Quan Paris intenta col.locar l’anell a Juliette, aquesta s’esvaeix tot provocant un gran aldarull i cau, aparentment morta.

 

ACTE CINQUÈ

Frère Laurent pregunta a un altre frare si es va enviar la carta a Roméo explicant-li tot. El frare li mostra la carta: el patge fou atcat i malferit pels Capulets i la carta no va poder arribar. Frère Laurent tracta d’enviar-la ràpidament.

Juliette geu en el panteó, profundament adormida. S’obre la porta del panteó i entra Roméo, a qui Frère Laurent no va poder avisar. Veient la seva estimada esposa morta, Roméo beu un verí i espera la mort. Poc després, Juliette es desperta, amb gran sorpresa de Roméo. Juliette s’alegra en veure el seu espós, però aquest ha de confessar-li que la mort l’espera; Juliette intenta beure del mateix verí, però no en queda. Agafa el punyal de Roméo i s’immola per morir al costat del seu marit (C’est là! Salut! Tombeau!...)

 

Article

ROMÉO ET JULIETTE – GOUNOD

Per valorar aquesta extraordinària òpera de Charles Gounod, estrenada d l’Òpera de París l’any 1867, hem de tenir en compte, en primer lloc, que l’òpera francesa havia adquirit una personalitat pròpia gràcies al magnífic Tractat d’instrumentació creat per Hector Berlioz (1844) que va implantar un gust especial per l’art de combinar els diferents sons orquestrals amb un refinament que els compositors francesos van adquirir al Conservatori de París i que no trobariem en cap dels compositors italians de l’època romàntica, ni tan sols en Verdi. En tot cas, Charles Gounod, capdavanter d’aquest nou refinament musical, pertany a la segona generació romàntica i com tots els seus contemporanis va buscar la inspiració en les obres de Shakespeare que el romanticisme havia posat de moda a tot Europa (a banda dels italians, el seu col.lega Ambroise Thomas posaria en circulació un altre argument shakesperià amb el seu esplèndid Hamlet, només un any més tard). I encara que el tema de Romeu i Julieta ja havia estat tractat per diversos autors abans que ell, Gounod va comptar amb la col.laboració dels llibretistes Michel Carré i Jules Barbier (que no eren grans escriptors, però que sabien utilitzar i adaptar un argument conegut amb molta habilitat per repartir-lo musicalment).

Per una banda, Gounod va voler donar solemnitat i una certa “ciència” compositiva a l’obra, i a això es deu que, en comptes de la típica obertura orquestral més convencional hi hagi una curiosa introducció coral amb què comença l’acció, amb una reflexió trista sobre la tragèdia dels amants de Verona, però després d’aquesta pàgina severa d’entrada, al compositor no li importa de cometre flagrants contradiccions, situant el sempre agradable ritme del vals en ple segle XIV, en el ball dels Capulète (i que tanca el primer acte de l’òpera) i en la famosa peça Je veux vivre que canta Juliette (i que va ser una exigència de la soprano Marie Miolan-Carvalho, que va estrenar l’obra i que volia exhibir la seva capacitat per a les agilitats vocals, com ja ho havia fet amb la famosa Ària de les joies del Faust, uns anys abans). Però no tot són arbitrarietats i capricis de divos en aquesta òpera: hi ha moments sensacionals com el “madrigal” (que tampoc no té res a veure, en realitat, amb els madrigals medievals, però que és un duo amorós de primer nivell) i sobre tot, una mica més tard amb la serenata de Roméo Ah, lève-toi soleil, que va precedida d’una introducció orquestral realment superba, amb “irisacions” tonals sense equivalent en cap altre compositor operístic d’aquesta època.

Com que l’Òpera de París (entitat oficial governada per un reglament que pretenia ser acadèmic) exigia que totes les òperes que s’hi estrenaven tinguessin cinc actes (sabent, per altra banda, que el públic trobava de bon to no entrar al teatre fins gairebé acabat el primer), Gounod va omplir l’obra de personatges de menor importància, com els amics de Roméo (Mercutio –que té una ària de cert interès que sol passar desapercebuda- i Benvolio, que no en té cap, a més del graciós patge Stéphano, que figura un nen i té veu de soparno amb un paper de cert relleu), els criats dels Capulète (la dida Gertrude i Grégorio), figures d’autoritat, com el vell Capulète (baix), l’intrigant Tybalt i el tolerant duc de Verona i, sobre tot, com a tercer protagonista vocal de l’obra, el benevolent Frère Laurent (baríton), que casa els enamorats en presència de Gertrude (trio primer i després quartet) i que després intentarà trobar una sortida al matrimoni que el seu pare vol imposar a Juliette, amb el resultat desastrós que es produeix perquè a l’època no hi havia encara telèfons mòbils (¡!) i Roméo no s’assabenta que Juliette no és morta i se suïcida just abans d’hora.

Com és lògic, els moments culminants de l’obra, de tota manera, són els duos d’amor de Juliette i Roméo: el primer, acabats de casar, amb les precioses al.lusions als ocells que canten de nit (els rossinyols) i els que anuncien el dia (les orenetes), i el segon quan la tragèdia els reuneix davant la mort, amb al.lusions al primer duo que ara adquireixen un to tràgic molt ben portat un cop més per l’elegantíssima instrumentació de Gounod.

Curiosament, Roméo et Juliette va ser l’únic èxit rotund en la carrera de Gounod, perquè encara que Faust la va acabar superant fins a convertir-se en un mite de l’òpera francesa, els responsables d el’Òpera de París no la van incorporar al repertori dl teatre fins el 1869, dos anys després de l’èxit obtingut amb Roméo et Juliette. Afegim de passada que una altra de les obligacions dels compositors contractats per l’Opéra de París (Verdi també se’n va veure afectat) era la d’incorporar, avançada la representació (perquè no se la perdessin els que arribaven tard “per quedar bé”) un extens ballet. En aquesta òpera el ballet correspondria al quart acte, però aquests és un dels molts llençols que hem anat perdent en les successives bugades dels nostres “progressos” i avui dia només es pot sentir en algun enregistrament cuidat.

I quant a l’altra extraordinària creació de Charles Gounod, Mireille (1864, d’ambient provençal i basada en el poema de Frederic Mistral), encara actualment (en què Nicolas Joël, el nou director de l’Opèra de París, ha intentat reincorporar aquest títol al repertori francès amb una cuidada producció “rural”) ha hagut de lluitar amb la malevolença de la crítica francesa que és –i vergonya els hauria de fer- l’enemic més gran que té l’òpera francesa al seu propi país, malgrat el famós chauvinisme que tan malament apliquen a vegades els nostres il.lustres veïns.

 

ROGER ALIER