Calendari i sessions

Dimecres
01
mai
Divendres
03
mai
Diumenge
05
mai
Dimecres
08
mai
Finalitzat
Divendres
10
mai
20:30 h
 Sant Cugat del Vallès, Teatre-Auditori Sant Cugat
Finalitzat
Compartir

Presentació

Òpera en quatre actes (sobretitulada en català)

Text de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, basat en el folletí (novel.la per entregues) Scènes de la vie de bohème, d'Henry Murger

Estrenada al Teatro Regio (Torí), l'1 de febrer de 1896

Repartiment

 

MimìMaite Alberola
RodolfoEnrique Ferrer
MusettaMaria Miró
MarcelloEnric Martínez-Castignani
SchaunardPablo López
CollineGerard Farreras
BenoitDalmau González
AlcindoroDalmau González
  
Director d'orquestraDaniel Gil de Tejada
Directors dels corsDaniel Gil de Tejada
 

Laura Obradors

Francesc Membrives

Director d'escena i vestuariCarles Ortiz
Assistent d'escenaAnna Ponces
EscenografiaJordi Galobart
Il.luminacióNani Valls
VestuariAAOS
  
Cor d'Amics de l'Òpera de Sabadell 
Coral de l'Agrupació Pedagògica de Sant Nicolau 
Orquestra Simfònica del Vallès 
  

 

Multimèdia

Galeria d'imatges

Saber-ne més

Sinopsi

LA BOHÈME

L'acció té lloc a París, mitjans segle XIX

ACTE PRIMER

Unes golfes al barri de Montmartre

Els joves artistes Rodolfo, Marcello, Schaunard i Colline passen tant alegrement com poden llur vida bohèmia en una pobre mansarda, el lloguer de la qual s’obliden de pagar amb força freqüència (Questo mar rosso). Ha arribat l'hivern. Rodolfo i Marcello pateixen un fred intens tot treballant i sacrifiquen una cadira per tal de poder encendre el foc. Però Rodolfo recorre també a un mitjà heroic: el drama que té escrit els escalfarà. Redueixen el manuscrit a cendres i Colline, que ve del Mont de Pietat sense cap resultat, també cerca un xic d’escalfor arran de l'escassa foguera. Abans no s'ha consumit la flama arriba Schaunard, el músic, amb un botí abundós que és producte d'una hàbil argúcia. Duu llenya, vi i menjar en quantitat, però decideixen guardar aquests tresors per a temps pitjors i de celebrar la nit de Nadal joiosament en el Barri Llatí.

En aquest moment apareix Benoit, l'amo de la casa, exhibint el compte del lloguer que li deuen des de fa temps (Si può?). Els bohemis discorren enginyosament la manera de burlar-se de l'inoportú visitant i, amb aquest propòsit, el conviden a beure procurant que es posi un xic alegre, i li fan explicar aventures amoroses, tot plegat per acabar fent-lo fora amb el pretext que ofèn la moral i els bons costums, però abans s’espavilen per sostreure-hi el rebut del lloguer que ell té a les mans. Ja tenen expedit el camí per anar-se’n al Cafè Momus, local freqüentat pels bohemis les nits que disposen de diners. Rodolfo, però, resta sol perquè ha d’enllestir un article per a un diari (Io resto). Algú truca a la porta: és Mimì, una jove cosidora que viu en el mateix edifici. Ve a demanar llum ja que el vent li ha apagat l'espelma i, a més, amb l'esforç de pujar l'escala, ha perdut l'alè. Rodolfo li ofereix una mica de vi. La noia es refà i quan ja és a punt d’anar-se’n s’adona que no té la clau del seu pis. L’espelma es torna a apagar i busquen tots dos la clau a les fosques; les seves mans es troben i neix l'amor. Rodolfo i Mimì s’expliquen mútuament qui són i com viuen (Che gelida manina - Si, mi chiamano Mimì.). Els bohemis criden Rodolfo des del carrer per què  baixi, però aquest els diu que no està sol i que de seguida els anirà a trobar acompanyat de Mimì. Abans d’anar-se’n, un i altre es declaren el seu amor (O soave fanciulla).

 

ACTE SEGON

El Barri Llatí

Enmig de l’animació de la nit de Nadal, Rodolfo i Mimì s’asseuen a una taula del Cafè Momus, junt amb Colline, Schaunard i Marcello. Rodolfo presenta Mimì als seus amics i amb un àpat a la terrassa del cafè celebren la seva incorporació a l’il.lustre cercle de bohemis. De sobre arriba Musetta, “bella ragazza di venti anni, molta civetteria, un pochino di ambizione e nessuna ortografia...”, acompanyada d’Alcindoro, un vell ric i xaruc (Oh!... Essa!... Musetta!). En veure Marcello, antic amant seu, se’n va a seure a una taula propera amb el seu acompanyant i es posa a dir tot d’indirectes i a fer mirades significatives al seu vell amor, encara no exhaurit (Quando m’en vo...). Una vegada més, Musetta havia abandonat el pobre artista per poder viure amb luxe, però en retrobar els seus amics a l’ambient d’abans se li torna a desvetllar el vell amor. Insolent, coqueta però graciosa, fa doble comèdia entre Alcindoro i Marcello i acaba trastornant el "seu" pintor i desfent-se del viejo. "El seu peu li fa mal!" i Alcindoro ha de dur la sabata de Musetta a l'ataconador; ella aprofita l’ocasió per precipitar-se als braços de Marcello. Pel carrer desfila una jocosa retreta militar i, aprofitant el renou que origina, el grup d’artistes es fa fonedís. Quan Alcindoro torna amb la sabata adobada no troba Musetta i, en canvi, es veu obligat a pagar el compte de tots.

 

ACTE TERCER

Una porta d’entrada a París.

És una matinada d’hivern molt crua. Tremolant de fred i turmentada per la tos, Mimì està a l'aguait per tal de parlar amb Marcello, que viu en una fondeta prop de la barrera. Quan el veu, li explica la seva insuportable vida amb Rodolfo, que la tortura amb els seus capricis i la seva gelosia i aquesta nit l'ha abandonada (O buon Marcello, aiuto!). Marcello li diu que Rodolfo dorm en aquella mateixa fonda i li promet d’ajudar-la, però veient que Rodolfo se’ls apropa li prega que s’amagui per tal d’evitar un escàndol. Marcello demana explicacions a Rodolfo i aquest li confessa que ja no pot viure més amb Mimi. Coneix la seva malaltia, que és mortal, però ell no disposa de mitjans per poder auxiliar-la. Marcello s’esforça en va perquè Rodolfo calli, pensant que Mimì pot sentir-lo. Mimì, efectivament, ho ha escoltat tot, i arriba un moment en que la tos la delata. En descobrir-la, Rodolfo la pren en braços però Mimi, desesperada, s’acomiada (Donde lieta usci... Addio senza rancor...). Marcello sent el riure burleta de Musetta dins de la fonda; posseït de gelosia li demana explicacions de la seva conducta, discuteixen i ella el deixa plantat, tot aclaparant-lo amb befes i insults. Mimì i Rodolfo, mentrestant, segueixen parlant d’amor, abraçats i embadalits, sense esment de res del que els envolta.

 

ACTE QUART

Les mateixes golfes del primer acte

Altra vegada Rodolfo i Marcello estan treballant a la mansarda, sols. En realitat, però, pensen en les estimades absents; Mimì també abandona Rodolfo, imitant l'exemple de Musetta (O Mimì, tu più non torni). Arriben Colline i Schaunard amb menjars suculents i al cap de poca estona recobren tots plegats el bon humor. De sobte entra precipitadament Musetta; Mimì, moribunda, ha vingut a cercar refugi a casa de Rodolfo. Els amics fan tot el que poden per tal d’ajudar-la. Colline va a empenyorar el seu abric, del qual s’acomiada tendrament (Vecchia zimarra). Deixen sola Mimì amb Rodolfo (Sono andati? Fingevo di dormire). No va ser ahir que es trobaren en aquell mateix lloc per primera vegada, quan buscaven junts la clau i sortiren a celebrar la nit de Nadal?. Aquestes evocacions els proporcionen uns moments de felicitat. Però quan els amics tornen es troben amb la trista escena de Mimì abatuda mentre Rodolfo, sense adonar-se que ella està expirant, s’entreté arreglant detalls de l'estança i és Schaunard qui descobreix que Mimì ha mort. Rodolfo se n’adona i plora desconsoladament l'amor que ha perdut per sempre.

Article

L’APOTEOSI DEL MELODRAMA

Parlar de La bohème és fer-ho d’una de les òperes més cèlebres de Giacomo Puccini (1858-1924). Però també d’una de les obres d’art més genuïnes de la Itàlia finisecular. I, com en molts altres casos, popularitat i qualitat es donen la mà. Perquè Puccini sempre va escriure per al gran públic però mai no va fer concessions al populisme o a la mediocritat. Al contrari, més enllà de l’aparent sensibleria, de la llàgrima (fàcil?) i d’unes històries d’amor perfectament reconeixibles en els seus extrems oposats (Rodolfo-Mimì i Marcello-Musetta), Puccini s’erigeix en un mestre, en un home de teatre, capaç de fer-nos viure realment allò que en aparença no són més que personatges de cartró pedra. Potser perquè part d’això és el verisme, l’escola operística italiana posterior a Verdi que té en la primera generació els noms de Ruggiero Leoncavallo, Pietro Mascagni i Giacomo Puccini. Tot i que sempre m’he resistit a considerar La bohème una òpera cent per cent verista: al tercer acte, la pulsió rítmica que acompanya les frases de Rodolfo per explicar la tos de Mimì com un dels símptomes de la seva malaltia mortal (Una terribile tosse l'esil petto le scuote) apunta maneres clarament impressionistes.

Verista? Impressionista? Al capdavall, els genis superen les etiquetes, de manera que Puccini en general i La bohème en particular transcendeixen les obsessives classificacions taxonòmiques de les que som víctimes i botxins quan intentem explicar una obra mestra com la que ens ocupa. I és que La bohème és un engranatge perfecte de teatre musical, l’apoteosi del melodrama. Quantes vegades ens hem emocionat amb els esventrats Mimì! Mimì! que entona el tenor que canta Rodolfo! Quantes vegades hem pensat que la vida és meravellosa –ni que sigui per uns minuts- quan Musetta torna als braços de Marcello al final del segon acte mentre una banda interpreta un aire marcial que remet a La Marsellesa... I és que Puccini se la sabia molt llarga i, quan ens situa als límits de l’emoció, ens recorda que el teatre pot ser com la vida mateixa. I és aleshores quan es desborda aquella passió que susciten els grans gèneres artístics, com l’òpera. Verista potser sí, impressionista també, però sobretot real, tot i estar davant d’un art (l’òpera) que és el més inversemblant de tots: Puccini sabia tan bé com ningú que és impossible que algú mori tísic mentre canta. I paradoxalment, més de cent anys després d’una òpera estrenada l’ú de febrer de 1896 al Teatro Regio de Torí sobre la novel.laEscenes de la vida bohèmia d’Henry Murger, ens seguim emocionant veient Mimì morta dalt de l’escenari.

Sí, La bohème es va estrenar a la capital del Piemont amb direcció d’Arturo Toscanini, el mateix que trenta anys després, el 1926, quan en feia dos que Puccini havia mort, va interrompre la representació de Turandot el dia de l’estrena després que una altra heroïna típicament pucciniana i emparentada amb Mimì, la pobra Liù, caigués morta a l’escenari de La Scala de Milà. “L’òpera s’acaba aquí perquè el mestre va morir en aquest punt”, va dir Toscanini al públic milanès. Alguns murris van aferrar-se a un clau ardent per dir que el que Toscanini volia dir era que l’òpera com a gènere havia mort després del decés de Puccini. Això, a banda d’injust, és del tot inexacte i afirmar-ho a principis del segle XXI és patètic. Però sí que és cert que amb Puccini mor una manera determinada d’entendre l’òpera i l’espectacle operístic. A partir de la mort de Liù, les coses ja no serien el que havien estat fins aleshores. Però són les últimes paraules de Mimì al final de La bohème les que comencen a marcar el final d’una mentalitat davant de l’òpera.

 

JAUME RADIGALES

Crític musical de CATALUNYA MÚSICA i de LA VANGUARDIA

Professor de la UNIVERSITAT RAMON LLULL