Calendari i sessions

Dimecres
24
oct
Divendres
26
oct
Diumenge
28
oct
Dimarts
30
oct
Finalitzat
Diumenge
04
nov
Compartir

Presentació

Comèdia lírica en tres actes (sobretitulada en català)

Text d'Arrigo Boito, basat en "Les alegres casades de Windsor" i en algunes escenes d'"Enric IV", de William Shakespeare

Estrenada en el Teatro alla Scala (Milà), el 9 de febrer de 1893

Repartiment

Sir John FalstaffToni Marsol
Mr. FordCarles Daza
FentonAlbert Casals
Mrs. Alice FordSvetla Krasteva
NannettaMarga Cloquell
Mrs. QuicklyMaría Luisa Corbacho
Mrs. Meg PageAnna Tobella
Dr. CajusJordi Casanova
BardolfoCarles Ortiz
PistolaMarc Pujol
  
Director d'orquestraDaniel Gil de Tejada
Director del corDaniel Gil de Tejada
Director de escena

Pau Monterde

Asistente de escenaAnna Ponces
Disseny escenografiaElisabet Castells
Disseny vestuari

Elisabet Castells / Montserrat Figueras

Il.luminacióNani Valls
VestuariAAOS
  
Cor Amics de l'Òpera de Sabadell 

Orquestra Simfònica del Vallès

 

 

Multimèdia

Galeria d'imatges

Saber-ne més

Sinopsi

FALSTAFF

L’acció té lloc a Windsor, Anglaterra, durant el segle XV

 

ACTE PRIMER

Quadre primer

L’Alberg de la Garrotera

Sir John Falstaff és un vividor caradura, gras i lasciu, els millors temps del qual ja han passat. Mentre es troba menjant i bevent a l’Alberg de la Garrotera entra, fet una fúria, el Dr. Cajus (Falstaff! – Olà! – Sir John Falstaff!). Acusa el vell cavaller i tota la seva colla de robatori i violència. Aviat, però, Falstaff, amb l’ajut dels seus servent Bardolfo i Pistola, se’l treuen de sobre.

Tornada la tranquil·litat, Falstaff veu clarament que no pot pagar les factures que genera el seu tren de vida dissipat (Sei polli: sei scellini) i decideix posar-hi remei. No se li acut millor idea que seduir dues burgeses riques de Windsor, les senyores Ford i Page, per tal de poder omplir la seva bossa. Malgrat el seu lamentable aspecte físic, Falstaff manté il·lusions de poder-les enamorar.

El gras cavaller ha escrit dues cartes idèntiques, una per a cada dama, i demana els seus servents que les entreguin en mà. Aquests, ofesos, s’hi neguen: el seu honor els impedeix de fer de simples missatgers. Falstaff s’enfurisma, fa enviar els cartes a través d’un patge, i acomiada Bardolfo i Pistola mentre els engega un encès discurs sobre l’honor (L’onore! Ladri!).

Quadre segon

El jardí dels Ford

Les cartes han arribat al seu destí. Alice Ford i Meg Page, que a més a més són veïnes, es troben i comenten el cas (Alice – Meg – Nannetta). Queden astorades en veure que les cartes diuen el mateix, només canvien el nom (Fulgida Alice! Amor t’offro). S’enrabien però al mateix temps s’ho prenen amb humor. S’uneixen a l’escena Nannetta, filla dels Ford, i Mrs. Quickly, serventa de la família. Entre totes es conjuren per organitzar una bona ensarronada a Falstaff per escarmentar-lo, de manera que no li quedin ganes de jugar a fer el seductor.

Mr. Ford ha estat informat de les intencions de Falstaff pels dos servents ofesos. El Dr. Cajus també és en el grup. Tothom sent desitjos de venjança contra el pobre Falstaff (È un ribaldo, un furbo, un ladro). A l’escena també hi és present Fenton, un jove de poca fortuna però que està enamorat de Nannetta i és correspost per aquesta. Ford no en vol saber res d’aquesta relació i destina la seva filla a casar-se amb el pedant Dr. Cajus. Els dos joves aprofiten la confusió del moment per parlar i mantenir un breu duo d’amor (Pst, pst, Nannetta).

El grup de dones i el d’homes decideixen dues estratègies contra Falstaff: elles, pel seu cantó, encarreguen a Quickly d’anar-lo a trobar i convidar-lo a una trobada amb Alice a casa seva (Falstaff m’ha canzonata); ells, decideixen que Ford sigui presentat al vell cavaller, sota un nom fals, amb el propòsit d’engalipar-lo (Udrai quanta egli sfoggia).

 

ACTE SEGON

Quadre primer

L’Alberg de la Garrotera

Bardolfo i Pistola fingeixen tornar penedits al servei de Falstaff (Siam pentiti e contriti). El primer que fan és anunciar-li l’arribada de Quickly. Un cop és introduïda davant Falstaff (Reverenza!) li dóna un missatge de part d’Alice: la dama ha rebut la carta i l’espera a casa seva entre les dues i les tres, hora en que el seu marit no és mai a casa. Quickly també porta missatge de Meg Page, però en aquest cas el seu marit no surt mai de casa, de manera que no podrà ser. Però assegura que cap d’elles sap de l’altra. Quickly marxa i Falstaff exulta davant el pensament que ja ha seduït Mrs. Ford (Alice è mia! Va, vecchio John...).

Tot seguit és introduït un altre personatge, el Sr. Fontana, que no és altre que Ford amb nom fals (Signore, v’assista il cielo!). El tal Fontana ve a demanar ajut a Falstaff, a canvi d’una bona bossa de diners, per tal que sedueixi la Sra. Ford i, d’aquesta manera, ell també pugui tenir-la, doncs està enamorat d’ella sense esperances (In me vedete un uom). Falstaff es mostra sorprès per la proposició, però l’explicació de Fontana és molt simple: ve atret per la fama de seductor de Falstaff amb la seguretat que, si Alice perd la virtut amb ell, tot seguit accedirà també a ser seva. Falstaff, seduït pels diners, accepta i li diu que no pateixi, que en només mitja hora Alice serà seva, quan el tanoca del seu marit serà absent. Falstaff surt per empolainar-se, ja que la cita és imminent.

Quan Ford queda sol, simplement al·lucina amb la situació (È sogno? O realtà?) i sent consumir-se de gelosia. Al final, decideix adoptar mesures molt més dràstiques per tal d’enxampar els dos “amants”. Falstaff torna ben mudat i tots dos surten de l’Alberg.

Quadre segon

Un saló a casa dels Ford

Les dones, mentrestant, han preparat l’escena amb tots els detalls i estan disposades a començar amb la seva burla (Gaie comari di Windsor! È l’ora!). Mentre esperen aprofiten l’ocasió per tranquil·litzar Nannetta: no cal que pateixi que sota cap concepte es casarà amb l’ase del Dr. Cajus.

Fasltaff és anunciat i entra. Alice s’entreté tocant el seu llaüt (Afin t’ho colto, raggiante fior). El cavaller intenta seduir la dama, que fa el paper de tímida, amb molta xerrameca sobre les seves glòries passades (Quand’ero paggio del Duca di Norfolk), però els seus intents queden tallats en sec quan Meg i Quickly anuncien amb molt de nerviosisme que Mr. Ford va cap a casa acompanyat de molta gent amb molt males intencions, per tal de descobrir on amaga Alice el seu amant (Signora Alice! Vien Mastro Ford!).

Falstaff, mort de por, és amagat darrera un paravent. Ford, Cajus, Fenton i molts més homes arriben amb garrots i altres estris disposats a rebentar la casa si fa falta, però l’amo està obsessionat en trobar l’amant (Se t’agguanto!). Les dones, mentrestant, no perden la sang freda i canvien Falstaff d’amagatall: del paravent el passen a dins de l’enorme cistell de la roba bruta. Fenton i Nannetta aprofiten per amagar-se ells darrera el paravent i festejar.

Mentre dura tota aquesta escena, Falstaff va traient el cap del cistell. El pobre s’està ofegant i morint de calor allà tancat, però les dones li tanquen la tapa al damunt i el martiritzen. El grup d’homes s’atura davant el paravent, ja que darrera s’ha sentit el so d’un petó. Ford n’està segur que allà hi ha Alice amb Falstaff (L’ho trovato. Là c’è Falstaff con mia moglie). Però quan assalten el paravent troben Fenton i Nannetta. Ford està furiós i fa fora el pretendent. Mentrestant, Alice ha donat ordres als servents perquè llencin el contingut del cistell per la finestra a una rasa que hi ha sota la casa. El cistell pesa enormement però al final ho aconsegueixen i Falstaff, juntament amb la roba bruta, es enviat daltabaix enmig de la hilaritat de tothom.

 

ACTE TERCER

Quadre primer

Davant l’Alberg de la Garrotera

Falstaff es troba en una situació lamentable després de sofrir l’incident de l’acte anterior i maleeix l’estat criminal del món (Mondo ladro. Mondo rubaldo). Un vas de vi calent sembla retornar-li els ànims. A banda veiem Alice i família. Ella explica a Ford la veritat de l’incident i tots plegats es confabulen un cop més per jugar-li una mala passada a Falstaff.

Arriba Quickly a visitar Falstaff de nou (Reverenza. La bella Alice). Ell no en vol saber res més de tot plegat, però la dona, que dona la culpa als criats del que ha passat, l’acaba convencent de tenir un segona cita amb Alice. Aquest cop serà a mitjanit en el Parc de Windsor, al costat del Roure de Herne i ell hi haurà d’acudir vestit com el Caçador Negre, disfressa que inclou dues grans banyes de cérvol. Mentre Falstaff i Quickly entren a l’Alberg per acabar de parlar els altres perfilen l’estratègia i reparteixen els papers de la comèdia. Ford aprofita per dir a Cajus que allà mateix beneirà la seva unió amb Nannetta (Non dubitar, tu sposerai mia figlia). Quickly ho sent i s’afanya a avisar la noia per tal de frustrar els plans del pare.

Quadre segon

El Parc de Windsor, a mitjanit, al costat del Roure de Herne

El primer en arribar és Fenton, que canta la seva felicitat, doncs ja veu a tocar el seu matrimoni amb Nannetta (Dal labbro il canto estasiato vola). Arriben les dones i el disfressen de monjo, segons els plans elaborats per fer fracassar les intencions de Ford i Cajus.

Arriba Falstaff just quan sona la mitjanit. No les té totes i invoca l’ajut diví. Alice li parla i el cavaller està encantant. De sobte, ella crida: venen les fades! Falstaff és presa del pànic, doncs diu que qui les mira és home mort i s’estira de cara a terra. Apareix tota la comitiva on Nannetta interpreta el paper de la Reina de les Fades i, vestida com a tal, dona instruccions a les seves assistents (Sul fil d’un soffio etesio).

El grup troba Falstaff a terra i aquest és assetjat i martiritzat per fades, esperits, follets, dimoniets i multitud d’éssers fantàstics que l’inciten a confessar els seus pecats. Falstaff ho fa i demana perdó. De sobte, però, reconeix Bardolfo, que és un dels que, disfressats, formaven part del grup.

Aleshores, el gras Sir John s’enfada i veu que, un cop més, l’han enganyat. No obstant, ho encaixa amb esportivitat i reconeix que s’ho mereixia (Incomincio ad accorgermi).

Tothom es descobreix. Ford, a qui Falstaff encara pren per Fontana, es presenta com a tal i anuncia que hi haurà un casament. Casualment una segona parella també vol casar-se i Ford accepta de bon grau beneir ambdues parelles. El tret, però, li surt per la culata perquè descobreix que el Dr. Cajus s’ha casat realment amb Bardolfo i que, finalment, Nannetta ho ha fet amb el seu estimat Fenton. Falstaff se’n burla ara de Ford i aquest es resigna i consent aquest matrimoni. Tot seguit convida tothom a sopar, Falstaff inclòs. L’òpera acaba amb gran alegria amb un cor, en forma de fuga, que anuncia i inicia el propi Sir John Falstaff, on s’afirma que tot en el món és una burla i que riu millor qui riu el darrer (Tutto nel mondo è burla).

Article

“FALSTAFF”, L’EXTRAORDINARI ADÉU DE VERDI

Si en el món de l’òpera hi ha hagut una carrera llarga aquesta ha estat, sens dubte, la de Giuseppe Verdi. Des de la seva primera òpera (“Oberto, Conte di San Bonifacio”, 1839) fins a la darrera (“Falstaff”, 1893) hi va més de mig segle. Pràcticament presideix tot el segle XIX i se’l pot considerar el principal referent de l’òpera italiana d’aquest període.

L’evolució de l’art compositiu de Verdi fou notable al llarg de la seva carrera, per bé que va implicar un cert conservadorisme, jo diria que obligat, en el primer tram, per després anar-se obrint, poc a poc i sempre que podia, a nous esquemes, noves maneres de compondre, nova música, sobretot a partir del moment en que es va poder permetre crear òperes de manera més espaiada en el temps. Això va coincidir també amb el moment en que Wagner irradiava la seva particular llum en el panorama musical europeu i, vulguis que no, les influències s’escampaven.

Sabut és que Verdi va pensar en retirar-se després de l’estrena d’”Aida” (1871). Encara no havia complert els seixanta anys però considerava que ja ho havia dit tot. Però molts, amb l’editor Ricordi al capdavant, que mirava sobretot pels seus interessos econòmics, pensaven que un talent tan gran es malgastava en la inactivitat i calia fer alguna cosa per estimular Verdi a crear de nou. I així van trobar un esquer: William Shakespeare, tan reverenciat pel mestre italià però que només en una ocasió (“Macbeth”, 1847) l’havia pogut adaptar per a l’escena operística. I l’encarregat de fer sortir Verdi de l’ostracisme fou un altre geni: Arrigo Boito (1842-1918), compositor i literat, membre en altre temps dels joves rebels que varen conformar el moviment artística de la scapigliatura, que va adaptar com ningú les obres del genial anglès als llibrets operístics. I així, si obviem una primera col·laboració en la revisió de “Simon Boccanegra”, Boito i Verdi van ajuntar esforços per crear una primera obra mestra: “Otello” (1887). Tot un esforç per a un compositor que s’apropava als 75 anys, però que encara guardava energia dins seu. Imagineu-vos si n’havia de tenir per compondre una òpera com “Otello”!

Verdi, a mesura que s’acostava als seus 80 anys, sentia la necessitat de compondre una comèdia. Només ho havia intentat una vegada (“Un giorno di regno”, 1840), amb resultats força negatius. Sens dubte, els seus desitjos responien a voler-se acomiadar del món musical de forma burlesca i sorneguera, fent una gran broma a tothom (d’això va “Falstaff”, precisament). En va parlar amb Boito i aquest va respondre presentant a Verdi l’esquema de “Falstaff”. El mestre hi va estar d’acord i es van posar a treballar colze a colze. No oblideu que Verdi va ser sempre un compositor molt intervencionista en els llibrets.

“Falstaff” és, sens dubte, una òpera beneïda per la mà de tres genis: Shakespeare, Boito i Verdi. L’anglès va crear el personatge, que apareix en les dues parts d’”Enric IV” com a secundari, es comenta la seva mort a “Enric V” i és el protagonista de l’extraordinària comèdia “Les alegres casades de Windsor”. Sir John Falstaff és un cavaller ja vell, molt gras, fatxenda, barrut i vividor, però no està exempt d’una certa dignitat que fa que el públic l’arribi a apreciar i, fins i tot, senti pietat per les males passades que li fan viure. Boito va adaptar la comèdia de Shakespeare i hi va afegir també algun fragment de l’”Enric IV” i el resultat fou un llibret operístic esplèndid, amb una lletra plena de gràcia, de dobles sentits i subtileses, de sonoritats, amb un italià riquíssim que es pot trobar en ben poques òperes. I sobre això Verdi va fer un treball realment fora de sèrie creant una música completament diferent del que havia fet fins aleshores. Jo, personalment, la primera vegada que vaig sentir música de “Falstaff” no podia creure que fos de Verdi. Em sonava més a Richard Strauss. La veritat és que es tracta d’un estil completament personal però que prefigura el futur. Una música rabiosament moderna per a l’època en que fou composta. L’orquestració és brillant, no hi ha pràcticament àries ni números tancats, la música flueix tota l’estona. “Falstaff” és un compendi de l’evolució musical de tot un segle i la fuga final, que canten tots els personatges en un cor, és un brillant adéu musical per part del gran Verdi. Riu millor qui riu el darrer.

La composició de l’òpera no fou ràpida sinó que va ocupar un considerable espai de temps. Més aviat Verdi hi anava treballant en curts períodes, intercalats amb d’altres més llargs d’inactivitat. Sembla que, malgrat l’edat, no tenia pressa. El setembre de 1891 la partitura estava gairebé acabada i un any més tard ho estava l’orquestració. L’estrena va tenir lloc a la Scala de Milà el 9 de febrer de 1893, gairebé sis anys després, dia per dia, de l’”Otello”. Verdi compliria la venerable edat de 80 anys, extremadament longeva per a l’època, el 10 d’octubre següent.

L’estrena de “Falstaff” va tenir lloc només 8 dies després del que va ser el primer gran èxit de Puccini, aleshores un jove de 34 anys, “Manon Lescaut”, en el Teatro Regio de Torí. Aquesta circumstància crec descriu molt bé la transició entre l’antic mestre i el nou. Verdi passa el tesetimoni a Puccini, el qual començarà a triomfar i portarà l’òpera italiana encara més enllà.

Giuseppe Verdi, el mestre de mestres, va sobreviure encara gairebé 8 anys a l’estrena de la seva darrera ópera. Va morir a Milà el 27 de gener de 1901, a la increïble edat, per a l’època, de 87 anys i als pocs dies d’encetar-se un segle XX que ja no seria el seu.

Viva Verdi!!!

JORDI TORRENTS

Membre de la Junta de l'AAOS

Director, guionista i presentador del programa 'Parlem d'Òpera' a Ràdio Sabadell