Calendari i sessions

Dimecres
13
feb
Divendres
15
feb
Diumenge
17
feb
Dimarts
19
feb
Finalitzat
Divendres
22
feb
20:30 h
 Sant Cugat del Vallès, Teatre-Auditori Sant Cugat
Finalitzat
Compartir

Presentació

Òpera en dos actes (sobretitulada en català)

Text de Felice Romani basat en Le philtre, d'Eugène Scribe

Estrenada al Teatro della Canobbiana (Milà) el 12 de maig de 1832

Repartiment

 

AdinaNúria Vilà
NemorinoCésar Cortés
BelcoreManel Esteve
DulcamaraJuan Carlos Esteve
GiannettaLaura Obradors
  
Director d'orquestraSantiago Serrate
Director del corDaniel Gil de Tejada
Director d'escenaCarles Ortiz
Assistent d'escenaAnna Ponces
EscenografiaJordi Galobart
Il.luminacióNani Valls
VestuariAAOS
  
Cor d'Amics de l'Òpera de Sabadell 
Orquestra Simfònica del Vallès 

 

Multimèdia

Galeria d'imatges

Saber-ne més

Sinopsi

ACTE PRIMER

La plaça del poble

Els segadors descansen a la plaça després d’una jornada de treball (Bel conforto al mietitore), mentre Adina, una jove i rica vilatana, passa el temps llegint un llibre. Nemorino, noi pobre i una mica curt, enamorat d’Adina, en canta les lloances (Quanto è bella, quanto è cara).

La noia, divertida, explica a tothom la història que està llegint: es tracta de la llegenda de Tristany i Isolda, que s’enamoren gràcies a un filtre d’amor (Della crudele Isotta). Nemorino, en sentir-ho, pensa que a ell també li aniria bé trobar un beuratge semblant: d’aquesta manera, potser Adina es fixaria en ell.

De sobte, entra un escamot de soldats, dirigit per l’arrogant sergent Belcore. Aquest, només arribar, ja intenta seduir Adina (Come Paride vezzoso) i li demana matrimoni.

Un cop tothom ha marxat, Adina i Nemorino queden sols. Ella li vol fer veure que no cal que s’esforci en enamorar-la, ja que ella és de les que creu en el fet de canviar cada dia d’amant (Chiedi all’aura lusinghiera).

En un moment, tot el poble es torna a animar (che vuol dire codesta suonata?). Ara és el torn d’un xerraire venedor de pocions i miracles diversos, el Dottor Malatesta, que arriba amb una gran pompa i impressiona tots els pagesos exposant les virtuts d’un remei que tot ho cura (Udite, udite, o rustici).

Nemorino veu en el nouvingut la seva esperança: potser aquest li podrà proporcionar l’elixir d’amor que tant desitja. Així li ho demana a Dulcamara (Voglio dire, lo stupendo elisir), el qual se n’adona ràpidament que Nemorino no hi és ben be tot, i seguint-li el corrent, li ven una ampolla de vi de Bordeus com si fos un elixir de poder universal.

Nemorino comença a beure de l’ampolla (Caro elisir! Sei mio!) i creu començar-ne a sentir els efectes. Això li dóna confiança vers Adina, a qui tracta amb indiferència (Esulti pur la barbara). Aquesta s’enfada i, en venjança, accepta les proposicions matrimonials de Belcore (In guerra ed in amor). El casament tindrà lloc dins de sis dies. Nemorino s’ho pren de broma, ja que està convençut que, abans d’això, Adina serà seva.

Arriba un correu que ordena els militars de marxar l’endemà mateix. El casori s’ha de celebrar, doncs, aquell mateix dia. Nemorino es desespera ja que, segons li ha dit Dulcamara, l’elixir no farà efecte abans de vint-i-quatre hores. Per això prega Adina que retardi un dia la cerimònia (Adina credimi), però ningú li fa cas i l’acte acaba enmig de la joia general (excepte per a Nemorino, és clar).

 

ACTE SEGON

La plaça del poble

Té lloc la festa del casament d’Adina i Belcore (Cantiamo, facciam brindisi). Dulcamara i la núvia canten una barcarola (Io son ricco e tu sei bella). Nemorino no hi és; Adina està enfadada per aquest motiu i decideix endarrerir la signatura del contracte nupcial. Tothom se’n va.

Nemorino està desesperat i Dulcamara li recomana reforçar l’efecte de l’elixir amb una segona ampolla, però el pobre enamorat no té diners.

Arriba Belcore i li diu que, per tenir-ne, el millor és fer-se soldat (Venti scudi!). Nemorino li fa cas i es compromet amb l’exèrcit; a canvi, Belcore li dóna vint escuts. Ara ja pot comprar un altre flascó d’elixir. Així ho fa i se’l beu.

L’efecte miraculós es produeix gairebé immediatament. Gianetta i altres noies del poble saben que l’oncle de Nemorino acaba de morir, aquest ha heretat i ara és riquíssim (Saria possibile?). En conseqüència, totes l’envolte i l’amanyaguen.

Nemorino, que no sap res, pensa que és efecte del beuratge; Adina ho veu i s’enrabia molt. Dulcamara, per la seva banda, no pot creure el que està veient (Dell’elisir mirabile). El firaire explica a Adina què ha estat capaç de fer Nemorino per enamorar-la. La noia aleshores ho veu tot clar i refusa l’oferiment d’elixir que li fa Dulcamara: ella no en necessita (Quanto amore!).

Sol, Nemorino reflexiona sobre l’amor i la reacció que ha vist en Adina en l’escena anterior (Una furtiva lagrima). Ara sí, creu de debò que la noia l’estima.

Adina ha recomprat a Belcore el contracte de Nemoirno i el torna a aquest (Prendi, per me sei libero). Després d’un estira-i-arronsa, la noia li confessa el seu amor. Els dos enamorats s’uneixen en un dio ple de felicitat.

Ha arribat l’hora de marxar del poble per a Dulcamara. Se’n va enmig d’un gran triomf, lloant les grans virtuts del seu elixir, que tot ho cura, dóna l’amor, la felicitat i també els diners. Belcore, enrabiat, el maleeix, però Nemorino, Adina, Gianetta i tot el poble l’acomiaden amb gran alegria (Ei corregge ogni difetto).

Article

L’ELISIR D'AMORE O UNA POST-VERITAT AMB EL VI DE BORDEUS

En ocasió de l’estrena de l’òpera Ugo, conte di Parigi, durant la seva estada a Milà els primers mesos de 1832, Donizetti no va perdre l’ocasió d’estrenar un títol ben diferent per un altre dels teatres de la ciutat, la Canobbiana, inaugurat el 1779. La llegenda, difosa en part per la vídua del llibretista Felice Romani, diu que va escriure L’elisir d’amore en menys de dues setmanes. En realitat, ja hi treballava un mes abans de l’estrena el 12 de maig, com demostren les cartes i altra documentació d’època. I durant els assajos també, atès que algun dels cantants s’hi va incorporar més tard. Tot i la desconfiança prèvia, l’èxit assolit amb l’estrena va obrir les portes de les principals ciutats europees.

L’elisir d’amore és l’única òpera de l’amplíssim corpus del compositor que conté la paraula “amore” al títol. També s’hi reconeixen arquetips procedents de la commedia dell’arte en els personatges de Dulcamara i Belcore –i tangencialment en Nemorino i Adina-, alhora que situacions bàsiques recurrents que responen més a una tradició social que a un debat crític. Per exemple, entre els topos implícits, els personatges poderosos ho són degut a la seva posició social o als diners, no a la seva voluntat o cultura. A diferència d’altres títols còmics de Donizetti i de manera semblant al món de l’opereta, l’acompliment dels desitjos no depèn de l’astúcia i del raonament si no de l’atzar o dels convencionalismes. I és que Romani partia d’una societat on els estrats inferiors convivien equidistantment sota l’ombra –i pressió- de les classes altes poderoses. Adina ho demostra com a pubilla rica, llesta, capriciosa, que sap llegir i al final empatitza amb els sentiments de Nemorino que és un pagesot ingenu, sincer, illetrat i que s’expressa com un enamorat.  

En aquest punt, Romani i Donizetti semblen recuperar l’herència del comediògraf Carlo Goldoni (1707-1793) que el segle anterior havia reformat la farsa elemental d’estereotips genèrics, apropant-la a una comèdia literària urbana de costums però amb personatges més humans i una vessant sentimental més desenvolupada. Quelcom subtilment perceptible en les primeres farses donizettianes com L’ajo nell’imbarazo de 1824 i en les posteriors La fille du régiment (1840) i Don Pasquale (1843). La romança “Una furtiva lagrima” n’és una mostra fefaent i una d’aquelles melodies personals en un compositor prolífic però amb un punt rutinari, tot i el seu major domini de l’orquestració, l’harmonia, l’equilibri formal i el ritme dramàtic respecte altres contemporanis com Bellini.

Amb alguns canvis i a partir del llibret de Le philtre d’Eugène Scribe per a una obra d’Auber estrenada el 1831 a l’Académie Royale de Musique de París, Romani i Donizetti configuren una apologia de l’òpera còmica vuitcentista de caricatura fina. Treballada amb sensibilitat i pinzellades romàntiques (en la dramatúrgia i l’orquestració) també presenta els criteris de versemblança, organicitat i il·lusionisme dels seus melodrames com a nous paradigmes estètics i morals de la burgesia il·lustrada que es filtren en l’òpera (poesia, música, decorats, il·luminació, posada en escena...). En aquest sentit, en l’òpera buffa el ritme fonamenta l’expressió còmico-musical. En ocasions, hi domina un parlando proper a la cançó parlada i una elaboració vocal eficaç en els duets i els conjunts, però més austera que alguns precedents còmics i semiseriosos. Sovint la paraula és interrompuda i fragmentada en notes repetides com en el canto sillabato, jugant amb recursos de repetició, articulació mecànica, impuls rítmic i reducció del text a un valor quasi fonètic però sense arribar als nivells rossinians. L’ària de sortida de Dulcamara, “Udite o rustici”, n’és un exemple paradigmàtic que requereix capacitat de fiato i cura en la dicció en una estructura variada (recitatiu, declamació uniforme, sobre motius d’acompanyament de frases melòdiques, melodia no acompanyada) amb intervencions del cor i un tractament variat per evitar la monotonia en l’exagerada autopresentació del personatge.  

Vehiculat pel propi màrqueting i l’estafa, la venda de l’elixir apunta cap a un concepte postmodern i tan actual com la post-veritat. És a dir, cap a un joc basat en la xerrameca, la inexactitud, les vaguetats altisonants i la degradació del discurs que propugnen una atrofia de l’experiència humana amb allò immediat. Ambdós, post-veritat i Dulcamara es presenten amb un caràcter categòric, desafiant l’ètica i les expectatives sensates i informades, que no són precisament les de Nemorino. Estableixen el joc d’una falsedat assimilada com a veritat en una estimulació i identificació emocional que suggereixen fantasies de plenitud i promeses de mancances suplertes. En altres paraules: davant la diferència social i cultural entre Adina i Nemorino, l’elixir actuarà com a catalitzador màgic convertint-lo en un pretendent honorable. Com a simulacre, la beguda promou l’acció, ven nous sentits, pretén substituir allò real i altera les subjectivitats –i quelcom més- fins a la reconciliació de la raó i el desig al final de l’òpera.

En essència “fake news” (notícies falses), la post-veritat i el negoci de Dulcamara creixen i es desenvolupen gràcies a nusos tribals i circuits clientelars, que es nodreixen d’un cert populisme per la poderosa interpel·lació en les creences personals d’ignorants i necessitats. La demagògia sobre els suposats efectes del beuratge, en realitat vi de Bordeus, i els successos que motiven els personatges, participen d’una ambivalència esdevinguda post-veritat atès l’emparellament final d’Adina i Nemorino. Com va escriure Adorno “forma part de l’horror d’aquest món que la veritat soni de vegades a mentida i la mentida com a veritat”. I com la post-veritat, tampoc és una mentida: el vi de Bordeus ha funcionat com a elixir d’amor.

ALBERT FERRER FLAMARICH

Musicògraf i historiador de l’art. Crític musical del Diari de Sabadell

Col.laborador en els programes 'Parlem d'Òpera' i 'L'espia de Mahler' a Ràdio Sabadell