Calendari i sessions

Presentació

Cavalleria rusticana i Pagliacci, dues obres cabdals del verisme italià, marquen un punt d’inflexió en la història de l’òpera en apostar per una representació directa i crua de la vida quotidiana, allunyada de la idealització romàntica.

A Cavalleria rusticana, ambientada a la Sicília rural el dia de Pasqua, es desplega un drama de gelosia, honor i venjança: Turiddu, de retorn del servei militar, reprèn la relació amb Lola, ara casada amb Alfio. Quan Santuzza, la promesa de Turiddu, descobreix la infidelitat, la revela a Alfio i desencadena un desenllaç fatal. A Pagliacci, situada en un poble de Calàbria durant la festa de la Mare de Déu d’agost, una companyia teatral ambulant amaga tensions semblants: Canio descobreix la traïció de la seva dona Nedda i, incapaç de separar vida i escena, acaba convertint la representació teatral en una tragèdia real davant del públic.

Amb dues de les peces més emblemàtiques del repertori operístic, l’Intermezzo de Cavalleria rusticana i l’ària Vesti la giubba de Pagliacci, són obres d’una extraordinària intensitat expressiva i gran força dramàtica. Dos drames passionals exposats amb tota la seva cruesa, amb personatges propers i passions humanes portades a l’extrem.

CAVALLERIA RUSTICANA

Pietro Mascagni (1863–1945)
27/11/2026 – 15/12/2026

Òpera en un acte (sobretitulada en català).

Text de Giovanni Targioni-Tozzetti i Guido Menasci, basat en la novel·la homònima de Giovanni Verga.

Estrenada al Teatro Costanzi de Roma el 17 de maig de 1890. A Catalunya s’estrenà al Gran Teatre del Liceu el 9 de maig de 1891.

PAGLIACCI

Ruggero Leoncavallo (1857–1919)
27/11/2026 – 15/12/2026

Òpera en un pròleg i dos actes (sobretitulada en català).

Música i llibret de Ruggero Leoncavallo.

Estrenada al Teatro Dal Verme de Milà el 21 de maig de 1892. A Catalunya s’estrenà al Gran Teatre del Liceu el 25 de gener de 1895.

Durada aproximada: 3 h

Cavalleria rusticana: 80 min.
Descans 25 min.
Pagliacci: 75 min.

Repartiment

CAVALLERIA RUSTICANA

Maite Alberola
Santuzza

Sergio Escobar
Turiddu

Eugènia Montenegro
Mamma Lucia

Javier Franco
Alfio

Anna Gomà
Lola

PAGLIACCI

Sergio Escobar
Canio

Katerina Estrada Tretyakova
Nedda

Javier Franco
Tonio

Cristòfol Romaguera
Silvio

Jorge Juan Morata
Beppe

Victor Galiano
Contadino 1

Ot Oset
Contadino 2

Fitxa artística

Direcció musical Jhoanna Sierralta Mestres assistents musicals Andrea Álvarez i Viviana Salisi
Direcció d’escena Miquel Gorriz Traducció sobretitulat Jordi Torrents
Assistència de moviment escènic Jaume Sangrà Adaptació sobretitulat Glòria Nogué
Disseny d’escenografia Pau Monterde Regidoria d’escenari Jordi Galobart
Adaptació de vestuari Eva Selma Realització escenografia i maquinària RB Creacions 1990, S.L. (Raül Vilasis i Berta Vidal)
Ajudant de vestuari Carles Ortiz Sastreria FOC M. Carmen Muñoz
Il·luminació Nani Valls Coordinació caracterització Toni Santos
Vestuari Fundació Òpera a Catalunya Maquillatge i perruqueria Nerea Fernández, Vera Ortiz i Roosevelt Jiménez

Producció Fundació Òpera a Catalunya

Cor Amics de l’Òpera de Sabadell

Orquestra Simfònica del Vallès

Multimèdia

Video Youtube
Playlist

Galeria d'imatges

Saber-ne més

Dossier didàctic de Cavalleria rusticana | Pagliacci, Més enllà de l'òpera

Documents

Sinopsi

CAVALLERIA RUSTICANA

L’acció té lloc en un poble de Sicília a les darreries del segle XIX

ACTE ÚNIC

És el dia de Pasqua. El jove Turiddu canta una siciliana (“O Lola ch’ai di latti la cammisa”) dedicada a Lola, la noia a la qual va jurar el seu amor abans d’anar a fer el servei militar. Però després, durant la seva absència, Lola es va casar amb Alfio, un carreter. Ara, amb aquest cant, Turiddu mostra que la seva passió no s’ha esvaït pas.

Neix el dia i el cor protagonitza la primera escena (“Gli aranci olezzano”). A continuació, entra Santuzza, que ha estat seduïda per Turiddu i té por de ser abandonada; cada dia creix més la seva gelosia malaltissa. Santuzza es dirigeix a Mamma Lucia, tavernera i mare de Turiddu, la qual li respon que el seu fill ha anat a comprar vi a Francofonte, un poble veí, però Santuzza creu que ha passat la nit al poble. Arriba Alfio, impetuós i feliç (“Il cavallo scalpita”) i interromp el diàleg entre les dues dones i confirma, sense cap intenció especial, que ha vist Turiddu aquell mateix matí prop de casa seva.

Abans que tothom entri a l’església per celebrar la litúrgia de Pasqua, es canta un himne al Senyor (“Innegiamo, il Signor non è morto”). Després, Santuzza revela a Mamma Lucia el seu drama (“Voi lo sapete, o mamma”): Turiddu continua estimant Lola. Quan Santuzza roman sola a la plaça, veu acostar-se Turiddu. Creu, aleshores, que ha arribat el moment de clarificar la situació, però ell no vol escoltar-la i, quan la noia li dona la prova que sap la seva relació amb Lola, queda torbat; cerca desviar la conversa i finalment és pres de la ira (“Bada Santuzza, schiavo non sono di questa vana tua gelosia”). Passa Lola, que es dirigeix a l’església i, tot cantant, no fa altra cosa que engelosir Santuzza encara més, sobretot quan assumeix un posat de desafiament i d’ironia. De nou soIs, Santuzza fa una darrera temptativa amb Turiddu (“La tua Santuzza piange e t’implora”), però sense èxit. Aleshores l’amenaça, però Turiddu li respon que no vol saber-ne res, de les seves dèries (“Dell’ira tua non mi curo!”), i la llença per terra; tot seguit, entra també a l’església, sense poder escoltar la maledicció que profereix Santuzza (“A te la mala Pasqua, spergiuro!”).

Una vegada ha acabat la tensa escena entre Santuzza i Turiddu, reapareix Alfio i la noia decideix revelar-ho tot: acusa Lola de mantenir una relació amb Turiddu mentre Alfio treballa fora de casa (“Lola v’adorna il tetto in malo modo!”). Alfio decideix venjar-se’n abans del capvespre (“Vendetta avrò pria che tramonti il dì”).

L’escena resta buida uns instants (és el moment del famós intermezzo orquestral) i a continuació tothom surt de l’església i cadascú es dirigeix a casa seva, però abans Turiddu vol fer un brindis (“Viva il vino spumeggiante”), acabat el qual arriba Alfio, a qui Turiddu també convida a beure. El carreter  però, no pot dissimular i rebutja la invitació, mentre s’esvaeix l’alegria de tothom, que és succeïda per una preocupació general. Turiddu ho ha entès: abraça Alfio i li mossega l’orella dreta, senyal de desafiament a Sicília. Alfio surt i Turiddu, abans de seguir-lo, s’acomiada de la seva mare (“Mamma, quel vino è generoso”) i li confia Santuzza per si li succeeix alguna cosa. Turiddu no torna i la tensa espera és trencada per un crit dramàtic, "Hanno ammazzato compare Turiddu!", que anuncia la mort del noi.

 

PAGLIACCI

L’acció té lloc en un poble de Calàbria, a les darreries del segle XIX.

PRÒLEG

A teló tancat apareix un pallasso (“Si può?”) que després representarà el paper de Tonio, i anuncia als espectadors que el drama, encara que és representat per actors, tracta d’éssers humans amb sentiments corrents. És tan real com la vida mateixa. Després s’aixeca el teló.

ACTE PRIMER

La tarda de la festa de l’Assumpció ha arribat a la vila una companyia de còmics ambulants, rebuts amb alegria per la gent del poble. Canio, el director, anuncia que la representació començarà puntualment a les onze de la nit. L’esposa de Canio, Nedda, es disposa a baixar del carro i Tonio, un geperut, enamorat d’ella, vol ajudar-la a fer-ho, però Canio, violentament, l’aparta i ajuda ell mateix la seva dona. La gent es mofa de Tonio, fet que fa que ell murmuri paraules de venjança.

Un vilatà invita els comediants a la taverna. Peppe accepta la invitació, però Tonio la declina. Un altre vilatà diu jocosament que Tonio es queda per fer l’amor amb Nedda. Canio adverteix solemnement que aquesta situació que és graciosa en escena, no ho és gens a la vida real (“Un tal gioco”). Nedda ho sent i es queda preocupada, perquè té un amant i té por de ser descoberta. Canio, però, assegura a la gent que no sospita d’ella. Els vilatans se’n van imitant el toc de les campanes i cantant tonades d’amor.

Tota sola, Nedda canta escoltant el cant dels ocells (“Stridono lassu”), sense adonar-se de la presència de Tonio. Ella es mofa de la seva declaració d’amor i, en el moment que ell intenta besar-la, li dona una fuetada a la cara. Adolorit i humiliat, Tonio se’n va jurant venjança.

Un moment després, apareix Silvio, que és el veritable amant de Nedda. Li demana que fugi amb ell, i ella, després de dubtar, hi accedeix. No s’adonen, però, que els ha vist Tonio, que corre a l’hostal a buscar Canio, que arriba massa tard per veure Silvio, però a temps per sentir les paraules de Nedda (“A stanotte e per sempre tua sarò!”). Canio exigeix a la seva dona el nom del seu amant, però ella es nega a dir-l’hi. Ple de fúria, Canio està a punt de matar Nedda, però intervé Peppe, que calma el marit i s’emporta Nedda, mentre Tonio promet que vigilarà.

Torna Peppe i diu a Canio que s’ha de vestir per a la funció. Tot sol, Canio mira el seu vestit de pallasso i es lamenta que, malgrat la seva tragèdia personal, ha de fer de pallasso i divertir el públic (“Vesti la giubba”).

ACTE SEGON

Els vilatans comencen a arribar a la plaça per assistir a la representació. Tonio els anima (“Avanti! Avanti!”). Mentrestant, Nedda va cobrant als que arriben, un dels quals és Silvio, i té l’ocasió de parlar un moment amb ell. El públic s’impacienta, perquè ja és més tard de les onze, quan finalment s’alça el teló.

Dalt l’escena, Nedda, vestida de Colombina, para taula per a dues persones: ella i el seu amant, Arlecchino (interpretat per Peppe). [JR1] El seu marit no hi és, i com que el pallasso Taddeo (Tonio) ha anat a comprar al mercat, té el camp lliure. Aleshores se sent la serenata d’Arlecchino, l’amant de Colombina (“O Colombina”), però abans que arribi, apareix Taddeo, que declara grotescament el seu amor a Colombina, però en desisteix en saber que ella està enamorada d’Arlecchino. Aquest entra a la casa i Taddeo promet que vigilarà.

Mentre sopen, són interromputs per Taddeo, que els adverteix que Pagliaccio torna. Arlecchino se’n va i Colombina s’acomiada d’ell amb les mateixes paraules que a la tarda havia dit a Silvio (“A stanotte e per sempre tua sarò!”). Canio ho sent, i la coincidència el fereix, però se sobreposa i entra en escena representant el paper de Pagliaccio. En el seu paper acusa Colombina de tenir un amant. La ficció no tarda a donar pas a la realitat i Canio acaba demanant a crits el nom de l’amant, mentre Taddeo li diu que Colombina és pura i mai menteix. Ella tracta de riure’s del seu marit dient-li “pallasso”, i ell li respon ple de fúria: “No! Pagliaccio non son!”.

El públic, a excepció de Silvio, troba esplèndida la representació i crida “bravo!”. Nedda, espantada, intenta retornar a l’obra de teatre i respon a Canio que el seu amant és Arlecchino. Canio se sent escarnit, agafa una navalla i s’abalança sobre ella, mentre Tonio deté a Peppe, que hi volia intervenir. Canio la fereix mortalment i ella, en l’espasme de la mort, crida Silvio, que salta a l’escenari per ajudar-la, però Canio també l’apunyala. Mirant el públic amb la mirada perduda, Canio exclama: “La commedia è finita!”.

Jordi Torrents
Director Artístic de la Fundació Òpera a Catalunya

Article

Quan l’amor es converteix en tragèdia

Què hi ha més dolorós que descobrir que qui estimes t’ha enganyat? Què desperta aquesta ferida? Humiliació, enveja, set de venjança? La Itàlia rural de finals del segle XIX és l’escenari de dues òperes breus que mostren com es transforma el cor d’una persona quan l’han traït. I és que som en el verisme: el corrent operístic que busca la veritat més crua, però no pas de reis, herois i déus, sinó de la gent més humil.

La primera òpera verista, Cavalleria rusticana (1890), la va estrenar Pietro Mascagni quan tenia vint-i-set anys: la va presentar a un concurs destinat a descobrir nous talents i el va guanyar. El llibret (inspirat en un conte de Giovanni Verga) era de Giovanni Targioni-Tozzetti i Guido Menasci. Ens situa en un poble de Sicília: és Diumenge de Pasqua i tot just acaba de sortir el sol. Turiddu entona una cançó en honor de Lola, que era la seva promesa però que, mentre ell feia el servei militar, s’havia casat amb Alfio, un traginer. Turiddu, per despit, sedueix Santuzza i li promet que es casaran: però és mentida, segueix enamorat de la Lola, de fet, són amants. Vet aquí el drama de Santuzza: no només se sent utilitzada i abandonada per Turiddu, sinó que està en pecat: ha tingut relacions abans del matrimoni i això, en una Sicília governada per la religió i l’honor, era gravíssim (“Estic excomunicada!”, clamarà).

L’orquestra engrandeix el que els personatges senten, diuen i callen. Ho veiem quan el poble —que és un protagonista més— entra a l’església. Santuzza es queda a fora i, en veure la mare de Turiddu, surt de la seva presó interior i li confessa el seu turment: “He perdut l’honor. Mentre Lola i Turiddu s’estimen, jo ploro!”. O també en l’intermezzo —que Mascagni va compondre a partir d’una avemaria seva—, en el qual el drama íntim de Santuzza contrasta amb la festa del poble, que, aliè, celebra la Pasqua. Amb un ritme narratiu àgil, entendrem el dolor de Santuzza quan ella vegi Turiddu, li demani explicacions i ell faci l’orni i la rebutgi; o quan Lola li passi pel davant evidenciant que és la preferida i desfermant-li la gelosia; o quan giri la moneda, converteixi l’amor en odi i delati Turiddu, amb la qual cosa condemna a mort a qui fa tan poc estimava.

I si el verisme volia parlar de la veritat, Pagliacci (1892), de Leoncavallo, es basa en un fet real. A Montalto Uffugo, un poble de la Calàbria, un pallasso va matar la seva dona en plena funció perquè li havia estat infidel. Resulta que el pare de Leoncavallo era jutge i es va encarregar d’aquest crim, que el seu fill duria a l’escenari.

Abans que s’aixequi el teló, surt un personatge: “Es pot passar?”. Ens avisa que l’autor vol “mostrar-vos un tros de vida”. Un advertiment que és un manifest del verisme: “Veureu els tristos fruits de l’odi, els espasmes del dolor, sentireu crits de ràbia i rialles cíniques”. Canio és un pallasso que està casat amb Nedda, una noia òrfena que va recollir i apadrinar. És el dia de la Mare de Déu d’Agost, i Canio i Nedda han arribat a un petit poble del sud d’Itàlia amb un carro empès per un ruc. Abans de començar la funció, Canio enxampa Nedda cometent un acte d’infidelitat. Sol i destrossat, canta una ària colpidora, “Vesti la giubba”: “Posa’t la jaqueta, pallasso, i enfarina’t la cara, la gent paga i vol riure! Riu, pallasso, del teu amor trencat!”. Surt a l’escenari, però, dolgut i encegat, no pot representar altra cosa que la seva vida, i exigeix a Nedda el nom de l’amant: “També tinc dret a viure com qualsevol home! Jo no soc un pallasso!”. Amb un teatre dins del teatre, es despleguen dos nivells de lectura, el trasbals de Canio i l’eufòria del públic, que crida “Bravo!”, fins que arriba el clímax i Canio, fora de si, mata Nedda: “La comèdia s’ha acabat!”.

No és cap casualitat que aquestes dues òperes s’hagin convertit en una de les parelles més habituals dels teatres d’arreu del món. I és que si una cosa ens recorda el verisme és que la veritat dels altres, com més de veritat és, més s’assembla a la nostra. Tots hem estat, en algun moment, la Santuzza rebutjada o el pallasso que ha de fer riure quan està destrossat per dins.

Gemma Ventura
Periodista, escriptora i subdirectora de la revista cultural Catorze