Sinopsi
CAVALLERIA RUSTICANA
L’acció té lloc en un poble de Sicília a les darreries del segle XIX
ACTE ÚNIC
És el dia de Pasqua. El jove Turiddu canta una siciliana (“O Lola ch’ai di latti la cammisa”) dedicada a Lola, la noia a la qual va jurar el seu amor abans d’anar a fer el servei militar. Però després, durant la seva absència, Lola es va casar amb Alfio, un carreter. Ara, amb aquest cant, Turiddu mostra que la seva passió no s’ha esvaït pas.
Neix el dia i el cor protagonitza la primera escena (“Gli aranci olezzano”). A continuació, entra Santuzza, que ha estat seduïda per Turiddu i té por de ser abandonada; cada dia creix més la seva gelosia malaltissa. Santuzza es dirigeix a Mamma Lucia, tavernera i mare de Turiddu, la qual li respon que el seu fill ha anat a comprar vi a Francofonte, un poble veí, però Santuzza creu que ha passat la nit al poble. Arriba Alfio, impetuós i feliç (“Il cavallo scalpita”) i interromp el diàleg entre les dues dones i confirma, sense cap intenció especial, que ha vist Turiddu aquell mateix matí prop de casa seva.
Abans que tothom entri a l’església per celebrar la litúrgia de Pasqua, es canta un himne al Senyor (“Innegiamo, il Signor non è morto”). Després, Santuzza revela a Mamma Lucia el seu drama (“Voi lo sapete, o mamma”): Turiddu continua estimant Lola. Quan Santuzza roman sola a la plaça, veu acostar-se Turiddu. Creu, aleshores, que ha arribat el moment de clarificar la situació, però ell no vol escoltar-la i, quan la noia li dona la prova que sap la seva relació amb Lola, queda torbat; cerca desviar la conversa i finalment és pres de la ira (“Bada Santuzza, schiavo non sono di questa vana tua gelosia”). Passa Lola, que es dirigeix a l’església i, tot cantant, no fa altra cosa que engelosir Santuzza encara més, sobretot quan assumeix un posat de desafiament i d’ironia. De nou soIs, Santuzza fa una darrera temptativa amb Turiddu (“La tua Santuzza piange e t’implora”), però sense èxit. Aleshores l’amenaça, però Turiddu li respon que no vol saber-ne res, de les seves dèries (“Dell’ira tua non mi curo!”), i la llença per terra; tot seguit, entra també a l’església, sense poder escoltar la maledicció que profereix Santuzza (“A te la mala Pasqua, spergiuro!”).
Una vegada ha acabat la tensa escena entre Santuzza i Turiddu, reapareix Alfio i la noia decideix revelar-ho tot: acusa Lola de mantenir una relació amb Turiddu mentre Alfio treballa fora de casa (“Lola v’adorna il tetto in malo modo!”). Alfio decideix venjar-se’n abans del capvespre (“Vendetta avrò pria che tramonti il dì”).
L’escena resta buida uns instants (és el moment del famós intermezzo orquestral) i a continuació tothom surt de l’església i cadascú es dirigeix a casa seva, però abans Turiddu vol fer un brindis (“Viva il vino spumeggiante”), acabat el qual arriba Alfio, a qui Turiddu també convida a beure. El carreter però, no pot dissimular i rebutja la invitació, mentre s’esvaeix l’alegria de tothom, que és succeïda per una preocupació general. Turiddu ho ha entès: abraça Alfio i li mossega l’orella dreta, senyal de desafiament a Sicília. Alfio surt i Turiddu, abans de seguir-lo, s’acomiada de la seva mare (“Mamma, quel vino è generoso”) i li confia Santuzza per si li succeeix alguna cosa. Turiddu no torna i la tensa espera és trencada per un crit dramàtic, "Hanno ammazzato compare Turiddu!", que anuncia la mort del noi.
PAGLIACCI
L’acció té lloc en un poble de Calàbria, a les darreries del segle XIX.
PRÒLEG
A teló tancat apareix un pallasso (“Si può?”) que després representarà el paper de Tonio, i anuncia als espectadors que el drama, encara que és representat per actors, tracta d’éssers humans amb sentiments corrents. És tan real com la vida mateixa. Després s’aixeca el teló.
ACTE PRIMER
La tarda de la festa de l’Assumpció ha arribat a la vila una companyia de còmics ambulants, rebuts amb alegria per la gent del poble. Canio, el director, anuncia que la representació començarà puntualment a les onze de la nit. L’esposa de Canio, Nedda, es disposa a baixar del carro i Tonio, un geperut, enamorat d’ella, vol ajudar-la a fer-ho, però Canio, violentament, l’aparta i ajuda ell mateix la seva dona. La gent es mofa de Tonio, fet que fa que ell murmuri paraules de venjança.
Un vilatà invita els comediants a la taverna. Peppe accepta la invitació, però Tonio la declina. Un altre vilatà diu jocosament que Tonio es queda per fer l’amor amb Nedda. Canio adverteix solemnement que aquesta situació que és graciosa en escena, no ho és gens a la vida real (“Un tal gioco”). Nedda ho sent i es queda preocupada, perquè té un amant i té por de ser descoberta. Canio, però, assegura a la gent que no sospita d’ella. Els vilatans se’n van imitant el toc de les campanes i cantant tonades d’amor.
Tota sola, Nedda canta escoltant el cant dels ocells (“Stridono lassu”), sense adonar-se de la presència de Tonio. Ella es mofa de la seva declaració d’amor i, en el moment que ell intenta besar-la, li dona una fuetada a la cara. Adolorit i humiliat, Tonio se’n va jurant venjança.
Un moment després, apareix Silvio, que és el veritable amant de Nedda. Li demana que fugi amb ell, i ella, després de dubtar, hi accedeix. No s’adonen, però, que els ha vist Tonio, que corre a l’hostal a buscar Canio, que arriba massa tard per veure Silvio, però a temps per sentir les paraules de Nedda (“A stanotte e per sempre tua sarò!”). Canio exigeix a la seva dona el nom del seu amant, però ella es nega a dir-l’hi. Ple de fúria, Canio està a punt de matar Nedda, però intervé Peppe, que calma el marit i s’emporta Nedda, mentre Tonio promet que vigilarà.
Torna Peppe i diu a Canio que s’ha de vestir per a la funció. Tot sol, Canio mira el seu vestit de pallasso i es lamenta que, malgrat la seva tragèdia personal, ha de fer de pallasso i divertir el públic (“Vesti la giubba”).
ACTE SEGON
Els vilatans comencen a arribar a la plaça per assistir a la representació. Tonio els anima (“Avanti! Avanti!”). Mentrestant, Nedda va cobrant als que arriben, un dels quals és Silvio, i té l’ocasió de parlar un moment amb ell. El públic s’impacienta, perquè ja és més tard de les onze, quan finalment s’alça el teló.
Dalt l’escena, Nedda, vestida de Colombina, para taula per a dues persones: ella i el seu amant, Arlecchino (interpretat per Peppe). [JR1] El seu marit no hi és, i com que el pallasso Taddeo (Tonio) ha anat a comprar al mercat, té el camp lliure. Aleshores se sent la serenata d’Arlecchino, l’amant de Colombina (“O Colombina”), però abans que arribi, apareix Taddeo, que declara grotescament el seu amor a Colombina, però en desisteix en saber que ella està enamorada d’Arlecchino. Aquest entra a la casa i Taddeo promet que vigilarà.
Mentre sopen, són interromputs per Taddeo, que els adverteix que Pagliaccio torna. Arlecchino se’n va i Colombina s’acomiada d’ell amb les mateixes paraules que a la tarda havia dit a Silvio (“A stanotte e per sempre tua sarò!”). Canio ho sent, i la coincidència el fereix, però se sobreposa i entra en escena representant el paper de Pagliaccio. En el seu paper acusa Colombina de tenir un amant. La ficció no tarda a donar pas a la realitat i Canio acaba demanant a crits el nom de l’amant, mentre Taddeo li diu que Colombina és pura i mai menteix. Ella tracta de riure’s del seu marit dient-li “pallasso”, i ell li respon ple de fúria: “No! Pagliaccio non son!”.
El públic, a excepció de Silvio, troba esplèndida la representació i crida “bravo!”. Nedda, espantada, intenta retornar a l’obra de teatre i respon a Canio que el seu amant és Arlecchino. Canio se sent escarnit, agafa una navalla i s’abalança sobre ella, mentre Tonio deté a Peppe, que hi volia intervenir. Canio la fereix mortalment i ella, en l’espasme de la mort, crida Silvio, que salta a l’escenari per ajudar-la, però Canio també l’apunyala. Mirant el públic amb la mirada perduda, Canio exclama: “La commedia è finita!”.
Jordi Torrents
Director Artístic de la Fundació Òpera a Catalunya
