Calendari i sessions

Presentació

Aida és una obra mestra de maduresa de Giuseppe Verdi que combina espectacularitat i emoció en el marc evocador de l’Egipte faraònic.

Estrenada el 1871 al Caire, la trama gira entorn d’un triangle amorós: la poderosa Amneris, filla del faraó, i Aida, esclava etíop que en realitat és filla del rei enemic, Amonasro, es disputen l’amor de Radamès, general egipci enamorat d’Aida. Enmig del conflicte entre Egipte i Etiopia, Aida es debat entre la lleialtat al seu poble i els seus sentiments, mentre Radamès es veu atrapat entre el deure patriòtic i l’amor. La seva lluita interior el porta a una traïció involuntària que el condemna a mort, i Aida decideix compartir el seu destí en un final tràgic i commovedor.

Més enllà de la intensitat dramàtica, Verdi va saber compondre una música absolutament evocadora i rica en contrastos, amb moments d’intimitat lírica com Celeste Aida o les atmosferes nocturnes a la vora del Nil, i escenes de gran espectacularitat com la cèlebre Marxa triomfal. Una explosió de so i color amb tota l’emoció de l’òpera romàntica, que converteixen Aida en una de les fites indiscutibles del repertori operístic.

AIDA

Giuseppe Verdi (1813–1901)
21/04/2027 – 30/05/2027

Òpera en quatre actes (sobretitulada en català).

Text d’Antonio Ghislanzoni, basat en un argument escrit per l’egiptòleg francès Auguste Mariette.

Estrenada a l’Òpera Khedivial del Caire el 24 de desembre de 1871. A Catalunya s’estrenà al Teatre Principal de Barcelona el 16 d’abril de 1876.

Durada aproximada: 3 h 15 min.

Acte 1: 45 min.
Descans 15 min.
Acte 2: 40 min.
Descans 15 min.
Acte 3: 30 min.
Descans 15 min.
Acte 4: 35 min.

Repartiment

Carmen Solís - Aida
21 i 25 abril
2, 7, 11, 14, 16, 19 i 22 de maig

Tina Gorina - Aida
23, 27 i 30 d'abril
4, 9, 15, 21, 23 i 30 de maig

Matheus Pompeu - Radamès
21, 25 i 30 d'abril
2, 9, 11, 14, 16 i 22 de maig

Nacho Guzmán - Radamès
23 i 27 d'abril
4, 7, 15, 19, 21, 23 i 30 de maig

Cristina Faus - Amneris
21 i 25 d'abril
2, 14, 16, 19, 22, 23 i 30 de maig

Olga Syniakova - Amneris
23, 27 i 30 d'abril
4, 7, 9, 11, 15 i 21 de maig

Àngel Òdena
Amonasro

Ihor Voievodin
Ramfis

Antonio Torres
Il re

Eugènia Montenegro
Sacerdotessa

Néstor Corona
Messaggero

Fitxa artística

Direcció musical Andrés Salado (21, 25, 27 i 30 d’abril; 4, 23 i 30 de maig) / Daniel Gil de Tejada (23 d’abril; 2, 7, 9, 11, 14, 15, 16, 19, 21 i 22 de maig) Adaptació sobretitulat Glòria Nogué
Direcció d’escena Esteve Gorina i Andreu Regidoria d’escenari Jordi Galobart
Assistència de direcció d’escena Irene Garrido Pascual Realització escenografia i maquinària RB Creacions 1990, S.L. (Raül Vilasis i Berta Vidal)
Disseny de vestuari Ester Martín Realització vestuari MERI G ODD Ltd.
Disseny d’escenografia Jordi Galobart Sastreria FOC Carles Ortiz, M. Carmen Muñoz, Daniel Gallego, Pabla Quílez
Il·luminació Per determinar Coordinació caracterització Toni Santos
Mestres assistents musicals Andrea Álvarez i Viviana Salisi Maquillatge i perruqueria Nerea Fernández, Vera Ortiz i Roosevelt Jiménez
Traducció sobretitulat Jordi Torrents

Producció Fundació Òpera a Catalunya

Cor Amics de l’Òpera de Sabadell

Orquestra Simfònica del Vallès

Multimèdia

Video Youtube
Playlist

Galeria d'imatges

Saber-ne més

Dossier didàctic d'Aida, Més enllà de l'òpera

Documents

Sinopsi

AIDA

L’acció es desenvolupa a l’Egipte faraònic.

ACTE PRIMER

Sala del Palau Reial, a Memfis

Ramfis, cap dels sacerdots egipcis, explica al guerrer Radamès que els etíops han envaït la terra d’Egipte (“Sè: corre voce che l’Etiope”). Afegeix que la deessa Isis ja ha designat qui ha de ser el cap de l’exèrcit que serà enviat contra els invasors. Un cop sol, Radamès expressa el seu desig de ser ell l’escollit, per poder tornar triomfant i així poder obtenir la mà d’Aida, l’esclava etíop de qui està enamorat (“Se quel guerrier io fossi!... Celeste Aida”).

Els seus somnis són interromputs per l’arribada d’Amneris, la filla del rei d’Egipte, que interroga Radamès sobre el seu estat d’alegria (“Quale insolita gioia”). La princesa està enamorada de Radamès, però té por que ell estimi una altra dona. L’arribada d’Aida i l’intercanvi de mirades entre ella i Radamès fan sospitar a la princesa qui és l’objecte de l’amor del jove guerrer (“Ei si turba...”). Amneris dissimula davant la seva gelosia tot fent grans demostracions d’amistat envers Aida, que s’entristeix davant la perspectiva d’una nova guerra entre els egipcis i el seu propi poble.

El rei d’Egipte arriba amb tots els dignataris de la cort (“Alta cagion v’aduna”). Entra un missatger que porta noves de la invasió (“Il sacro suolo dell’Egitto è invaso”). Tothom es deixa portar per l’ardor bèl·lic i demana l’extermini dels etíops. El rei anuncia que Isis ha assenyalat Radamès com a cap de l’exèrcit. Ell, enmig d’una immensa joia, és exhortat a la victòria i rep l’estendard reial (“Su! del Nilo al sacro lido”). Tots els presents, fins i tot Aida, li desitgen que retorni vencedor. Tothom surt i Aida es queda sola. Ella manifesta la contradicció entre els seus desigs de glòria per a Radamès i la preocupació pel destí del seu propi poble, i acaba implorant la pietat divina (“Ritorna vincitor!”).

El Temple de Ptah, a Memfis

Els sacerdots i les sacerdotesses invoquen la protecció del déu Ptah (“Possente, possente Fthà), i elles executen una dansa ritual. Ramfis consagra Radamès com a cap de l’exèrcit (“Mortal, diletto ai Numi”) i li lliura les armes sagrades.

L’escena acaba amb una invocació al déu per part de tots els presents (“Immenso Fthà!”).

ACTE SEGON

Apartaments d’Amneris, a Tebes

Els etíops han estat derrotats. Amneris s’està preparant per a la rebuda del victoriós Radamès, envoltada per les seves esclaves (“Chi mai fra gl’inni e i plausi”). Té lloc una petita dansa executada per nens esclaus.

Arriba Aida. Amneris i ella es queden soles i la princesa, disposada a saber tota la veritat dels amors d’Aida, li comunica que Radamès ha mort (“Fu la sorte dell’armi”).

L’esclava no té més remei que revelar els seus sentiments. Un cop descoberta, l’altiva Amneris li diu que no és veritat, que és viu i que ella, la filla del faraó, és la rival de la pobra esclava. Aida, que, per bé que ningú no ho sap, en realitat és la filla d’Amonasro, el derrotat rei d’Etiòpia, comença a reaccionar amb orgull, però es frena a temps i es dirigeix a Amneris amb submissió. Aquesta, per mortificar-la, l’obliga a assistir a l’arribada de Radamès, que tindrà lloc a continuació.

Davant les portes de Tebes

El poble aclama les tropes vencedores (“Gloria all’Egitto”), que desfilen davant el rei mentre sona una marxa triomfal. Finalment, arriba Radamès (“Vieni, o guerriero vindice”). El rei el saluda i Amneris el corona com a vencedor (“Salvator della patria, io ti saluto”). El monarca diu a Radamès que li demani el que vulgui, que no li serà negat. El jove capità comença fent portar els presoners etíops (“Concedi in pria que innanzi a te”). Entre ells hi ha Amonasro, vestit com un simple oficial. Aida reconeix el seu pare i corre a abraçar-lo (“Che veggo!... Egli?... Mio padre!”). Amonasro li demana que no el descobreixi com a rei i, dirigint-se al faraó, explica que el rei etíop ha mort a la batalla i demana clemència (“Quest’assisa ch’io vesto”). Radamès s’uneix a la petició (“O Re, pei sacri Numi”), contra la ferotge oposició de Ramfis i els sacerdots. El rei, obligat per la seva promesa, allibera tots els presoners, excepte Amonasro. A més, concedeix a Radamès la mà d’Amneris. L’escena acaba amb un gran concertant, en el qual, en les lloances del poble i el rei (“Gloria all’Egitto”), s’uneixen els diferents personatges, cadascun dels quals expressa els seus sentiments: Aida, desesperada perquè perd el seu amor (“Qual speme omai più restami?”); Radamès, desconcertat, no vol canviar Aida pel tron d’Egipte (“D’avverso Nume il folgore”); Amneris, boja d’alegria (“Dall’inatteso giubilo”); Amonasro, amb desigs de venjança (“Fa cor: della tua patria”); Ramfis, desitjant que tot li vagi bé a Egipte (“Preghiam che i fati arridano”).

ACTE TERCER

A la vora del Nil

Se sent el cor de sacerdotesses d’Isis que invoquen la deessa en el seu temple (“O tu che sei d’Osiride”). Arriben Ramfis i Amneris, la qual vol pregar a la deessa abans del seu casament. Immediatament, entra Aida, que s’ha citat en secret amb Radamès. Els seus tristos pensaments la porten a recordar el seu país (“Qui Radamès verrà... O patria mia”).

Les seves divagacions són interrompudes per l’arribada del seu pare, que li explica que s’ha tornat a encendre la flama de la guerra i que ara seran els egipcis els qui envairan Etiòpia.

Pressionant psicològicament la seva filla (“Rivedrai le foreste imbalsamate”) i manipulant hàbilment els seus sentiments, vol aconseguir d’ella que Radamès li confessi el punt per on pensa envair Etiòpia. Aida s’hi oposa, però finalment cedeix a la voluntat del pare. Radamès arriba i Amonasro s’amaga. Aida rep el seu estimat amb fredor (“Pur ti riveggo”) i li retreu el seu casament amb Amneris. Radamès pensa ingènuament que una nova victòria li permetrà demanar al rei la mà d’Aida (“Nel fiero anelito”), però ella li diu que només els resta fugir (“Fuggiam gli ardori inospiti”). Radamès no ho vol, però finalment ho accepta. Aida li pregunta per on fugiran i Radamès li respon que l’únic camí que hi haurà lliure és el que l’endemà utilitzarà l’exèrcit per envair Etiòpia. En anomenar-lo, Amonasro surt del seu amagatall i, davant l’horror de Radamès, confessa que és el rei dels etíops (“Di Napata le gole!”). Radamès es veu com un traïdor i ni Aida ni el seu pare poden calmar-lo.

Els crits fan sortir Amneris i Ramfis del temple. Radamès és detingut, mentre Aida i Amonasro aconsegueixen fugir.

ACTE QUART

Sala del Palau Reial, a Memfis

Amneris, desesperada, es lamenta pel destí del seu estimat (“L’abborrita rivale a me sfuggia”). La seva intenció seria salvar-lo, malgrat que ell no l’estima. Com a darrer intent, fa portar Radamès davant la seva presència (“Già i sacerdoti adunansi”). La princesa prega a Radamès que es disculpi davant els jutges i així ella podrà fer-ho tot per salvar-lo (“Sì, all’amor mio vivrai”). El jove guerrer no vol, ja que sense Aida no desitja continuar vivint. Amneris li diu que Aida és viva i ha fugit. Només ha de renunciar a ella i viurà. Radamès s’hi nega i prefereix morir pel seu amor. Els guàrdies se l’emporten al judici.

Amneris, un cop sola, cau a terra desesperada (“Ohimè!... morir mi sento...”). Ramfis i els sacerdots entren per jutjar Radamès (“Spirto del Nume, sovra noi discendi”). Mentre la princesa demana als déus que salvin Radamès, se sent l’interrogatori (“Radamès! Radamès! Radamès!”), que acaba amb la condemna a mort de Radamès: serà enterrat viu. Amneris, en sentir-ho, enfolleix de dolor i, enmig de terribles imprecacions, maleeix la casta sacerdotal (“A lui vivo, la tomba!”).

El Temple de Ptah, a Memfis

Radamès acaba de ser tancat a la tomba (“La fatal pietra sovra me si chiuse”). Tot d’una, però, descobreix que no està sol. Aida apareix entre les ombres. Ella li explica que, un cop mort el seu pare i suposant la fi que esperava Radamès, ha decidit acompanyar-lo i morir amb ell (“Presago il core della tua condanna”). Ell es desespera: no vol que Aida mori, però sortir de la tomba és impossible. En el temple, sobre la cripta, els sacerdots invoquen el déu (“Immenso, immenso Fthà”), mentre Radamès i Aida s’uneixen en un intens duo en què s’acomiaden del món (“O terra, addio”). Finalment, Amneris, presa per la més gran desesperació, va al temple, tot pregant per la salvació del seu estimat Radamès (“Pace, t’imploro”).

Jordi Torrents
Director Artístic de la Fundació Òpera a Catalunya

Article

 L’eterna seducció d’Aida

Aida és un dels cims absoluts de l’òpera italiana del segle XIX. Té fama de ser una de les òperes més espectaculars del repertori ver­dià —hi ha res de més espectacular que la segona escena de l’acte segon, amb la celebèrrima “Marxa triomfal” i l’impactant protago­nisme coral?—, però en essència és un drama intimista. L’evolució del llenguatge operístic de Giuseppe Verdi és una recer­ca constant de la més commovedora expressivitat teatral del cant entès com a expressió sincera de sentiments, amb el suport d’una or­questra capaç de sostenir i afegir a les paraules una força teatral única, en un nou i genial concepte de teatre musical que exigeix als cantants penetrar en la psicologia i l’ànima dels personatges.

Verdi manté a Aida llaços amb altres estètiques operístiques, de manera que l’empremta de la grand opéra francesa és clara en el monumentalisme escènic i el moviment de masses, i l’intel·ligent ús del leitmotiv remet a l’univers de Richard Wagner. Però renun­cia a molts elements de l’òpera romàntica que únicament servien per al pur lluïment vocal, no hi ha àries de bravura precedides de l’oportú recitatiu, ni cap cabaletta de tall heroic. De fet, a Aida exi­geix als cantants explorar la veritat psicològica del personatge i transmetre-la al públic seguint la lògica de les situacions dramàti­ques que s’esdevenen a l’escenari.

En la seva essència lírica, Aida és un drama intimista i aquesta concepció operística defineix la vocalitat dels personatges. Els pa­pers essencials del drama són la princesa etíop captiva a Egipte, Aida; el valent guerrer egipci Radamès, enamorat d’Aida, i la filla del faraó i rival en la lluita per l’amor de Radamès, Amneris. Tres caràcters —la tendresa d’Aida, l’heroisme de Radamès i la gelosia d’Amneris— que Giuseppe Verdi explora amb subtilesa, personifi­cats cadascun en peces que penetren en l’espectador. Radamès és un paper d’extraordinari lluïment per a un tenor líric spinto, amb ca­pacitat de donar els accents dramàtics que requereix l’acció. Tam­bé ho és Aida, que necessita una soprano lírica spinto, també amb tendència al dramàtic. I Amneris, per part seva, requereix una mezzosoprano de veu potent, resistent i amb prou amplitud.

Els altres tres personatges del drama són el pare d’Aida i rei dels etíops Amonasro, paper no gaire extens, però de gran intensitat, que requereix un baríton de caràcter, i dos papers per a baix, Ram­fis, gran sacerdot del déu Ptah, i el rei d’Egipte, paper de breve­tat relativa i menys dificultat. La fitxa vocal de l’òpera es completa amb dos papers molt breus, però no exempts de risc: la Sacerdotessa, per a soprano lírica, molt ingrat per la ubicació interna a l’escenari, i un Missatger, per a tenor líric, que ha d’afrontar la seva compromesa intervenció en un moment de màxima expectació preparat per Verdi amb gran instint teatral.

L’orquestra, determinant en el drama verdià, no es limita a acom­panyar els cantants. El diàleg amb les veus és d’una riquesa d’ide­es tan enlluernadora com la paleta de colors que evoquen les at­mosferes. En aquest sentit, el refinament en la descripció de la nit egípcia a la vora del Nil, al principi del tercer acte, estableix de manera admirable el clima emocional d’Aida en la bellíssima “O patria mia”, una de les àries més difícils del repertori. Només una soprano de veu sensual, avesada a l’art del filato i el control ab­solut de la mitja veu, pot fer justícia a aquesta pàgina, o al bell duo final. Radamès exigeix empenta, l’squillo propi dels tenors spinto, i capacitat per apianar i perfilar delicats matisos. Sense aquesta ductilitat, és impossible salvar els esculls de la dificilíssima “Ce­leste Aida”, autèntica pedra de toc, temible, a més, per la seva situ­ació just a l’inici de l’obra, amb la veu encara freda.

Javier Pérez Senz
Periodista i crític musical