Tosca

TOSCA

de G. Puccini

Del dv. 29.11.24 al ds. 07.12.24

Calendari i sessions

Divendres
29
nov
Diumenge
01
des
Dimarts
03
des
Dissabte
07
des
Compartir

Presentació

Una de les òperes més representatives del verisme italià, Tosca va suposar per a Puccini el seu reconeixement absolut com el màxim compositor d’òpera del seu temps i l’hereu natural de Verdi al capdavant de l’escola italiana.

Tosca és una òpera de passions incontrolables, gelosia, venjança, odi i amor suïcida ambientada en el context històric de l’Europa del 1800, durant la invasió napoleònica d’Itàlia. La trama gira al voltant d’una heroïna, la cantant Floria Tosca, que ha d’enfrontar-se al lasciu i corrupte baró Scarpia, cap de la policia romana, per tal de salvar el seu amant, el pintor d’idees revolucionàries Mario Cavaradossi, en un complot polític que denuncia el control que el poder intenta exercir sobre l’art.

L’òpera barreja la política i l’amor, amb la impactant ària Vissi d’arte, en què Tosca reflexiona sobre la seva pròpia virtut enmig dels esdeveniments tràgics. Un autèntic melodrama de rivalitats polítiques i passions amb un final dramàtic.

TOSCA

Giacomo Puccini (1858–1924)
29/11/2024 – 07/12/2024

Òpera en tres actes (sobretitulada en català).

Text de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, segons l’obra La Tosca de Victorien Sardou.

Estrenada al Teatre Costanzi de Roma el 14 de gener de 1900. A Catalunya s’estrenà al Gran Teatre del Liceu el 30 de març de 1902.

Durada aproximada: 2 h 45 min.

Acte 1: 50 min.
Descans 20 min.
Acte 2: 45 min.
Descans 20 min.
Acte 3: 30 min.

La funció del dissabte 7 de desembre al Palau de la Música Catalana només tindrà un descans entre els actes I i II. La durada total d’aquesta representació serà de 2 h 25 min.

Repartiment

Carmen Solís
Floria Tosca

Enrique Ferrer
Mario Cavaradossi

Luis Cansino (29 de novembre i 1 de desembre) / Manuel Mas (3 i 7 de desembre)
Barone Scarpia

Juan Carlos Esteve
Cesare Angelotti

Pau Armengol
Il Sagrestano

Jorge Juan Morata
Spoletta

Laura Obradors
Un pastore

Quim Cornet
Sciarrone

Lluís Vergés
Un carceriere

Fitxa artística

Direcció musical Sergi Roca Bru Adaptació sobretitulat Glòria Nogué
Direcció d’escena i vestuari Carles Ortiz Regidor d’escenari Jordi Galobart
Assistent de direcció d’escena Jaume Sangrà Realització escenografia i maquinària RB Creacions 1990, S.L. (Raül Vilasis i Berta Vidal)
Disseny d’escenografia Jordi Galobart Realització vestuari M. Carmen Muñoz / Eva Selma
Il·luminació David Gálvez / Javier Palmer Coordinació caracterització Nani Bellmunt
Vestuari Fundació Òpera a Catalunya Maquillatge i perruqueria Amparo López / Júlia Ramírez / Nerea Fernández
Mestres assistents musicals Andrea Álvarez / Juli Rodríguez Producció i organització Fundació Òpera a Catalunya
Traducció sobretitulat Jordi Torrents

Cor Amics de l’Òpera de Sabadell

Orquestra Simfònica del Vallès

Òpera en construcció

Càpsula 1
Càpsula 2
Càpsula 3

Multimèdia

Video Youtube
Playlist

Galeria d'imatges

Saber-ne més

Documents

Sinopsi

TOSCA

L’acció es desenvolupa a Roma, el juny de 1800.

ACTE PRIMER

Església de Sant’Andrea della Valle

L’església es troba deserta. Entra corrent Angelotti (Ah! Finalmente), antic cònsol de la República Romana, que ha aconseguit fugir de Castel Sant’Angelo. La seva germana, la marquesa Attavanti, li ha fet arribar un missatge segons el qual trobarà en aquesta església, a la capella privada que hi posseeix la família, una disfressa de dona per sortir de la ciutat. Angelotti busca nerviosament la clau de la capella als peus d’una imatge de la Mare de Déu. La troba, obre la tanca i s’amaga a dins.

Poc després entra el sagristà, un homenet nerviós i rondinaire (E sempre lava!). Ha cregut sentir passes i ha suposat que era el pintor que, en un racó de l’església, està acabant un quadre que representa la Magdalena. Però no hi ha ningú. Per assegurar-se’n, el sagristà examina la cistella del menjar del pintor i veu amb satisfacció que està intacta: amb una mica de sort, aviat podrà apropiar-se del seu contingut.

En aquell moment se sent el toc de l’Àngelus i el sagristà, de genolls, inicia l’oració. Precisament aleshores arriba el pintor, Mario Cavaradossi, i descobreix el quadre que està pintant per continuar la seva feina. El sagristà se sorprèn en veure que la Magdalena del quadre s’assembla a una dama rossa i devota que, uns dies enrere, va passar una bona estona pregant en aquell lloc. No era altra que la marquesa Attavanti, que havia vingut a deixar la disfressa i la clau per al seu germà. El pintor, atret per la seva bellesa, la va utilitzar com a model per al quadre.

Mario agafa els pinzells i comença a pintar. De sobte, s’atura per contrastar el que està fent amb una miniatura de la seva estimada, Floria Tosca, que porta a sobre, i reflexiona sobre la curiosa harmonia entre els ulls blaus i els cabells rossos de l’Attavanti i la que existeix entre els cabells foscos i els ulls negres de Tosca, una consumada actriu i cantant, ídol de Roma (Dammi i colori… Recondita armonia…). Mentrestant, el sagristà rondina davant el caràcter faldiller del pintor, que és, segons ell, un volterià enemic del govern papal. Finalment, el sagristà se’n va, no sense fer un altre cop d’ull a les provisions.

Angelotti, creient deserta l’església, obre la tanca de la capella. Cavaradossi es gira i el veu (Gente là dentro!); quan el reconeix, es mostra disposat a ajudar-lo. Però, en aquell moment, se sent arribar Tosca i Cavaradossi, tement que ella, per la seva religiositat, pogués acabar delatant Angelotti si algun sacerdot li ho ordenés, prega al fugitiu que es torni a amagar i li dona la cistella perquè, mentrestant, mengi i recuperi forces.

Arriba Tosca (Mario! Mario! Mario!), convençuda d’haver sentit Cavaradossi parlant amb una dona. Quan ell gairebé ha aconseguit calmar-la i ella és a punt de marxar, veu el retrat de la Magdalena (Chi è quella donna bionda lassù?), cosa que torna a encendre la seva gelosia, perquè reconeix l’Attavanti pels seus cabells rossos. De nou, el pintor assegura a Tosca que no té motius per estar gelosa i tots dos canten una altra vegada el seu amor. Finalment, Tosca admet que la seva gelosia és un turment per a Cavaradossi i se’n va, no sense abans quedar amb ell per passar la nit a la casa de camp que el pintor té als afores de Roma.

Quan Tosca ha marxat, reapareix Angelotti (È buona la mia Tosca). Cavaradossi li aconsella que es refugiï a la seva casa de camp, des d’on podrà intentar abandonar els Estats Pontificis. De sobte, se sent el canó de Castel Sant’Angelo: la fugida d’Angelotti ha estat descoberta. Cavaradossi decideix acompanyar-lo personalment a la casa per prevenir qualsevol problema.

Acaben de marxar quan entra corrent el sagristà: venia a comunicar al pintor la notícia d’una derrota de Bonaparte per part dels aliats del papa, però s’entristeix en veure que no hi és (Sommo giubilo, Eccellenza!). Entren els nois del cor, molt contents perquè hi haurà un Te Deum d’acció de gràcies i cobraran el doble. Però la seva alegria és interrompuda brutalment per la inesperada arribada del cap de policia, el baró Scarpia, que els recrimina el poc respecte pel lloc sagrat (Un tal baccano in chiesa!).

Tot seguit, Scarpia procedeix, amb els seus esbirros —entre els quals hi ha l’agent Spoletta—, a registrar la capella Attavanti, que es troba inesperadament oberta, i a interrogar el sagristà. Aquest descobreix amb dolor que la cistella és buida i Scarpia no triga a relacionar-ho amb la presència del pintor, amb l’Attavanti retratada com a Magdalena i amb el fugitiu, el seu germà (Or tutto è chiaro).

En aquell moment torna Tosca. Amb motiu de la victòria, hi haurà una festa al Palazzo Farnese i ella haurà de cantar davant l’il·lustre hoste del palau, la reina Maria Carolina de Nàpols. Per això venia a dir a Cavaradossi que acabaria més tard del que havia previst. Scarpia, que coneix bé Tosca, li insinua que el pintor ha marxat amb la dama del quadre i Tosca, furiosa, decideix anar a sorprendre’ls a la casa de camp (Ed io venivo a lui tutta dogliosa). Això és precisament el que volia Scarpia, que envia Spoletta perquè la segueixi i detingui Angelotti si el troba allà (Tre sbirri, una carrozza).

Scarpia queda sol a l’església, on arriben fidels i nens cantors per al Te Deum. Un cardenal inicia la cerimònia, però Scarpia, que planeja no només capturar Angelotti, sinó també fer seva Tosca, no s’adona fins molt tard que la seva passió per ella li està fent oblidar Déu (Tosca, mi fai dimenticare Iddio!). Aleshores s’agenolla i s’uneix als càntics generals mentre baixa el teló.

ACTE SEGON

Pis superior del Palazzo Farnese

És de nit. Scarpia està sopant i reflexiona sobre l’amor (Tosca è un buon falco!). Es reconeix incapaç d’escriure versos o desfullar margarides i vol posseir Tosca per la força (Ha più forte sapore). Ordena que aquesta es presenti tan bon punt acabi la seva cantata davant la reina.

Arriba Spoletta amb la notícia que Angelotti no ha estat trobat i Scarpia s’enfurisma amb ell. Per justificar-se, afirma, però, haver detingut Cavaradossi, cosa que calma una mica Scarpia. Aquest intenta interrogar el pintor amb el mètode clàssic d’alternar la duresa amb una aparent suavitat i unes formes educades (Ov’è Angelotti?). El pintor no confessa i Scarpia es disposa a fer-lo torturar quan arriba Tosca.

Aquesta, interrogada al seu torn, no triga a cedir quan sent els crits de dolor del pintor en plena tortura (Nel pozzo, nel giardino!). Angelotti està amagat al pou que hi ha al jardí de la casa.

Amb la seva confessió, Tosca aconsegueix que li permetin veure Mario, que es troba mig desmaiat. Quan el pintor torna en si, s’indigna davant la confessió de Tosca, que Scarpia li ha fet saber amb crueltat (M’hai tradito!). Arriba Sciarrone amb la notícia que, en realitat, Bonaparte ha vençut els absolutistes a Marengo i Cavaradossi, incapaç de contenir-se, fa grans exclamacions d’alegria davant la propera fi de la tirania (Vittoria! Vittoria!).

Scarpia ordena que el pres sigui preparat immediatament per a l’execució i es queda sol amb Tosca. Aleshores fa servir les seves dots d’amenaça i persuasió perquè Tosca se li lliuri a canvi de la vida de Cavaradossi. Tosca s’hi resisteix i invoca el Senyor en una amarga i íntima reflexió de caràcter religiós (Vissi d’arte), però els seus precs i plors són inútils i es veu obligada a cedir: serà seva, però abans exigeix un salconduit per fugir dels Estats Pontificis amb Cavaradossi.

Scarpia dona ordres a Spoletta perquè l’execució de Cavaradossi sigui simulada, afegint enigmàticament: «Com vam fer amb el comte Palmieri». Spoletta, que ho ha entès, se’n va i Scarpia, segur del seu triomf, es posa a escriure el salconduit (E qual via scegliete?).

Mentre escriu, Tosca, desesperada, s’ha aproximat a la taula on encara hi ha les restes del sopar de Scarpia i s’apodera d’un ganivet esmolat. Quan Scarpia, triomfant, se li acosta (Tosca, finalmente mia!), Tosca li clava el ganivet al pit i contempla, entre horroritzada i exultant, l’agonia del terrible cap de policia que tota Roma temia. Després de col·locar un canelobre a cada costat del cadàver i un crucifix damunt del seu pit, Tosca s’allunya sigil·losament de la cambra de Scarpia (E avanti a lui tremava tutta Roma!).

ACTE TERCER

Terrassa superior de Castel Sant’Angelo

Encara és de nit, però ja s’acosta el dia. Se sent el cant d’un pastor (Io de’ sospiri) i, quan comença a clarejar, se senten també les campanes de les esglésies de Roma. Cavaradossi, conduït per un escamot de soldats, és lliurat al carceller, que li comunica que només li queda una hora de vida.

El pintor, donant-li un anell com a recompensa, aconsegueix que el carceller li permeti escriure una carta a Tosca. Mentre ho fa, recorda emocionat el passat i acaba amb un commovedor adeu a la vida (E lucevan le stelle).

Spoletta entra amb Tosca i, segons el que havien pactat, li permet assistir a l’execució simulada de Cavaradossi. Els dos amants poden així retrobar-se i veure renéixer l’esperança de viure una vida tranquil·la a l’exili (O dolci mani mansuete e pure). Tosca, que ha explicat a Mario tot el que ha fet, prega al seu estimat que actuï amb naturalitat quan fingeixin afusellar-lo.

Finalment, arriba el moment. Un oficial ordena als soldats que disparin contra el presoner. Spoletta impedeix que l’oficial doni el tret de gràcia al caigut i tots s’allunyen. Quan es queda sola amb ell, Tosca s’aproxima a Cavaradossi i l’insta a aixecar-se (Presto, su! Mario!), però s’adona amb horror que l’execució no ha estat simulada: el pintor jeu mort a terra. És el darrer engany de Scarpia.

Encara no ha tingut temps de reaccionar quan se senten veus a l’escala: la mort de Scarpia ha estat descoberta i Spoletta torna per detenir Tosca, amb l’ajuda de Sciarrone. Però Tosca no està disposada a caure a les seves mans. Ràpidament puja a la muralla del castell i, emplaçant Scarpia a trobar-se amb ella davant el tribunal de Déu, es llança al buit davant la sorpresa de tothom (O Scarpia, avanti a Dio!).

He mantingut l’estructura coherent amb les sinopsis anteriors: títol principal, context, actes, espais escènics i números musicals.

Article

ARTICLE 1

TOSCA, UNA ANÀLISI MUSICAL

Amb Tosca, la primera òpera del segle XX, Puccini arribà a la consagració absoluta i ens regalà una obra extraordinària, d’una musicalitat intensa i descriptiva. Amb l’ús del leitmotiv, subratlla els pensaments i els sentiments dels personatges i genera significats subliminars, alhora que, de manera innovadora, anticipa l’acció futura, una tècnica que s’avança a la música cinematogràfica.

Fidel a l’estil puccinià, Tosca no té obertura. Comença amb tres acords dissonants als metalls, el tríton —diabolus in musica— que representa el diabòlic baró Scarpia, i un altre símbol de mort: el patró de tres notes curtes i una de llarga al timbal. El tema d’Angelotti, en contrast, és sincopat i molt dinàmic, cosa que assenyala la seva condició de fugitiu i representa les forces antagòniques de la trama.

Al primer acte, aquests leitmotive se superposen i situen l’espectador en la ment dels protagonistes. El sagristà té un motiu lleuger, gairebé humorístic —E sempre lava!…—, mentre que Mario Cavaradossi és melodia pura, amb l’ària Recondita armonia, una romança brillant i de gran intensitat vocal que evoca l’acte de pintar i ens remet a Debussy i a la pintura impressionista.

El tema de Tosca és tot dolçor, amb violins arravatats, i el duet d’amor dels protagonistes travessa diversos climes emocionals amb àries subjacents, com la del tenor, Qual occhio al mondo, en un final que presagia la tragèdia. L’aparició de Scarpia, amb una orquestra més fosca, culmina en un impactant Te Deum, en què el cor religiós contrasta amb la fantasia eròtica de Scarpia, un dels moments més agosarats de la història de la música clàssica.

Al segon acte, centrat en la confrontació entre Scarpia i Tosca, abunda l’estil conversacional, que accentua el realisme. Enmig d’aquesta violència, Tosca canta el cèlebre i desesperat Vissi d’arte. Scarpia té una línia melòdica escassa, mentre al fons reapareixen altres temes, fins a arribar a una escena de gran intensitat: E avanti a lui tremava tutta Roma.

La introducció orquestral de l’últim acte inclou l’apassionada melodia que després interpretarà el tenor en una de les àries més emblemàtiques de l’òpera, E lucevan le stelle. Després del duo d’amor i d’una mena de marxa cap al cadafal, que creix progressivament en tensió, el suïcidi de Tosca tanca l’òpera amb la reminiscència dels motius de Mario i Scarpia que el genial Puccini ja ens havia avançat al principi de l’obra.

Marta Porter
Periodista i crítica musical

ARTICLE 2

VISSI D’ARTE, VISSI D’AMORE

Al reduït Olimp de les òperes que, tant se val les vegades que hagis escoltat —una o mil—, sempre t’acaben commovent, hi ha d’haver, de ben segur, un lloc especial per a Tosca, del grandiós Giacomo Puccini (1858-1924), un compositor italià que, tot i no ser gaire prolífic, té dues obres mestres més que també formarien part d’aquest parnàs musical: la seva immediatament anterior, La bohème (1896), i la seva immediatament posterior, Madama Butterfly (1904).

Basada en un drama teatral de Victorien Sardou que el mateix compositor va veure en escena amb la llegendària Sarah Bernhardt, Puccini va acceptar l’encàrrec de posar-hi música després que se li hagués avançat Alberto Franchetti, que es va veure incapaç de dur a terme el projecte, i fins i tot Giuseppe Verdi, que el va refusar després que l’autor no acceptés canviar-ne el final.

Comptant amb els seus llibretistes habituals, Luigi Illica i Giuseppe Giacosa, Tosca parteix d’un rerefons històric —la convulsa Europa de principis del segle XIX, amb les invasions napoleòniques—, a partir del qual el compositor de Lucca va crear una obra verista, seguint les tendències operístiques postromàntiques sorgides a finals del segle XIX, caracteritzades per trames sòrdides i violentes.

Perquè sí, Tosca és una història d’amor, gelosia, lascívia, traïció, desesperació i mort, que compta amb tres de les àries més famoses de tot el repertori: Vissi d’arte, Recondita armonia i E lucevan le stelle.

Estrenada al Teatro Costanzi de Roma el 14 de gener de 1900, enmig d’un clima enrarit per la situació política i social que vivia Itàlia en aquell moment, l’obra va ser rebuda amb disparitat d’opinions: una part de la crítica la va lloar incondicionalment i una altra la va considerar massa tèrbola i crua.

El temps, però, que no sempre posa les coses al seu lloc, ha acabat fent justícia, i avui Tosca no és només un dels títols més representats de tot el repertori, sinó que simbolitza la quinta essència de la passió pucciniana, aquella que es pot viure de l’art i de l’amor.

Només a l’escenari, això sí.

Albert Beorlegui i Tous
Periodista cultural