Sinopsi
TOSCA
L’acció es desenvolupa a Roma, el juny de 1800.
ACTE PRIMER
Església de Sant’Andrea della Valle
L’església es troba deserta. Entra corrent Angelotti (Ah! Finalmente), antic cònsol de la República Romana, que ha aconseguit fugir de Castel Sant’Angelo. La seva germana, la marquesa Attavanti, li ha fet arribar un missatge segons el qual trobarà en aquesta església, a la capella privada que hi posseeix la família, una disfressa de dona per sortir de la ciutat. Angelotti busca nerviosament la clau de la capella als peus d’una imatge de la Mare de Déu. La troba, obre la tanca i s’amaga a dins.
Poc després entra el sagristà, un homenet nerviós i rondinaire (E sempre lava!). Ha cregut sentir passes i ha suposat que era el pintor que, en un racó de l’església, està acabant un quadre que representa la Magdalena. Però no hi ha ningú. Per assegurar-se’n, el sagristà examina la cistella del menjar del pintor i veu amb satisfacció que està intacta: amb una mica de sort, aviat podrà apropiar-se del seu contingut.
En aquell moment se sent el toc de l’Àngelus i el sagristà, de genolls, inicia l’oració. Precisament aleshores arriba el pintor, Mario Cavaradossi, i descobreix el quadre que està pintant per continuar la seva feina. El sagristà se sorprèn en veure que la Magdalena del quadre s’assembla a una dama rossa i devota que, uns dies enrere, va passar una bona estona pregant en aquell lloc. No era altra que la marquesa Attavanti, que havia vingut a deixar la disfressa i la clau per al seu germà. El pintor, atret per la seva bellesa, la va utilitzar com a model per al quadre.
Mario agafa els pinzells i comença a pintar. De sobte, s’atura per contrastar el que està fent amb una miniatura de la seva estimada, Floria Tosca, que porta a sobre, i reflexiona sobre la curiosa harmonia entre els ulls blaus i els cabells rossos de l’Attavanti i la que existeix entre els cabells foscos i els ulls negres de Tosca, una consumada actriu i cantant, ídol de Roma (Dammi i colori… Recondita armonia…). Mentrestant, el sagristà rondina davant el caràcter faldiller del pintor, que és, segons ell, un volterià enemic del govern papal. Finalment, el sagristà se’n va, no sense fer un altre cop d’ull a les provisions.
Angelotti, creient deserta l’església, obre la tanca de la capella. Cavaradossi es gira i el veu (Gente là dentro!); quan el reconeix, es mostra disposat a ajudar-lo. Però, en aquell moment, se sent arribar Tosca i Cavaradossi, tement que ella, per la seva religiositat, pogués acabar delatant Angelotti si algun sacerdot li ho ordenés, prega al fugitiu que es torni a amagar i li dona la cistella perquè, mentrestant, mengi i recuperi forces.
Arriba Tosca (Mario! Mario! Mario!), convençuda d’haver sentit Cavaradossi parlant amb una dona. Quan ell gairebé ha aconseguit calmar-la i ella és a punt de marxar, veu el retrat de la Magdalena (Chi è quella donna bionda lassù?), cosa que torna a encendre la seva gelosia, perquè reconeix l’Attavanti pels seus cabells rossos. De nou, el pintor assegura a Tosca que no té motius per estar gelosa i tots dos canten una altra vegada el seu amor. Finalment, Tosca admet que la seva gelosia és un turment per a Cavaradossi i se’n va, no sense abans quedar amb ell per passar la nit a la casa de camp que el pintor té als afores de Roma.
Quan Tosca ha marxat, reapareix Angelotti (È buona la mia Tosca). Cavaradossi li aconsella que es refugiï a la seva casa de camp, des d’on podrà intentar abandonar els Estats Pontificis. De sobte, se sent el canó de Castel Sant’Angelo: la fugida d’Angelotti ha estat descoberta. Cavaradossi decideix acompanyar-lo personalment a la casa per prevenir qualsevol problema.
Acaben de marxar quan entra corrent el sagristà: venia a comunicar al pintor la notícia d’una derrota de Bonaparte per part dels aliats del papa, però s’entristeix en veure que no hi és (Sommo giubilo, Eccellenza!). Entren els nois del cor, molt contents perquè hi haurà un Te Deum d’acció de gràcies i cobraran el doble. Però la seva alegria és interrompuda brutalment per la inesperada arribada del cap de policia, el baró Scarpia, que els recrimina el poc respecte pel lloc sagrat (Un tal baccano in chiesa!).
Tot seguit, Scarpia procedeix, amb els seus esbirros —entre els quals hi ha l’agent Spoletta—, a registrar la capella Attavanti, que es troba inesperadament oberta, i a interrogar el sagristà. Aquest descobreix amb dolor que la cistella és buida i Scarpia no triga a relacionar-ho amb la presència del pintor, amb l’Attavanti retratada com a Magdalena i amb el fugitiu, el seu germà (Or tutto è chiaro).
En aquell moment torna Tosca. Amb motiu de la victòria, hi haurà una festa al Palazzo Farnese i ella haurà de cantar davant l’il·lustre hoste del palau, la reina Maria Carolina de Nàpols. Per això venia a dir a Cavaradossi que acabaria més tard del que havia previst. Scarpia, que coneix bé Tosca, li insinua que el pintor ha marxat amb la dama del quadre i Tosca, furiosa, decideix anar a sorprendre’ls a la casa de camp (Ed io venivo a lui tutta dogliosa). Això és precisament el que volia Scarpia, que envia Spoletta perquè la segueixi i detingui Angelotti si el troba allà (Tre sbirri, una carrozza).
Scarpia queda sol a l’església, on arriben fidels i nens cantors per al Te Deum. Un cardenal inicia la cerimònia, però Scarpia, que planeja no només capturar Angelotti, sinó també fer seva Tosca, no s’adona fins molt tard que la seva passió per ella li està fent oblidar Déu (Tosca, mi fai dimenticare Iddio!). Aleshores s’agenolla i s’uneix als càntics generals mentre baixa el teló.
ACTE SEGON
Pis superior del Palazzo Farnese
És de nit. Scarpia està sopant i reflexiona sobre l’amor (Tosca è un buon falco!). Es reconeix incapaç d’escriure versos o desfullar margarides i vol posseir Tosca per la força (Ha più forte sapore). Ordena que aquesta es presenti tan bon punt acabi la seva cantata davant la reina.
Arriba Spoletta amb la notícia que Angelotti no ha estat trobat i Scarpia s’enfurisma amb ell. Per justificar-se, afirma, però, haver detingut Cavaradossi, cosa que calma una mica Scarpia. Aquest intenta interrogar el pintor amb el mètode clàssic d’alternar la duresa amb una aparent suavitat i unes formes educades (Ov’è Angelotti?). El pintor no confessa i Scarpia es disposa a fer-lo torturar quan arriba Tosca.
Aquesta, interrogada al seu torn, no triga a cedir quan sent els crits de dolor del pintor en plena tortura (Nel pozzo, nel giardino!). Angelotti està amagat al pou que hi ha al jardí de la casa.
Amb la seva confessió, Tosca aconsegueix que li permetin veure Mario, que es troba mig desmaiat. Quan el pintor torna en si, s’indigna davant la confessió de Tosca, que Scarpia li ha fet saber amb crueltat (M’hai tradito!). Arriba Sciarrone amb la notícia que, en realitat, Bonaparte ha vençut els absolutistes a Marengo i Cavaradossi, incapaç de contenir-se, fa grans exclamacions d’alegria davant la propera fi de la tirania (Vittoria! Vittoria!).
Scarpia ordena que el pres sigui preparat immediatament per a l’execució i es queda sol amb Tosca. Aleshores fa servir les seves dots d’amenaça i persuasió perquè Tosca se li lliuri a canvi de la vida de Cavaradossi. Tosca s’hi resisteix i invoca el Senyor en una amarga i íntima reflexió de caràcter religiós (Vissi d’arte), però els seus precs i plors són inútils i es veu obligada a cedir: serà seva, però abans exigeix un salconduit per fugir dels Estats Pontificis amb Cavaradossi.
Scarpia dona ordres a Spoletta perquè l’execució de Cavaradossi sigui simulada, afegint enigmàticament: «Com vam fer amb el comte Palmieri». Spoletta, que ho ha entès, se’n va i Scarpia, segur del seu triomf, es posa a escriure el salconduit (E qual via scegliete?).
Mentre escriu, Tosca, desesperada, s’ha aproximat a la taula on encara hi ha les restes del sopar de Scarpia i s’apodera d’un ganivet esmolat. Quan Scarpia, triomfant, se li acosta (Tosca, finalmente mia!), Tosca li clava el ganivet al pit i contempla, entre horroritzada i exultant, l’agonia del terrible cap de policia que tota Roma temia. Després de col·locar un canelobre a cada costat del cadàver i un crucifix damunt del seu pit, Tosca s’allunya sigil·losament de la cambra de Scarpia (E avanti a lui tremava tutta Roma!).
ACTE TERCER
Terrassa superior de Castel Sant’Angelo
Encara és de nit, però ja s’acosta el dia. Se sent el cant d’un pastor (Io de’ sospiri) i, quan comença a clarejar, se senten també les campanes de les esglésies de Roma. Cavaradossi, conduït per un escamot de soldats, és lliurat al carceller, que li comunica que només li queda una hora de vida.
El pintor, donant-li un anell com a recompensa, aconsegueix que el carceller li permeti escriure una carta a Tosca. Mentre ho fa, recorda emocionat el passat i acaba amb un commovedor adeu a la vida (E lucevan le stelle).
Spoletta entra amb Tosca i, segons el que havien pactat, li permet assistir a l’execució simulada de Cavaradossi. Els dos amants poden així retrobar-se i veure renéixer l’esperança de viure una vida tranquil·la a l’exili (O dolci mani mansuete e pure). Tosca, que ha explicat a Mario tot el que ha fet, prega al seu estimat que actuï amb naturalitat quan fingeixin afusellar-lo.
Finalment, arriba el moment. Un oficial ordena als soldats que disparin contra el presoner. Spoletta impedeix que l’oficial doni el tret de gràcia al caigut i tots s’allunyen. Quan es queda sola amb ell, Tosca s’aproxima a Cavaradossi i l’insta a aixecar-se (Presto, su! Mario!), però s’adona amb horror que l’execució no ha estat simulada: el pintor jeu mort a terra. És el darrer engany de Scarpia.
Encara no ha tingut temps de reaccionar quan se senten veus a l’escala: la mort de Scarpia ha estat descoberta i Spoletta torna per detenir Tosca, amb l’ajuda de Sciarrone. Però Tosca no està disposada a caure a les seves mans. Ràpidament puja a la muralla del castell i, emplaçant Scarpia a trobar-se amb ella davant el tribunal de Déu, es llança al buit davant la sorpresa de tothom (O Scarpia, avanti a Dio!).
He mantingut l’estructura coherent amb les sinopsis anteriors: títol principal, context, actes, espais escènics i números musicals.