Calendari i sessions

Dimecres
16
oct
Dijous
17
oct
Escola d’Òpera de Catalunya
Finalitzat
Divendres
18
oct
Escola d’Òpera de Catalunya
Finalitzat
Divendres
25
oct
Dissabte
26
oct
Compartir

Presentació

La bohème és una de les òperes més populars, no tan sols de Puccini sinó de tot el repertori, amb una música emocionant i una història molt humana que la converteix en una vivència commovedora.

Ambientada a París al segle XIX, La bohème explica la vida d’un grup de bohemis pobres, que han de fer de tot per tal de tirar endavant. L’amor apareix i passa a ser el centre de tot, amb la parella formada per Rodolfo, poeta, i Mimì, costurera. Amor a primera vista, ple de tendresa, que els protagonistes no saben ben bé com gestionar quan una terrible malaltia que l’afecta a ella irromp en la relació. Al final, tot es redimeix i l’amor s’aferma amb força però ja a les portes de la mort, massa tard.

Amb La bohème, Puccini captura la bellesa i la tristesa de l’amor jove i, a través d’una melodia romàntica i emocional amb moments tan commovedors com l’ària Che gelida manina, explora els temes de la pobresa i la mort, però també de la solidaritat.

LA BOHÈME

Giacomo Puccini (1858-1924)
16/10/2024 – 17/11/2024

Òpera en quatre actes (sobretitulada en català).

Text de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, basat en la novel·la Scènes de la vie de bohème d’Henri Murger.

Estrenada al Teatro Regio de Torí l’1 de febrer de 1896. A Catalunya s’estrenà al Gran Teatre del Liceu el 10 d’abril de 1898.

Durada aproximada: 2 h 30 min.

Actes 1 i 2: 60 min.
Descans 30 min.
Actes 3 i 4: 60 min.

Repartiment

Mimì Berna Perles / Suzana Nadejde (23, 27 i 30 d'octubre; 1 i 12 de novembre) Rodolfo Kenneth Tarver / Antoni Lliteres (23, 25 i 27 d'octubre; 8 de novembre)
Musetta Sabrina Gárdez Marcello Milan Perišić
Schaunard Quim Cornet Colline Arturo Espinosa
Benoît / Alcindoro Juan Carlos Esteve Anunciant de Parpignol Carlos Lezcano
Sergente Fabián Reynolds Doganiere Lluís Vergés

Fitxa artística

Direcció musical Daniel Gil de Tejada Direcció d’escena i disseny d’escenografia Pau Monterde
Assistent de direcció d’escena Miquel Gorriz Disseny de vestuari Eva Selma
Il·luminació David Bofarull / Jordi Fusté Vestuari Fundació Òpera a Catalunya
Mestres assistents musicals Andrea Álvarez / Juli Rodríguez Traducció sobretitulat Jordi Torrents
Adaptació sobretitulat Glòria Nogué Regidor d’escenari Jordi Galobart
Realització escenografia i maquinària RB Creacions 1990, S.L. (Raül Vilasis i Berta Vidal) Realització vestuari M. Carmen Muñoz / Dress Art
Coordinació caracterització Nani Bellmunt Maquillatge i perruqueria Amparo López / Júlia Ramírez / Nerea Fernández
Coral Coral de l’Escola Sant Nicolau Producció i organització Fundació Òpera a Catalunya
Cor Amics de l’Òpera de Sabadell Orquestra Orquestra Simfònica del Vallès

Òpera en construcció

Càpsula 1
Càpsula 2
Càpsula 3

Multimèdia

Video Youtube
Playlist

Galeria d'imatges

Saber-ne més

Documents

Sinopsi

ACTE PRIMER

París, vigília de Nadal de 1967. En unes golfes de Montmartre, el pintor Marcello i el poeta Rodolfo, per fer-se passar el fred, cremen el mecanoscrit d’un drama escrit per Rodolfo. Arriben Colline, un jove filòsof estructuralista, empipat perquè no ha pogut empenyorar un lot de llibres, i, al cap d’un moment, el músic Schaunard, que porta llenya, tabac, menjar i beguda. Mentre els explica com ha obtingut diners, truca Benoît, el propietari de la casa, que ve a cobrar el lloguer. El conviden a beure, aconsegueixen que els expliqui les seves aventures amoroses i acaben fent-lo fora amb el pretext que ofèn la moral i els bons costums.

Els quatre amics decideixen celebrar la vetllada en un local del Barri Llatí, on un artista amic seu anomenat Momus ha organitzat un happening. Rodolfo promet afegir-se a la festa, però abans ha d’acabar un article per a una revista. Hi ha un tall de corrent i Mimì, una jove veïna, puja a demanar foc per encendre una espelma. Amb l’esforç de pujar l’escala, s’esvaneix. Rodolfo la reanima i li ofereix una mica de vi. La noia es refà i, quan és a punt d’anar-se’n, s’adona que ha perdut la clau del seu pis. L’espelma se li apaga, i la que tenia encesa Rodolfo, també. Busquen tots dos la clau a les fosques: les seves mans es troben i neix l’amor. Rodolfo es presenta com un poeta (Che gelida manina) i Mimì li explica que fa petits treballs d’artesania amb brodats de flors (Sì, mi chiamano Mimì). Els amics de Rodolfo el criden des del carrer, però ell els diu que no està sol. S’acosta a la finestra i, en veure Mimì banyada per un raig de lluna, Rodolfo li declara el seu amor (O soave fanciulla). Mimì li proposa acompanyar-lo i se’n van tots dos al happening de Momus tot fent-se promeses d’amor.

ACTE SEGON

París, vigília de Nadal de 1967. En un local del Barri Llatí, Momus ha organitzat un happening. Artistes, estudiants, músics, poetes, actrius i actors, cantants, crítics i gent diversa hi participen. La gent intercanvia, compra i ven tota mena d’objectes. Schaunard compra una pipa i una trompa, i Colline, una gramàtica rúnica. Rodolfo compra una gorreta rosa a Mimì i la presenta als seus amics, que l’accepten al seu cercle d’artistes.

De sobte, arriba Musetta, una cantant jove i alegre que havia estat l’amant de Marcello. L’acompanya Alcindoro, un conseller d’Estat. En veure Marcello, la noia prova d’atreure la seva atenció. Un grup d’admiradors li demana que canti alguna cosa i ella interpreta una cançó (Quando m’en vo…), aparentment referida a Alcindoro, però que dirigeix a Marcello, que fa esforços per no cedir al poder de seducció de la noia. Quan s’adona que Marcello és a punt de cedir, Musetta es desfà d’Alcindoro amb l’excusa que la sabata li fa mal, l’envia a buscar-ne una altra i es precipita als braços de Marcello. El happening continua amb una banda i, aprofitant el bullit, els quatre amics i les dues noies es fan fonedissos, després de deixar el compte perquè el pagui Alcindoro.

ACTE TERCER

París, febrer de 1968. En una zona industrial dels afores, a trenc d’alba d’un matí d’hivern molt fred, els treballadors arriben a les fàbriques i en surten els del torn anterior. A l’interior d’un cabaret encara sentim cantar i riure, i reconeixem la veu i la cançó de Musetta. Tremolant de fred i turmentada per la tos, arriba Mimì, que busca Marcello, que està pintant un mural a la façana del cabaret. Quan el veu, li explica que la seva vida amb Rodolfo s’ha tornat insuportable a causa de la gelosia d’ell i que aquella nit l’ha abandonada (O buon Marcello, aiuto!).

Marcello li diu que Rodolfo està dormint en un sofà del cabaret i li promet ajudar-la, però, veient que Rodolfo s’ha despertat, li prega que se’n vagi per tal d’evitar un escàndol. Marcello demana explicacions a Rodolfo i aquest li confessa que ja no pot viure més amb Mimì. Sap que té una malaltia mortal i ell no disposa de mitjans per poder auxiliar-la. Mimì escolta la conversa i un accés de tos, provocat per la impressió del que acaba de saber, la delata. En descobrir-la, Rodolfo intenta treure importància al que ha dit, però Mimì s’acomiada per tornar al seu pis (Donde lieta uscì…).

Marcello sent el riure burleta de Musetta dins del cabaret i, gelós, li demana explicacions. Discuteixen i ella el deixa plantat, mentre tots dos s’omplen de befes i d’insults. Rodolfo i Mimì diuen adeu al temps que han viscut junts (Addio, dolce svegliare) i decideixen esperar que arribi la primavera per separar-se.

ACTE QUART

París, maig de 1968. Rodolfo i Marcello tornen a ser al seu estudi, sols. Intenten treballar, però no poden fer altra cosa que pensar en Mimì i Musetta, que ja no són amb ells (O Mimì, tu più non torni…). Arriben Colline i Schaunard, que, amb una arengada, uns trossos de pa i molt d’humor, simulen un banquet suculent.

De sobte, entra precipitadament Musetta amb la notícia que ha trobat Mimì molt malalta, buscant acollida al pis de Rodolfo, i que l’ha acompanyada fins allà. Els amics fan tot el que poden per ajudar-la. Musetta es ven les arracades i Colline va a empenyorar la seva trenca (Vecchia zimarra). Deixen sols Rodolfo i Mimì, que recorda la primera vegada que es van trobar en aquell mateix lloc (Sono andati?). Els amics tornen amb un calmant per a Mimì i amb la notícia que el metge no trigarà a venir. Mentre li preparen la medicina, Mimì sembla adormir-se i mor. Schaunard és el primer a adonar-se’n. Quan intenta comunicar-ho als altres, Rodolfo ho descobreix i plora desconsoladament la pèrdua de Mimì.

Article

UNA ÒPERA SOBRE ELS IDEALS DE JOVENTUT

La bohème és una òpera que parla de la utopia i dels ideals de joventut i de com aquests ideals topen amb la realitat de la vida. L’any 1882, quan estudiava al Conservatori de Milà i s’allotjava en una petita cambra, Puccini escrivia: «La meva cambra és molt, molt freda i em caldria una mica de foc. No tinc diners; (…) em caldria alguna cosa per comprar-me una d’aquestes estufes de carbó no gaire cares…». Sembla clar, doncs, que a La bohème Puccini pensa en la seva pròpia joventut bohèmia. I, per confirmar-ho, el seu treball final del Conservatori, l’any 1883, el Capriccio sinfonico, conté un Allegro que és el mateix tema musical amb què s’inicia aquesta òpera, un tema associat als bohemis que, com ell, pateixen fred a la petita cambra de les golfes on viuen.

Puccini i els seus llibretistes parteixen d’una novel·la d’Henri Murger publicada per capítols al diari Le Corsaire Satan entre 1845 i 1849 i adaptada al teatre aquest mateix any, a l’èxit de la qual sembla que va contribuir el desencant pel fracàs de la revolució de 1848. I, per la recepció que La bohème té a Itàlia, sembla que els ideals de joventut que presenta es relacionen també amb una altra revolta fallida: la Comuna de París de 1871. Tal com tracten el tema Puccini i els seus llibretistes, no en fan, és clar, una obra polititzada, però tampoc no ignoren un estat d’ànim sempre present en la joventut, que la porta a qüestionar les formes de vida establertes i a plantejar noves utopies.

En aquest sentit, La bohème es refereix als artistes que viuen al París de 1830, però podria referir-se també als joves artistes establerts a París als voltants del canvi del segle XIX al XX —a l’època en què Puccini compon l’òpera—, als joves contestataris dels anys seixanta o als moviments alternatius de principis del segle XXI. Si per a Illica, Giacosa i Puccini 1830 era una data associada a una primera manifestació del fenomen juvenil com a tal, per a nosaltres un moment emblemàtic de la utopia dels joves és la revolta dels estudiants francesos que comença a Nanterre el març de 1968 i esclata a París el maig d’aquell mateix any. En aquest sentit, hem escollit situar l’acció de l’òpera a París entre finals de 1967 i la primavera de 1968. De fet, la distància temporal que separa la data de composició de l’òpera de l’any 1830, en què el llibret situa l’acció, és d’uns seixanta anys, una distància temporal molt semblant a la que ens separa dels anys 1967-1968.

Una pintada en un mur del Maig francès deia: «Prenez vos désirs pour des réalités». Això és precisament el que intenten fer els protagonistes de La bohème, fins que topen amb la realitat de la mort. De fet, la mort de Mimì no és altra cosa que la mort de la mateixa joventut i dels seus ideals. El darrer capítol de la novel·la de Murger es titula «La jeunesse n’a qu’un temps»; Rodolfo, en el seu duo amb Marcello del quadre quart, es lamenta dient «Ah! Mimì, mia breve gioventù!», i la peça teatral acaba amb una frase de Rodolfo que, quan Mimì ha mort, diu: «O ma jeunesse! C’est vous qu’on enterre». Es tracta, doncs, de la brevetat de la joventut, dels seus ideals utòpics que topen amb la crua realitat, tal com els ideals de la revolta espontània dels estudiants francesos contra el sistema van topar amb la fortalesa del mateix sistema.

Pau Monterde
Director d’escena