Calendari i sessions

Diumenge
27
abr
Dimecres
30
abr
Divendres
02
mai
Diumenge
04
mai
Finalitzat
Divendres
09
mai
20:00 h
 Sant Cugat del Vallès, Teatre-Auditori Sant Cugat
Finalitzat
Compartir

Presentació

Carmen és l’última òpera i la gran obra mestra de Georges Bizet, sens dubte convertida avui en dia en l’òpera francesa més popular i una de les més representades arreu del món.

La història transcorre a Andalusia, on els amors d’una gitana sensual i d’esperit lliure, Carmen, amb un militar de mentalitat estricta i tancada, Don José, acaben en tragèdia quan ell la mata perquè no accepta que ella, que sempre s’ha guiat pels seus instints, l’hagi deixat per un altre home. Carmen és un veritable fresc de l’ambient andalús dels voltants de 1830, amb barreja de militars, contrabandistes, toreros i gitanes, en què la brillantor de la música ens presenta un fresc seductor que hipnotitza el públic fins al tràgic clímax final amb la mort, heroica sens dubte, de la seductora gitana Carmen.

Carmen és una òpera apassionada i vibrant, amb episodis musicals inoblidables com l’Havanera o la Cançó del toreador, que esdevé una tragèdia impulsada per l’amor i la llibertat.

CARMEN

Georges Bizet (1838–1875)
27/04/2025 – 23/05/2025

Òpera en quatre actes (sobretitulada en català).

Text de Ludovic Halévy i Henri Meilhac, basat en la novel·la homònima de Prosper Mérimée.

Estrenada a l’Opéra-Comique de París el 3 de març de 1875. A Catalunya s’estrenà al Teatre Líric de Barcelona el 2 d’agost de 1881.

Durada aproximada: 3 h 20 min.

Acte 1: 55 min.
Descans 20 min.
Acte 2: 45 min.
Descans 15 min.
Actes 3 i 4: 65 min.

Repartiment

Olga Syniakova - Carmen
27 i 30 d'abril
2, 4, 10, 14, 17 i 23 de maig

Mariya Melnychyn - Carmen
9, 11, 16, 18, 21 i 27 de maig

Nacho Guzmán - Don José
27 i 30 d'abril
9, 11, 16, 18 i 27 de maig

Joan Laínez - Don José
2, 4, 10, 14, 17, 21 i 23 de maig

Pau Armengol - Escamillo
27 i 30 d'abril
2, 4, 10, 14, 17, 21, 23 i 27 de maig

Carles Daza - Escamillo
9, 11, 16 i 18 de maig

Tina Gorina - Micaëla
27 i 30 d'abril
2, 9, 10, 11, 14, 16, 18, 21 i 27 de maig

Lucía García - Micaëla
4, 17 i 23 de maig

Rosa Maria Abella
Frasquita

Helena Ressurreiçāo
Mercédès

Leonardo Domínguez - Zúñiga
27 i 30 d'abril
9, 16, 18, 21 i 23 de maig

Juan Carlos Esteve - Zúñiga
2, 4, 10, 11, 14 , 17 i 27 de maig

Pau Camero - Moralès
27 d'abril
2, 4, 14, 16, 17, 18, 21, 23 i 27 de maig

Alejandro Chelet - Moralès
30 d'abril
9, 10 i 11 de maig

Cristòfol Romaguera
Le Dancaïre

Jorge Juan Morata
Le Remendado

Fitxa artística

Direcció musical Andrés Salado (27 i 30 abril · 9, 10, 11, 14 i 16 maig) / Daniel Gil de Tejada (2, 4, 17, 18, 21, 23 i 27 maig) Mestres assistents musicals Andrea Álvarez / Alessio Coppola
Direcció d’escena Rita Cosentino Traducció sobretitulat Jordi Torrents
Assistent de direcció d’escena i coreografia Aarón Martín Adaptació sobretitulat Glòria Nogué
Disseny d’escenografia Jordi Galobart Regidor d’escenari Jordi Galobart
Disseny de vestuari Gabriela Hilario Realització escenografia i maquinària RB Creacions 1990, S.L. (Raül Vilasis i Berta Vidal)
Assistent de vestuari Carles Ortiz Realització vestuari M. Carmen Muñoz / Eva Selma / Anna Gasch
Il·luminació David Bofarull Coordinació caracterització Nani Bellmunt / Toni Santos
Vestuari Fundació Òpera a Catalunya i Dress Art Maquillatge i perruqueria Nerea Fernández / Pili Ureña

Producció i organització Fundació Òpera a Catalunya

Cor Jove de l’Escola Municipal de Música i Conservatori de Sabadell (directors: Meritxell Coma, Jordi Guri i Joel Signes)

Cor Amics de l’Òpera de Sabadell

Orquestra Simfònica del Vallès

Òpera en construcció

Càpsula 1
Càpsula 2
Càpsula 3

Multimèdia

Video Youtube
Playlist

Galeria d'imatges

Saber-ne més

Documents

Sinopsi

CARMEN

L’acció transcorre a Sevilla i a les muntanyes d’Andalusia.

ACTE I

Una plaça de Sevilla, davant la Fàbrica de Tabacs i una caserna

La gent passeja per la plaça on hi ha la Fàbrica de Tabacs de Sevilla (Sur la place). Davant hi ha la caserna dels Dragons d’Alcalà. Una noieta d’aspecte angelical, Micaëla, pregunta pel caporal Don José, però els soldats i el sergent Morales li diuen que encara no ha arribat. Poc després es produeix el canvi de guàrdia, que és imitat pels nens que juguen a soldats (Avec la garde montante). Amb la guàrdia entrant arriba Don José.

Les treballadores de la fàbrica surten a descansar i una d’elles, Carmen, una gitana desitjada per tots els homes, clava els ulls en l’indiferent militar, li llança una flor i s’esmerça a seduir-lo (L’amour est un oiseau rebelle), sense cap resultat. Les treballadores tornen a la fàbrica i arriba Micaëla, que porta a Don José records de la seva mare (Parle-moi de ma mère!).

Uns crits a la fàbrica indiquen que hi ha una baralla (Au secours! Au secours!). Uns soldats treuen, arrossegant-les, dues dones: una és Carmen, que ha ferit una companya. La seva insolència en les respostes fa que el capità Zúñiga ordeni a Don José que la detingui i la porti a la presó. Mentre el caporal prepara la paperassa, Carmen aconsegueix apoderar-se de la seva voluntat amb la promesa de lliurar-li el seu amor (Près des remparts de Séville) i, amb aquesta finalitat, el cita per a aquella nit en una taverna. Don José deslliga la presonera i, quan Zúñiga torna, Carmen empeny Don José i surt corrent. Zúñiga no es deixa enganyar per les aparences i arresta el seu subordinat.

ACTE II

La taverna de Lillas Pastia, a Sevilla

Ha passat un mes. A la taverna de Lillas Pastia, Carmen i la seva colla canten, beuen i ballen (Les tringles des sistres tintaient). Entre els clients hi ha Zúñiga, fascinat per Carmen, la qual sap que aquell mateix dia serà alliberat Don José. Arriba el torero Escamillo, aclamat per tothom. Fanfarró, parla de la tauromàquia i dels seus riscos (Votre toast… je peux vous le rendre).

La taverna tanca i un grup de contrabandistes, encapçalats pel Remendado, preguen a les dones —Frasquita, Mercédès i Carmen— que els ajudin a distreure els guàrdies per passar el contraban per les muntanyes (Nous avons en tête une affaire). Carmen demana una demora: espera la visita de Don José.

Aquest, en efecte, arriba, però, quan Carmen comença a ballar per a ell, sona la retreta: Don José ha de tornar a la caserna. Carmen, indignada, li retreu que poc deu estimar-la quan es disposa a separar-se’n perquè ha sonat una corneta. El militar s’esforça per justificar-se i li confessa el seu amor i com aquest l’ha sostingut mentre ha estat a la presó (La fleur que tu m’avais jetée).

Carmen li diu que, si aquest amor és de veritat, la segueixi a les muntanyes amb els contrabandistes (Non, tu ne m’aimes pas!… Là-bas, là-bas, dans la montagne). En aquell moment torna Zúñiga, que vol fer fora Don José de males maneres. El caporal s’insubordina i treu l’espasa, però els contrabandistes desarmen Zúñiga i se l’emporten. Don José ha trencat amb el seu passat i no té més remei que anar amb Carmen i els contrabandistes a les muntanyes.

ACTE III

A la muntanya

En la seva nova vida de contrabandista, la relació entre Carmen i Don José es deteriora: ell pretén dominar-la i Carmen se n’està cansant. Mercédès i Frasquita tiren les cartes. Carmen també vol saber la sort que l’espera, però la resposta sempre és la mort (Mêlons! Coupons!).

Els contrabandistes es posen en marxa per passar la mercaderia. Mentrestant, Micaëla s’ha fet portar fins allà per un guia, morta de por, per intentar recuperar Don José (Je dis que rien ne m’épouvante). Aquest, que està de guàrdia, gairebé mata Escamillo quan el torero es presenta per veure Carmen. Don José, boig de gelosia, només aconsegueix exasperar encara més Carmen, que ara s’ha enamorat del torero.

Alguns homes descobreixen Micaëla amagada. Ha vingut a buscar Don José perquè la seva mare s’està morint. Carmen aconsella a Don José que se’n vagi tot seguit, però ell li diu que es tornaran a veure.

ACTE IV

A Sevilla, davant la plaça de toros de la Maestranza

És diumenge a Sevilla. Toreja Escamillo, que entra amb les quadrilles enmig de l’expectació de tothom (Les voici! Voici la quadrille!). Carmen és allà amb Mercédès i Frasquita, que li aconsellen que no entri a la plaça, perquè han vist Don José rondant pels voltants de la Maestranza. Escamillo i Carmen confirmen el seu amor.

Tothom entra a la plaça, però Carmen és detinguda per Don José. L’infeliç implora el seu amor (Carmen, il est temps encore), però Carmen respon amb brusquedat: Non, je ne t’aime plus. El menyspreu de Carmen i el rebuig de l’anell que ell li havia donat encenen la ira de Don José, que mata Carmen mentre a la plaça se sent un clam d’entusiasme pel triomf que Escamillo acaba d’assolir.

Article

ARTICLE 1

SHAKESPEARE I L’ÒPERA

L’obra de William Shakespeare ha esdevingut una font considerable de creacions líriques, però aquesta relació entre l’òpera i la producció del dramaturg anglès no es consolidà fins al segle XIX, amb la irrupció del romanticisme. Prèviament, Shakespeare era venerat a les Illes Britàniques, però relativament conegut a la resta d’Europa, fins que el moviment alemany Sturm und Drang, a finals del segle XVIII, reivindicà la seva figura i li atorgà la qualificació de «geni».

És aleshores quan apareixen les primeres versions operístiques notables de les seves obres, sempre en adaptacions poc fidels a l’original, com Otello, de Rossini, o I Capuletti e i Montecchi, de Bellini. La situació canvià dràsticament al voltant de 1830, quan la companyia de l’actor anglès Charles Kemble es presentà a París, capital cultural del moment, interpretant obres com Hamlet o Romeu i Julieta.

L’impacte d’aquestes representacions entre una intel·lectualitat cosmopolita fou extraordinari i està indissolublement lligat a la irrupció del primer romanticisme. Aquell 1830 s’estrenà a París el drama romàntic fundacional Hernani, de Victor Hugo, que establí les bases d’una concepció estètica allunyada dels preceptes establerts per la Il·lustració. El nou moviment artístic aviat sacsejà el gènere operístic i posà fi definitivament a l’era del bel canto. Rossini s’acomiadà aquell any dels escenaris amb una grand opéra en francès, Guillaume Tell, i obrí la porta a un nou subgènere que s’imposaria durant gran part del segle XIX.

És en aquest format que sorgiran les primeres grans adaptacions dels drames shakespearians, com Roméo et Juliette (1867), de Gounod, o Hamlet (1868), de Thomas, o fins i tot el Macbeth verdià, que, tot i haver estat estrenat a Florència el 1847, fou revisat pel compositor per a la reestrena a París, en francès, el 1865.

A partir d’aquell moment, les adaptacions operístiques de l’obra de Shakespeare no han deixat d’augmentar, des dels gloriosos Otello i Falstaff, de Verdi, fins a obres tan recents com Antony and Cleopatra, de John Adams.

Antoni Colomer
Divulgador i crític musical d’Ópera Actual i Núvol

ARTICLE 2

EL TRIOMF MUSICAL DE L’AMOR MÉS ENLLÀ DE LA MORT

Quan Charles Gounod va obrir-se camí en el gènere operístic, França estava sota el règim de Napoleó III, que havia prohibit la grand opéra perquè era el mitjà amb què els compositors criticaven el sistema polític. La censura va provocar la pèrdua d’interès per la temàtica històrica revolucionària i va donar espai al desenvolupament del drame lyrique. En aquest context teatral, controlat per un govern autoritari i dirigit a un públic burgès, Gounod va recórrer a una història que el fascinava: la de Romeu i Julieta.

Musicalment, és una de les pàgines més extraordinàries de l’òpera francesa, en què Gounod descriu amb sons la psicologia i les emocions dels protagonistes. L’obra comença en la dramàtica tonalitat de re menor, amb els instruments de vent metall marcant un motiu amenaçador que anticipa un final tràgic. Una segona secció, en fugato i seguint la tradició de les obertures franceses, suggereix el joc d’oposicions entre les famílies dels amants. A continuació, el cor declama el pròleg de Shakespeare, en clara al·lusió a l’antiga tragèdia grega i a la reforma operística de Gluck. El final del pròleg, en re major, anuncia la mort dels amants com a alliberació.

La descripció musical de la parella evoluciona paral·lelament als esdeveniments. Juliette es presenta amb una ariette en forma de vals —Je veux vivre—, com un ocell que vol gaudir de la seva llibertat i joventut. Roméo queda fascinat i li dedica un madrigal —Ange adorable—, també a ritme de vals, amb una inestabilitat tonal que transmet el seu nerviosisme. El final del madrigal, amb la parella cantant a duo després d’un joc de seducció, augura la seva unió.

L’anacrònica presència del vals —inexistent a l’època de Shakespeare— és una concessió a la Juliette de l’estrena, Caroline Miolan-Carvalho, apassionada pel ball. Gounod va utilitzar la venturosa tonalitat de re major per descriure l’única nit d’amor dels adolescents, ja casats, i presentar-la com una metàfora de la mort. En el somni de Juliette, l’estatisme musical mostra l’atmosfera d’irrealitat i engany.

La gran scena de Roméo al panteó trasllada als pentagrames la seva agitació en creure morta Juliette. El final, en la tonalitat de mi bemoll major —mig to més aguda que re menor i exempta de dramatisme—, transmet un missatge clar: el triomf de l’amor més enllà de la mort i dels odis ancestrals.

Verónica Maynés
Musicòloga, crítica musical, investigadora i professora de piano, Història de l’Òpera i Història de la Música
Col·laboradora de la revista Ópera Actual