Calendari i sessions

Dimecres
19
feb
Divendres
21
feb
Diumenge
23
feb
Dimecres
26
feb
Divendres
28
feb
20:00 h
 Sant Cugat del Vallès, Teatre-Auditori Sant Cugat
Finalitzat
Compartir

Presentació

Nabucco fou la tercera òpera de Giuseppe Verdi i el seu primer gran èxit, que el va catapultar al lloc de domini de l’òpera italiana.

Ambientada a Babilònia, Nabucco és una òpera èpica que narra la rivalitat entre el rei babiloni Nabucodonosor, que oprimeix el poble jueu, i la seva filla adoptiva, Abigaille. L’èxit de la seva estrena fou aclaparador no només per les virtuts musicals de l’obra, sinó perquè el públic, ja immers dins l’onada nacionalista que acabaria desembocant en la unificació de tota Itàlia en un sol estat, es va veure reflectit en la trama: un episodi de l’exili hebreu a Babilònia després de la conquesta de Jerusalem per part del rei Nabucodonosor II. Cal destacar el celebèrrim cor Va, pensiero, on els hebreus manifesten el seu enyor per la pàtria perduda i que s’ha convertit en un himne a la llibertat.

L’òpera tracta temes com el poder, la redempció i la llibertat, amb personatges poderosos i emocions magistralment reflectides a través d’una música majestuosa i expressiva.

NABUCCO

Giuseppe Verdi (1813–1901)
19/02/2025 – 23/03/2025

Òpera en quatre actes (sobretitulada en català).

Text de Temistocle Solera, basat en l’Antic Testament i l’obra Nabuchodonosor d’Anicète Bourgeois i Francis Cornue.

Estrenada al Teatro alla Scala de Milà el 9 de març de 1842. A Catalunya s’estrenà al Teatre de la Santa Creu de Barcelona el 2 de maig de 1844.

Durada aproximada: 2 h 50 min.

Acte 1: 45 min.
Descans 20 min.
Acte 2: 35 min.
Descans 15 min.
Actes 3 i 4: 55 min.

Repartiment

Luis Cansino - Nabucco
19, 21, 23, 26 i 28 de febrer
1, 15, 16, 18, 21 i 23 de març

Manuel Mas - Nabucco
7, 9 , 12 i 14 de març

Maribel Ortega - Abigaille
19, 21, 23 i 26 de febrer
1, 7, 9, 12, 15, 18 i 23 de març

Eugènia Montenegro - Abigaille
28 de febrer
14, 16 i 21 de març

Alejandro Baliñas - Zaccaria
19, 23, 26 i 28 de febrer
7 i 9 de març

Jeroboám Tejera - Zaccaria
21 de febrer
1, 12, 14, 15, 16, 18, 21 i 23 de març

Vicenç Esteve - Ismaele
19, 21, 26 i 28 de febrer
1, 7 i 9 de març

Nacho Guzmán - Ismaele
23 de febrer
12, 14, 15, 16, 18, 21 i 23 de març

Carol García
Fenena
* En la funció del 15 de març al Palau de la Música Catalana Laura Vila interpretarà el rol de Fenena

Juan Carlos Esteve
Gran Sacerdote

Roberto Redondo-Sainz
Abdallo

Laura Gibert
Anna

Fitxa artística

Direcció musical Sergi Roca Bru Adaptació sobretitulat Glòria Nogué
Direcció d’escena i vestuari Carles Ortiz Regidor d’escenari Jordi Galobart
Assistent de direcció d’escena Jaume Sangrà Realització escenografia i maquinària RB Creacions 1990, S.L. (Raül Vilasis i Berta Vidal)
Disseny d’escenografia Jordi Galobart Realització vestuari M. Carmen Muñoz / Eva Selma
Il·luminació Nani Valls Coordinació caracterització Nani Bellmunt
Vestuari Fundació Òpera a Catalunya Maquillatge i perruqueria Amparo López / Júlia Ramírez / Nerea Fernández
Mestres assistents musicals Andrea Álvarez / Juli Rodríguez Producció i organització Fundació Òpera a Catalunya
Traducció sobretitulat Jordi Torrents

Cor Amics de l’Òpera de Sabadell (Daniel Gil de Tejada, director)

Orquestra Simfònica del Vallès

Òpera en construcció

Càpsula 1
Càpsula 2
Càpsula 3
Càpsula 4

Multimèdia

Video Youtube
Playlist

Galeria d'imatges

Saber-ne més

Documents

Sinopsi

NABUCCO

L’acció té lloc a Jerusalem i Babilònia, al segle VI aC.

ACTE I: «JERUSALEM»

Interior del Temple de Salomó, a Jerusalem

Plens d’angoixa i terror, els hebreus adrecen fervents pregàries al Senyor perquè els protegeixi dels babilonis que, sota el comandament del seu rei Nabucodonosor —Nabucco—, són a punt de prendre Jerusalem (Gli arredi festivi). Arriba Zaccaria, gran sacerdot dels hebreus, portant amb ell Fenena, filla de Nabucodonosor. Exhorta el poble a confiar en l’ajuda divina: Fenena, retinguda com a ostatge, podria representar una penyora de pau entre hebreus i babilonis (Sperate, o figli!… D’Egitto là sui lidi).

Ismaele, nebot del rei hebreu, anuncia que els guerrers babilonis avancen sense fre. Aleshores, Zaccaria incita el poble a rebutjar l’enemic i, després d’haver confiat Fenena a Ismaele, s’allunya amb tots els hebreus per defensar la ciutat i el Temple (Come notte a sol fulgente).

Ismaele i Fenena, secretament enamorats l’un de l’altra, queden sols. Ismaele recorda com Fenena el va ajudar a fugir de la presó a Babilònia, quan hi va ser en qualitat d’ambaixador. Ara és el torn d’Ismaele d’alliberar Fenena i fugir amb ella. Però, de sobte, irromp un escamot de soldats babilonis que han aconseguit penetrar al Temple. Al capdavant hi ha Abigaille, a qui tothom considera la filla gran de Nabucodonosor.

Abigaille, que també estima secretament el príncep hebreu, s’enfronta als dos amants amb sarcasme i còlera (Prode guerrier!) per, tot seguit, confessar el seu amor a Ismaele (Io t’amava!). Està disposada a salvar el poble hebreu si Ismaele consent a estimar-la, però ell s’hi nega.

Tornen al Temple els hebreus que fugen (Lo vedeste?). Arriba Nabucodonosor, dalt de cavall, però Zaccaria el commina a no entrar-hi, tot amenaçant-lo de matar Fenena si el rei de Babilònia gosa profanar el lloc sagrat. El rei baixa del cavall (Si finga… Tremin gl’insani), però les seves paraules blasfemes provoquen la còlera del sacerdot.

Quan Zaccaria és a punt de matar Fenena, Ismaele s’interposa i allibera la noia. Ara que la seva filla és amb ell, Nabucodonosor ordena als soldats que saquegin i incendiïn el Temple (Mio furor, non più costretto). Zaccaria i els hebreus maleeixen Ismaele per haver traït la pàtria (Dalle genti sii reietto).

ACTE II: «L’IMPIU»

Escena primera: apartaments del Palau Reial de Babilònia

Abigaille ha aconseguit apoderar-se d’un document que certifica el seu veritable origen: en realitat, no és la filla de Nabucodonosor, sinó una esclava. Però això no la fa pas renunciar als seus ambiciosos projectes de dominació.

Està furiosa amb Nabucodonosor, que, encara en guerra contra els hebreus, ha confiat la regència a Fenena i, a més, ha allunyat Abigaille del camp de batalla tot enviant-la de tornada a Babilònia. La seva còlera i el seu desig de venjança contra Fenena, que, a banda de l’amor d’Ismaele, ara li disputa també el tron, no tenen límits. En el cor d’Abigaille ja no hi caben els sentiments d’humanitat i d’amor que havia conegut abans (Ben io t’invenni… Anch’io dischiuso un giorno).

Arriba el gran sacerdot de Baal, seguit dels mags del regne de Babilònia. Pres d’una gran agitació, el gran sacerdot explica a Abigaille que Fenena, la regent, ha alliberat els hebreus. Per posar fi a tot això i salvar Babilònia dels seus enemics, cal que Abigaille prengui les regnes del poder; amb aquest objectiu, ja ha fet córrer la brama que Nabucodonosor ha mort en combat.

Abigaille accepta l’oferta del gran sacerdot i exulta només de pensar que podrà, finalment, pujar al tron (Salgo già del trono aurato).

Escena segona: sala del Palau Reial

Acompanyat per un levita que porta les taules de la llei, Zaccaria es dirigeix cap als apartaments de Fenena. Es proposa convertir la filla de Nabucodonosor a la religió hebrea i prega al Senyor que l’il·lumini i l’assisteixi en aquesta missió (Vieni, o Levita!… Tu sul labbro de’ veggenti).

Els levites es reuneixen a la sala. Arriba també Ismaele, però tots el rebutgen i el maleeixen per la seva traïció (Il maledetto non ha fratelli). Entren aleshores Zaccaria, la seva germana Anna i Fenena. Anna intervé per disculpar Ismaele i anuncia que Fenena acaba de convertir-se.

Després arriba Abdallo, fidel oficial de Nabucodonosor, amb la notícia de la mort del rei i l’ascensió d’Abigaille al tron. Aquesta, acompanyada pel gran sacerdot de Baal i els seus fidels, fa la seva aparició per arrencar la corona reial a Fenena.

Enmig de l’astorament general, arriba Nabucodonosor amb els seus guerrers i reclama la corona per a ell. Aleshores pronuncia paraules de menyspreu contra el déu Baal, que, segons diu, ha empès els babilonis a trair-lo, però també contra el déu dels hebreus. Finalment, exigeix que tots l’adorin com l’únic déu existent i amenaça de mort Zaccaria i tots els hebreus en cas que no s’amotllin a la seva voluntat.

Però, en el moment en què Nabucodonosor pronuncia les paraules Non son più re, son Dio! —«Ja no soc rei, soc Déu!»—, un llamp esclata damunt seu. La corona cau a terra i, enmig del silenci general, se sent la veu del rei, que ja manifesta signes de demència (Chi mi toglie il regio scettro?). La corona caiguda és ràpidament recollida per Abigaille.

ACTE III: «LA PROFECIA»

Escena primera: els Jardins Penjats de Babilònia

Abigaille, que, a causa del desordre mental de Nabucodonosor, ha assumit plens poders, rep l’homenatge del poble i dels nobles de Babilònia (È l’Assiria una regina). El gran sacerdot de Baal li presenta la sentència de mort de Fenena i dels hebreus, i li demana que l’aprovi.

Abigaille fingeix dubtar, però, de sobte, apareix Nabucodonosor, vestit modestament i amb l’esperit trasbalsat. Abigaille fa allunyar tothom i queda sola amb el rei, a qui mostra la sentència de mort (Donna, chi sei?). Nabucodonosor dubta a signar-la, però, en sentir els sarcasmes amb què Abigaille li retreu la seva indecisió i feblesa, hi estampa el segell.

De seguida s’adona que també ha decretat la mort de Fenena, però és massa tard: Abigaille ja ha lliurat la sentència als guàrdies. Atemorit, Nabucodonosor esclata en invectives contra l’esclava i busca inútilment el document que prova els orígens servils d’Abigaille. Però aquesta té el document a les mans i l’estripa davant Nabucodonosor, que resta paralitzat (Oh, di qual onta aggravasi).

Abigaille, per coronar el seu triomf, ordena als guàrdies que empresonin el rei. Nabucodonosor li prega que salvi la seva filla (Deh, perdona): ningú disputarà el tron de Babilònia a Abigaille si Fenena és salvada. Però el prec és inútil: Abigaille, que finalment es pot venjar, es manté inflexible.

Escena segona: les ribes de l’Eufrates

Carregats de cadenes, els hebreus són obligats a fer treballs forçats. El seu pensament es dirigeix cap a la pàtria perduda i són dolorosament envaïts pels records del Jordà, Jerusalem i la terra nadiua (Va, pensiero).

Zaccaria infon coratge al seu poble i, en una visió profètica, vaticina el final del captiveri dels hebreus i la destrucció de Babilònia (Oh, chi piange?… Del futuro nel buio discerno).

ACTE IV: «L’ÍDOL TRENCAT»

Escena primera: un apartament del Palau Reial

En despertar-se d’un malson, Nabucodonosor sent veus llunyanes. D’entrada, no arriba a entendre on es troba ni què passa, però tot seguit veu la seva filla carregada de cadenes mentre és conduïda cap al suplici i s’adona que és presoner al seu propi palau.

Aleshores adreça una pregària al déu dels hebreus, implorant-ne el perdó i jurant que reconstruirà el seu Temple (Dio di Giuda). Reconfortat per aquesta nova fe i havent retrobat la llum, es dirigeix cap a una porta per forçar-la. En aquell mateix moment, entra Abdallo amb guerrers fidels al rei.

Seguit pels seus lleials, Nabucodonosor corre cap a l’exterior del palau per salvar Fenena i castigar els qui l’han traït (Cadran, cadranno i perfidi… O prodi miei, seguitemi).

Escena segona: els Jardins Penjats

Amb els sons d’una marxa fúnebre entren Fenena i els hebreus condemnats a mort. Consolada per Zaccaria, Fenena es disposa a afrontar el martiri amb serenitat (Oh, dischiuso è il firmamento!).

L’arribada de Nabucodonosor i els seus guerrers salva Fenena i els hebreus de la mort. Al mateix temps, el rei ordena la destrucció de l’ídol de Baal, però aquest cau per si sol i es trenca. Després d’haver concedit als hebreus la llibertat i el permís per tornar a la seva pàtria, Nabucodonosor exhorta tothom a agenollar-se i adorar l’únic déu veritable (Immenso Jeovha).

Finalment, entra Abigaille, sostinguda per dos soldats: s’ha enverinat i és a punt de morir. Demana perdó a Fenena i, davant Ismaele, confia els dos enamorats a la protecció de Nabucodonosor. Mor invocant el déu dels hebreus (Su me… morente… esanime…).

Article

ARTICLE 1

ENTRE LA LLEGENDA I EL PRIMER ÈXIT VERDIÀ

Estrenada a La Scala de Milà el 9 de març de 1842, amb llibret de Temistocle Solera sobre el drama Nabuchodonosor, d’Anicète Bourgeois, Nabucco va néixer amb la superació d’un període personal i professional difícil en la vida de Verdi, després del fracàs de la seva segona òpera, Un giorno di regno, i de la mort de la seva esposa i els seus dos fills l’any 1840.

Amb més llegenda que realitat en la barreja de records i desitjos relatats pel mateix compositor sobre el procés de composició, l’obra planteja alguns temes habituals en la seva producció: interessos polítics, dialèctica religiosa, conflictes paternofilials i la soledat dels individus.

Marcada per una gran marcialitat i una instrumentació rica en efectismes, es basteix a partir de la solita forma i la scena com a matrius constructives —recitatiu, ària i cabaletta— de números tancats i juxtaposats en quadres escènics al llarg de quatre actes, titulats «Jerusalem», «L’impiu», «La profecia» i «L’ídol destronat».

Vocalment, combina el belcantisme pur amb moments de força dramàtica i declamatòria, així com un caràcter d’epopeia masculinitzat, també present en l’ambiciosa i venjativa Abigaille: una soprano dramàtica d’agilitat, de cos vocal ample, extensió extrema, salts intervàl·lics arriscats i domini de l’sfogato.

El baríton, el rei destronat Nabucodonosor, respon a l’arquetip masculí dominant i autoritari, que exigeix un bon fraseggiatore, de timbre fosc i amb versatilitat en la dicció. La mezzosoprano Fenena, la seva veritable filla, forma part del tàndem amorós —relegat a un pla secundari— amb Ismaele, un tenor comprimari sense gaire exigència vocal. Finalment, Zaccaria és un baix cantant que requereix uns mitjans contundents, lirisme i habilitat en passatges puntuals a sotto voce. La seva cavatina, D’Egitto là sui lidi, prefigura el famós Va, pensiero.

Tot plegat ve precedit per una obertura en forma de popurri, basada en l’stretta del final de l’acte I, el duo de Nabucco i Abigaille de l’acte III i el cèlebre cor dels esclaus hebreus, també de l’acte III.

Es tracta d’una pregària coral poc freqüent a l’època, amb girs de cant gregorià i partícip de l’equació segons la qual el cor, entès com a poble, esdevenia el reflex col·lectiu de la nació italiana oprimida pels austríacs. En cap cas, però, va desencadenar les famoses proclames «Viva Verdi» —«Viva Vittorio Emanuele Re d’Italia»— del Risorgimento, com s’ha repetit erròniament. No, almenys, fins als darrers anys de la dècada de 1850, quan Verdi ja era el principal compositor italià en actiu.

Albert Ferrer Flamarich
Musicògraf i historiador de l’art

ARTICLE 2

NABUCCO, LA LLEGENDA DE VERDI

Malgrat que avui sabem que Giuseppe Verdi és un dels compositors de més èxit de la història de la música, el cert és que els seus inicis com a compositor no van ser fàcils. De fet, fins i tot abans d’iniciar-se com a compositor d’òperes, la seva relació amb la música ja havia estat complicada, perquè no va ser acceptat al Conservatori de Milà, ja que superava l’edat màxima d’accés.

Aleshores, només una prova que l’avalés com un talent extraordinari li hauria permès entrar al conservatori. Li van fer la prova, però no la va superar. Avui, tot i no haver-hi estudiat, el Conservatori de Milà porta el nom de Conservatorio di Musica Giuseppe Verdi.

Nabucco, estrenada a Milà l’any 1842, és la tercera òpera de Verdi, però ell mateix va afirmar: «Es podria dir que la meva carrera artística va començar amb aquesta òpera». La seva primera òpera, Oberto, estrenada a Milà el 1839, va obtenir un èxit discret, mentre que la segona, Un giorno di regno, estrenada el 1840, va ser un fracàs absolut.

I és del tot comprensible: Verdi havia rebut l’encàrrec de compondre una òpera còmica poc després de la mort de la seva esposa i els seus dos fills. Sembla que no volia compondre cap més òpera després d’aquella sonora desfeta, però la insistència del responsable del Teatro alla Scala de Milà va fer que acceptés posar música al llibret de Temistocle Solera.

I arribem a la llegenda —segurament amb més ficció que realitat— que assegura que Verdi va llançar el llibret damunt la taula del seu despatx i que aquest va quedar obert per les pàgines on es podia llegir: Va, pensiero.

Amb llegenda o sense, amb Nabucco es va produir el miracle, ja que Verdi va assolir un èxit sense precedents en compondre una música molt més enèrgica que la de les òperes de Donizetti o Bellini, molt més teatral i, sobretot, amb una clara lectura política que els italians, cansats del domini austríac, van entendre: ells eren el poble oprimit que, en l’òpera, representen els hebreus sota el domini babiloni.

L’èxit de Nabucco va ser el trampolí que va convertir Verdi en tot un símbol del poble italià, però també en un dels compositors més essencials de tota la història de l’òpera.

Albert Galceran
Divulgador musical