Calendario y sesiones

Domingo
27
abr
Miércoles
30
abr
Viernes
02
may
Domingo
04
may
Finalizado
Viernes
09
may
20:00 h
 Sant Cugat del Vallès, Teatre-Auditori Sant Cugat
Finalizado
Compartir

Presentación

Carmen es la última ópera y la gran obra maestra de Georges Bizet, convertida hoy, sin duda, en la ópera francesa más popular y en una de las más representadas en todo el mundo.

La historia transcurre en Andalucía, donde los amores de una gitana sensual y de espíritu libre, Carmen, con un militar de mentalidad estricta y cerrada, Don José, acaban en tragedia cuando él la mata porque no acepta que ella, que siempre se ha guiado por sus instintos, lo haya dejado por otro hombre. Carmen es un verdadero fresco del ambiente andaluz de alrededor de 1830, con una mezcla de militares, contrabandistas, toreros y gitanas, en el que el esplendor de la música presenta un cuadro seductor que hipnotiza al público hasta el trágico clímax final con la muerte, sin duda heroica, de la seductora gitana Carmen.

Carmen es una ópera apasionada y vibrante, con episodios musicales inolvidables como la Habanera o la Canción del toreador, que se convierte en una tragedia impulsada por el amor y la libertad.

CARMEN

Georges Bizet (1838–1875)
27/04/2025 – 23/05/2025

Ópera en cuatro actos (sobretitulada en catalán).

Texto de Ludovic Halévy y Henri Meilhac, basado en la novela homónima de Prosper Mérimée.

Estrenada en la Opéra-Comique de París el 3 de marzo de 1875. En Cataluña se estrenó en el Teatre Líric de Barcelona el 2 de agosto de 1881.

Duración aproximada: 3 h 20 min.

Acto 1: 55 min.
Descanso: 20 min.
Acto 2: 45 min.
Descanso: 15 min.
Actos 3 y 4: 65 min.

Reparto

Olga Syniakova - Carmen
27 y 30 de abril
2, 4, 10, 14, 17 y 23 de mayo

Mariya Melnychyn - Carmen
9, 11, 16, 18, 21 y 27 de mayo

Nacho Guzmán - Don José
27 y 30 de abril
9, 11, 16, 18 y 27 de mayo

Joan Laínez - Don José
2, 4, 10, 14, 17, 21 y 23 de mayo

Pau Armengol - Escamillo
27 y 30 de abril
2, 4, 10, 14, 17, 21, 23 y 27 de mayo

Carles Daza - Escamillo
9, 11, 16 y 18 de mayo

Tina Gorina - Micaëla
27 y 30 de abril
2, 9, 10, 11, 14, 16, 18, 21 y 27 de mayo

Lucía García - Micaëla
4, 17 y 23 de mayo

Rosa Maria Abella
Frasquita

Helena Ressurreiçāo
Mercédès

Leonardo Domínguez - Zúñiga
27 y 30 de abril
9, 16, 18, 21 y 23 de mayo

Juan Carlos Esteve - Zúñiga
2, 4, 10, 11, 14, 17 y 27 de mayo

Pau Camero - Moralès
27 de abril
2, 4, 14, 16, 17, 18, 21, 23 y 27 de mayo

Alejandro Chelet - Moralès
30 de abril
9, 10 y 11 de mayo

Cristòfol Romaguera
Le Dancaïre

Jorge Juan Morata
Le Remendado

Ficha artística

Dirección musical Andrés Salado (27 y 30 de abril · 9, 10, 11, 14 y 16 de mayo) / Daniel Gil de Tejada (2, 4, 17, 18, 21, 23 y 27 de mayo) Maestros asistentes musicales Andrea Álvarez / Alessio Coppola
Dirección de escena Rita Cosentino Traducción de sobretítulos Jordi Torrents
Asistente de dirección de escena y coreografía Aarón Martín Adaptación de sobretítulos Glòria Nogué
Diseño de escenografía Jordi Galobart Regidor de escena Jordi Galobart
Diseño de vestuario Gabriela Hilario Realización de escenografía y maquinaria RB Creacions 1990, S.L. (Raül Vilasis y Berta Vidal)
Asistente de vestuario Carles Ortiz Realización de vestuario M. Carmen Muñoz / Eva Selma / Anna Gasch
Iluminación David Bofarull Coordinación de caracterización Nani Bellmunt / Toni Santos
Vestuario Fundació Òpera a Catalunya y Dress Art Maquillaje y peluquería Nerea Fernández / Pili Ureña

Producción y organización Fundació Òpera a Catalunya

Coro Joven de la Escola Municipal de Música i Conservatori de Sabadell (directores: Meritxell Coma, Jordi Guri y Joel Signes)

Coro Amics de l’Òpera de Sabadell

Orquesta Sinfónica del Vallès

Ópera en construcción

Capsula 1
Cápsula 2
Cápsula 3

Multimedia

Video Youtube
Playlist

Galería de imágenes

Saber más

Documentos

Sinopsis

CARMEN

L’acció transcorre a Sevilla i a les muntanyes d’Andalusia.

ACTE I

Una plaça de Sevilla, davant la Fàbrica de Tabacs i una caserna

La gent passeja per la plaça on hi ha la Fàbrica de Tabacs de Sevilla (Sur la place). Davant hi ha la caserna dels Dragons d’Alcalà. Una noieta d’aspecte angelical, Micaëla, pregunta pel caporal Don José, però els soldats i el sergent Morales li diuen que encara no ha arribat. Poc després es produeix el canvi de guàrdia, que és imitat pels nens que juguen a soldats (Avec la garde montante). Amb la guàrdia entrant arriba Don José.

Les treballadores de la fàbrica surten a descansar i una d’elles, Carmen, una gitana desitjada per tots els homes, clava els ulls en l’indiferent militar, li llança una flor i s’esmerça a seduir-lo (L’amour est un oiseau rebelle), sense cap resultat. Les treballadores tornen a la fàbrica i arriba Micaëla, que porta a Don José records de la seva mare (Parle-moi de ma mère!).

Uns crits a la fàbrica indiquen que hi ha una baralla (Au secours! Au secours!). Uns soldats treuen, arrossegant-les, dues dones: una és Carmen, que ha ferit una companya. La seva insolència en les respostes fa que el capità Zúñiga ordeni a Don José que la detingui i la porti a la presó. Mentre el caporal prepara la paperassa, Carmen aconsegueix apoderar-se de la seva voluntat amb la promesa de lliurar-li el seu amor (Près des remparts de Séville) i, amb aquesta finalitat, el cita per a aquella nit en una taverna. Don José deslliga la presonera i, quan Zúñiga torna, Carmen empeny Don José i surt corrent. Zúñiga no es deixa enganyar per les aparences i arresta el seu subordinat.

ACTE II

La taverna de Lillas Pastia, a Sevilla

Ha passat un mes. A la taverna de Lillas Pastia, Carmen i la seva colla canten, beuen i ballen (Les tringles des sistres tintaient). Entre els clients hi ha Zúñiga, fascinat per Carmen, la qual sap que aquell mateix dia serà alliberat Don José. Arriba el torero Escamillo, aclamat per tothom. Fanfarró, parla de la tauromàquia i dels seus riscos (Votre toast… je peux vous le rendre).

La taverna tanca i un grup de contrabandistes, encapçalats pel Remendado, preguen a les dones —Frasquita, Mercédès i Carmen— que els ajudin a distreure els guàrdies per passar el contraban per les muntanyes (Nous avons en tête une affaire). Carmen demana una demora: espera la visita de Don José.

Aquest, en efecte, arriba, però, quan Carmen comença a ballar per a ell, sona la retreta: Don José ha de tornar a la caserna. Carmen, indignada, li retreu que poc deu estimar-la quan es disposa a separar-se’n perquè ha sonat una corneta. El militar s’esforça per justificar-se i li confessa el seu amor i com aquest l’ha sostingut mentre ha estat a la presó (La fleur que tu m’avais jetée).

Carmen li diu que, si aquest amor és de veritat, la segueixi a les muntanyes amb els contrabandistes (Non, tu ne m’aimes pas!… Là-bas, là-bas, dans la montagne). En aquell moment torna Zúñiga, que vol fer fora Don José de males maneres. El caporal s’insubordina i treu l’espasa, però els contrabandistes desarmen Zúñiga i se l’emporten. Don José ha trencat amb el seu passat i no té més remei que anar amb Carmen i els contrabandistes a les muntanyes.

ACTE III

A la muntanya

En la seva nova vida de contrabandista, la relació entre Carmen i Don José es deteriora: ell pretén dominar-la i Carmen se n’està cansant. Mercédès i Frasquita tiren les cartes. Carmen també vol saber la sort que l’espera, però la resposta sempre és la mort (Mêlons! Coupons!).

Els contrabandistes es posen en marxa per passar la mercaderia. Mentrestant, Micaëla s’ha fet portar fins allà per un guia, morta de por, per intentar recuperar Don José (Je dis que rien ne m’épouvante). Aquest, que està de guàrdia, gairebé mata Escamillo quan el torero es presenta per veure Carmen. Don José, boig de gelosia, només aconsegueix exasperar encara més Carmen, que ara s’ha enamorat del torero.

Alguns homes descobreixen Micaëla amagada. Ha vingut a buscar Don José perquè la seva mare s’està morint. Carmen aconsella a Don José que se’n vagi tot seguit, però ell li diu que es tornaran a veure.

ACTE IV

A Sevilla, davant la plaça de toros de la Maestranza

És diumenge a Sevilla. Toreja Escamillo, que entra amb les quadrilles enmig de l’expectació de tothom (Les voici! Voici la quadrille!). Carmen és allà amb Mercédès i Frasquita, que li aconsellen que no entri a la plaça, perquè han vist Don José rondant pels voltants de la Maestranza. Escamillo i Carmen confirmen el seu amor.

Tothom entra a la plaça, però Carmen és detinguda per Don José. L’infeliç implora el seu amor (Carmen, il est temps encore), però Carmen respon amb brusquedat: Non, je ne t’aime plus. El menyspreu de Carmen i el rebuig de l’anell que ell li havia donat encenen la ira de Don José, que mata Carmen mentre a la plaça se sent un clam d’entusiasme pel triomf que Escamillo acaba d’assolir.

Artículo

ARTICLE 1

SHAKESPEARE I L’ÒPERA

L’obra de William Shakespeare ha esdevingut una font considerable de creacions líriques, però aquesta relació entre l’òpera i la producció del dramaturg anglès no es consolidà fins al segle XIX, amb la irrupció del romanticisme. Prèviament, Shakespeare era venerat a les Illes Britàniques, però relativament conegut a la resta d’Europa, fins que el moviment alemany Sturm und Drang, a finals del segle XVIII, reivindicà la seva figura i li atorgà la qualificació de «geni».

És aleshores quan apareixen les primeres versions operístiques notables de les seves obres, sempre en adaptacions poc fidels a l’original, com Otello, de Rossini, o I Capuletti e i Montecchi, de Bellini. La situació canvià dràsticament al voltant de 1830, quan la companyia de l’actor anglès Charles Kemble es presentà a París, capital cultural del moment, interpretant obres com Hamlet o Romeu i Julieta.

L’impacte d’aquestes representacions entre una intel·lectualitat cosmopolita fou extraordinari i està indissolublement lligat a la irrupció del primer romanticisme. Aquell 1830 s’estrenà a París el drama romàntic fundacional Hernani, de Victor Hugo, que establí les bases d’una concepció estètica allunyada dels preceptes establerts per la Il·lustració. El nou moviment artístic aviat sacsejà el gènere operístic i posà fi definitivament a l’era del bel canto. Rossini s’acomiadà aquell any dels escenaris amb una grand opéra en francès, Guillaume Tell, i obrí la porta a un nou subgènere que s’imposaria durant gran part del segle XIX.

És en aquest format que sorgiran les primeres grans adaptacions dels drames shakespearians, com Roméo et Juliette (1867), de Gounod, o Hamlet (1868), de Thomas, o fins i tot el Macbeth verdià, que, tot i haver estat estrenat a Florència el 1847, fou revisat pel compositor per a la reestrena a París, en francès, el 1865.

A partir d’aquell moment, les adaptacions operístiques de l’obra de Shakespeare no han deixat d’augmentar, des dels gloriosos Otello i Falstaff, de Verdi, fins a obres tan recents com Antony and Cleopatra, de John Adams.

Antoni Colomer
Divulgador i crític musical d’Ópera Actual i Núvol

ARTICLE 2

EL TRIOMF MUSICAL DE L’AMOR MÉS ENLLÀ DE LA MORT

Quan Charles Gounod va obrir-se camí en el gènere operístic, França estava sota el règim de Napoleó III, que havia prohibit la grand opéra perquè era el mitjà amb què els compositors criticaven el sistema polític. La censura va provocar la pèrdua d’interès per la temàtica històrica revolucionària i va donar espai al desenvolupament del drame lyrique. En aquest context teatral, controlat per un govern autoritari i dirigit a un públic burgès, Gounod va recórrer a una història que el fascinava: la de Romeu i Julieta.

Musicalment, és una de les pàgines més extraordinàries de l’òpera francesa, en què Gounod descriu amb sons la psicologia i les emocions dels protagonistes. L’obra comença en la dramàtica tonalitat de re menor, amb els instruments de vent metall marcant un motiu amenaçador que anticipa un final tràgic. Una segona secció, en fugato i seguint la tradició de les obertures franceses, suggereix el joc d’oposicions entre les famílies dels amants. A continuació, el cor declama el pròleg de Shakespeare, en clara al·lusió a l’antiga tragèdia grega i a la reforma operística de Gluck. El final del pròleg, en re major, anuncia la mort dels amants com a alliberació.

La descripció musical de la parella evoluciona paral·lelament als esdeveniments. Juliette es presenta amb una ariette en forma de vals —Je veux vivre—, com un ocell que vol gaudir de la seva llibertat i joventut. Roméo queda fascinat i li dedica un madrigal —Ange adorable—, també a ritme de vals, amb una inestabilitat tonal que transmet el seu nerviosisme. El final del madrigal, amb la parella cantant a duo després d’un joc de seducció, augura la seva unió.

L’anacrònica presència del vals —inexistent a l’època de Shakespeare— és una concessió a la Juliette de l’estrena, Caroline Miolan-Carvalho, apassionada pel ball. Gounod va utilitzar la venturosa tonalitat de re major per descriure l’única nit d’amor dels adolescents, ja casats, i presentar-la com una metàfora de la mort. En el somni de Juliette, l’estatisme musical mostra l’atmosfera d’irrealitat i engany.

La gran scena de Roméo al panteó trasllada als pentagrames la seva agitació en creure morta Juliette. El final, en la tonalitat de mi bemoll major —mig to més aguda que re menor i exempta de dramatisme—, transmet un missatge clar: el triomf de l’amor més enllà de la mort i dels odis ancestrals.

Verónica Maynés
Musicòloga, crítica musical, investigadora i professora de piano, Història de l’Òpera i Història de la Música
Col·laboradora de la revista Ópera Actual