Calendario y sesiones

Miércoles
16
oct
Jueves
17
oct
Escola d’Òpera de Catalunya
Finalizado
Viernes
18
oct
Escola d’Òpera de Catalunya
Finalizado
Viernes
25
oct
Sábado
26
oct
Compartir

Presentación

La bohème es una de las óperas más populares, no solo de Puccini, sino de todo el repertorio, con una música emocionante y una historia muy humana que la convierten en una experiencia conmovedora.

Ambientada en el París del siglo XIX, La bohème narra la vida de un grupo de bohemios pobres que deben ingeniárselas para salir adelante. El amor aparece y pasa a ocupar el centro de todo, con la pareja formada por Rodolfo, poeta, y Mimì, costurera. Un amor a primera vista, lleno de ternura, que los protagonistas no saben muy bien cómo gestionar cuando una terrible enfermedad que afecta a ella irrumpe en la relación. Al final, todo se redime y el amor se reafirma con fuerza, pero ya a las puertas de la muerte, demasiado tarde.

Con La bohème, Puccini captura la belleza y la tristeza del amor joven y, a través de una melodía romántica y emotiva, con momentos tan conmovedores como el aria Che gelida manina, explora los temas de la pobreza y la muerte, pero también de la solidaridad.

LA BOHÈME

Giacomo Puccini (1858-1924)
16/10/2024 – 17/11/2024

Ópera en cuatro actos (sobretitulada en catalán).

Texto de Giuseppe Giacosa y Luigi Illica, basado en la novela Scènes de la vie de bohème de Henri Murger.

Estrenada en el Teatro Regio de Turín el 1 de febrero de 1896. En Cataluña se estrenó en el Gran Teatre del Liceu el 10 de abril de 1898.

Duración aproximada: 2 h 30 min.

Actos 1 y 2: 60 min.
Descanso: 30 min.
Actos 3 y 4: 60 min.

Reparto

Mimì Berna Perles / Suzana Nadejde (23, 27 y 30 de octubre; 1 y 12 de noviembre) Rodolfo Kenneth Tarver / Antoni Lliteres (23, 25 y 27 de octubre; 8 de noviembre)
Musetta Sabrina Gárdez Marcello Milan Perišić
Schaunard Quim Cornet Colline Arturo Espinosa
Benoît / Alcindoro Juan Carlos Esteve Anunciante de Parpignol Carlos Lezcano
Sargento Fabián Reynolds Aduanero Lluís Vergés

Ficha artística

Dirección musical Daniel Gil de Tejada Dirección de escena y diseño de escenografía Pau Monterde
Asistente de dirección de escena Miquel Gorriz Diseño de vestuario Eva Selma
Iluminación David Bofarull / Jordi Fusté Vestuario Fundació Òpera a Catalunya
Maestros asistentes musicales Andrea Álvarez / Juli Rodríguez Traducción de sobretítulos Jordi Torrents
Adaptación de sobretítulos Glòria Nogué Regidor de escena Jordi Galobart
Realización de escenografía y maquinaria RB Creacions 1990, S.L. (Raül Vilasis y Berta Vidal) Realización de vestuario M. Carmen Muñoz / Dress Art
Coordinación de caracterización Nani Bellmunt Maquillaje y peluquería Amparo López / Júlia Ramírez / Nerea Fernández
Coro infantil Coral de l’Escola Sant Nicolau Producción y organización Fundació Òpera a Catalunya
Coro Amics de l’Òpera de Sabadell Orquesta Orquesta Sinfónica del Vallès

Ópera en construcción

Capsula 1
Cápsula 2
Cápsula 3

Multimedia

Video Youtube
Playlist

Galería de imágenes

Saber más

Documentos

Sinopsis

ACTE PRIMER

París, vigília de Nadal de 1967. En unes golfes de Montmartre, el pintor Marcello i el poeta Rodolfo, per fer-se passar el fred, cremen el mecanoscrit d’un drama escrit per Rodolfo. Arriben Colline, un jove filòsof estructuralista, empipat perquè no ha pogut empenyorar un lot de llibres, i, al cap d’un moment, el músic Schaunard, que porta llenya, tabac, menjar i beguda. Mentre els explica com ha obtingut diners, truca Benoît, el propietari de la casa, que ve a cobrar el lloguer. El conviden a beure, aconsegueixen que els expliqui les seves aventures amoroses i acaben fent-lo fora amb el pretext que ofèn la moral i els bons costums.

Els quatre amics decideixen celebrar la vetllada en un local del Barri Llatí, on un artista amic seu anomenat Momus ha organitzat un happening. Rodolfo promet afegir-se a la festa, però abans ha d’acabar un article per a una revista. Hi ha un tall de corrent i Mimì, una jove veïna, puja a demanar foc per encendre una espelma. Amb l’esforç de pujar l’escala, s’esvaneix. Rodolfo la reanima i li ofereix una mica de vi. La noia es refà i, quan és a punt d’anar-se’n, s’adona que ha perdut la clau del seu pis. L’espelma se li apaga, i la que tenia encesa Rodolfo, també. Busquen tots dos la clau a les fosques: les seves mans es troben i neix l’amor. Rodolfo es presenta com un poeta (Che gelida manina) i Mimì li explica que fa petits treballs d’artesania amb brodats de flors (Sì, mi chiamano Mimì). Els amics de Rodolfo el criden des del carrer, però ell els diu que no està sol. S’acosta a la finestra i, en veure Mimì banyada per un raig de lluna, Rodolfo li declara el seu amor (O soave fanciulla). Mimì li proposa acompanyar-lo i se’n van tots dos al happening de Momus tot fent-se promeses d’amor.

ACTE SEGON

París, vigília de Nadal de 1967. En un local del Barri Llatí, Momus ha organitzat un happening. Artistes, estudiants, músics, poetes, actrius i actors, cantants, crítics i gent diversa hi participen. La gent intercanvia, compra i ven tota mena d’objectes. Schaunard compra una pipa i una trompa, i Colline, una gramàtica rúnica. Rodolfo compra una gorreta rosa a Mimì i la presenta als seus amics, que l’accepten al seu cercle d’artistes.

De sobte, arriba Musetta, una cantant jove i alegre que havia estat l’amant de Marcello. L’acompanya Alcindoro, un conseller d’Estat. En veure Marcello, la noia prova d’atreure la seva atenció. Un grup d’admiradors li demana que canti alguna cosa i ella interpreta una cançó (Quando m’en vo…), aparentment referida a Alcindoro, però que dirigeix a Marcello, que fa esforços per no cedir al poder de seducció de la noia. Quan s’adona que Marcello és a punt de cedir, Musetta es desfà d’Alcindoro amb l’excusa que la sabata li fa mal, l’envia a buscar-ne una altra i es precipita als braços de Marcello. El happening continua amb una banda i, aprofitant el bullit, els quatre amics i les dues noies es fan fonedissos, després de deixar el compte perquè el pagui Alcindoro.

ACTE TERCER

París, febrer de 1968. En una zona industrial dels afores, a trenc d’alba d’un matí d’hivern molt fred, els treballadors arriben a les fàbriques i en surten els del torn anterior. A l’interior d’un cabaret encara sentim cantar i riure, i reconeixem la veu i la cançó de Musetta. Tremolant de fred i turmentada per la tos, arriba Mimì, que busca Marcello, que està pintant un mural a la façana del cabaret. Quan el veu, li explica que la seva vida amb Rodolfo s’ha tornat insuportable a causa de la gelosia d’ell i que aquella nit l’ha abandonada (O buon Marcello, aiuto!).

Marcello li diu que Rodolfo està dormint en un sofà del cabaret i li promet ajudar-la, però, veient que Rodolfo s’ha despertat, li prega que se’n vagi per tal d’evitar un escàndol. Marcello demana explicacions a Rodolfo i aquest li confessa que ja no pot viure més amb Mimì. Sap que té una malaltia mortal i ell no disposa de mitjans per poder auxiliar-la. Mimì escolta la conversa i un accés de tos, provocat per la impressió del que acaba de saber, la delata. En descobrir-la, Rodolfo intenta treure importància al que ha dit, però Mimì s’acomiada per tornar al seu pis (Donde lieta uscì…).

Marcello sent el riure burleta de Musetta dins del cabaret i, gelós, li demana explicacions. Discuteixen i ella el deixa plantat, mentre tots dos s’omplen de befes i d’insults. Rodolfo i Mimì diuen adeu al temps que han viscut junts (Addio, dolce svegliare) i decideixen esperar que arribi la primavera per separar-se.

ACTE QUART

París, maig de 1968. Rodolfo i Marcello tornen a ser al seu estudi, sols. Intenten treballar, però no poden fer altra cosa que pensar en Mimì i Musetta, que ja no són amb ells (O Mimì, tu più non torni…). Arriben Colline i Schaunard, que, amb una arengada, uns trossos de pa i molt d’humor, simulen un banquet suculent.

De sobte, entra precipitadament Musetta amb la notícia que ha trobat Mimì molt malalta, buscant acollida al pis de Rodolfo, i que l’ha acompanyada fins allà. Els amics fan tot el que poden per ajudar-la. Musetta es ven les arracades i Colline va a empenyorar la seva trenca (Vecchia zimarra). Deixen sols Rodolfo i Mimì, que recorda la primera vegada que es van trobar en aquell mateix lloc (Sono andati?). Els amics tornen amb un calmant per a Mimì i amb la notícia que el metge no trigarà a venir. Mentre li preparen la medicina, Mimì sembla adormir-se i mor. Schaunard és el primer a adonar-se’n. Quan intenta comunicar-ho als altres, Rodolfo ho descobreix i plora desconsoladament la pèrdua de Mimì.