GOYESCAS

Enric Granados

Del dv. 25.11.16 al dg. 27.11.16

Calendari i sessions

Divendres
25
nov
Diumenge
27
nov
Compartir

Presentació

Òpera en un acte i tres escenes

Text de Fernando Periquet

Estrenada en el Metropolitan Opera House (Nova York), el 28 de gener de 1916

Repartiment

RosarioMarta Mathéu

Pepa

Laura Vila

Fernando

Albert Casals

Paquiro

Carles Daza

  

Director d'orquestra

Rubén Gimeno

Director del cor

Daniel Gil de Tejada

  

Cor d'Amics de l'Òpera de Sabadell

 

Orquestra Simfònica del Vallès

 
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  

Multimèdia

Galeria d'imatges

Saber-ne més

Sinopsi

GOYESCAS

L’acció a Madrid, cap el 1800

ESCENA PRIMERA

Als voltants de l’ermita de San Antonio de la Florida, prop del riu Manzanares, una munió de gent, formada sobre tot per majos i majas, gaudeix d’una festa al capvespre, amb balls, cants i jocs del pelele. Arriba amb aires de seductor el torero Paquiro, que és aclamat, sobretot per les dones, malgrat que saben que el seu cor té propietària: la bella Pepa que arriba tot seguit en la seva calessa i és igualment aclamada. No gaire després arriba una llitera, acompanyada de lacais. És Rosario, una dama noble que ve a trobar-se amb el seu amant, don Fernando, capità de la Guàrdia Reial.

Paquiro en veure la misteriosa dama hi va de seguida i la reconeix, doncs en el passat va assistir a un baile del candil, un ball popular, i la convida a un altre aquella mateixa nit. Tot això ha estat vist i sentit per Fernando que, gelós, s’encara amb el torero i li diu que efectivament, Rosario acudirà al ball, però acompanyada per ell. Pepa, sentint-se menyspreada per Paquiro, reacciona engelosida i jura venjar-se de Rosario.

 

ESCENA SEGONA

Té lloc el baile del candil. Arriben Fernando i Rosario i l’actitud arrogant d’ell aconsegueix que tothom se senti ofès i se li posi en contra. Paquiro vol ballar amb Rosario i Pepa, venjativa, no para d’incitar i ofendre la parella rival. La cosa es complica i els dos home han de ser agafats per evitar una baralla. Davant l’ambient violent, Rosario es desmaia. Paquiro i Fernando aprofiten per concertar lloc i hora per a un duel i quan la dama es refà, se’n va del ball acompanyada pel seu amant. L'escena acaba amb un fandango.

 

ESCENA TERCERA

És de nit. En el jardí de la residència de Rosario aquesta seu en un banc tot escoltant el cant d’un rossinyol. Quan entra a casa seva apareix Fernando que la contempla a la finestra. Té lloc un apassionat duo d’amor que és interromput per la campana que assenyala l’hora del duel amb Paquiro. Fernando marxa i Rosario, tement alguna cosa greu, el segueix. En la foscor se sent un crit: és Fernando que ha estat mortalment ferit pel torero. Rosario recull el seu estimat, que mor en els seus braços.

 

 

Article

UN FINAL QUAN NO TOCAVA

Arran de l’estrena de la seva òpera Goyescas a la Metropolitan Opera de Nova York -39 i Broadway, encara- Enric Granados escrivia al seu amic Amadeu Vives. “Finalment –li deia- he vist realitzat el meu somni. És ben veritat que tinc ja els cabells blancs i que amb prou feines he començat la meva obra. Treballo, però, amb entusiasme i la meva alegria, és més pel que ha de venir que no pas pel que fins ara ja he pogut fer”

La il·lusió per tenir encara tota una vida operativa per davant, però –i de fet ja abans de l’estrena havia comentat a Òscar Esplà que Goyescas encara no tenia una configuració definitiva- s’estroncaria sobtadament el 24 de març de 1916 quan el vapor Sussex amb el que tornava a Europa fou torpedinat per un submarí alemany al Canal de la Mànega i tant el compositor com la seva dona moriren ofegats. Es va dir que bona part de la culpa la va tenir el pes de les peces d’or que tant ell com la seva muller duien cosides als folres de la seva indumentària; una precaució, com la de no refiar-se de les condiciones fiduciàries d’un temps de guerra i voler cobrar en or, que va resultar fatal. L’anècdota, però, ara no ve al cas. Allò cert és que l’esdevenidor a la música espanyola, tan augurat pel seu mestre Felip Pedrell, va perdre una de les seves apostes més segures.

Tot acceptant un suggeriment del pianista nord-americà Ernest Schelling, Granados utilitzà el material temàtic dels dos quaderns de la seva suite per a piano Goyescas per reestructurar-lo en forma de números per l’òpera, alterant l’ordre de Coloquios en la reja, eliminant l’epíleg (Serenata del espectro)i fent-hi figurar com a escena inicial allò que era ja com a apèndix necessari de la suite (“El pelele”). Després d’haver-ne traçat el canemàs del llibret conjuntament amb Fernando Periquet, el text fou enllestit per aquest sobre la música ja escrita. El que acabaria sent famós Intermedi entre els dos primers quadres va haver de ser composat a corre-cuita per tal de donar temps per a la mutació escènica. Sembla que el compositor no en va quedar massa satisfet, i així ho comentava amb Pau Casals tot dient-li “Me n’ha sortit una jota!”. “Encara millor! – va contestar Casals-: Que potser Goya no era aragonès?”.

Un cop descartada la prevista estrena al Liceu a la temporada 1914-15 (l’obra s’hauria d’haver titulat Los majos enamorados) i el posterior projecte de l’Òpera de París, impossibilitada per les circumstàncies bèl·liques, Schelling gestionà l’estrena al Metropolitan, on hi seria la primera òpera cantada en espanyol de la seva història. En foren prestigiosos intèrprets, aquell 28 de gener de 1916, el gran tenor de Montagnana Giovanni Martinelli (Fernando), el famós baríton romà Giuseppe De Luca (Paquiro), la soprano nord-americana Anna Fitziu (Anne Fitzhugh, al registre civil) com a Rosario i la mezzo Flora Perini, que havia debutat al Met l’any abans, com a Pepa. Dirigí l’orquestra el mestre Gaetano Bavagnoli i se’n feren cinc representacions, sempre amb èxit.

 

Marcel CERVELLÓ