Calendari i sessions

Dimecres
26
oct
Divendres
28
oct
Dissabte
29
oct
Diumenge
30
oct
Divendres
04
nov
Compartir

Presentació

Drama jocós en dos actes (Sobretitulat en català)

Text de Lorenzo da Ponte, inspirat en el libret de Giovanni Bertati per a una òpera de Giuseppe Gazzaniga (Don Giovanni Tenorio, o sia Il convitato di pietra / Venècia, 1787) i basat en El burlador de Sevilla o El convidado de piedra, de Tirso de Molina

Estrenada en el Teatre dels Estats (Praga), el 29 d’octubre de 1787

Repartiment

Don GiovanniCarles Daza
LeporelloToni Marsol
Donna AnnaNúria Vilà
Don OttavioDavid Alegret
Donna ElviraEugènia Montenegro
ZerlinaSara Blanch
MasettoJuan Carlos Esteve
Il CommendatoreSinho Kim
  
Director d'orquestraDaniel Gil de Tejada
Director del corDaniel Gil de Tejada
Director d'escenaPau Monterde
Ajudant de direccióAnna Ponces
EscenografiaElisabet Castells
Il.luminacióNani Valls
VestuariAAOS
  
Cor Amics de l'Òpera de Sabadell 
Orquestra Simfònica del Vallès 
  

 

Multimèdia

Galeria d'imatges

Saber-ne més

Sinopsi

DON GIOVANNI

L’acció a Sevilla, segle XVIII

ACTE I

És de nit. Leporello, criat de Don Giovanni, està esperant el seu amo davant la porta d’un palau, mentre manifesta el seu enuig pel tipus de vida que porta, Notte e giorno faticar. De sobte apareix Don Giovanni seguit per Donna Anna, furiosa, la qual vol saber qui és, Non sperar se non m’uccidi. Arriba el Commendatore, pare de la noia, que desafia el llibertí a un duel. Lluiten i el vell cau mort. Don Giovanni fuig.

Donna Anna, que havia entrat a casa, torna amb el seu promès, Don Ottavio, per ajudar el pare, Ma qual mai s’offre. Troben el cos sense vida del Commendatore i Donna Anna, desesperada, fa jurar a Don Ottavio que venjarà aquest  crim, Fuggi, crudele.

En un indret proper apareix Donna Elvira, buscant un home que li ha estat infidel, Ah, chi mi dice mai. Aquest home no és altre que Don Giovanni. Aquest la sent i, sense reconèixer-la, li ofereix els seus serveis. Quan veu qui és, fuig, deixant Leporello com a encarregat de donar explicacions a la dama. El criat la humilia recitant-li la llista de conquestes de l’amo, Madamina, il catalogo è questo. Donna Elvira, ofesa, se’n va.

Un grup de pagesos celebren les noces de Masetto i Zerlina, Giovinette che fate all’amore. Don Giovanni els troba i, veient la bellesa de la núvia, la pren sota la seva protecció. De passada, fa fora Masetto, que se’n va ple de ràbia, La ci darem la mano. Apareix de sobte Donna Elvira, que arrabassa Zerlina de les mans del seductor, Ah, fuggi il traditor. Arriben també Donna Anna i Don Ottavio, que expliquen a Don Giovanni el que ha passat i li demanen ajuda, cosa que Don Giovanni els promet. Torna Donna Elvira, que posa la parella en guàrdia contra Don Giovanni, mentre aquest els diu que està boja, Non ti fidar. Donna Elvira se’n va, seguida per Don Giovanni. Tot seguit Donna Anna reconeix, per la veu, a aquest com l’assassí del seu pare. Torna a clamar venjança, Don Ottavio, son morta... Or sai chi l’onore. Don Ottavio queda sol i manifesta els seus dubtes pel fet que un gentilhome hagi fet el que la seva promesa diu, però reafirma el seu amor per aquesta, Dalla sua pace.

Torna Don Giovanni, acompanyat per Leporello que explica al patró que tots els pagesos són a casa seva, de festa, i que s’ha tret de sobre Donna Elvira. Don Giovanni, eufòric, pensa ja en una nit plena de conquestes, Fin ch’han dal vino.

Masetto està enfadat amb Zerlina. Aquesta intenta reconciliar-se i li demana que li pegui, Batti, batti... Quan senten arribar Don Giovanni, s’amaguen, però aquest veu la noia i la persegueix. En veure Masetto ho deixa estar i els convida a la festa al seu palau.

Arriben al palau, amb màscares, Donna Elvira, Donna Anna i Don Ottavio amb desigs de venjança, Bisogna aver coraggio.

La festa ha començat i tots ballen. Les tres màscares són convidades a entrar.

Mentre ballen, Don Giovanni s’enduu Zerlina a una altra cambra per seduir-la. La noia crida i tots els presents acuden a ajudar-la. Don Giovanni surt fent veure que l’agressor ha estat Leporello i el vol matar, però les tres màscares el detenen, donant-se a conèixer tot dient que ja saben tota la veritat. Don Giovanni ha estat descobert però, malgrat que tots l’acusen i l’envolten, afirma rotundament que res no li fa por i aconsegueix escapolir-se seguit per Leporello, Trema, trema, o scellerato!.

 

ACTE II

Leporello no està gens content amb Don Giovanni i el vol deixar, Eh, via buffone!. El patró el convenç del contrari donant-li més diners. Després continua amb el seu pla de seduccions: ara li interessa la donzella de Donna Elvira. Per obtenir-ne els favors, els dos homes canvien els vestits i fan sortir Donna Elvira de casa seva, Ah, taci, ingiusto core!. Aquesta se’n va amb Leporello pensant que és Don Giovanni i aquest canta una serenata a la donzella sota el balcó, Deh vieni alla finestra. És interromput per Masetto i altres pagesos que el busquen per matar-lo. Don Giovanni, fent-se passar per Leporello, fa veure que s’uneix a ells i els fa anar en diferents direccions, quedant ell sol amb Masetto, Metà di voi qua vadano, cosa que aprofita per a clavar-li una bona pallissa. Masetto queda malferit. Apareix, però, Zerlina, que promet cuidar-lo i guarir-lo d’una forma molt especial, Vedrai, carino.

En una altra banda trobem Donna Elvira i Leporello, Sola, sola in buio loco. Arriben Donna Anna i Don Ottavio, i també Zerlina i Masetto. Creient tots que Leporello és Don Giovanni, el volen castigar de mala manera, malgrat les súpliques de Donna Elvira. El criat, mort de por, es dóna a conèixer i tots queden estupefactes. Leporello, veient que van per ell, demana pietat, Ah, pietà, signori miei, i finalment s’escapa. Don Ottavio vol fer les coses ben fetes i anuncia que exposarà el cas a la justícia, Il mio tesoro intanto. Donna Elvira, desesperada en veure’s novament burlada per Don Giovanni, de qui està molt enamorada, manifesta el seu contrast de sentiments: venjança i amor a la vegada, In quali eccesi... Mi tradi...

Don Giovanni i Leporello es retroben en el cementiri. Aquell explica al servent amb tota despreocupació totes les conquestes que ha fet d’ençà que s’han deixat. De sobte, una veu d’ultratomba li diu que deixarà de riure abans que es faci de dia. Qui ha parlat no és altre que l’estàtua del Commendatore. Don Giovanni, furiós, ordena a Leporello que convidi l’estàtua a sopar, cosa que el criat aconsegueix fer amb prou feines, ja que està mort de por, O statua gentilissima. L’estàtua accepta la invitació.

A casa de Donna Anna, Don Ottavio li demana  tranquil·litat i que es casin ja. Ella li diu que encara no i que no la pressioni, Crudele!... Non mi dir, bell’idol mio.

Al palau de Don Giovanni tot és a punt per sopar, Già la mensa è preparata. Don Giovanni entra i comença a menjar i Leporello l’imita d’amagat, mentre una petita orquestra toca els temes de moda. Arriba Donna Elvira per fer un últim intent per salvar Don Giovanni, L’ultima prova dell’amor mio. Aquest no en vol saber res i la convida a sopar. La dona, desesperada, fuig. Quan ha sortit fa un xiscle i Don Giovanni envia Leporello a veure què passa. El criat també crida i torna esporuguit: està arribant l’estàtua del Commendatore, que truca a la porta. Leporello s’amaga i Don Giovanni ha d’obrir ell mateix. L’estàtua entra i li diu que ha complert i que ara és ell qui el convida a sopar, Don Giovanni, a cenar teco m’invitasti. El llibertí diu que no és un covard i ho accepta. Es donen la mà i Don Giovanni queda glaçat: és el fred de la mort. L’estàtua i un cor d’esperits infernals l’exhorten al penediment abans que sigui massa tard. Don Giovanni, ferm fins al final, s’hi nega i és engolit per l’infern.

Arriben Donna Anna, Donna Elvira, Don Ottavio, Zerlina i Masetto, Ah! Dove è il perfido: vénen a buscar Don Giovanni per portar-lo a la justícia. No el troben i Leporello els explica el que ha passat. Tots manifesten la seva alegria pel càstig del llibertí i acaben tot cantant una estrofa sobre la mala vida:

“Questo è il fin di chi fa mal!

E de’ perfidi la morte

alla vita è sempre ugual!”

(“Heus ací la fi del malvat!

La mort dels pèrfids

sempre és igual a la seva vida”).

Article

DON GIOVANNI

És potser la més famosa de les òperes de Wolfgang Amadeus Mozart, amb un text del llibretista Lorenzo Da Ponte, basat llunyanament en la comèdia El burlador de Sevilla, durant molt de temps atribuïda a Tirso de Molina, però que recentment s’ha vist que sembla que és d’un autor italià de la mateixa època.

L’òpera de Mozart va ser estrenada en el Teatre Nostic de Praga el 29 d’octubre de 1787. L’aleshores empresari d’aquest teatre, que era l’italià Pasquale Bondini, havia quedat fascinat per l’èxit obtingut a Praga per Le nozze di Figaro (que a Viena havia obtingut només una atenció mitjana), i va convidar Mozart i al llibretista perquè anessin a Praga a comprovar “in situ” com la música de Le nozze di Figaro se sentia per tota la ciutat i a totes les hores. Efectivament, els convidats van poder presenciar com pels carrers passaven músics improvisats que tocaven els números més importants de Le nozze i als balls públics de Praga, es tocaven també adaptacions de l’òpera. Davant d’això, l’empresari va demanar als dos artistes si volien escriure una nova òpera per al Teatre Nostic. Com que feia poc que s’havia estrenat  a Venècia una òpera en un sol acte de l’aleshores molt conegut compositor italià Giuseppe Gazzaniga (1743-1818) sobre el tema de Don Giovanni, Mozart i Da Ponte van decidir agafar aquest tema però donant-li un desenvolupament més gran, perquè tingués unes dimensions semblants a les de Le nozze di Figaro.

Per poder compondre l’òpera amb comoditat Mozart i la seva esposa van acceptar la invitació d’un compositor amic, Franz Xaver Dussek i la seva esposa Sophia, que tenien una confortable vil·la d’estiu als afores de Praga. Els Mozart van anar passant els dies perquè l’estrena, que s’havia fixat per al dia 15, finalment es va haver de retardar fins al 29 d’octubre per les típiques raons teatrals (malalties, incompliment de les tasques de preparació, etc.).

Sobre la composició de Don Giovanni en aquesta vil·la dels Dussek ens han arribat algunes anècdotes, especialment la relativa a la preparació de l’obertura que, tal com se solia fer aleshores, Mozart va deixar pel final de tot. La nit abans de l’estrena, Mozart encara no l’havia escrita, i els músics estaven esperant rebre les parts d’orquestra per poder-la interpretar. Mozart es moria de son, però la seva esposa Konstanze el va mantenir despert, diuen, servint-li abundants racions de cafè fins que la va haver acabat. Les partitures van ser enviades ràpidament als copistes: no hi havia aleshores manera de reproduir escrits com els que tenim avui (fotocòpies, etc.) i amb els fulls amb la tinta encara humida es van posar als faristols dels músics, que van poder-ne fer una única lectura abans de l’estrena. Molts cops les coses que avui trobem perfectament simples no ho eren gens aleshores i segurament les interpretacions precipitades de les obres acabades d’escriure avui ens esgarrifarien.

En tot cas, l’estrena a Praga va ser un èxit (hi va haver critiques favorables fins i tot a la premsa local), i per això al teatre de la cort de Viena l’emperador va acceptar que també es fes el Don Giovanni l’any següent; en tornar-la a posar en escena, Mozart hi va fer alguns canvis i alguns afegits, dels quals els més notables són una ària de Don Ottavio (“Dalla sua pace”, al primer acte) i una per Donna Elvira (“Mi tradì quell’alma ingrata”, del segon). Segons sembla, Mozart va escriure “Dalla sua pace” perquè el tenor que havia de cantar el Don Ottavio a Viena no es veia en cor de cantar “Il mio tesoro”.

Pel caràcter pròxim al romanticisme del tema, aquesta va ser l’única òpera de Mozart que es va fer algunes vegades durant el segle XIX, quan la música de Mozart es “venerava” però no es feia quasi mai. Hem de pensar que no es va estrenar a Barcelona fins el 1849, i només a poc a poc va anar apareixent en les programacions del Liceu (1866, 1874, 1880). Naturalment, en el segle XX les coses van canviar i avui dia Don Giovanni és considerada una obra mestra.

L’òpera de Mozart –única que la gent coneixia aleshores- va ser molt mal representada al Teatre Principal de Barcelona quan es va fer finalment el 1849 (un intent de fer-la el 1824 havia estat prohibida per la censura!!). La crítica va respectar l’obra del compositor, però es van dir tota mena de males paraules sobre el llibretista, considerat un indecent per la seva adaptació del tema. No oblidem que aquests eren els anys del famós drama de Zorilla, Don Juan Tenorio (1844), on el llibertí, impulsat per la virginal Inés (“del alma mía”) acabava penedint-se en el darrer moment: “Si un punto de atrición da al alma la salvación…” i se n’anava al cel amb ella.

Un altre problema suscitat pels canvis estètics dels anys que anaven passant era el final. Quan Don Giovanni se n’ha anat a l’infern, l’estètica romàntica demanava –i exigia!- que l’obra acabés aquí. On s’és vist que després apareguessin tots els que volien castigar el llibertí i passessin una bona estona resolent els seus propis conflictes per acabar amb el “Questo è il fin di chi fa mal”? Encara avui dia conec persones que no entenen que Mozart i Da Ponte no van escriure una història romàntica sinó un “dramma giocoso”, és a dir, una òpera bufa, i encara que el personatge de Leporello és netament un criat còmic a la manera tradicional. Hi va  haver qui no ho va entendre així… i encara n’hi ha que ho mantenen; en algunes funcions –per fortuna no en la nostra- s’arriba a tallar l’obra aquí, llençant al cove vint minuts de música de Mozart, cosa molt més inadequada que no pas el seu final real.

 

Roger ALIER