Calendari i sessions

Dimecres
22
feb
Divendres
24
feb
Diumenge
26
feb
Dimarts
28
feb
Finalitzat
Diumenge
05
mar
Finalitzat
Compartir

Presentació

Drama líric en quatre actes (sobretitulat en català)

Text de Luigi Illica, Marco Praga, Domenico Oliva i Ruggero Leoncavallo basat en la novel·la Histoire du chevalier Des Grieux et de Manon Lescaut (1731), original de l'Abbé Antoine-François Prévost

Estrenada en el Teatro Regio (Torí), l'1 de febrer de 1893

Repartiment

Manon LescautSvetla Krasteva
Des GrieuxEnrique Ferrer
LescautEnric Martínez-Castignani
EdmondoCarlos Cremades
Geronte di RavoirJuan Carlos Esteve
Il maestro di balloCarles Ortiz
Un musicoLaura Brasó
L'ostePau Armengol
Un lampionaioAlbert Espinosa
SergenteJoaquim Cornet
ComandanteSinho Kim
  
Director d'orquestraDaniel Gil de Tejada
Director del corDaniel Gil de Tejada
Director d'escenaCarles Ortiz
Ajudant de direccióAnna Ponces
EscenografiaJordi Galobart
Il.luminacióNani Valls
VestuariAAOS
  
Cor d'Amics de l'Òpera de Sabadell 
Orquestra Simfònica del Vallès 

 

Multimèdia

Galeria d'imatges

Saber-ne més

Sinopsi

MANON LESCAUT

L’acció transcorre a diverses ciutats de França i a la colònia americana de la Louisiana, als voltants de 1720

ACTE I

Amiens, una plaça davant una fonda

A la plaça es troba reunida una gernació festiva d’estudiants, soldats, ciutadans i noietes que venen de treballar. Edmondo i el Cavaller Des Grieux són dos d’aquests estudiants, però mentre el primer es troba poèticament inspirat, el segon es mostra com un cínic davant l’amor, Tra voi, belle, brune e bionde. Arriba la diligència procedent d’Arras de la qual baixen una sèrie de personatges: el soldat Lescaut, el vell i ric Geronte di Ravoir i una joveneta de gran bellesa, Manon Lescaut, germana del militar.

Des Grieux queda embadalit per Manon i aprofita quan aquesta queda sola per acostar-s’hi i conversar amb ella, Cortese damigella. Manon és loquaç i li explica que marxa l’endemà i que la porten a un convent on la tancaran per decisió familiar. Promet tornar més tard per veure’s de nou amb Des Grieux. Aquest, quan queda sol expressa el seu somni d’amor envers la joveneta, Donna non vidi mai.

Edmondo i els estudiants riuen de la passió del seu amic. Lescaut, home de poca moral, conversa amb Geronte a qui explica el destí de la seva germana, deixant oberta, però, la possibilitat d’un canvi en aquest. El vell Geronte, també encegat per Manon, decideix intervenir en aquest destí i encarrega per al cap d’una hora un carruatge i cavalls que volin com el vent. La seva intenció és endur-se Manon amb ell. Edmondo ho ha sentit tot i explica el complot a Des Grieux, La tua Proserpina.

Torna Manon, que sembla correspondre els sentiments de Des Grieux, Vedete? Io son fedele alla parola mia. El cavaller declara el seu amor i explica a la noia que Geronte la vol raptar. Per la seva banda, proposa de fugir plegats. La noia primer es resisteix però aviat canvia de parer, així que pugen al carruatge que Geronte havia demanat i fugen. Edmondo ho explica a Geronte, per mortificar-lo, i aquest es posa furiós. Lescaut adopta una posició més flegmàtica: no cal patir ja que la bossa d’un estudiant es buida molt de presa, Cavalli pronti avete?

 

ACTE II

París, la luxosa residència de Geronte di Ravoir

La profecia de Lescaut ha estat encertada. Manon estima el luxe i la riquesa, així que ha abandonat Des Grieux i ha acceptat la proposta de Geronte, seduïda per la seva opulència. El teló s’aixeca mentre Manon, en plena toilette, dóna instruccions al seu perruquer, Dispettosetto questo riccio! Arriba Lescaut que afalaga la seva germana tot lloant la seva bellesa, però aquesta, en realitat, troba a faltar l’amor apassionat, encara que pobre, de Des Grieux, In quelle trine morbide.

Un grup de músics i un cantant entren per oferir a Manon un madrigal compost per Geronte, Che ceffi son costor? La noia, però, avorrida, demana al seu germà notícies de Des Grieux. El vell amant arriba i comença una lliçó de dansa, Vi prego signorina. Lescaut, mentrestant, ha marxat a buscar Des Grieux, que aviat entra a la cambra. Els dos joves reprenen el seu amor apassionat, Oh, sarò la più bella!

Torna Geronte a qui, lògicament, no agrada gens el que veu. Manon afegeix llenya al foc tot fent burla de l’edat del ric amant que se’n va amenaçador. Manon i Des Grieux decideixen fugir però a Manon, de totes maneres, li agraden massa les riqueses i perd temps per recollir totes les seves joies mentre Des Grieux s’impacienta, Ah, Manon, mi tradisce. Ja és massa tard doncs Geronte apareix acompanyat per la força pública que arresta Manon per robatori.

 

ACTE III

Le Havre, el port

Despunta el dia. Manon ha estat condemnada a ser deportada a Amèrica i es troba en un barracó tot esperant ser embarcada. Des Grieux i Lescaut arriben amb l’esperança de poder-la alliberar, Ansia eterna, crudel. La noia i el seu estimat es poden veure una estona i parlar amorosament de l’esperança d’una nova vida, Manon!... Des Grieux! El pla de rescat, però, tal com afirma Lescaut, ha fracassat.

Aviat un grup de soldats escorta les dones condemnades a la deportació que van sortint de les diverses barraques. Manon es troba entre elles, submergida en una gran tristesa, Il passo m’aprite! Totes desfilen enmig dels comentaris grollers de la gent. Manon puja el vaixell sense que Des Grieux es separi d’ella. Aquest implora el capità que el deixi pujar també per anar a Amèrica, Come io piango ed imploro. El capità, impressionat pel que veu, el permet anar amb ells.

 

ACTE IV

Una vasta plana deserta a la Louisiana

Manon i Des Grieux han hagut de fugir de Nova Orleans. Un cop més, la vanitat de la noia ha estat la culpable. Ara es troben vagant enmig del desert i Manon no pot més. Està esgotada i es desmaia. Des Grieux intenta reanimar-la, Manon, senti, amor mio!

Des Grieux decideix anar a buscar aigua. Manon torna en si i, veient-se sola, delira tot recordant el seu passat i lamentant la seva fatal bellesa, que ha estat la seva perdició, Sola, perduta, abbandonata. Des Grieux torna sense haver pogut trobar aigua i Manon, exhausta, mor en els seus braços tot afirmant que les seves faltes seran oblidades però que el seu amor no morirà mai.

 

 

 

 

 

 

Article

“SOLA, PERDUDA, ABANDONADA...” I ÚNICA

El melodrama va constituir el motor estètic de Giacomo Puccini (1858-1924). La seva capacitat per crear heroïnes sensibles, lliurades a l’amor fins a l’autoimmolació es personifica en personatges femenins inoblidables, el primer dels quals (després dels dos primers treballs per al teatre, Le Villi i Edgar, que posen la llavor que aviat donaria fruits excel·lents) és precisament Manon Lescaut, que dóna nom a una òpera estrenada a Torí el 1893.

L’obra s’inspira en la novel·la divuitesca La història del cavaller Des Grieux i de Manon Lescaut de l’Abbé Prevost i que anys abans havia servit de base per a òperes d’Auber i, sobretot, de Massenet, esdevinguda cèlebre i avui encara en repertori. Puccini es va voler allunyar estilísticament de Massenet arrecerant-se en un verisme molt personal, cosa que va influir en la concepció musical, però també d’un llibret escrit a diverses mans.

Inicialment, l’editor Giulio Ricordi havia posat objeccions al fet que el jove compositor volgués posar música a una obra que Massenet ja havia escrit i que s’havia estrenat recentment a Itàlia. Però Puccini considerava que la visió del compositor francès era, i citem textualment, de “perruca empolsegada”. A més, Puccini va declarar: “Manon és una heroïna en la que crec i per tant mai deixarà de vèncer els cors del públic. Per què no poden haver-hi dues òperes sobre ella? Una dona com Manon pot tenir més d’una amant”, la qual cosa indica fins a quin punt Puccini sentia una extraordinària atracció cap al personatge, que constituiria la seva primera gran heroïna, abans que Mimì, Cio-Cio San, Turandot, Liù o Minnie fessin acte de presència. I és que Manon Lescaut es podria subtitular perfectament com a “ascensió, caiguda i decadència d’una dona provinciana”, perquè és, efectivament, un perfecte retrat psicològic d’un personatge femení abocat a la fatalitat vist des de l’òptica del realisme i sense el distanciament preciosista de la música de Massenet: no oblidem que Puccini s’emmarca dins del ja citat verisme que li era contemporani, de manera que la seva partitura traspua tota la força que arrossega els seus protagonistes a la crua realitat.

Puccini va escriure Manon Lescaut en gran part a la seva casa de Torre del Lago, veritable nucli geogràfic de la seva inspiració, i va comptar amb la inestimable col·laboració de dos llibretistes amb qui mantindria una relació força estreta al llarg d’algunes de les òperes posteriors: Luigi Illica i Giuseppe Giacosa, després que Puccini descartés la col·laboració de Marco Praga i Domenico Oliva, habituals poetes de Ricordi. I fins i tot sembla que el compositor Ruggiero Leoncavallo i el mateix Ricordi també van ficar-hi cullerada. Finalment, l’òpera es va estrenar sense que constés el nom dels autors del text. Una obra de tots i de ningú, com li agradava definir-la a Puccini. El fet que els llibretistes fossin tants, fa de Manon Lescaut més que una obra clarament lineal una òpera d’estampes, com si al llarg dels seus quatre actes es volguessin mostrar escenes de la vida de Manon al costat de Des Grieux, el seu amant.

El músic de Lucca va saber extreure de la novel·la el moll de l’os, la seva columna vertebral. La literalitat aplicada a l’òpera de Massenet esdevé en Puccini un oli impressionista que situa en primer pla la tragèdia dels dos protagonistes, la cortesana Manon i el cavaller Des Grieux, amb una clara i nítida progressió ètica i anímica al llarg de dues escasses hores de música, amb les quals Puccini es consolida com a un extraordinari dramaturg: l’ària (o soliloqui) “Sola, perduta, abbandonata” que canta Manon al quart acte o el duet del segon acte entre Des Grieux i Manon revelen ja la capacitat de Puccini per crear escenes de tensió i progressió dramàtiques. En el cas del duet, un cop s’ha definit i consolidat de nou ja la passió que uneix Manon i Des Grieux, l’escena que culmina en un crescendo expansiu a partir de les frases “I baci miei son questi” per part de Manon i “I baci tuoi son questi” per part de Des Grieux.

Manon Lescaut es va estrenar amb gran èxit l’ú de febrer de 1893 al Teatro Regio de Torí. Ricordi va optar per la ciutat piemontesa, lluny de Milà, capital operística per antonomàsia que es preparava per a l’estrena, vuit dies després, del Falstaff amb què Giuseppe Verdi posava punt final a la seva carrera com a compositor teatral.

L’èxit de l’òpera va ser considerable i encara ho va ser més quan, el 1894 (un any després de l’estrena a Torí) es va veure la seva primera representació londinenca. Amb motiu d’aquelles representacions britàniques, la ploma esmolada de Bernard Shaw va escriure aquestes elogioses paraules: “Puccini em sembla més aviat l’hereu de Verdi que no pas cap dels seus rivals”. Un elogi que situava Puccini molt per damunt dels seus contemporanis veristes.

Això va ser vist igualment pels crítics i espectadors que veurien successivament Manon Lescaut representada arreu d’Europa i de Nord-Amèrica al llarg dels anys successius. El 1907, l’òpera de Puccini va arribar al Metropolitan de Nova York, on seria protagonitzada per Enrico Caruso en el paper de Des Grieux. Al Liceu havia arribat el 5 d’abril de 1896 i hi va tornar al llarg d’una quarantena de funcions més fins a les últimes, el març de 1986.

 

Jaume RADIGALES

Professor de la Universitat Ramon Llull

Realitzador del programa ‘Una tarda a l’òpera’ a Catalunya Música