Calendari i sessions

Dimecres
03
mai
Divendres
05
mai
Diumenge
07
mai
Dimecres
10
mai
Finalitzat
Divendres
12
mai
21:00 h
 Sant Cugat del Vallès, Teatre-Auditori Sant Cugat
Finalitzat
Compartir

Presentació

Òpera en quatre actes (sobretitulada en català)

Text d'Henri Meilhac i Ludovic Halévy segons la novel·la Carmen (1847), de Prosper Mérimée

Estrenada en el Teatre de l'Òpera Còmica (París), el 3 de març de 1875

Repartiment

CarmenLaura Vila
Don JoséEnrique Ferrer
MicaëlaMaite Alberola
EscamilloToni Marsol
ZúñigaJuan Carlos Esteve
MoralesAlbert Cabero
FrasquitaBeatriz Jiménez
MercédèsAssumpta Cumí
RemendadoJordi Casanova
DancairoJoan Garcia Gomà
  
Director d'orquestraSantiago Serrate
Director del corDaniel Gil de Tejada
Director d'escenaCarles Ortiz
Ajudant de direccióAnna Ponces
EscenografiaJordi Galobart
Il.luminacióNani Valls
VestuariAAOS
  
Cor d'Amics de l'Òpera de Sabadell 
Orquestra Simfònica del Vallès 

 

Multimèdia

Galeria d'imatges

Saber-ne més

Sinopsi

CARMEN

L’acció a Sevilla i a les muntanyes d’Andalusia, començaments del segle XIX

ACTE I

Una plaça de Sevilla, davant la Fàbrica de Tabacs i una caserna

La gent passeja per la plaça on hi ha la Fàbrica de Tabacs de Sevilla, Sur la place. Davant hi ha la caserna dels Dragons d’Alcalà. Una noieta d’aspecte angelical, Micaëla, pregunta pel caporal Don José, però els soldats i el sergent Morales li diuen que encara no ha arribat. Poc després es produeix el canvi de guàrdia, que és  imitat pels nens que juguen a soldats, Avec la garde montante. Amb la guàrdia entrant arriba Don José. Les treballadores de la fàbrica surten a descansar i una d’elles, Carmen, una gitana que desitgen tots els homes, clava els ulls en l’indiferent militar, li llança una flor i s’esmerça en seduir-lo, L’amour est un oiseau rebelle, sense cap resultat. Tornen les treballadores a la fàbrica i arriba Micaëla que porta records a Don José de la seva mare, Parle-moi de ma mère!

Uns crits a la fàbrica indiquen una baralla, Au secours! Au secours!. Uns soldats treuen, arrossegant-les, dues dones: una és Carmen que ha ferit la seva companya. La seva insolència en les respostes fa que el capità Zúñiga ordeni a Don José que la detingui i la porti a la presó. Mentre el caporal prepara la paperassa, Carmen aconsegueix apropiar-se de la seva voluntat amb la promesa de fer-li lliurament del seu amor, Près des remparts de Seville, i a tal fi el cita per aquella nit en una taverna. Don José deslliga la presonera i quan Zúñiga torna, Carmen empeny Don José i surt corrent. Zúñiga no es deixa enganyar per les aparences i arresta el seu subordinat.

 

ACTE II

La taverna de Lillas Pastia, a Sevilla

Ha passat un mes. A la taverna de Lilas Pastia Carmen i la seva colla canten, beuen i ballen, Les tringles des sistres tintaient. Entre el clients hi ha Zúñiga, fascinat per Carmen, la qual sap que aquell mateix dia serà alliberat Don José. Arriba el torero Escamillo, aclamat per tothom. Fanfarró, parla de la tauromàquia i els seus riscs, Votre toast... je peux vous rendre.

La taverna tanca i un grup de contrabandistes, encapçalats pel Remendado, preguen a les dones (Frasquita, Mercedes i Carmen) que els ajudin a distreure els guàrdies per passar el contraban per les muntanyes, Nous avons en tête une affaire. Carmen demana una demora: espera la visita de Don José. Aquest, en efecte, arriba, però quan Carmen comença a ballar per a ell sona la retreta: Don José ha de tornar a la caserna. Carmen, indignada, li retreu que poc deu estimar-la quan es disposa a separar-se’n perquè ha sonat una corneta. El militar s’esforça per justificar-se i li confessa el seu amor i com aquest l’ha sostingut mentre ha estat a la presó, La fleur que tu m’avais jetée. Carmen li diu que si aquest amor és de veritat la segueixi a les muntanyes amb els contrabandistes, Non, tu ne m’aimes pas!... Là-bas, là-bas, dans la montagne. En aquell moment torna Zúñiga, que vol fer fora Don José de males maneres; el caporal s’insubordina i treu l’espasa, però els contrabandistes desarmen Zúñiga i se l’emporten. Don José ha trencat amb el seu passat i no té més remei que anar amb Carmen i els contrabandistes a les muntanyes.

 

ACTE III

A la muntanya

En la nova vida de contrabandista, la relació entre Carmen i Don José es deteriora; ell pretén dominar-la i Carmen se n’està cansant. Mercedes i Frasquita tiren les cartes. Carmen també vol saber la sort que li espera, però la resposta sempre és la mort, Mélons! Coupons!. Els contrabandistes es posen en marxa per passar la mercaderia. Mentrestant, Micaëla s’ha fet portar fins allà per un guia, morta de por, a fi de tractar de recuperar Don José, Je dis que rien ne m’épouvante. Aquest, que està de guàrdia, gairebé mata Escamillo quan aquest es presenta per veure Carmen; Don José, boig de gelosia, només aconsegueix exasperar més Carmen, que ara s’ha enamorat del torero. Alguns homes descobreixen Micaëla amagada. Ha vingut a cercar Don José, doncs la seva mare s’està morint. Carmen aconsella Don José que se’n vagi tot seguit, però aquest diu que es tornaran a veure.

 

ACTE IV

A Sevilla, davant la plaça de toros de la Maestranza

Diumenge a Sevilla. Toreja Escamillo, que entra amb les quadrilles enmig de l’expectació de tots, Les voici! Voici la quadrille!. Carmen és allí amb Mercedes i Frasquita que li aconsellen que no vagi als toros, doncs han vist Don José rondant pels voltants de la Maestranza. Escamillo i Carmen confirmen el seu amor. Entren tots a la plaça, però Carmen és detinguda per Don José. L’infeliç implora el seu amor, Carmen, il est temps encore, però Carmen respon amb brusquedat: Non, je ne t’aime plus. El menyspreu de Carmen i el seu rebuig de l’anell que ell li havia donat encenen l’ira de Don José que mata Carmen mentre a la plaça se sent un clam d’entusiasme pel triomf que Escamillo acaba d’assolir.

Article

CARMEN, DE SEVILLA AL MÓN

Tots coneixem la gitana Carmen, gràcies sobretot a Georges Bizet (París, 1838 – Bougival, 1875) que, amb ella com a protagonista i sobre un llibret de Ludovic Halévy i Henri Meilhac, va compondre una òpera que, malgrat la seva temàtica profundament espanyola, ha esdevingut la més popular i representada de totes les òperes franceses, amb el permís del Faust de Gounod, és clar.

Però si busquem els responsables d’haver fet sortir aquest personatge a la llum, hem d’anar més enrere. Trobarem dos noms. El primer, el de Prosper Mérimée (París, 1803 – Cannes, 1870). Aquest fou escriptor, historiador i arqueòleg, molt influït pels exemples literaris de Walter Scott i el rus Alexander Pushkin, que li van fer desenvolupar una certa afecció cap a les coses misterioses. Hispanòfil, va viatjar en nombroses ocasions a Espanya, país que en aquell temps era considerat poc menys que exòtic. En un d’aquests viatges, fet el 1830, va conèixer i fer amistat amb un destacat personatge de l’alta societat, que és el segon nom al qual em referia. Estic parlant de Doña María Manuela Kirkpatrick de Closeburn (Màlaga, 1794 – Madrid, 1879), nascuda a Andalusia filla de pare escocès i mare belga. Aquesta senyora havia ingressat a la més rància aristocràcia espanyola pel seu matrimoni amb Cipriano Palafox y Portocarrero, que ostentava una llarga llista de títols nobiliaris. Entre ells el de Comte de Montijo. I així, la senyora Kirkpatrick era coneguda com la Comtessa de Montijo. Dit de passada, la més petita de les dues filles del matrimoni fou, anys desprès, la famosa Eugenia de Montijo, emperadriu dels francesos, consort de Napoleó III Bonaparte.

La Comtessa de Montijo fou qui explicà al aleshores jove literat francès la història que utilitzaria per escriure una novel·la, titulada Carmen el 1845 i que seria publicada dos anys més tard. La novel·la de Mérimée desenvolupa i canvia la història inicial narrada per la Comtessa, que sembla que anava d’un malagueny que va matar la seva “querida”. La Carmen literària explica la història de José Lizarrabengoa, antic militar d’origen navarrès que el narrador, un arqueòleg francès de viatge per Andalusia, coneix en una fonda. Posteriorment, l’ex militar i actual contrabandista, és condemnat a mort per l’assassinat per gelosia de Carmen, la gitana de la qual estava bojament enamorat, i abans de l’execució explica com va anar la cosa al narrador. Aquesta, més o menys, és com la de l’òpera, encara que hi ha algunes variacions, però en definitiva, el moll de l’os és el mateix: el militar, seduït per la gitana, deserta de l’exèrcit i abraça una vida de delinqüent, per acabar matant Carmen degut a que aquesta no l’estima. Val a dir que la Carmen de la novel·la és certament una mica mala peça.

No em direu que no es tracta d’un material susceptible de convertir-se en òpera. Jo crec que sí i molt.  L’obra, però, va recollir un solemne fracàs en la seva estrena, en el Teatre de l’Opéra-Comique, el 3 de març de 1875. Cal preguntar-nos el per què, quan es tracta d’una història tan atractiva des del punt de vista teatral i amb una música tant brillant i reeixida, de gran lirisme a estomes i plena de color local i sensualitat. Bàsicament es pot dir que el públic de París, tant refinat i encartonat en els seus gustos operístics, no estava preparat en absolut per apreciar el que li havien posat al davant. Una història massa escabrosa.

Bizet va morir just tres mesos després, dia per dia, de l’estrena, el 3 de juny, d’un atac de cor, quan només tenia 36 anys. Com sempre, les males llengües van dir la seva i atribuïren al fracàs de Carmen la prematura desaparició del seu autor. Solemne ximpleria ja que encara que es va voler retirar l’òpera després de la quarta o cinquena representació, va arribar a assolir-ne 48 durant aquella primera temporada, però no van ser suficients per a les finances del teatre, que cap al final regalava entrades per tal que es veiés ple. No obstant, Bizet bé devia creure en la seva obra ja que només un dia abans de la seva mort havia firmat el contracte per que fos representada a l’Òpera de Viena, on va triomfar i d’on va sortir disparada a conquerir el món, encara que no tornaria a París, per quedar-s’hi ja, fins el 1883. Per desgràcia, el pobre Bizet no va poder veure el gran èxit de la seva darrera òpera.

Carmen fou considerada una ‘òpera còmica’ dins l’implacable i ridícula classificació que es feia de les òperes a França. Per què còmica? Doncs perquè en el país veí es considerava com a còmica tota òpera que inclogués diàlegs parlats, independent de que fos el més negre dels drames. Carmen, una veritable tragèdia, tenia aquests diàlegs parlats que posteriorment foren substituïts per recitatius orquestrats compostos per Ernest Guiraud (Nova Orleans, 1837 – París, 1892) i que formen part integrant de qualsevol producció de Carmen que veiem avui en dia. Però d’aquesta òpera podem dir que va canviar per sempre la història del gènere a França, tot dinamitant la famosa classificació, que desapareixeria ja poc després. A més a més, Carmen és el nítid antecedent del moviment que es desenvoluparia amb gran èxit a Itàlia, uns quinze anys després, el verisme.

No em puc estar d’acabar aquest escrit parlant de Carmen, el personatge, com a un dels pocs del repertori amb veritable entitat humana. Dona lliure i valenta, que administra el seu propi destí sense permetre interferències de mascles alfa, cosa impensable en el moment de la creació de l’òpera. Això l’acaba perdent, quan un d’aquests decideix que no mereix viure, però fins i tot mirant la mort cara a cara, ella no cedeix i pronuncia les paraules que li atorguen tota la seva grandesa: “Lliure va néixer i lliure morirà”. Olé!

 

                                                                      JORDI TORRENTS