Dates and performances

Saturday
25
nov
Sunday
26
nov
Friday
01
dec
Finished
Sunday
03
dec
Share

Presentation

Opera in the making

Capsule 1
Capsule 2
Capsule 3

Multimedia

Video Youtube
Playlist
Image gallery

Learn more

Documents

Synopsis

DOÑA FRANCISQUITA

ACTE PRIMER

Una plaça de Madrid

Dos estudiants es troben a la plaça. Són Fernando Soler i el seu amic Cardona. Fernando està enamorat d’Aurora «la Beltrana», una actriu del Teatro de la Cruz, però ella es burla de l’inexpert jove (Mírala por dónde viene).

Francisquita i la seva mare, Doña Francisca, surten de l’església. La noia està enamorada en secret de Fernando i se sent ferida pel fet que ell només pensi en la còmica i que aquesta el maltracti. Francisquita deixa caure un mocador per atreure l’atenció del jove. Fernando el recull i, amb aquesta excusa, ella pot iniciar una conversa amb ell.

Quan mare i filla se’n van, Cardona pondera la bellesa de Francisquita, ja que creu que convé més al seu amic que no pas l’actriu, però Fernando només pensa en Aurora (Siempre es el amor).

Quan els dos estudiants han marxat, Francisquita i la seva mare, que han tornat, troben Don Matías, pare de Fernando, que aspira a la mà de la noia, encara que, per un moment, Doña Francisca creu que és a ella a qui pretén. Aclarit el malentès i, tot i que decebuda, la dona accepta les pretensions de Don Matías. La filla decideix seguir el joc i fingeix acceptar el vell per fer engelosir Fernando.

Arriba Aurora amb Irene, la seva amiga. L’actriu continua tractant amb menyspreu el seu rendit admirador i Cardona la increpa per aquest motiu. Aurora entra a la botiga de Lorenzo Pérez, que també l’estima. Cardona vol impedir que Fernando hi entri i s’esbatussa amb Lorenzo.

Arriba un grup d’estudiants amb Vicente, amic de Fernando i Cardona, que celebra el seu casament (Canción de la juventud). Don Matías es troba amb els nois i es produeix un altre malentès, que dona a Fernando la idea de fingir que s’interessa per Francisquita per tal de provocar la gelosia d’Aurora.

Torna a aparèixer la noia (Canción del ruiseñor) i Fernando, amb l’ajut de Cardona, l’aborda i comença a adonar-se de la bellesa de la jove, però continua enamorat d’Aurora, que segueix atiant la seva gelosia. Quan entra una rondalla de carnaval, Aurora canta un pasacalle (Soy madrileña) i se’n va amb els altres. Francisquita, malgrat tot, confia a aconseguir l’amor de Fernando.

ACTE SEGON

L’esplanada del Canal, prop d’un berenador

Se sent Aurora interpretar una cançó i els confrares que celebren el carnaval responen amb una peça humorística. Arriba Cardona disfressat de maja, perseguit per uns quants homes atrets pels seus «encants», i també entra Fernando.

Arriba Francisquita i canta un duo amb Fernando (Cuando sea una señora). Arriben també Don Matías i Doña Francisca. El vell vol presentar Francisquita al seu fill perquè conegui la que desitja que sigui la seva madrastra. Fernando comença a sentir amor per la noia, molest de pensar que ella té intenció de casar-se amb un vell com el seu pare.

Quan tothom se’n va, Fernando, que sent una cançó d’Aurora, vacil·la en els seus sentiments amorosos (Por el humo se sabe dónde está el fuego). Cardona, que continua disfressat de maja, torna i fingeix una escena galant amb Fernando per molestar Aurora, que s’enfada (Escúchame bien).

Francisquita torna i aconsegueix que Fernando li declari el seu amor. Després fingeix un desmai i ell l’acull entre els seus braços, un comportament que molesta molt Don Matías, que mentrestant també havia tornat al lloc.

S’organitza un ball i Aurora repta públicament els homes a convidar-la a ballar, fet que provoca la reacció violenta de Lorenzo Pérez. Aurora vol recuperar Fernando, però no ho aconsegueix, ja que ell balla amb Francisquita. Finalment, és Don Matías qui convida Aurora a ballar i s’enfronta a l’agressivitat de Lorenzo.

ACTE TERCER

Primera escena: un carrer

Continuen sentint-se les rondes del carnaval i passen diverses parelles disfressades (Escena y coro de románticos). Doña Francisca, instigada per la seva filla, ha acabat creient que Fernando està enamorat d’ella, fet que l’afalaga.

Per això, enganyen Don Matías dient-li que no aniran a la festa i al ball de carnaval, de manera que ell decideix quedar-se a casa. Així, la madura dama podrà alternar amb el jove Fernando.

Segona escena: al ball

Aurora i Cardona canten plegats (Bolero del Marabú) i després l’actriu es baralla amb Lorenzo Pérez. Aquest, que sap que Aurora estima Fernando, decideix desafiar-lo. El missatge, però, el rep el pare, Don Matías, que, arran de l’incident del ball de l’acte anterior, creu ser l’objecte del desafiament i, per tant, finalment decideix assistir al ball.

Fernando ara només té ulls i pensaments per a Francisquita, però, quan la noia arriba acompanyada de la seva mare, és aquesta qui es posa a coquetejar amb ell. Arriba Don Matías i recrimina a la dona que vulgui lligar amb un jove com Fernando, que podria ser el seu fill. Ràpidament, Cardona li recorda que, de la mateixa manera, ell podria ser el pare de Francisquita.

El vell s’adona del seu error i accepta, compungit, que qui s’ha de casar amb la noia és el seu fill, i no pas ell. La parella canta un duo d’explicacions dirigit al pare (Yo no fui sincera) i tothom celebra el proper enllaç. Aurora, per la seva banda, es consola coquetejant amb Cardona.

Article

ARTICLE 1

LA MODERNITAT DE LA SARSUELA

Enguany es compleixen cent anys de l’estrena de Doña Francisquita, una oportunitat per programar una sarsuela que és una obra mestra del nostre gènere líric.

Amadeu Vives va retratar en aquesta obra un Madrid romàntic amb l’habilitat de crear un títol que combina pàgines musicals d’un grandíssim lirisme —com, per exemple, la famosa romança Por el humo se sabe dónde está el fuego— amb altres de gran sentit popular, com el cèlebre fandango.

Però, al meu entendre, el que fa gran aquesta obra és la seva modernitat, aquesta capacitat per contagiar-nos de gràcia i entusiasme, per retratar un Madrid dinàmic sense caure en tòpics històrics, amb un llibret basat en La discreta enamorada, de Lope de Vega, que no ha perdut vigència. Com a protagonista, una dona intel·ligent i plena de gràcia que decideix amb qui es vol casar i trama un pla perfecte per aconseguir-ho. No em diran que no és el retrat d’una dona decidida i «feminista», que no accepta les imposicions socials de la seva època.

Precisament aquesta modernitat és la que fa que tornem una vegada i una altra a aquesta obra amb noves propostes, que els cantants incloguin les seves romances en recitals i concerts i que el públic estranger que no coneix el nostre gènere se sorprengui gratament davant el nivell d’una partitura que hauria de formar part habitual dels títols que es programen a Espanya i a l’estranger.

Desgraciadament, aquesta no és la realitat i continuem havent de reivindicar un patrimoni musical que va ser injustament maltractat —i diria que «segrestat» durant els anys de la dictadura—, cosa que ha provocat que una generació sencera s’acosti a la sarsuela amb prejudicis i reserves.

Afortunadament, això no ha succeït en la reposició d’aquest títol aquesta temporada al Teatro Villamarta, on, des del meu càrrec com a directora d’aquest coliseu, he pogut constatar la satisfacció del públic en abandonar la sala després d’una producció que ha suposat superar grans reptes, entre els quals destaca l’àmplia participació artística sobre l’escenari.

La temporada vinent, la Fundació Òpera a Catalunya ha decidit reivindicar aquest aniversari des de la terra natal del compositor —Vives va néixer a Barcelona— amb la programació d’aquesta sarsuela. No puc fer altra cosa que lloar la decisió i envejar el públic que en gaudirà.

Apropar-se a Doña Francisquita és contagiar-se d’alegria, gaudir de pàgines líriques de gran bellesa i dificultat i comprendre que tenim una música i unes obres que, si s’haguessin escrit en un altre país, serien reivindicades amb passió i incloses en la programació amb un ampli desplegament de recursos.

Des de la meva posició com a presidenta d’Òpera XXI i davant el repte imminent de dirigir el nostre Teatro de la Zarzuela, vull agrair el compromís i la responsabilitat de la Fundació Òpera a Catalunya per incloure un gran títol del repertori espanyol en la temporada i mostrar a les noves generacions les obres que ens retraten i ens defineixen com a nació, aquelles que connecten amb la nostra idiosincràsia més genuïna i es tracen de manera magistral sobre la partitura.

Isamay Benavente
Directora gerent del Teatro Villamarta de Jerez
Presidenta d’Òpera XXI i properament directora artística del Teatro de la Zarzuela de Madrid

ARTICLE 2

GRANS ÈXITS I RABIOSA ACTUALITAT

Amadeu Vives destaca per la qualitat de la seva música i per la seva sorprenent capacitat de copsar la identitat musical de diferents regions d’Espanya. Pensem en la cançó L’emigrant, en l’òpera Maruxa, ambientada a Galícia, o en la manera com La Balanguera va esdevenir l’himne balear.

En el cas de Doña Francisquita, Vives defuig l’estereotip castís del «majo goyesco» o del «chulo madrileño» i ens situa al Madrid romàntic del segle XIX.

La intenció dels autors era recuperar el gènere de la zarzuela grande després d’anys d’erosió del género chico per una sèrie de variants líriques com la revista, les varietats o l’opereta. Doña Francisquita va ser un enorme èxit artístic i econòmic, i la seva influència va propiciar el naixement d’altres excel·lents zarzuelas grandes, com Luisa Fernanda o La chulapona, de F. Moreno Torroba.

La influència vocal i temàtica de l’òpera europea es percep en elements hereus del bel canto, com la Canción del ruiseñor. La tradició de l’opera buffa apareix en la figura del vell, amb veu de baix buffo, del qual es ridiculitzen les pretensions amoroses envers una joveneta, com succeeix a Don Pasquale o Il barbiere di Siviglia.

Alhora, torna a aparèixer l’inevitable triangle amorós propi de l’òpera seriosa romàntica. Un cop més, tenim una soprano i un tenor enamorats, i la tercera en discòrdia és una femme fatale que, com la Carmen de Bizet, està escrita per a veu de mezzosoprano.

Vives componia al revés que la majoria: escrivia primer la música i després els llibretistes hi havien d’encaixar el text. Amb aquesta dificultat afegida, cal valorar la qualitat i l’enginy dels versos rimats aconseguits pels llibretistes Federico Romero i Guillermo Fernández-Shaw.

En conclusió, aquesta obra farcida de grans èxits musicals és, efectivament, un canto alegre de la juventud que certifica la vigència del gènere. L’art ens posa un mirall al davant i Doña Francisquita ens convida a reflexionar sobre temes de rabiosa actualitat, com el valor que donem a la joventut, els estereotips de gènere o l’aportació de la música a la configuració d’una identitat nacional.

Llarga vida a Doña Francisquita, que aquest 17 d’octubre de 2023 celebra els seus primers cent anys!

Marc Sala
Tenor i divulgador musical