Synopsis
ACTE I
Amiens: una plaça davant d’una fonda
A la plaça hi ha reunida una gernació festiva d’estudiants, soldats, ciutadans i noietes que venen de treballar. Edmondo i el cavaller Des Grieux són dos d’aquests estudiants, però, mentre el primer es troba poèticament inspirat, el segon es mostra cínic davant l’amor (Tra voi, belle, brune e bionde). Arriba la diligència procedent d’Arràs, de la qual baixen una sèrie de personatges: el soldat Lescaut, el vell i ric Geronte di Ravoir i una joveneta de gran bellesa, Manon Lescaut, germana del militar.
Des Grieux queda embadalit per Manon i aprofita que aquesta queda sola per acostar-s’hi i conversar amb ella (Cortese damigella). Manon és loquaç i li explica que marxa l’endemà i que la porten a un convent, on la tancaran per decisió familiar. Promet tornar més tard per veure’s de nou amb Des Grieux. Aquest, quan queda sol, expressa el seu somni d’amor envers la joveneta (Donna non vidi mai).
Edmondo i els estudiants riuen de la passió del seu amic. Lescaut, home de poca moral, conversa amb Geronte, a qui explica el destí de la seva germana, deixant oberta, però, la possibilitat d’un canvi. El vell Geronte, també encegat per Manon, decideix intervenir en aquest destí i encarrega, per al cap d’una hora, un carruatge i uns cavalls que volin com el vent. La seva intenció és endur-se Manon amb ell. Edmondo ho ha sentit tot i explica el complot a Des Grieux (La tua Proserpina).
Torna Manon, que sembla correspondre als sentiments de Des Grieux (Vedete? Io son fedele alla parola mia). El cavaller declara el seu amor i explica a la noia que Geronte la vol raptar. Per la seva banda, li proposa fugir plegats. La noia primer s’hi resisteix, però aviat canvia de parer; així, pugen al carruatge que Geronte havia demanat i fugen. Edmondo ho explica a Geronte per mortificar-lo, i aquest es posa furiós. Lescaut adopta una posició més flegmàtica: no cal patir, ja que la bossa d’un estudiant es buida molt de pressa (Cavalli pronti avete?).
ACTE II
París: la luxosa residència de Geronte di Ravoir
La profecia de Lescaut ha estat encertada. Manon estima el luxe i la riquesa, així que ha abandonat Des Grieux i ha acceptat la proposta de Geronte, seduïda per la seva opulència. El teló s’aixeca mentre Manon, en plena toilette, dona instruccions al seu perruquer (Dispettosetto questo riccio!). Arriba Lescaut, que afalaga la seva germana tot lloant-ne la bellesa, però aquesta, en realitat, troba a faltar l’amor apassionat, encara que pobre, de Des Grieux (In quelle trine morbide).
Un grup de músics i un cantant entren per oferir a Manon un madrigal compost per Geronte (Che ceffi son costor?). La noia, però, avorrida, demana al seu germà notícies de Des Grieux. El vell amant arriba i comença una lliçó de dansa (Vi prego, signorina). Lescaut, mentrestant, ha marxat a buscar Des Grieux, que aviat entra a la cambra. Els dos joves reprenen el seu amor apassionat (Oh, sarò la più bella!).
Torna Geronte, a qui, lògicament, no agrada gens el que veu. Manon afegeix llenya al foc tot burlant-se de l’edat del ric amant, que se’n va amenaçador. Manon i Des Grieux decideixen fugir, però a Manon, malgrat tot, li agraden massa les riqueses i perd temps recollint totes les seves joies mentre Des Grieux s’impacienta (Ah, Manon, mi tradisce). Ja és massa tard, perquè Geronte apareix acompanyat per la força pública, que arresta Manon per robatori.
ACTE III
Le Havre: el port
Despunta el dia. Manon ha estat condemnada a ser deportada a Amèrica i es troba en un barracó tot esperant ser embarcada. Des Grieux i Lescaut arriben amb l’esperança de poder-la alliberar (Ansia eterna, crudel). La noia i el seu estimat es poden veure una estona i parlar amorosament de l’esperança d’una nova vida (Manon!… Des Grieux!). El pla de rescat, però, tal com afirma Lescaut, ha fracassat.
Aviat, un grup de soldats escorta les dones condemnades a la deportació, que van sortint dels diversos barracons. Manon es troba entre elles, submergida en una gran tristesa (Il passo m’aprite!). Totes desfilen enmig dels comentaris grollers de la gent. Manon puja al vaixell sense que Des Grieux se separi d’ella. Aquest implora al capità que el deixi pujar també per anar a Amèrica (Come io piango ed imploro). El capità, impressionat pel que veu, li permet anar amb elles.
ACTE IV
Una vasta plana deserta a Louisiana
Manon i Des Grieux han hagut de fugir de Nova Orleans. Un cop més, la vanitat de la noia n’ha estat la culpable. Ara es troben vagant enmig del desert i Manon no pot més. Està esgotada i es desmaia. Des Grieux intenta reanimar-la (Manon, senti, amor mio!).
Des Grieux decideix anar a buscar aigua. Manon torna en si i, veient-se sola, delira tot recordant el seu passat i lamentant la seva bellesa fatal, que ha estat la seva perdició (Sola, perduta, abbandonata). Des Grieux torna sense haver pogut trobar aigua i Manon, exhausta, mor entre els seus braços tot afirmant que les seves faltes seran oblidades, però que el seu amor no morirà mai.