Calendario y sesiones

Miércoles
21
feb
Viernes
23
feb
Domingo
25
feb
Viernes
01
mar
20:00 h
 Sant Cugat del Vallès, Teatre-Auditori Sant Cugat
Finalizado
Domingo
03
mar
Compartir

Presentación

Manon Lescaut representó el primer gran éxito de Puccini y se convirtió en una obra poderosa y conmovedora que continúa cautivando al público hoy en día.

Ambientada en la época histórica conocida como «la Regencia», en Francia (1715-1721), la historia de esta ópera es un fiel reflejo de la hipocresía de una sociedad corrompida a todos los niveles. Manon Lescaut es una joven a quien su familia ha decidido recluir en un convento, pero antes de llegar conoce a Des Grieux. Se enamoran y huyen. Sin embargo, en el segundo acto vemos a la joven como amante mantenida del rico Geronte di Ravoir, que le proporciona la vida lujosa que tanto le gusta. De nuevo decide huir con Des Grieux, su amor verdadero, pero es arrestada antes de poder hacerlo. Es condenada a ser deportada a Luisiana, donde acaba muriendo en pleno desierto junto a su amado, en uno de los finales más dramáticos de todo el repertorio.

Manon Lescaut explora temas como el amor, la ambición y la influencia corruptora de la riqueza y el lujo. Una historia sobre la vanidad humana que contiene momentos de gran belleza y dramatismo, como las arias de Manon In quelle trine morbide y Sola, perduta, abbandonata.

MANON LESCAUT

Giacomo Puccini (1858–1924)
21/02/2024 – 24/03/2024

Ópera en cuatro actos (sobretitulada en catalán).

Texto escrito por Ruggero Leoncavallo, Domenico Oliva, Marco Praga, Giuseppe Giacosa, Luigi Illica, el editor Giulio Ricordi y el propio Giacomo Puccini, basado en la novela homónima del abate Prévost.

Estrenada en el Teatro Regio de Turín el 1 de febrero de 1893. En Cataluña se estrenó en el Gran Teatre del Liceu el 5 de abril de 1896.

Duración aproximada: 3 h.

Acto 1: 40 min.
Descanso: 20 min.
Acto 2: 45 min.
Descanso: 15 min.
Actos 3 y 4*: 60 min.

* Entre los actos 3 y 4 habrá una pausa de 6 min. para el cambio de decorado.

Reparto

Carmen Solís - Manon Lescaut
21 y 23 de febrero
10, 17 y 24 de marzo

Berna Perles - Manon Lescaut
25 de febrero
1, 3, 13 y 15 de marzo

Enrique Ferrer
Des Grieux

Milan Perišić
Lescaut

Jorge Juan Morata
Edmondo

Juan Carlos Esteve
Geronte di Ravoir

Carles Ortiz
Maestro di ballo

Laura Obradors
Un musico

Quim Cornet
Un oste

Oriol Luque
Un lampionaio

Alejandro Chelet
Sergente

Lluís Vergés
Comandante

Ficha artística

Dirección musical Elio Orciuolo Adaptación de sobretítulos Glòria Nogué
Dirección de escena y vestuario Carles Ortiz Regidor de escena Jordi Galobart
Asistente de dirección de escena Jaume Sangrà Realización de escenografía RB Creacions 1990, S.L. (Raül Vilasis y Berta Vidal)
Diseño de escenografía Jordi Galobart Realización de vestuario M. Carmen Muñoz / Eva Selma
Iluminación David Gálvez Maquillaje Amparo López González
Vestuario Fundació Òpera a Catalunya Peluquería Júlia Ramírez / Nerea Fernández
Maestros asistentes musicales Andrea Álvarez / Juli Rodríguez Producción y organización Fundació Òpera a Catalunya
Traducción de sobretítulos Jordi Torrents

Coro Amics de l’Òpera de Sabadell

Orquesta Sinfónica del Vallès

Ópera en construcción

Capsula 1
Cápsula 2
Cápsula 3
Cápsula 4

Multimedia

Video Youtube
Playlist
Galería de imágenes

Saber más

Documentos

Sinopsis

ACTE I

Amiens: una plaça davant d’una fonda

A la plaça hi ha reunida una gernació festiva d’estudiants, soldats, ciutadans i noietes que venen de treballar. Edmondo i el cavaller Des Grieux són dos d’aquests estudiants, però, mentre el primer es troba poèticament inspirat, el segon es mostra cínic davant l’amor (Tra voi, belle, brune e bionde). Arriba la diligència procedent d’Arràs, de la qual baixen una sèrie de personatges: el soldat Lescaut, el vell i ric Geronte di Ravoir i una joveneta de gran bellesa, Manon Lescaut, germana del militar.

Des Grieux queda embadalit per Manon i aprofita que aquesta queda sola per acostar-s’hi i conversar amb ella (Cortese damigella). Manon és loquaç i li explica que marxa l’endemà i que la porten a un convent, on la tancaran per decisió familiar. Promet tornar més tard per veure’s de nou amb Des Grieux. Aquest, quan queda sol, expressa el seu somni d’amor envers la joveneta (Donna non vidi mai).

Edmondo i els estudiants riuen de la passió del seu amic. Lescaut, home de poca moral, conversa amb Geronte, a qui explica el destí de la seva germana, deixant oberta, però, la possibilitat d’un canvi. El vell Geronte, també encegat per Manon, decideix intervenir en aquest destí i encarrega, per al cap d’una hora, un carruatge i uns cavalls que volin com el vent. La seva intenció és endur-se Manon amb ell. Edmondo ho ha sentit tot i explica el complot a Des Grieux (La tua Proserpina).

Torna Manon, que sembla correspondre als sentiments de Des Grieux (Vedete? Io son fedele alla parola mia). El cavaller declara el seu amor i explica a la noia que Geronte la vol raptar. Per la seva banda, li proposa fugir plegats. La noia primer s’hi resisteix, però aviat canvia de parer; així, pugen al carruatge que Geronte havia demanat i fugen. Edmondo ho explica a Geronte per mortificar-lo, i aquest es posa furiós. Lescaut adopta una posició més flegmàtica: no cal patir, ja que la bossa d’un estudiant es buida molt de pressa (Cavalli pronti avete?).

ACTE II

París: la luxosa residència de Geronte di Ravoir

La profecia de Lescaut ha estat encertada. Manon estima el luxe i la riquesa, així que ha abandonat Des Grieux i ha acceptat la proposta de Geronte, seduïda per la seva opulència. El teló s’aixeca mentre Manon, en plena toilette, dona instruccions al seu perruquer (Dispettosetto questo riccio!). Arriba Lescaut, que afalaga la seva germana tot lloant-ne la bellesa, però aquesta, en realitat, troba a faltar l’amor apassionat, encara que pobre, de Des Grieux (In quelle trine morbide).

Un grup de músics i un cantant entren per oferir a Manon un madrigal compost per Geronte (Che ceffi son costor?). La noia, però, avorrida, demana al seu germà notícies de Des Grieux. El vell amant arriba i comença una lliçó de dansa (Vi prego, signorina). Lescaut, mentrestant, ha marxat a buscar Des Grieux, que aviat entra a la cambra. Els dos joves reprenen el seu amor apassionat (Oh, sarò la più bella!).

Torna Geronte, a qui, lògicament, no agrada gens el que veu. Manon afegeix llenya al foc tot burlant-se de l’edat del ric amant, que se’n va amenaçador. Manon i Des Grieux decideixen fugir, però a Manon, malgrat tot, li agraden massa les riqueses i perd temps recollint totes les seves joies mentre Des Grieux s’impacienta (Ah, Manon, mi tradisce). Ja és massa tard, perquè Geronte apareix acompanyat per la força pública, que arresta Manon per robatori.

ACTE III

Le Havre: el port

Despunta el dia. Manon ha estat condemnada a ser deportada a Amèrica i es troba en un barracó tot esperant ser embarcada. Des Grieux i Lescaut arriben amb l’esperança de poder-la alliberar (Ansia eterna, crudel). La noia i el seu estimat es poden veure una estona i parlar amorosament de l’esperança d’una nova vida (Manon!… Des Grieux!). El pla de rescat, però, tal com afirma Lescaut, ha fracassat.

Aviat, un grup de soldats escorta les dones condemnades a la deportació, que van sortint dels diversos barracons. Manon es troba entre elles, submergida en una gran tristesa (Il passo m’aprite!). Totes desfilen enmig dels comentaris grollers de la gent. Manon puja al vaixell sense que Des Grieux se separi d’ella. Aquest implora al capità que el deixi pujar també per anar a Amèrica (Come io piango ed imploro). El capità, impressionat pel que veu, li permet anar amb elles.

ACTE IV

Una vasta plana deserta a Louisiana

Manon i Des Grieux han hagut de fugir de Nova Orleans. Un cop més, la vanitat de la noia n’ha estat la culpable. Ara es troben vagant enmig del desert i Manon no pot més. Està esgotada i es desmaia. Des Grieux intenta reanimar-la (Manon, senti, amor mio!).

Des Grieux decideix anar a buscar aigua. Manon torna en si i, veient-se sola, delira tot recordant el seu passat i lamentant la seva bellesa fatal, que ha estat la seva perdició (Sola, perduta, abbandonata). Des Grieux torna sense haver pogut trobar aigua i Manon, exhausta, mor entre els seus braços tot afirmant que les seves faltes seran oblidades, però que el seu amor no morirà mai.

Artículo

ARTICLE 1

VARIACIONS SOBRE UN TEMA DE PRÉVOST

L’any 1731 fou publicada la novel·la de l’abat Prévost Histoire du Chevalier des Grieux et de Manon Lescaut, obra que, en diverses adaptacions, ha estat la base d’unes quantes òperes. La primera fou Manon Lescaut, una òpera còmica —pels diàlegs parlats— que Daniel-François Auber va estrenar a l’Opéra-Comique de París el 1856, sobre un llibret d’Eugène Scribe. Era una de les últimes òperes d’Auber, que ja tenia setanta-quatre anys.

El 1884 és el torn de la molt més famosa Manon, de Jules Massenet, de nou una òpera còmica pels seus diàlegs i, per tant, estrenada a la Salle Favart, com la d’Auber. Aquest cop, el llibret era d’Henri Meilhac i Philippe Gille. Massenet en va fer una seqüela en un acte, poc coneguda, anomenada Le portrait de Manon, estrenada al mateix teatre l’any 1894, en què presenta un episodi de la maduresa de Des Grieux.

Puccini hi va aportar la visió italiana amb, com no podia ser d’altra manera, un afegit de passió que les versions franceses, sempre més superficials, no tenen. Manon Lescaut, estrenada al Teatro Regio de Torí el 1893, amb una quantitat enorme de llibretistes que ens demostra com de difícil va ser la seva gènesi, fou el primer gran èxit de l’aleshores jove compositor i ha acabat sent la més popular de totes, sens dubte i amb permís de Massenet. I encara hi ha una altra versió, alemanya: Boulevard Solitude, de Hans Werner Henze, estrenada el 1952 a Hannover, una adaptació de la història de Prévost ambientada en el París de postguerra.

Totes elles, malgrat les diferències entre unes i altres, sobretot pel que fa als personatges secundaris, ens expliquen la mateixa història, que acaba, o no, a Louisiana —per exemple, en l’obra de Massenet, Manon mor en territori francès—. Totes estan ambientades, excepte en el cas de Henze, en una època històrica coneguda com «la Regència» (1715-1721), dominada per una manca de moral i un llibertinatge extrems a França, que es veuen perfectament reflectits en la història de Manon, una dona que no arriba a ser feliç, en bona part, per culpa dels homes.

Jordi Torrents
Vicepresident de l’AAOS
Presentador, director i guionista de Parlem d’òpera, a Ràdio Sabadell

ARTICLE 2

PUCCINI ESDEVÉ PUCCINI

Giacomo Puccini tenia clar el seu objectiu: volia triomfar en el món de l’òpera. I tenia una arma infal·lible per aconseguir-ho. Era conscient de la seva habilitat per crear melodies que atrapaven —i atrapen— i sabia que la seva capacitat per emocionar mitjançant la música li obriria totes les portes. El jove compositor va veure la seva oportunitat en descobrir la història de l’ascens i la caiguda de Manon, i poc li va importar que Massenet ja hagués estrenat una òpera sobre la malaurada protagonista o que l’escriptura del llibret esdevingués una odissea de resultats discutibles. Manon Lescaut seria el seu primer gran èxit i posaria les bases de l’estil puccinià.

En efecte, no és exagerat afirmar que bona part dels elements «marca de la casa» ja es troben en aquesta partitura: una orquestració densa, una música que dialoga amb els intèrprets més que limitar-se a acompanyar-los, la inspiració wagneriana en l’ús dels leitmotive, els primers intents de difuminació dels números tancats i una gran varietat de colors orquestrals. I, naturalment, les irresistibles melodies que, juntament amb la seva afició al melodrama, li valdrien el menyspreu d’una part de la crítica —«música per a porteres», deien—, però alhora la devoció de legions de melòmans captivats per les intenses emocions que el compositor aconseguia conjurar en escena.

Perquè aquesta és precisament la clau. Puccini va ser un compositor sòlid, coneixedor de les darreres tendències, ambiciós i agosarat, però, si escoltem fragments tan definitius com Donna non vidi mai, In quelle trine morbide o l’aclaparadora Sola, perduta, abbandonata, probablement no ens entretindrem a analitzar-los, sinó que ens deixarem endur pel salvatge torrent de sentiments que provoquen.

Puccini, el músic de l’emoció més desenfrenada, capaç de sacsejar el públic més circumspecte, va començar a forjar la seva llegenda amb aquesta Manon Lescaut que ara es presenta. Passen els anys, però l’efecte Puccini continua vigent.

Meritxell Tena Ripollès
Crítica i divulgadora