Calendario y sesiones

Miércoles
18
oct
Jueves
19
oct
Escola d’Òpera de Catalunya
Finalizado
Viernes
20
oct
Sábado
21
oct
Escola d’Òpera de Catalunya
Finalizado
Domingo
22
oct
Compartir

Presentación

Romeo y Julieta de Gounod es una de las obras fundamentales de la ópera romántica francesa, con una música inspirada y cargada de lirismo, y está considerada en todo el mundo como una de las mejores recreaciones musicales del relato de Shakespeare.

Basada en el inolvidable clásico de Shakespeare, el argumento de la ópera sigue la trágica historia de amor entre Romeo y Julieta. Los dos protagonistas pertenecen a familias enemigas de Verona, los Montesco y los Capuleto, pero se enamoran apasionadamente a pesar de saber que el suyo es un amor imposible. Con la ayuda de Frère Laurent, un fraile amigo, deciden casarse en secreto. Desgraciadamente, las circunstancias se complican y terminan, como es bien sabido, en una serie de trágicos malentendidos que conducen a la muerte de ambos amantes.

Romeo y Julieta es una historia que se ha convertido en atemporal, un auténtico canto a la vida y al amor por encima de cualquier obstáculo, tal como proclama Julieta en la célebre aria Je veux vivre del primer acto.

ROMEO Y JULIETA

Charles Gounod (1818–1893)
18/10/2023 – 10/11/2023

Ópera en cinco actos (sobretitulada en catalán).

Texto de Jules Barbier y Michel Carré, basado en la tragedia homónima de William Shakespeare.

Estrenada en el Théâtre Lyrique de París el 27 de abril de 1867. En Cataluña se estrenó en el Teatre Principal de Barcelona el 10 de junio de 1876.

Duración aproximada: 3 h 15 min.

Actos 1, 2 y 3: 1 h 45 min.
Descanso: 25 min.
Actos 4 y 5: 1 h 5 min.

Reparto

Albert Casals
Roméo

Marga Cloquell (18, 20, 22 y 29 de octubre) / Yulia Merkudinova
Juliette

Gonzalo Ruiz
Frère Laurent

Enric Martínez-Castignani
Le Comte Capulet

Rocío Faus / Rosa Maria Abella (18, 20 y 24 de octubre)
Stéphano

Gemma Coma-Alabert / Tamára Abraão dos Santos (20 y 22 de octubre)
Gertrude

Pau Camero
Mercutio

Marc Sala
Tybalt

Cristòfol Romaguera
Le Comte Pâris

Roberto Redondo
Benvolio

Lluís Vergés
Grégorio

Jeroboám Tejera
Le Duc de Vérone

2025/26

Ficha artística

Dirección musical Daniel Gil de Tejada Vestuario FOC / Cornejo
Dirección de escena Pau Monterde Maestros asistentes musicales Andrea Álvarez / Juli Rodríguez / Viviana Salisi / Víctor Martínez
Asistente de dirección de escena Miquel Gorriz Traducción de sobretítulos Jordi Torrents
Coreógrafo Agustí Ros Adaptación de sobretítulos Glòria Nogué
Asistente de coreografía Andrea de Siena Regidor de escena Jordi Galobart
Esgrima Rubèn Jordan Realización de escenografía RB Creacions 1990, S.L. (Raül Vilasis y Berta Vidal)
Diseño de escenografía Elisabet Castells Realización de vestuario M. Carmen Muñoz / Eva Selma
Diseño de vestuario Montse Figueras Maquillaje Amparo López González
Adjunto de vestuario Carles Ortiz Peluquería Júlia Ramírez / Nerea Fernández
Iluminación David Bofarull Producción y organización Fundació Òpera a Catalunya

Coro Amics de l’Òpera de Sabadell

Orquesta Sinfónica del Vallès

Ópera en construcción

Capsula 1
Cápsula 2
Cápsula 3
Cápsula 4

Multimedia

Video Youtube
Playlist
Galería de imágenes

Saber más

Documentos

Sinopsis

L’acció té lloc a la ciutat de Verona, al segle XIV.

PRÒLEG

Un cor anònim ens parla de les antigues rivalitats que van enfrontar, a Verona, els Montaigus i els Capulets.

ACTE PRIMER

El palau dels Capulets, a Verona

Se celebra una festa al palau dels Capulets. Entre els assistents es troba Paris, convidat perquè conegui l’esposa que se li ha destinat, Juliette Capulet. Tybalt, cosí de Juliette, li fa els honors. Mentrestant, s’han infiltrat a la festa, com una aventura juvenil i un desafiament, Roméo, de la família enemiga dels Montaigus, i els seus amics. Mercutio es burla de Roméo, enamorat d’una tal Rosalia, i li diu que això és culpa de Mab, la reina dels somnis i els enganys (Ballade de la reine Mab).

De sobte, entra Juliette, que se sent encara massa jove per parlar de casaments i confessa a la seva dida Gertrude que el que ella vol és viure (Ah! Je veux vivre!). Roméo, fascinat per la noia, li parla amb afecte i li besa la mà (Ange adorable…). Passa Tybalt i Roméo es posa la màscara, però el cosí de Juliette el reconeix. Tant Roméo com Juliette se sorprenen d’haver parlat amb l’enemic. Encara que Tybalt voldria atacar Roméo, el vell Capulet li ho impedeix: no vol espatllar la festa amb una batalla campal. Tybalt promet venjança. Torna a sonar l’orquestra i tothom reprèn la dansa.

ACTE SEGON

El jardí del palau dels Capulets

Roméo s’amaga al jardí de la casa dels Capulets. Els seus amics es resignen i el deixen sol. Roméo canta una delicada serenata en honor de Juliette (Ah! Lève-toi, soleil!). Aquesta surt amb el pretext que vol prendre la fresca i entretén Gertrude. De sobte, els criats, guiats per Grégorio, busquen si hi ha algun intrús. Roméo s’amaga i no el troben.

Continua el diàleg amorós amb Juliette, el cèlebre duo d’amor (Ô nuit divine, je t’implore). Ella ha decidit casar-se amb Roméo i li diu que, si el que sent és amor, una persona de confiança li portarà una nota indicant el dia i l’hora.

ACTE TERCER

Quadre primer: la cel·la de Frère Laurent

Roméo s’ha dirigit al convent on es troba Frère Laurent i li confessa que està enamorat de Juliette i que vol casar-se amb ella. Poc després, entra Juliette demanant el sagrament; l’acompanya Gertrude. Mentre la dida vigila, el frare beneeix la unió entre Juliette i Roméo.

Quadre segon: una plaça de Verona

A la plaça pública, davant del palau dels Capulets, i amb la inconsciència pròpia dels seus pocs anys, el patge Stéphano provoca els Capulets dient, en una cançó satírica, que algú se’ls ha emportat una colometa (Que fais-tu, blanche tourterelle?). Grégorio i diversos criats dels Capulets s’indignen i acudeixen al desafiament. Mercutio arriba just per veure com Stéphano és agredit pels criats i critica que els Capulets ataquin nens per satisfer la seva ira.

Apareix Tybalt amb Paris. Mercutio i Tybalt es desafien. Arriba Roméo, que intenta que hi hagi pau, però la seva actitud es confon amb covardia i Mercutio lluita contra Tybalt. Moments després, ferit per l’espasa d’aquest, Mercutio cau moribund. Roméo, indignat, agafa l’espasa i mata Tybalt. El comte Capulet, que arriba en aquell moment, recull el moribund entre els seus braços. Benvolio insta Roméo perquè fugi, però ell no vol ser maleït per Juliette. Tybalt mor demanant a Capulet que casi Juliette amb Paris.

Entra el duc de Verona. Els Capulets acusen Roméo de l’assassinat de Tybalt, però Roméo respon que abans Tybalt ha mort Mercutio, que encara és a terra. El duc de Verona es desespera davant aquesta nova escalada de violència. Finalment, dirigint-se a Roméo, li diu que, encara que el seu crim mereix la mort, com que ha estat provocat, el seu càstig serà l’exili.

ACTE QUART

Quadre primer: la cambra de Juliette

Roméo ha passat la nit a l’habitació de Juliette. Els amants són conscients de llur desgràcia; la noia manifesta el seu perdó per la mort de Tybalt. L’escena és d’una gran bellesa lírica (Nuit d’hyménée… Ô douce nuit d’amour). S’acaba la nit i els amants prolonguen tant com poden el comiat.

Finalment, Roméo se’n va i entra Gertrude agitadíssima: arriba el pare de Juliette amb Frère Laurent. Capulet anuncia a la seva filla que, seguint la voluntat de Tybalt, es casarà amb Paris. Quan Capulet se’n va, Juliette es dirigeix, desesperada, al frare, que la tranquil·litza i li dona un beuratge l’efecte del qual simula la mort. Quan Juliette es desperti, Roméo estarà al seu costat per fugir. Juliette es pren la poció (Dieu! Quel frisson court dans mes veines?… Amour, ranime mon courage).

Quadre segon: gran saló del palau dels Capulets

Als salons del palau dels Capulets té lloc la cerimònia nupcial. Quan Paris intenta col·locar l’anell a Juliette, aquesta s’esvaeix, tot provocant un gran aldarull, i cau aparentment morta.

ACTE CINQUÈ

La tomba de Juliette

Frère Laurent pregunta a un altre frare si es va enviar a Roméo la carta en què se li explicava tot. El frare li mostra la carta: el patge fou atacat i malferit pels Capulets i la carta no va poder arribar. Frère Laurent intenta enviar-la ràpidament.

Juliette jeu al panteó, profundament adormida. S’obre la porta i entra Roméo, a qui Frère Laurent no ha pogut avisar. En veure la seva estimada esposa morta, Roméo beu un verí i espera la mort. Poc després, Juliette es desperta, amb gran sorpresa de Roméo. Juliette s’alegra de veure el seu espòs, però aquest ha de confessar-li que la mort l’espera. Juliette intenta beure del mateix verí, però no en queda. Agafa el punyal de Roméo i s’immola per morir al costat del seu marit (C’est là! Salut! Tombeau!…).

Artículo

ARTICLE 1

SHAKESPEARE I L’ÒPERA

L’obra de William Shakespeare ha esdevingut una font considerable de creacions líriques, però aquesta relació entre l’òpera i la producció del dramaturg anglès no es consolidà fins al segle XIX, amb la irrupció del romanticisme. Prèviament, Shakespeare era venerat a les Illes Britàniques, però relativament conegut a la resta d’Europa, fins que el moviment alemany Sturm und Drang, a finals del segle XVIII, reivindicà la seva figura i li atorgà la qualificació de «geni».

És aleshores quan apareixen les primeres versions operístiques notables de les seves obres, sempre en adaptacions poc fidels a l’original, com Otello, de Rossini, o I Capuletti e i Montecchi, de Bellini. La situació canvià dràsticament al voltant de 1830, quan la companyia de l’actor anglès Charles Kemble es presentà a París, capital cultural del moment, interpretant obres com Hamlet o Romeu i Julieta.

L’impacte d’aquestes representacions entre una intel·lectualitat cosmopolita fou extraordinari i està indissolublement lligat a la irrupció del primer romanticisme. Aquell 1830 s’estrenà a París el drama romàntic fundacional Hernani, de Victor Hugo, que establí les bases d’una concepció estètica allunyada dels preceptes establerts per la Il·lustració. El nou moviment artístic aviat sacsejà el gènere operístic i posà fi definitivament a l’era del bel canto. Rossini s’acomiadà aquell any dels escenaris amb una grand opéra en francès, Guillaume Tell, i obrí la porta a un nou subgènere que s’imposaria durant gran part del segle XIX.

És en aquest format que sorgiran les primeres grans adaptacions dels drames shakespearians, com Roméo et Juliette (1867), de Gounod, o Hamlet (1868), de Thomas, o fins i tot el Macbeth verdià, que, tot i haver estat estrenat a Florència el 1847, fou revisat pel compositor per a la reestrena a París, en francès, el 1865.

A partir d’aquell moment, les adaptacions operístiques de l’obra de Shakespeare no han deixat d’augmentar, des dels gloriosos Otello i Falstaff, de Verdi, fins a obres tan recents com Antony and Cleopatra, de John Adams.

Antoni Colomer
Divulgador i crític musical d’Ópera Actual i Núvol

ARTICLE 2

EL TRIOMF MUSICAL DE L’AMOR MÉS ENLLÀ DE LA MORT

Quan Charles Gounod va obrir-se camí en el gènere operístic, França estava sota el règim de Napoleó III, que havia prohibit la grand opéra perquè era el mitjà amb què els compositors criticaven el sistema polític. La censura va provocar la pèrdua d’interès per la temàtica històrica revolucionària i va donar espai al desenvolupament del drame lyrique. En aquest context teatral, controlat per un govern autoritari i dirigit a un públic burgès, Gounod va recórrer a una història que el fascinava: la de Romeu i Julieta.

Musicalment, és una de les pàgines més extraordinàries de l’òpera francesa, en què Gounod descriu amb sons la psicologia i les emocions dels protagonistes. L’obra comença en la dramàtica tonalitat de re menor, amb els instruments de vent metall marcant un motiu amenaçador que anticipa un final tràgic. Una segona secció, en fugato i seguint la tradició de les obertures franceses, suggereix el joc d’oposicions entre les famílies dels amants. A continuació, el cor declama el pròleg de Shakespeare, en clara al·lusió a l’antiga tragèdia grega i a la reforma operística de Gluck. El final del pròleg, en re major, anuncia la mort dels amants com a alliberació.

La descripció musical de la parella evoluciona paral·lelament als esdeveniments. Juliette es presenta amb una ariette en forma de vals —Je veux vivre—, com un ocell que vol gaudir de la seva llibertat i joventut. Roméo queda fascinat i li dedica un madrigal —Ange adorable—, també a ritme de vals, amb una inestabilitat tonal que transmet el seu nerviosisme. El final del madrigal, amb la parella cantant a duo després d’un joc de seducció, augura la seva unió.

L’anacrònica presència del vals —inexistent a l’època de Shakespeare— és una concessió a la Juliette de l’estrena, Caroline Miolan-Carvalho, apassionada pel ball. Gounod va utilitzar la venturosa tonalitat de re major per descriure l’única nit d’amor dels adolescents, ja casats, i presentar-la com una metàfora de la mort. En el somni de Juliette, l’estatisme musical mostra l’atmosfera d’irrealitat i engany.

La gran scena de Roméo al panteó trasllada als pentagrames la seva agitació en creure morta Juliette. El final, en la tonalitat de mi bemoll major —mig to més aguda que re menor i exempta de dramatisme—, transmet un missatge clar: el triomf de l’amor més enllà de la mort i dels odis ancestrals.

Verónica Maynés
Musicòloga, crítica musical, investigadora i professora de piano, Història de l’Òpera i Història de la Música
Col·laboradora de la revista Ópera Actual