Dates and performances

Wednesday
14
oct
Friday
16
oct
Saturday
17
oct
Sunday
18
oct
Friday
23
oct
Finished
Share

Presentation

L’elisir d’amore, one of the great operas of the Italian bel canto tradition, is a story of pure, transparent and sincere love through which Gaetano Donizetti created a true masterpiece of comic opera.

The protagonist is Nemorino, a naïve young man in love with Adina, a wealthy and intelligent woman who seems far beyond his reach, and who places his hopes in a supposed love elixir to win her heart. The mysterious remedy, sold by the smooth-talking Dulcamara, triggers misunderstandings and comic situations that ultimately reveal that the true driving force of the story is the sincerity of human feelings. When Nemorino unexpectedly inherits a fortune, Adina realises that she too loves him, while Dulcamara attributes the happy ending to the miraculous powers of his potion.

L’elisir d’amore combines humour, sensitivity and irresistible melodies such as the celebrated aria Una furtiva lagrima, one of the best-known pages in all of Italian opera. A comedy about love, innocence and deception that has become one of the most beloved works in the operatic repertoire.

L’ELISIR D’AMORE

Gaetano Donizetti (1797–1848)
14/10/2026 – 13/11/2026

Opera in two acts (surtitled in Catalan).

Libretto by Felice Romani, based on the libretto Le philtre by Eugène Scribe.

This opera premiered at the Teatro della Canobbiana on May 12, 1832. Its debut in Catalonia was at the Teatre de la Santa Creu on May 25, 1833.

Approximate running time: 2 h 35 min.

Act 1: 70 min.
Interval 25 min.
Act 2: 60 min.

Cast

Manuel de Diego - Nemorino
October 14, 17, 24, 28
November 1, 6, 11, 13

Álvaro Diana - Nemorino
October 16, 18, 23, 25, 30
November 8

Laura Gibert - Adina
October 14, 16, 18, 23, 28, 30
November 1, 8

Ruth Terán - Adina
October 17, 24, 25
November 6, 11, 13

Pau Armengol - Belcore
October 14, 17, 24, 28, 30
November 1, 11, 13

Gabriel Mas - Belcore
October 16, 18, 23, 25
November 6, 8

Toni Marsol - Dulcamara
October 14, 17, 24, 28
November 1, 6, 11, 13

Sebastià Serra - Dulcamara
October 16, 18, 23, 25, 30
November 8

Mireia Tarragó
Giannetta

Enric Costa
Moretto

Creative team

Musical direction & choir Daniel Gil de Tejada Surtitle translation Jordi Torrents
Stage direction Pau Monterde Surtitle adaptation Glòria Nogué
Stage direction assistance Miquel Gorriz Stage manager Jordi Galobart
Set design Pau Monterde Machinery and set construction RB Creacions 1990, S.L. (Raül Vilasis & Berta Vidal)
Costume design Eva Selma Costume department Carles Ortiz, M. Carmen Muñoz
Lighting David Gálvez Characterisation coordination Toni Santos
Costumes Fundació Òpera a Catalunya Make-up and hairdressing Nerea Fernández, Vera Ortiz, Roosevelt Jiménez
Répétiteurs Andrea Álvarez, Viviana Salisi, Víctor Galiano

Production Fundació Òpera a Catalunya

Cor Amics de l’Òpera de Sabadell

Orquestra Simfònica del Vallès

Opera in the making

Capsule 1
Capsule 2
Capsule 3

Multimedia

Video Youtube
Playlist

Image gallery

Learn more

L'elisir d'amore educational dossier, Més enllà de l'òpera

Documents

Synopsis

ACTO PRIMERO

LA PLAZA DEL PUEBLO

Los segadores descansan en la plaza después de una jornada de trabajo ("Balido conforto al mietitore"), mientras Adina, una joven y rica aldeana, pasa el tiempo leyendo un libro. Nemorino, chico pobre y un poco corto, enamorado de Adina, canta las alabanzas ("Quanto è bella, quanto è cara").

La chica, divertida, explica a todo el mundo la historia que está leyendo: se trata de la leyenda de Tristany e Isolda, que se enamoran gracias a un filtro de amor ("Della crudele Isotta"). Nemorino, cuando lo escucha, piensa que a él también le iría bien encontrar un brebaje parecido: de este modo, quizás Adina se fijaría en él.

De repente, entra un pelotón de soldados, dirigido por el arrogante sargento Belcore. Este, nada más llegar, ya intenta a seducir Adina ("Come Paride vezzoso") y le pide matrimonio.

Cuando todo el mundo se ha ido, Adina y Nemorino se quedan solos. Ella le quiere hacer ver que no hace falta que se esfuerce por enamorarla, dado que ella es de las que cree en el hecho de cambiar cada día de amante ("Chiedi all’aura lusinghiera").

En un momento, todo el pueblo se vuelve a animar ("Che vuol dire codesta suonata?"). Ahora es el turno de un charlatán vendedor de pociones y milagros diversos, el Dottor Malatesta, que llega con gran pompa e impresiona todos los campesinos exponiendo las virtudes de un remedio que lo cura todo ("Udite, udite, o rustici").

Nemorino ve en el recién llegado su esperanza: quizás este le podrá proporcionar el elixir de amor que tanto desea. Así se lo pregunta a Dulcamara ("Voglio dire, lo stupendo elisir"), el cual se da cuenta rápidamente que Nemorino no está muy en sus cabales, y siguiéndole la corriente, le vende una botella de vino de Burdeos como si fuera un elixir de poder universal.

Nemorino empieza a beber de la botella ("Caro elisir! Sei mio!") y cree empezar a sentir sus efectos. Esto le da confianza frente a Adina, a quien trata con indiferencia ("Esulti pur la barbara"). Ella se enfada y, como venganza, acepta las proposiciones matrimoniales de Belcore ("In guerra ed in amor"). La boda tendrá lugar dentro de seis días. Nemorino se lo toma a broma, ya que está convencido de que, antes de eso, Adina será suya.

Llega un correo que ordena a los militares partir al día siguiente. La boda debe celebrarse, pues, ese mismo día. Nemorino se desespera, ya que, según le ha dicho Dulcamara, el elixir no hará efecto antes de veinticuatro horas. Por eso ruega a Adina que retrase un día la ceremonia ("Adina, credimi"), pero nadie le hace caso y el acto termina en medio de la alegría general (excepto para Nemorino, claro).

 

ACTO SEGUNDO

LA PLAZA DEL PUEBLO

Tiene lugar la fiesta de la boda de Adina y Belcore ("Cantiamo, facciam brindisi"). Dulcamara y la novia cantan una barcarola ("Io son ricco e tu sei bella"). Nemorino no está presente; Adina se enfada por este motivo y decide retrasar la firma del contrato nupcial. Todos se marchan.

Nemorino está desesperado y Dulcamara le recomienda reforzar el efecto del elixir con una segunda botella, pero el pobre enamorado no tiene dinero.

Llega Belcore y le dice que, para conseguir dinero, lo mejor es hacerse soldado ("Venti scudi!"). Nemorino le hace caso y se alista en el ejército; a cambio, Belcore le da veinte escudos. Ahora ya puede comprar otro frasco de elixir. Así lo hace y se lo bebe.

El efecto milagroso se produce casi de inmediato. Gianetta y otras chicas del pueblo saben que el tío de Nemorino se acaba de morir, este ha heredado y ahora es riquísimo ("Saria possibile?"). En consecuencia, todas lo rodean y lo miman.

Nemorino, que no sabe nada, piensa que es efecto del brebaje; Adina lo ve y se enfada mucho. Dulcamara, por su parte, no puede creer lo que está viendo ("Dell’elisir mirabile"). El vendedor ambulante explica a Adina lo que Nemorino ha sido capaz de hacer para enamorarla. Entonces la joven lo ve todo claro y rechaza la oferta de elixir que le hace Dulcamara: ella no lo necesita ("Quanto amore!").

Solo, Nemorino reflexiona sobre el amor y la reacción que ha visto en Adina en la escena anterior ("Una furtiva lagrima"). Ahora sí, cree de verdad que la joven lo ama.

Adina ha recomprado a Belcore el contrato de Nemorino y se lo devuelve ("Prendi, per me sei libero"). Después de un tira y afloja, la joven le confiesa su amor. Los dos enamorados se unen en un dúo lleno de felicidad.

Ha llegado la hora de irse del pueblo para Dulcamara. Se va en medio de un gran triunfo, alabando las grandes virtudes de su elixir, que todo lo cura, da el amor, la felicidad y también el dinero. Belcore, enfadado, lo maldice, pero Nemorino, Adina, Gianetta y todo el pueblo lo despiden con gran alegría ("Ei corregge ogni difetto").

Jordi Torrents
Director Artístico de la Fundació Òpera a Catalunya

Article

Un tast de fi i lleuger bel canto

L’elisir d’amore és considerada sovint com una de les darreres òperes buffa del gènere, emparellada amb l’altra del seu compositor que s’ha mantingut sense defalliments en el repertori, Don Pasquale. Però si parem atenció al llibret de Felice Romani no és tant buffa com sembla.

És evident que Dulcamara, el murri venedor d’elixirs que s’aprofita de la ingenuïtat dels vilatans, és el principal component buffo amb tots els trets estilístics procedents de l’òpera buffa del segle XVIII, així com Belcore és un dels exemples de la tradició de militar fanfarró que, operísticament parlant, es remunta al capità Tempesta de La serva padrona, de Giovanni Battista Pergolesi, l’any 1733. Però la resta de personatges estan fets d’una altra pasta i és indefugible la voluntat de Donizetti d’aconseguir un triomf comparable al de Vincenzo Bellini, que un any i dos mesos abans havia estrenat al Teatro Carcano de Milà La sonnambula, tot i tenir una companyia de cant força mediocre, si la comparem amb l’excelsa que tingué Bellini a la seva disposició. Si a La sonnambula la ingènua i angelical era Amina, a L’elisir d’amore aquests trets corresponen a Nemorino.

El disputadíssim llibretista Felice Romani s’inspirà en l’opéra-comique Le philtre, de Daniel François Auber, estrenada a l’Òpera de París el 15 de juny de 1831 amb llibret d’Eugène Scribe, que al seu torn es fixà en una història de Silvio Malaperta, Il filtro, publicada, un cop adaptada abans per Stendhal, a la Revue de Paris el maig de 1830. Auber i Donizetti comparteixen molts elements de la trama, fins i tot en la traducció dels noms, ja que el sergent Joli-Coeur esdevé Belcore i Jeanette esdevé Giannetta, però la balança s’inclina a favor de L’elisir d’amore pel fet de no tenir parts parlades i per la millor qualitat de la música, tot i que segueix encara els procediments formals desenvolupats genialment per Rossini en els duets, en les escenes de conjunt i en els monumentals concertants de final de primer acte, atès que les òperes buffa solien tenir dos actes, com L’Italiana in Algeri o La Cenerentola.

Aquest aparent mur que impedeix a la parella protagonista alinear els seus sentiments és plenament romàntic. Adina és una jove benestant il·lustrada, i Nemorino, un pobre vilatà. Tan sols la fortuïta connexió entre el mite de Tristany i Isolda en forma de novel·la i l’aparició de Dulcamara venent un remei que ho guareix tot i que guareix a tothom, dona pas a una intriga en la qual tots juguen a la seducció com poden. La mort de l’oncle ric de Nemorino i l’interès evident que això provoca entre les noies del poble precipitaran el final feliç de la història, a més d’altres fets que faran canviar l’actitud inicial d’Adina.

Tant la música com la caracterització psicològica dels personatges impedeixen que la trama esdevingui gaire dramàtica, perquè tot té una vena sentimental impulsada per la riquesa melòdica de Donizetti, tant vocal com orquestral. Som davant d’una òpera de bel canto fi i lleuger protoromàntic, en què l’agilitat, molt més esmorteïda respecte a Rossini, té una finalitat sempre expressiva. És per això que les veus que afronten els quatre papers protagonistes, Nemorino, Adina, Belcore i Dulcamara, han de tenir una tècnica capaç de filar prim en registres greus i aguts, sobretot Adina i també Dulcamara, el rol més buffo, que ha d’excel·lir en el cant sil·labejat i ha de tenir una dicció impecable. Belcore i Nemorino no tenen parts gaire complexes, encara que el tenor requereix un cant legato de primera qualitat, sobretot en les modulacions finals de l’estel·lar “Una furtiva lagrima”. Curiosament, Romani no tenia cap afecte per aquesta romança, defensada aferrissadament per Donizetti i que després tindrà el contrapunt amb l’ària d’Adina, “Prendi, per me sei libero”, amb un salt de dues octaves abans de llançar-se a uns passatges ràpids que portaran vers la lloança dels pretesos poders de l’elixir a càrrec de Dulcamara. Donizetti donarà també moments de lluïment a instruments com els clarinets, les arpes, els fagots, els metalls… L’elisir d’amore es confirma, ara i sempre, com un vi de Bordeus dels més fins, amb un cos lleuger i un esplèndid regust… a l’oïda.

Josep Subirá
Historiador de l'òpera i crític musical a Scherzo i Ópera Actual