Calendari i sessions

Dimecres
28
oct
Divendres
30
oct
Diumenge
01
nov
Dimarts
03
nov
Finalitzat
Divendres
06
nov
Compartir

Presentació

Commedia per musica  en quatre actes (sobretitulada en català)

Llibret de Lorenzo da Ponte, inspirat en l'obra teatral Le mariage de Figaro, de Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais

Estrenada en el Burgtheater de Viena, el 1 de maig de 1786

Repartiment

Il Conte d'AlmavivaCarles Daza
La Contessa d'AlmavivaMarta Matheu
SusannaNúria Vilà
FigaroToni Marsol
 Javier Landete (20/11)
CherubinoAnna Tobella
MarcellinaEugènia Montenegro
Il Dottor BartoloXavier Aguilar
Don BasilioJordi Casanova
Don CurzioCarles Ortiz
BarbarinaLaura Brasó
AntonioJuan Carlos Esteve
Due ragazzeLaura Obradors
 Esperança Vergés
  
Director d'orquestraDaniel Gil de Tejada
Director del corDaniel Gil de Tejada
Director d'escenaPau Monterde
Ajudant de direccióMiquel Gorriz
EscenografiaElisabet Castells
Il.luminadorNani Valls
VestuariA.A.O.S.
  
Cor Amics de l'Òpera de Sabadell 
Orquestra Simfònica del Vallès 

 

Multimèdia

Galeria d'imatges

Saber-ne més

Sinopsi

LE NOZZE DI FIGARO

L’acció té lloc en el Castell d’Aguas Frescas, prop de Sevilla, a finals segle XVIII

ACTE I

És el dia de noces de Figaro i Susanna, criats dels Comtes d'Almaviva. A la habitació que els ha cedit el patró, el nuvi pren mides per instal·lar-hi el llit (Cinque... dieci... venti...). Figaro està molt content però Susanna li fa veure que és un parany del Comte per seduir-la més còmodament. Figaro ho veu i promet venjar-se del seu amo (Se vuol ballare, signor contino).

Un cop la parella ha marxat, entren Bartolo i Marcellina. Aquesta va prestar uns diners a Figaro amb el compromís que si no els tornava es casarien. Ara vol fer ús del seu dret. Bartolo s'entusiasma davant la perspectiva de venjar-se de Figaro, per les passades malifetes (La vendetta).

Mentre Susanna parla, poc després, amb Cherubino, patge secretament enamorat de la Comtessa d'Almaviva i de gairebé totes les dones del castell, com ell mateix confessa (Non so più cosa son), arriba sobtadament el Comte, disposat a seduir Susanna. L'arribada de Don Basilio, el mestre de cant, l'obliga a amagar-se precisament on el patge s'havia amagat abans per no ser vist; el patge s'esmuny cap a una altra banda. No triga, però, a ésser descobert i el Comte, amoïnat perquè el vailet ha pogut sentir les seves proposicions a Susanna, el vol expulsar del castell. Entra Figaro amb un cor de camperols que vénen a celebrar les noces (Giovani liete), que l'astut criat vol apressar per dificultar els projectes del Comte, però aquest no es deixa enredar i ajorna el casament per unes hores. Figaro, veient Cherubino en desgràcia, intercedeix per ell i el Comte, tement que aquest reveli encara més coses, opta per nomenar-lo oficial del seu regiment amb la condició que marxi tot seguit. Figaro es burla del destí militar del xicot cantant una airosa marxa amb la qual acaba l'acte (Non più andrai).

 

ACTE II

La Comtessa, acabada de llevar, lamenta el desastrós estat actual del seu matrimoni (Porgi amor) i es posa fàcilment d'acord amb Figaro i Susanna per castigar al seu marit per mitjà d’un pla ordit per Figaro: fer creure al Comte que Susanna l'espera al jardí, cap el tard, i en el seu lloc fer-hi anar Cherubino disfressat de dona; la Comtessa podrà així atrapar-lo in fraganti i fer-lo renunciar a les seves conquestes. Entra Cherubino disposat a ser disfressat. Abans però, dedica una cançó a la senyora (Voi che sapete). Susanna i la Comtessa comencen a disfressar Cherubino (Venite, inginocchiatevi), però arriba el Comte impensadament; la seva esposa s'atabala i fa amagar el noi en un recambró. El Comte arriba pIe de sospites i com que la Comtessa es nega a obrir el recambró, surt amb ella a cercar estris per forçar-ne la porta (Aprite, presto, aprite). Però el Comte no ha vist Susanna, que havia quedat també amagada en el vestidor; aquesta fa sortir de pressa Cherubino, que salta per la finestra al jardí i es tanca ella al recambró. Tornen el Comte i la Comtessa i aquesta, tota nerviosa, confessa que allí hi ha el petit patge, cosa que indigna encara més el Comte. Però, davant el seu astorament, en obrir-se la porta apareix  Susanna.

El Comte demana perdó a la muller, però arriben Figaro (Signori, di fuori son già i suonatori), que no sap res del que ha passat, i el jardiner Antonio, que es queixa que algú ha saltat per la finestra i ha trencat un test de clavells. Figaro fingeix haver estat ell, per salvar la situació, i amb l'ajut de Susanna i la Comtessa respon correctament les preguntes del comte sobre un paper que el jardiner ha trobat al costat del test: el nomenament de Cherubino com a oficial del regiment. El Comte resta confós i no sap què pensar-ne de tot plegat. Però s'anima en veure entrar Marcellina, Bartolo i Basilio que vénen a reclamar l'antic deute de Figaro (Voi signor che giusto siete); si aquest no paga, s'haurà de casar amb Marcellina, com s'hi va comprometre. La confusió és ara general i l'acte acaba amb un lluït concertant.

 

ACTE III

El Comte és abordat per Susanna, la qual fingeix acceptar per fi l'entrevista amorosa. Però el noble sent com Susanna ho diu a Figaro i veu que l'han enganyat, deixant anar tota la seva fúria (Hai già vinta la causa!). Entren ara Marcellina, Bartolo, el notari Don Curzio i Figaro. El judici s'ha celebrat fora d'escena i Figaro intenta apel·lar al Comte, però debades: s'haurà de casar amb Marcellina. Les paraules de Figaro intentant excusar-se desvetllen, però, la curiositat de la vella minyona i finalment es descobreix, per una marca que té en un braç, que Figaro és fill d'ella. No només això: Bartolo n’és el pare (Riconosci in questo amplesso). El Comte veu, furiós, els seus plans per terra. Entra Susanna, que ve a pagar el rescat de Figaro, i veient aquest abraçat amb Marcellina es figura que han arribat a un acord i li venta una bufetada. Tots li expliquen còmicament que Bartolo i Marcellina són els pares del seu promès. Arriba la Comtessa, tot recordant l'amor perdut del seu espòs (E Susanna non vien... Dove sono). Susanna explica a la senyora els darrers i sorprenents fets. La Comtessa té una idea: per acabar de rematar el Comte, Susanna li ha d’escriure una carta insinuant-li el lloc del jardí on es trobaran (Che soave zeffiretto). El segell de la nota serà una agulla. Arriba un cor de noies a celebrar les noces (Ricevete, o padroncina). El jardiner Antonio i el Comte hi descobreixen Cherubino, disfressat de dona. Mentre les parelles nupcials (Bartolo ha decidit casar-se amb Marcellina) passen davant eIs Comtes, Figaro observa que el seu senyor està llegint una nota d'alguna conquesta amorosa. El Comte anuncia finalment grans festes per a aquell vespre.

 

ACTE IV

Barbarina, missatgera del Comte, ha perdut l'agulla de la carta que ell ha rebut i que fa tornar a Susanna com a justificant de recepció (L'ho perduta, me meschina). Figaro ho veu i s'imagina, amb gran irritació, que Susanna i el comte s'han entès. Marcellina, més per solidaritat femenina que per convicció, defensa Susanna, però Figaro esclata en invectives contra les dones en una ària brillant (Aprite un po’ quegli occhi). Entren Susanna i la Comtessa, que han intercanviat llurs vestits. Susanna es queda al jardí (amb gran irritació de Figaro, que escolta d'amagat) i s'oculta entre els arbres (Deh vieni non tardar). Tot d’una es presenta Cherubino, que en veure Susanna s'hi arrapa, confonent-la amb la Comtessa. Figaro i el Comte entren i, en la fosca, el noble rep per error un petó de Cherubino. El Comte respon amb un bolet que, sempre en plena foscor, va a parar a Figaro. El Comte es queda amb la seva esposa però, prenent-la per Susanna, li regala un anell. Amb un pretext la Comtessa fuig i el Comte es retira. Entra aleshores Susanna i Figaro s'hi apropa creient que és la senyora; un descuit de Susanna fa que Figaro la reconegui i aleshores fingeix una escena d'amor amb la Comtessa que Susanna, gelosa, respon a bufetades. La parella es reconcilia i aleshores, veient tornar el Comte, fingeixen una escena apassionada perquè el Comte caigui en la trampa. Creient que ha descobert la seva muller en pecat, el senyor crida la gent del castell perquè presenciïn la infàmia de la Comtessa que aparentment s'ha refugiat en un pavelló proper (Gente, gente, all'armi). El Comte en fa sortir totes les dones que hi eren amagades, però la Comtessa no hi és: surt de l'altra banda i amb l'anell posa el Comte en evidencia. Aquest, penedit, demana perdó i tothom celebra la festa nupcial amb gran alegria (Questo giorno di tormenti)

Article

LE NOZZE DI FIGARO ANUNCIA GRANS CANVIS SOCIALS

Amb el temps que ha transcorregut des de la seva estrena, avui tenim prou  perspectiva històrica per entendre el missatge que Beaumarchais, l’autor de l’argument original d’aquesta òpera, enviava a la societat del seu temps: l’era del domini de l’aristocràcia s’havia acabat i, embolicada amb somriures i reverències, començava una altra història de la societat europea, feta de successives revolucions que acabarien creant un món diferent, dominat per la nova classe ascendent, la burgesia impulsada pel progrés econòmic i pels avenços tècnics (els de les màquines de vapor, en primer terme) que configurarien un món diferent en el qual no tindrien cabuda les distincions socials del que d’aleshores ençà s’anomenaria “L’Antic Règim”.

Aquest tenia uns fonaments encara feudals que posaven la població civil en mans de l’aristocràcia de tal manera que calia treure-la del mig com fos, i abolir-ne els antics privilegis que impedien l’imparable progrés de la societat. Els nobles, a més, “estovats” per molts segles de no tenir iniciatives pròpies, s’havien convertit en inoperants (recordem el Don Ottavio de Don Giovanni, que es passa l’obra dient que prendrà mesures i no en pren mai cap d’eficaç).

Però alguns governants de França van notar la “perillositat” d’aquesta comèdia, i quan Beaumarchais va estrenar Le mariage de Figaro, el 1784, la reacció de les autoritats franceses va ser la immediata prohibició de l’obra (greu error: la millor manera de suscitar-ne la difusió). A Viena, l’emperador Josep II d’Àustria, volent-se distingir com a tolerant, va permetre que el seu “poeta oficial”, Lorenzo da Ponte, fes una òpera sobre aquest argument i que hi posés música el compositor Wolfgang Amadeus Mozart, que s’havia distingit poc abans amb una òpera en alemany, El rapte en el serrall, però els autors van rebre l’ordre de suprimir del text de Beaumarchais les escenes més conflictives (la del judici –els nobles podien jutjar les persones que vivien a les seves terres-  i una al·legació en pro de la llibertat de premsa). Així i tot, el sentit de l’obra queda prou clar perquè el  seu missatge fos prou comprensible: allò que en català diem amb tanta claredat amb l’expressió “S’ha acabat el bròquil!”, és a dir, això està llest i no hi ha res més a fer. Però només la gent prou intel·ligent podia capir aquest missatge (a Versalles, la reina Maria Antonieta va insistir en conèixer l’obra i no va entendre res d’allò que acabaria costant-li la seva coronada testa).

Però  el missatge –no es podia fer d’altra manera en aquell temps- arriba embolcallat amb somriures i reverències. Regnaven les formes elegants, del bon gust i de la cortesia, i per això, des del primer moment en què Figaro s’assabenta de les intencions del comte d’Almaviva d’impedir les seves noces amb Susanna, en comptes de proferir insults i amenaces es limita a dir (cantar) Se vuol ballare, signor contino (Si vol ballar, senyor comte) i a oferir-se d’acompanyar-lo amb una guitarreta.

Per molt que els enfrontaments (els de Figaro amb el comte, els de Susanna amb Marcellina, etc.) sovintegin en l’obra, tots es fan evitant les inconveniències i els insults, i tot es desenvolupa en un clima de cortesia, com manaven les convencions  d’una època en que s’havia implantat el costum de l’amabilitat i el de “ser bona persona”, o almenys intentar de semblar-ho. No és perquè sí que aquesta és l’època en la que va aparèixer la novel·la “que feia plorar”, perquè llegint-la (públicament, si es podia), un adquiria fama de “sensible”.

En aquest sentit, fins i tot l’orgull feudal del comte d’Almaviva queda una mica dissimulat darrera d’una capa d’elegància, encara que es pot percebre perfectament en la seva única ària (Vedrò mentr’io sospiro), en la que expressa la seva indignació pel fet que un servent seu pugui tenir la dona (Susanna) que el comte desitja. Però si analitzem bé el text (de l’òpera) podem apreciar que la comtessa, una dona molt més sensible i “bona”, arriba a lamentar-se d’haver de dependre de la seva minyona perquè l’ajudi a castigar la manca de fidelitat del comte.

El més interessant de l’obra –i que l’òpera recull fidelment- és la barreja de diferents graus de vinculació a la societat nobiliària dels personatges, des del vell Doctor Bartolo fins al patge Cherubino, que ha descobert l’amor i –de moment- no té cap inconvenient en perseguir Barbarina, la filla del jardiner Antonio (el més “primitiu” dels personatges populars) però intentant aconseguir també la pròpia comtessa si s’escau, cosa que Beaumarchais faria possible en la tercera de les obres de la saga de Figaro, La mère coupable, escrita més tard i universalment catalogada com a obra molt inferior a les dues primeres, El barber de Sevilla i la que ens ocupa aquest any per feliç iniciativa de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell que torna a portar-nos per tot Catalunya aquesta obra fonamental de la història de l’òpera… i, com hem vist, de la història  europea en el sentit més ampli. 

ROGER ALIER