Calendari i sessions

Dimecres
17
feb
Divendres
19
feb
Diumenge
21
feb
Dimarts
23
feb
Finalitzat
Divendres
26
feb
21:00 h
 Sant Cugat del Vallès, Teatre-Auditori Sant Cugat
Finalitzat
Compartir

Presentació

Òpera en quatre actes (sobretitulada en català)

Llibret d'Arrigo Boito a partir de The tragedy of Othello, the Moor of Venice, de William Shakespeare

Estrenada en el Teatro alla Scala de Milà, el 5 de febrer de 1887

Repartiment

 

OtelloEnrique Ferrer
DesdemonaMaribel Ortega
JagoToni Marsol
EmiliaCarla Mattioli
CassioCarlos Cremades
RoderigoSamuel Peláez
LodovicoJuan Carlos Esteve
MontanoAntoni Fajardo
Un araldoa determinar
  
Director d'orquestra

Daniel Gil de Tejada

Director del corDaniel Gil de Tejada
Director d'escenaCarles Ortiz
EscenografiaJordi Galobart
Il.luminadorNani Valls
VestuariA.A.O.S.
  
Cor Amics de l'Òpera de Sabadell 
Orquestra Simfònica del Vallès 

 

Multimèdia

Galeria d'imatges

Saber-ne més

Sinopsi

OTELLO

L’acció té lloc a l’illa de Xipre, aleshores sota domini de la República de Venècia, a finals del segle XV

ACTE I

El port, davant el castell

És una nit de tempesta i el poble de Xipre està reunit en el port tot esperant l’arribada del governador, Otello, que ha anat a combatre els turcs (Una vela! Una vela). Otello arriba tot anunciant que els turcs i la seva armada han estat destruïts (Esultate! L’orgoglio musulmano sepolto è in mar!). El poble ho celebra.

Roderigo és un jove noble venecià que estima Desdemona, l’esposa d’Otello. Jago, l’alferes del governador, s’ofereix a ajudar-lo a seduir-la (Roderigo, ebben che pensi?). Jago odia Otello perquè aquest no l’ha nomenat capità, sinó que ha preferit un altre oficial, Cassio, i vol venjar-se. Mentrestant, els xipriotes continuen amb les celebracions (Fuoco di gioia!).

Els oficials del seguici d’Otello també celebren i beuen. Mentre Cassio alaba Desdemona, Jago proposa un brindis per aquesta i Otello (Roderigo, beviam!). Amb mala fe incita Cassio a beure més del compte (Inaffia l’ugola!), de manera que aquest acaba completament begut. Montano, l’antic governador, se sorprèn de trobar Cassio d’aquesta manera i Jago li diu malignament que així és cada dia. Roderigo se’n burla de Cassio i aquest l’ataca amb l’espasa i, a més, amenaça tothom. Cassio i Montano acaben lluitant i aquest és ferit. Arriba Otello i acaba amb el tumult (Abbasso le spade!). Cassio, begut com està, és incapaç d’explicar-se. Amb tot l’enrenou, Desdemona s’ha despertat i fa acte de presència. Otello, furiós perquè el descans de la seva esposa ha estat pertorbat, degrada Cassio. Els dos esposos queden sols i recorden en un duo com va néixer el seu amor (Già nella notte densa).

 

ACTE II

En el castell, prop del jardí

Jago suggereix Cassio de parlar amb Desdemona perquè aquesta li faci de mitjancera davant Otello, de manera que pugui influir perquè li sigui retornada la seva capitania (Non ti crucciar). Aprofitant que Desdemona passeja pel jardí, Cassio se li acosta. Jago queda sol i aprofita per esbombar les seves creences malèfiques (Credo in un Dio crudel). Arriba Otello i Jago inicia el seu malvat pla tot comentant, com si no hagués vist que el governador és present, que se sent pertorbat. Otello vol saber de què estava parlant. Després de moltes vaguetats ve a insinuar que Desdemona i Cassio són amants. Això desperta d’immediat la gelosia d’Otello que demana proves de la infidelitat (Ciò m’accora... Che parli?).

Desdemona és festejada per un grup de nens i ciutadans de Xipre, que alaben la seva bellesa i la seva puresa (Dove guardi splendono raggi). Li presenten obsequis i li desitgen felicitat.

Desdemona es dirigeix al seu espòs tot intercedint per Cassio, que ja ha parlat amb ella (D’un uom che geme sotto il tuo disdegno). Otello li diu que aquell no és el moment i que té mal de cap. Desdemona, com a remei, li vol lligar un mocador al cap. Un mocador brodat amb maduixes, un antic regal del propi Otello, però aquest ho rebutja i llança el mocador al terra. Desdemona s’excusa amb el seu marit i Emilia, la seva donzella i esposa de Jago, recull el mocador. Jago demana Emilia que li doni el mocador i, en negar-se, l’agafa a la força.

Otello queda sol i manifesta la seva creença que Desdemona li pot ser infidel (Ora e per sempre addio). Torna Jago i Otello li demana proves de nou. L’alferes li explica que una vegada va sentir Cassio parlar de Desdemona tot dormint, fent menció a amagar el seu amor (Era la notte, Cassio dormia). Afegeix que els somnis no proven res, però també que el dia abans havia vist Cassio amb un mocador brodat de maduixes. Tots dos juren venjança (Sì, pel ciel marmoreo giuro!).

 

ACTE III

El gran saló del castell

Jago explica a Otello el seu pla: farà venir Cassio i parlarà amb ell, mentre el governador escoltarà, d’amagat (Qui trarrò Cassio!). Jago marxa i arriba Desdemona (Dio ti giocondi, o sposo). Otello li diu que encara té mal de cap i li demana que li lligui un mocador. Quan la seva esposa va per fer-ho ell demana que sigui el mocador de les  maduixes. Ella diu que no el té i Otello respon que era un talismà i que si el perd li arribaran desgràcies. Desdemona vol tornar a parlar de Cassio, però Otello només fa que demanar el mocador, cada cop més insistent. Ella acaba per jurar que és fidel i ell la fa fora (Esterrefatta fisso).

Otello es lamenta del seu trist destí (Dio! Mi potevi scagliar tutti i mali). Arriben Jago i Cassio i Otello s’amaga. Cassio diu que esperava trobar Desdemona, per saber com li havia anat amb Otello (Vieni; l’aula è deserta). Jago, despreocupadament, li pregunta com li va amb “aquella dona”. Cassio pregunta amb quina i Jago, a cau d’orella de manera que Otello no el senti, diu “Bianca!”. Cassio riu i parla amb lleugeresa. Sembla estar parlant d’una admiradora secreta que li va deixar un mocador com a record. Jago el vol veure i Cassio ensenya el mocador de les maduixes, que ha estat dipositat secretament a la seva cambra pel propi Jago. Tot plegat, Otello sent a mitges la conversa però veu el mocador i la seva fúria no coneix límits (Questa è una ragna dove il tuo cor casca!).

Sonen les trompetes anunciant l’arribada d’un emissari de Venècia. Cassio marxa i Otello pren la decisió de matar Desdemona, mentre que Jago matarà el suposat amant. Entren tots els dignataris i també Desdemona (Il Doge ed il Senato salutano). Lodovico, l’emissari, pregunta per Cassio. Jago li explica que ha perdut el favor, però que li serà restaurat gràcies a Desdemona i ella ho corrobora. Otello, furiós, la insulta i la vol colpejar. Cassio és convocat i Otello llegeix la carta del Dogo, on el fan tornar a Venècia i nomenen Cassio com a nou governador de Xipre (Messeri! Il Doge mi richiama a Venezia!). Encara més furiós, acaba llançant la seva esposa per terra. Aqueta es lamenta (A terra!... sì... nel livido fango). En el conjunt que segueix cadascú manifesta diferents sentiments, però Jago li diu a Otello que aquella mateixa nit ha de ser la de la venjança i a Roderigo li diu que l’única manera d’impedir que Desdemona marxi és matar Cassio (Quell’innocente un fremito d’odio non ha). Otello acaba maleint la seva esposa i es desploma.

 

ACTE IV

La cambra de Desdemona

Desdemona, assistida per Emilia, es prepara per anar a dormir. Li venen records d’una criada de la seva mare, de nom Barbara, que va estimar un home i va enfollir quan aquest la va deixar (Mia madre aveva una povera ancella... Piangea cantando nell’erma landa). Emilia es retira i Desdemona resa l’Ave Maria (Ave Maria, piena di grazia). Es fica al llit i s’adorm.

Arriba Otello sigil·losament. Besa la seva esposa, que es desperta (Chi è la? Otello?). El marit pregunta si ha resat, ja que vol respectar la seva ànima (Diceste questa sera le vostre preci?). Desdemona demana pietat a Déu per tots dos i Otello li diu que l’ha de matar perquè estima Cassio. Ella ho nega i demanar convocar el suposat amant, però ell diu que no és possible, que és mort. Aleshores, Desdemona demana pietat al marit, però ell respon que és massa tard i l’estrangula.

Arriba Emilia dient que Cassio ha matat Roderigo (Aprite! Aprite!) i Desdemona, encara viva, diu que ha estat víctima d’una acusació injusta i tot seguit mor. Emilia crida titllant Otello d’assassí, però ell diu que Jago li va donar proves de la infidelitat de la difunta. Arriben Jago, Cassio i Lodovico. Entre tots deixen en evidència el pèrfid alferes i finalment arriba Montano dient que Roderigo, abans de morir, va revelar el pla de Jago. Aquest, espasa en mà, s’escapa. Otello, veient la realitat, lamenta el que ha fet i es mata clavant-se una daga. Agonitzant, besa la seva esposa morta i cau mort al seu costat (Niun mi tema).

Article

LA FORÇA BRUTA DEL MASCLE

Ja fa massa anys que, per desgràcia, ens estem acostumant a llegir en els diaris o veure a les televisions notícies sobre l’anomenada ‘violència de gènere’. O millor, diem-ho sense l’eufemisme (com els odio!), violència contra les dones per part dels homes, sovint amb resultat de mort. Sembla mentida que, ja ben entrat el segle XXI, encara hi hagi homes que tinguin un concepte patrimonial de les seves parelles i es creguin amb el dret de maltractar-les o matar-les si així ho consideren. Homes que no poden suportar que els puguin abandonar i l’orgull de mascle dels quals queda absolutament ferit per aquest fet. I això serà així mentre no quedi ben clar per a tothom que els homes i les dones som iguals, tenim els mateixos drets i les mateixes obligacions. L’un no es pot imposar sobre l’altre. Parlo de la nostra societat. N’hi ha d’altres on és pitjor i encara queda moltíssima feina per fer per arribar a imposar aquesta idea.

I us preguntareu què hi té a veure tot aquest paràgraf quan aquí del que parlem és d’òpera. Doncs molt. L’òpera és teatre i molt sovint el teatre acaba mostrant-nos la vida real, sigui de manera directa o transformada. I d’homes que han matat les seves dones ja sigui per gelosia, per orgull de mascle o pel seu interès, n’hi ha hagut molts al llarg de la història. I això ha quedat ben retratat dins del repertori operístic. Aquí estem parlant a propòsit d’Otello, però al mateix temps penso també en Francesca da Rimini, Parisina d’Este, Pia de’ Tolomei, Anna Bolena, Beatrice di Tenda i tantes altres que sucumbeixen a mans de marits poc escrupolosos o cecs de gelosia.

Otello és això: un home poderós mata la seva esposa innocent i fidel per unes irrefrenables sospites que li han estat ficades en el seu cervell òbviament feble, malgrat el seu poder, per un tercer malintencionat. Ara bé, per molt que ens repugni el fet, quin monument artístic és Otello, ja sigui el de Shakespeare o el de Verdi! En el meu parer, la de Shakespeare és una de les obres teatrals més perfectes i fascinants que existeixen.

La Tragèdia d’Otello, el moro de Venècia és una obra escrita cap el 1603. La primera representació de la qual se’n té notícia va ser el 1r de novembre de 1604 al palau londinenc de Whitehall. La inspiració per a l’obra, Shakespeare la va treure d’una història breu titulada Un capitano moro, del novel·lista italià del segle XVI Giovanni Battista Giraldi, dit “Cinzio”. Aquest conte es diu que pot estar basat en un esdeveniment real que havia tingut lloc a Venècia el 1508. La conclusió del conte és que les dones europees fan malament de casar-se amb homes temperamentals d’orígens forans. Sigui com sigui, Shakespeare va seguir força fidelment el conte, encara que en alguns altres aspectes en va divergir, però va crear, sense cap mena de dubtes, una de les obres mestres del teatre universal, on es barregen el racisme, l’amor, la traïció i la gelosia.

Després d’estrenar Aida el 1871, Verdi va decidir que havia arribat el moment de posar punt i final a la seva carrera com a compositor d’òpera. Tenia 58 anys, era un home ric, famós a tot Europa, popular, respectat i reverenciat com a rei dels escenaris. Giulio Ricordi, el seu editor, pensava que Verdi estava malbaratant el seu talent en haver-se retirat. No només ho pensava des del punt de vista artístic, sinó també patia pels seus interessos comercials, així que va muntar una mena de conspiració, ajudat pel director d’orquestra Franco Faccio, per fer sortir a Verdi del seu retir. I heus aquí que el van atraure emprant la figura de Shakespeare, les obres del qual Verdi sempre havia admirat i havia desitjat portar a escena. Només ho havia aconseguit en una ocasió, amb Macbeth, però el seu anhelat projecte de Rei Lear no havia arribat mai a prendre forma. Ricordi i Faccio van implicar en la conspiració el compositor i llibretista Arrigo Boito. Verdi, al principi, era escèptic, però després de treballar amb Boito en una revisió del Simon Boccanegra, estrenada el 1881, va quedar convençut i varen començar a treballar en la producció d’una nova òpera sobre Otello.

Poc a poc es va anar estenent per Europa el rumor que Verdi estava treballant en un nou projecte i tothom, directors, cantants, gerents de teatres… es varen mobilitzar per tenir l’oportunitat de participar en l’estrena. Però el teatre ja havia estat triat, la Scala, i també el director, Franco Faccio. També ho havien estat els cantants, de primera línia: el tenor dramàtic Francesco Tamagno,  com Otello, i el gran baríton francès Victor Maurel, com el pèrfid Jago. Per a protagonista femenina, Desdemona, va ser seleccionada la soprano Romilda Pantaleoni.

Els preparatius per a l’estrena es van portar en el més absolut dels secrets i Verdi es reservava el dret de cancel·lar-la fins al darrer minut. La première finalment va tenir lloc el 5 de febrer de 1887. Havien passat més de 15 anys des de la darrera estrena de Verdi, el qual tenia ja 73 anys. L’èxit va ser espectacular i al final el teló es va haver d’aixecar 20 vegades per saludar. Verdi demostrava un cop més quin gran mestre era. Tot i ser un ancià, amb Otello va fer un veritable pas endavant ja que va poder abandonar definitivament l’estructura de números tancats i diferenciats, dotant l’obra d’un sentit d’unitat i continuïtat. I vocalment es tracta d’una de les òperes més exigents de Verdi i ho és per a tots tres protagonistes.

Ja veieu, estimat públic, com amb Otello ho tenim tot: música i cant excelsos i teatre del millor que hi pugui haver. Amb aquesta producció, els Amics de l’Òpera de Sabadell fan un nou pas agosarat en la línia d’excel·lència que els caracteritza. Segur que en gaudireu d’allò més. Enhorabona!

 

JORDI TORRENTS