Calendari i sessions

Dimecres
20
abr
Divendres
22
abr
Diumenge
24
abr
Dimarts
26
abr
Finalitzat
Divendres
29
abr
Compartir

Presentació

Òpera en tres actes (sobretitulada en català)

Llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, basat en el conte Madame Butterfly, de John Luther Long, dramatitzat per David Belasco, i en la novel.la Madame Chrysanthème, de Pierre Loti

Estrenada en el Teatro alla Scala de Milà, el 17 de febrer de 1904

Repartiment

Cio-Cio-SanMiki Mori
B. F. PinkertonAndrés Veramendi
SharplessManuel Mas
SuzukiYayoi Toriki
GoroJosep Ruiz
Il Principe YamadoriSamuel Peláez
Lo zio BonzoSin Ho Kim
Kate PinkertonLaura Obradors
YakusidéJoaquim Cornet
Il Commissario ImperialeCarles Pachón
L'Ufficiale del RegistroXavier Casademont
  
Director d'orquestraRubén Gimeno
Director del corDaniel Gil de Tejada
Director d'escenaCarles Ortiz
EscenografiaJordi Galobart
Il.luminadorNani Valls
VestuariA.A.O.S.
  
Cor Amics de l'Òpera de Sabadell 
Orquestra Simfònica del Vallès 

 

Multimèdia

Galeria d'imatges

Saber-ne més

Sinopsi

MADAMA BUTTERFLY

L’acció és a Nagasaki (Japó), a principis del segle XX

ACTE I

En un turó sobre Nagasaki, on diversos vaixells de la marina dels Estats Units estan fondejats, un dels oficials, el tinent Benjamin Franklin Pinkerton, coneix de primera mà les peculiaritats de la casa japonesa que acaba de comprar. S’obre i es tanca a plaer, de manera que la casa es transforma constantment (E soffito e pareti). Qui li ensenya l’habitacle és un intermediari de matrimonis anomenat  Goro. Pinkerton, a més de la casa, ha comprat una esposa: el seu nom és Cio-Cio-San, però és coneguda com a Butterfly (papallona). Mentre Pinkerton espera per celebrar el casament, Goro li presenta els servents de la casa, una de les quals és la fidel Suzuki (Sorride Vostro Onore?).

Sharpless, el cònsol dels Estats Units a Nagasaki, arriba a la casa per assistir a la cerimònia (E suda e arrampica!). Els dos americans brinden pel seu país, mentre Pinkerton explica la seva particular filosofia de la vida (Dovunque al mondo lo Yankee vagabondo). El cònsol, però, s’amoïna en veure el concepte del matrimoni que té Pinkerton: per a ell, aquest casament amb la noia japonesa no és més que un entreteniment. El casament de veritat el farà més endavant, amb una autèntica noia americana. Sharpless ha sentit la veu de Butterfly en el consolat i sap que la noia és sincera (Ed è bella la sposa?). Per això adverteix Pinkerton que no fereixi els seus sentiments (Sarebbe gran peccato).

Arriba el seguici de la núvia, una nombrosa comitiva de parents i amics (Quanto cielo! Quanto mar!). Amb molta cerimònia, Butterfly conversa amb els dos americans (Gran ventura). Quan li pregunten l’edat confessa tenir quinze anys. El seu pare és mort (Goro afegeix discretament que va ser per invitació del mikado, l’emperador) i, com que la situació de la família és precària, ella ha hagut de treballar de geisha (E abbiam fatto la ghescia). Els seus familiars i amics fan molt de soroll i Pinkerton ho observa tot molt divertit.

Per a Butterfly el matrimoni és completament seriós i manifesta un extremat respecte per Pinkerton. Explica que ha anat a la missió cristiana, on s’ha convertit per, d’aquesta manera, adorar el mateix déu que el seu marit (Ieri son salita tutta sola). El Comissari Imperial i l’Oficial del Registre porten a terme el casament (È concesso al nominato). Un cop acabat, marxen acompanyats pel cònsol que, una vegada més, recomana a Pinkerton que tracti la noia correctament i no li faci mal (Giudizio!).

Apareix de sobte el Bonze, sacerdot budista oncle de la noia. Aquest ha descobert que Butterfly ha esdevingut cristiana i ho denuncia públicament amb molt de rebombori (Cio-Cio-San! Abbominazione!). Pinkerton el fa fora (Sbarazzate all’istante). Els parents i amics de Butterfly se´n van tot renegant d’ella (Ti rinneghiamo!). Cio-Cio-San roman tota plorosa.

Pinkerton la consola (Bimba, bimba, non piangere) i, mentre cau la nit (Viene la sera), en un impressionant duo d’amor, la sedueix completament i entren a la casa, on ella s’entregarà (Bimba dagli occhi pieni di malia).

 

ACTE II

Han passat tres anys des que Pinkerton va marxar de Nagasaki i només Suzuki es va quedar amb Butterfly. La situació és desesperada, però Butterfly es conforma estant a la casa i esperant Pinkerton, convençuda que el seu marit ha de tornar (Un bel dì vedremo).

Arriba Sharpless (Chiedo scusa), amb una carta de Pinkerton per llegir-la a Cio-Cio-San, però la lectura és constantment interrompuda pels comentaris de la noia i, finalment, per l’arribada del Príncep Yamadori, que vol casar-se amb ella (Yamadori, ancor le pene). Ella, però, el refusa perquè diu que continua casada amb Pinkerton i, com a tal, les costums japoneses no li afecten, sinó només les lleis americanes.

Sharpless continua amb la carta, però no la pot acabar (Ora a noi). Finalment pregunta a la noia què faria si Pinkerton no tornés. La simple idea la deixa sense paraules i, perquè el cònsol quedi convençut, li presenta el seu fill (E questo?). Pinkerton no sap res del nen i Sharpless es compromet a fer-li arribar les notícies. Butterfly està convençuda que això el farà tornar.

El canó del port és disparat, senyal d’arribada d’un vaixell (Il cannone del porto!). Butterfly i Suzuki observen des de la terrassa. Amb el llarga-vistes, Butterfly pot veure que es tracta de la canonera Abraham Lincoln, el vaixell de Pinkerton. Butterfly se sent vindicada i, juntament amb la serventa, decora tota la casa amb flors del jardí a fi de donar la benvinguda al seu espòs (Scuoti quella fronda di ciliegio). Butterfly, a més, ordena Suzuki que la vesteixi com el dia del casament i, mentre es fa de nit, fa tres forats a la paret: un per a ella, l’altre per a Suzuki i el tercer per al seu fill. A través dels forats podran observar l’arribada de Pinkerton a la casa (Coro a bocca chiusa).

 

ACTE III

Es fa de dia i Butterfly encara està esperant. Suzuki i el nen s’han adormit. La sortida del sol desperta la serventa (Già il sole!), que convenç Butterfly per portar el nen a descansar.

Arriben Pinkerton i Sharpless. Troben Suzuki, però li diuen que no desperti la senyora (Chi sia?). Suzuki deixa clara a Pinkerton la força de la devoció de Butterfly per ell. Però de sobte veu una dona esperant fora: és Kate Pinkerton, l’esposa, americana, de l’oficial. Pinkerton i la seva dona han vingut a demanar si es poden emportar el nen per ser criat a Amèrica (Io so che alle sue pene). Pinkerton, aclaparat pel mal que ha causat, marxa, deixant als altres la discussió del tema (Addio fiorito asil).

Butterfly ha sentit veus i surt de la casa. Com que no troba Pinkerton interroga Suzuki, però les respostes d’aquesta, el silenci del cònsol i la presència de Kate li fan endevinar la veritat (Vespa! Voglio che tu risponda). Està d’acord en entregar el nen, sempre que Pinkerton vingui a buscar-lo.

Sharpless i Kate se’n van i Butterfly es desespera. Ordena Suzuki que vagi a jugar amb el nen. Quan es queda sola, agafa l’espasa cerimonial amb la qual el seu pare es va llevar la vida. Quan va per matar-se, Suzuki li porta el nen, amb l’esperança de salvar la vida de la mare (Tu? Tu? Piccolo Iddio!). Butterfly s’acomiada del seu fill i li tapa els ulls. Després, es clava l’espasa i mor just quan Pinkerton torna a entrar a la casa.

 

 

Article

ON TOT VA COMENÇAR

Al Japó, naturalment. Però no només al Japó. Els drames de la gentil poncelleta oriental traïda i abandonada pel seu fastigós amant occidental ja venien de lluny. De fet, la Sélika de L’Africaine ja castigava els escenaris d’ençà del 1865 i ben aviat se li afegiria Lakmé, nascuda a la novel·la Le mariage de Loti –nom de plume de Louis Marie Julien Viaud- on encara era la polinèsia Rarahú abans de passar per les mans de Gondinet i Gille i convertir-se en la filla d’un sacerdot bramànic per a la música de Léo Delibes (1880). El país dels cirerers florits entraria en aquesta història amb Madame Chrysanthème, la comédie-lyrique d’André Messager estrenada el 1893, on la protagonista ja era japonesa i tenia nom de flor (Ki-Hou-San en la versió local). També aquí s’aprofitava material de Loti, sense però desenllaç tràgic: a la novel·la el protagonista, en acomiadar-se de la seva ex local, la troba ben contenta comptant les monedes de la liquidació del seu “matrimoni temporal”.

Loti, oficial de la Marina francesa, coneixia bé el Japó i el seu color local. No era el cas de John Luther Long, advocat de Filadèlfia i ocasional escriptor, autor de la novel·la curta Madame Butterfly publicada al Century Magazine el mes de gener de 1898, que al Japó ni hi havia estat mai. Hi tenia, però, una germana, Jane, esposa del missioner Irwin Corell i missionera ella mateixa, que escrivia tot sovint al seu germà informant-lo dels usos i costums de la seva terra d’adopció, on va tenir una bona relació amb l’home d’empresa Thomas Blake Glover, ben arrelat al país i casat en dues ocasions amb dones japoneses. A la segona, Tsuru Ohtsuki, la va conèixer només amb quinze anys, com la Cio-Cio-San de l’òpera, i visqué amb ella fins a la seva mort. Més dramàtic sense arribar a ser tràgic era el cas d’una jove que havia estat serventa a una casa de te i que va acudir a la missionera arran de voler convertir-se al cristianisme. Aquesta Cio-Cio-San de butxaca havia estat la muller d’ocasió d’un oficial de marina estranger -rus, però, i no pas nord-americà- que acabaria deixant-la sense que la cosa acabés malament del tot. De fet, en una entrevista publicada l’any 1931 a la revista japonesa Jiji-Shinpo, la senyora Corell reconeixia haver explicat aquesta història al seu germà, tot i que, com desprès confirmaria a la soprano japonesa Tamaki Miura, famosa Butterfly operística de l’època, la Cio-Cio-San autèntica mai no va pensar en suïcidar-se.

Quan l’obra de Long fou publicada al Century Magazine –i inclosa, poc temps després, en un recull de contes seus sobre temes orientals- poc podia sospitar el seu autor la repercussió que tot allò portaria quan caigués a les mans de l‘autor dramàtic David Belasco i, més tard, de Puccini i els seus llibretistes Illica i Giacosa. Amb el seu final dramàtic, inventat –aquest sí- per Long, l’obra interessà al comediògraf David Belasco, que en va copsar l’interès teatral i que va acuitar Long per aconseguir-ne els drets d’adaptació. Tot i havent fins aleshores rebutjat altres proposicions similars –entre elles la de la coneguda actriu Maude Adams- el novel·lista acabà cedint i fins i tot col·laborà amb l’adaptació teatral pel que feia a l’ambientació local. La peça teatral, en un sol acte, s’estrenà el 5 de març de 1900 al Herald Square Theatre de Nova York, acompanyada de l‘obra còmica Naughty Anthony. Potser aquest fet va enganyar d’antuvi als espectadors, que reien dels disbarats en la pronunciació anglesa de la geisha en les primeres escenes; tot, però, canviaria quan es produí la magnífica intuïció teatral de la vetlla nocturna, una idea que passaria pràcticament sense canvis a la versió operística. Craig Timberlake, en el seu volum Life and Works of David Belasco, en recollia l’efecte d’una manera ben gràfica:

“La transició entre ambdós quadres es produí sense l’habitual baixada del teló. Mentre es ponia el sol Butterfly, amb el nen i Suzuki, arraulits prop de la finestra, esperen  l’imminent arribada de Pinkerton. Cau el vespre i les llanternes de celebració preparades per l’acollida s’apagaven una a una fins que tota l’escena quedava a les fosques. Gradualment s’insinuava la llum de l’alba i es podia veure la figura immòbil de Cio-Cio-San, dreta davant la finestra mentre Suzuki i el fill dormen prop dels seus peus. Poc a poc, el sol omple la sala i els ocells fan sentir el seu piuar des del jardí.”

Catorze minuts de silenci escènic –sense música!- que deixaren esbalaïts els espectadors, subjugats per la presència i el posat de l’actriu Blanche Bates.

A finals del mes de març l’obra deixà de representar-se, però poc temps després s’estrenava al Duke of York Theatre de Londres, formant programa doble amb Miss Hobs de Jerome K. Jerome. Allí va poder veure-la Giacomo Puccini, convidat pels seus amics Alfredo i Maria Angeli, i tot i no entenent l’anglès va quedar corprès per la interpretació d’Evelyn Millard, que el propi Belasco havia preparat segons el model de la Bates. La resta és ben coneguda: els drets d’adaptació de novel·la i peça teatral van ser adquirits per mil cinc-cents dòlars y l’òpera Madama Butterfly rescatà per a la posteritat una concepció escènica que sense el seu vessant líric s’hauria perdut irremissiblement. Quan la òpera es representà a Filadèlfia el 14 de gener de 1907, pocs dies després de la seva estrena a Nova York i amb els mateixos intèrprets, encapçalats per Geraldine Farrar i Enrico Caruso, Long assistí a la representació des d’una llotja que compartí amb Elvira Puccini. No va voler sortir a saludar al final de la representació com sí que ho feu Puccini. Aquell ja no era el seu moment de glòria. 

 

MARCEL CERVELLÓ