LA SERVA PADRONA / IL SEGRETO DI SUSANNA

Giovanni Battista Pergolesi / Ermanno Wolf-Ferrari

Del dv. 27.11.15 al dg. 29.11.15

Calendari i sessions

Divendres
27
nov
Diumenge
29
nov
Compartir

Presentació

LA SERVA PADRONA

Intermezzo en dues parts (sobretitulat en català)

Llibret de Gennaro Antonio di Federico

Estrenat en el Teatro San Bartolomeo de Nàpols, com a intermig per a l'òpera Il prigioner superbo del mateix Pergolesi, el 28 d'agost de 1733

 

IL SEGRETO DI SUSANNA

Intermezzo en un acte (sobretitulat en català)

Llibret d'Enrico Golisciani

Estrenat en el Teatre Nacional de Munich, el 4 de desembre de 1909

Repartiment

 

LA SERVA PADRONA 
SerpinaSara Blanch
UbertoJuan Carlos Esteve
Vespone

Miquel Gorriz

  
IL SEGRETO DI SUSANNA 
La Contessa SusannaBeatrice Jiménez
Il Conte GilEnric Martínez-Castignani
Sante

Miquel Gorriz

  
Director d'orquestraSantiago Serrate
Director d'escenaCarles Ortiz
EscenografiaJordi Galobart
Il.luminadorNani Valls
VestuariA.A.O.S.
  
Orquestra Simfònica del Vallès 

 

Multimèdia

Galeria d'imatges

Saber-ne més

Sinopsi

LA SERVA PADRONA

PRIMER INTERMEZZO

Avantcambra a casa d’Uberto, un home ric i de certa edat. Aquest s’està vestint i s’impacienta perquè la cambrera Serpina no li porta la xocolata (Aspettare e non venire). L’home està molt molest amb el comportament de la minyona: l’ha criada a casa seva com si fos una filla i ella l’ha pagat amb arrogància i supèrbia, tanta que ell tem que al final, de serventa passarà a senyora. Uberto envia el criat Vespone a apressar Serpina, però aquesta el maltracta i el pega davant el senyor, que queda bocabadat. La capriciosa serventa vol ser respectada com si fos la senyora. Que el senyor vol la xocolata? Doncs Serpina no l’ha preparada perquè ara ja és tard i és més l’hora de dinar que no pas la d’esmorzar. Uberto no sap ja on té el cap i troba insuportable aquest caràcter, així que decideix acabar-ho (Sempre in contrasti con te si sta). Per trobar una mica de pau decideix sortir, però Serpina ho impedeix i l’adverteix que a partir d’aleshores haurà d’estar a les seves ordres (Stizzoso, mio stizzoso). Aquesta és la gota que fa vessar el vas: Uberto ordena Vespone que li trobi de seguida una muller, encara que sigui una harpia, per tal d’alliberar-se de la tirànica minyona. Serpina, però, diu que només es casarà amb ella. Fa temps que ha vist que, malgrat les aparences, l’amo l’estima. Uberto, agafat a contrapeu tem haver de cedir davant la noia (Lo conosco a quegli occhietti).

SEGON INTERMEZZO

Serpina i Vespone s’han aliat: si ella aconsegueix casar-se amb l’amo, ell també gaudirà d’avantatges. Amb aquest objecte, preparen una farsa. Anuncia al senyor que ha decidit casar-se. El nuvi serà el Capità Tempesta, un militar de molt mal caràcter. Deixarà, doncs, la casa, esperant no ser oblidada i s’excusa per si alguna vegada ha estat impertinent (A Serpina penserete). Uberto queda tocat però no es decideix a ocupar el lloc del Capità Tempesta (Son imbrogliato io già). El promès de Serpina arriba i de males maneres, sense parlar, fa saber que vol quatre mil escuts com a dot. Uberto, al·lucinat, li diu que mai pagarà tal suma i Tempesta l’amenaça de fer-lo miques, a no ser que... ell mateix es casi amb la noia. Uberto reflexiona i considera el matrimoni com el mal menor i accepta de casar-se amb Serpina. Un cop obtingut el que volia, la noia anuncia que Tempesta no és altre que Vespone disfressat. Uberto, sorprès i enfadat, acaba per resignar-se al seu destí i l’obra s’acaba amb un duet ple de tendresa (Contento tu sarai).

 

IL SEGRETO DI SUSANNA

ACTE ÚNIC

L’òpera comença amb una obertura ‘en miniatura’. Som a l’apartament del Comte Gil i la Comtessa Susanna, que fa un mes que són casats. Gil entra tot inquiet perquè acaba de veure al carrer una dona jove vestida de gris i amb un barret rosa exactament com el de la seva dona (Mantiglia grigia). Quan marxa, entra Susanna amb el seu servent, Sante. Encara que té prohibit sortir sola, la dona acaba de tornar de fer uns encàrrecs i li dona un petit paquet al servent.

Se’n va i torna el Comte. Ensuma l’aire i detecta l’olor de fum de cigarreta. Com que ni ell ni la seva dona fumen, arriba a la conclusió que Susanna ha rebut un amant i decideix investigar. Torna Susanna i el seu marit intenta fer-li confessar la seva infidelitat. Discuteixen i després de demanar disculpes a la seva esposa, ell se’n va cap el seu club.

Un cop sola, Susanna encén una cigarreta (O gioia la nube leggera). La seva abstracció mentre fuma és interrompuda per Gil, que diu que ha oblidat el paraigües. Amb la pudor de tabac encara més forta ara n’està més convençut de la infidelitat de la seva esposa. Un registre de la casa, però, li mostra que no hi ha ningú i, encara ple de sospites, se’n va. Susanna encén una segona cigarreta i retorna al seu estat somiador.

El Comte retorna altra vegada, aquest cop per la finestra! (Ti colgo questa volta!). Sorpresa in fraganti Susanna no té més remei que confessar la seva afecció pel tabac. El Comte, alleujat en veure que la seva dona li és fidel, està d’acord en que, a partir d’ara, fumaran plegats.

Article

DUES ÒPERES PER A DOS CANTANTS I UN ACTOR

La història de l’òpera amaga algunes felices coincidències. I, en el cas del doble programa que ens ocupa, en podem trobar més d’una. Sobretot, pel fet de tractar-se de dues peces de cambra, escrites per dos compositors italians i que es representen amb dos cantants (una soprano i un baríton –o un baix còmic-) i un actor. Es tracta de dos títols separats en el temps, perquè La serva padrona de Pergolesi es va estrenar el 1733 a Nàpols com a intermezzo –o sigui enmig dels dos entreactes- d’Il prigioniero superbo, també de Pergolesi. Per la seva banda, Il segreto di Susanna del venecià Ermanno Wolf-Ferrari va veure la primera representació a Munic el 1909.

La fama de l’òpera de Pergolesi no ve de la seva estrena, sinó de la reposició que se’n va fer a París el 1752, sis anys després d’haver-se vist a la ciutat de les llums per primera vegada. Els enciclopedistes francesos, amb Jean-Jacques Rousseau al capdavant, van saludar en la deliciosa partitura de La serva padrona el rumb que hauria de seguir l’òpera a partir d’aleshores: el que més va cridar l’atenció dels il·lustrats francesos va ser la gràcia, l’originalitat i la guspira del melodisme italià, tan espontani, davant de l’enfarfegament de la tragédie lyrique que, des de temps de Lully i passant per Rameau, ocupava els escenaris operístics de París.

Més enllà dels debats estètics, coneguts en el seu temps com a querelle des bouffons, avui dia La serva padrona segueix resistint el pas del temps amb la deliciosa disposició de les seves àries i els seus duets, gràcies a la empremta personal que Pergolesi va saber donar als personatges protagonistes, Serpina i el seu amo, el rondinaire Uberto, que prefigura en bona mesura els personatges de basso buffo dels que Rossini prendria bona nota.

Per la seva banda, Il segreto di Susanna anuncia en certa mesura les campanyes publicitàries contra el tabac i el caràcter perjudicial d’aquest petit plaer, avui tan denostat pels mateixos mitjans de comunicació (publicitat, cinema i televisió) que en cantaren les virtuts. Perquè Susanna, mentre es delecta amb el fum que surt de la seva cigarreta mentre canta al costat del seu criat allò d’O gioia la nube leggera, ignora que el seu sofert marit, el Comte Gil, pensa que ella té un amant: d’on, si no, surt l’olor de fum i de tabac que ocupa les estances de la casa de la jove parella? Al final, el Comte s’adonarà que en realitat és Susanna la que fuma, al costat del seu criat, de manera que el conflicte queda resolt de la manera més planera, reconeixent-se que Tutto è fumo a questo mondo, pocs anys després que Arrigo Boito i Giuseppe Verdi haguessin posat en boca dels personatges de Falstaff allò de Tutto nel mondo è burla.

Els dos títols que comentem són, de fet, dues cares de la mateixa moneda, dos intermezzi de tall còmic, amb un estil diferent entre ells però que mantenen l’espontaneïtat i la gràcia com a motors estètics.

Giovanni Battista Pergolesi (1710-1736) és un dels màxims representants de l’òpera napolitana de la segona generació, posterior a la d’Alessandro Scarlatti, i fou un dels artífexs de l’evolució del gènere buffo (còmic) tot i haver mort amb poc més de vint-i-sis anys. Ermanno Wolf-Ferrari (1876-1948) es mou entre dues generacions, la dels post-veristes i la dels representants dels canvis en el llenguatge musical del segle XX, i també entre dues realitats, la italiana i l’alemanya. Però, com Verdi, va mantenir incòlume el principi segons el qual tornar als models del passat podria esdevenir un signe de progrés. Una delícia com Il segreto di Susanna n’és una bona mostra. De fet, l’homenatge de Wolf-Ferrari a Pergolesi i al seu cèlebre intermezzo és més que evident al llarg dels poc més de tres quarts d’hora de durada d’aquesta pàgina, una veritable troballa (com La serva padrona, igualment curta) en el terreny de l’òpera de cambra.

 JAUME RADIGALES

Crític musical de Catalunya Música i de La Vanguardia